SABADELL, 1930

L'any 1930 pràcticament comença amb la caiguda del dictador Primo de Rivera (28 de gener) qui set anys abans havia protagonitzat un cop d'estat militar recolzat per Alfons XIII, el mateix que ara li acceptava la seva dimissió forçada. Dos dies més tard d'aquesta, un altre militar, Dámaso Berenguer Fusté, seria nomenat President del Consell de Ministres amb el doble objectiu de restituir l'ordre constitucional i frenar les ànsies republicanes de la majoria de la població. Ni l'un ni l'altre varen ser assolits enmig d'un ambient de deteriorament accel.lerat de la monarquia i les institucions espanyoles. Berenguer va protagonitzar l'agonia del règim amb una dictablanda que no va aconseguir convèncer ningú. 

Mentrestant, la crisi econòmica mundial desfermada pel crac del 1929 a Nova York va guanyant terreny i l'estat espanyol, com era habitual, amb deficiències estructurals cròniques, esdevenia un actor molt més vulnerable a la situació que d'altres països europeus. Per esmentar només algunes xifres, al 1930 el 45% de la població activa espanyola treballava al sector agrícola on predominaven els latifundis. La industrialització del país queda limitada només a determinats entorns, com Catalunya, però és insuficient i encara no prou consolidada ni diversificada com per salvar la situació tota vegada que només representa el 29,5% del PIB. Tot i així, el proteccionisme econòmic en el qual estava immers l'estat espanyol dissimularia momentàniament l'efecte d'aquesta crisi. No obstant, les restriccions que la mateixa imposaria a d'altres països farien minvar les vendes de cereals espanyols a l'exterior i, de retruc, el consum intern que impactaria negativament en les zones industrials de la resta de l'estat. El tèxtil català, per tant, també acusaria la situació per partida doble, amb una reducció de les exportacions directes i del consum en el mercat intern. 

El moviment obrer, per la seva part, recupera la seva vitalitat anterior. Al febrer, encara des de la clandestinitat, la CNT celebra un Ple Nacional per reorganitzar el moviment anarquista i a l'agost reapareixeria el diari "Solidaritat Obrera". El 15 de novembre esclata una vaga general a Madrid convocada pels sindicats anarquistes en protesta per la mort tres dies abans de varis obrers de la construcció en un edifici enfonsat d'aquella ciutat. La vaga es va convocar en algunes altres ciutats de l'estat, entre elles, Sabadell, i tot i que no va ser ni general ni agressiva, va posar de nou la lluita obrera en primera línia després de la repressió de la dictadura sobre les organitzacions sindicals. 

Apropant-nos a la nostra ciutat, direm que també es detecten cinc conflictes laborals més: el de l'empresa "Artur Planas" que es va allargar per més d'un mes a causa de la contractació del propietari d'elements del Sindicat Lliures de Barcelona (Planas havia estat un important element del "Partido Unión Patriótica" de la dictadura); el de rellotgers (juliol); el del tèxtil que implicà el Sindicat Unió Fabril i Tèxtil i la patronal Federació Tèxtil (juliol fins desembre); el dels transports en solidaritat amb el Sindicat de Transports de Barcelona (17 i 18 de novembre) i, finalment, la vaga convocada per la Unió de Cambrers Professionals de Sabadell entre el 21 de desembre i el 14 de febrer com a conseqüència de les reivindicacions per reduir la jornada laboral màxima (1).

Tothom veu clarament que el militar de torn, Berenguer, i el rei borbó no tenen futur. El monarca acabaria fugint al mes d'abril de l'any següent tot confirmant el final del règim. Abans, però, tindria lloc l'anomenat Pacte de Sant Sebastià (17 d'agost de 1930) entre els partits republicans espanyols per l'assalt al poder després de la prevista caiguda de la monarquia i la proclamació de la República. Un pacte que, per cert, també recollia l'autonomia política per a Catalunya.
I ara, després d'aquest dibuix global de l'entorn que es viu l'any 1930, ens centrarem en la nostra ciutat. El període polític convuls que hem descrit a nivell general, també té la seva traducció a petita escala a Sabadell. Així, amb la caiguda a la setmana següent de la dimissió del dictador (7 de febrer) de l'Alcalde de la dictadura, Esteve Maria Relat, és nomenat de forma interina un altre batlle: Francesc Duran i Argmengol. Però la seva adscripció al directori militar caigut li auguren poc temps de supervivència en el càrrec. Efectivament, només tres setmanes després (el 26 de febrer) abandona el consistori tot deixant pas a Joan Farreras i Grané de la Lliga Regionalista en virtut del reial decret de 15 de febrer. El consistori que comandava Farreras accepta el nomenament tot exigint la investigació de l'estat de les finances que havia gestionat l'alcalde de la dictadura, Relat. Les dificultats que governació imposa al nou consistori forcen la dimissió de Farreras qui seria substituït per Joan María Corominas el dia 12 de març. Corominas era un monàrquic convençut que va resistir-se a investigar el seu antecessor primoriverista, raó per la qual les forces republicanes van forçar-lo a dimitir l'11 d'abril i a recuperar Farreras com alcalde provisional fins la celebració d'eleccions municipals lliures, cosa que succeiria a l'abril de l'any següent.

El dia 2 de febrer tindrà lloc la posta en marxa del Mercat Central. Havia estat una obra altament polèmica executada pel consistori primoriverista de Relat. Les sospites clares de frau i malbaratament havien estat en boca de tota la ciutat i una de les causes que fonamentaven les peticions d'investigació de les actuacions financeres de l'Ajuntament de la dictadura un cop dimitit el dictador. Les obres havien començat el 21 de novembre de 1928 en l'emplaçament que fou el Camp de la Sang o la Creu de la Mà. El nom de Camp de la Sang havia sorgit després dels afusellaments esdevinguts en aquest lloc els dies 2 i 3 de juliol de 1855 quan en dos grups de quatre i tres persones respectivament van perdre la vida alguns elements resistents de la segona carlinada (1846-1849). Aquí també s'havia ubicat des del 13 de juny de 1906 el camp de futbol de l'Atlètic de Sabadell. El nou Mercat ocupava una superfície de 8.500 m2 de terreny que havia estat comprat per l'Ajuntament per 225.000 ptes. Les obres foren adjudicades en subhasta pública el 4 d'octubre de 1927 per 936.000 ptes. a l'únic sabadellenc dels quatre postors que es presentaren: Pere Arderius  i Mainou. L'arquitecte del projecte havia estat Josep Renom i Costa que segons Andreu Castells era un addicte a Relat i a la dictadura (2).

Des del punt de vista empresarial, destacarem que durant aquest convuls mes de febrer moriria el fabricant Pere Sampere i Juanico als 60 anys. Era fill de Pau Sampere, fundador al 1891 conjuntament amb Joan Llagostera i Balcells i Josep Voltà i Viver de la firma "Llagostera, Sampere y Cía". A la mort de Pere Sampere, l'empresa passaria a mans de la seva filla Avel.lina Sampere, curiosament esposa de l'alcalde Relat qui, de manera indirecta, passaria a controlar el patrimoni industrial de d'aquesta.

 

A l'abril, la societat "Molins Hermanos" es dissol tot fent-se càrrec dels seus actius i passius Ramon Molins Voltà que reconvertiria la social en "Molins Hermanos, Sucesor".

També aquest any veurà la llum l'Associació Tècnica de l'Indústria Tèxtil que seria una escissió de la Cambra de Directors. Tindria com a primer President Manuel Soldevila i a Pere Molins com Vicepresident. A la seva primera Junta hi serien presents Joaquim Jaime (Secretari) i els senyors Quirze Bajona, Tomàs Ustrell, Ramón Molins, Josep Cantó, Joan Argemí, Francesc Pujol, Josep Masip i Josep Laudo. Establiria el seu domicili social a la Via Massagué, 55.

 

El dia 1 de juliol, traspassaria Agustí Abad Sanz, fundador al 1891 d'una empresa d'accessoris per a l'indústria tèxtil especialitzada en pues, lliços i rastells i ubicada al carrer Montserrat, 74. Agustí Abad també havia fundat un altra empresa a Terrassa l'any 1903 conjuntament amb Josep Carreras i Badrinas. Aquesta empresa (ubicada al carrer Topete, 1) la deixaria en mans d'en Miquel, el seu fill petit, qui es dedicaria a la fabricació de filferros i malles. La fàbrica de Sabadell quedaria a càrrec d’en Fermí aquell mateix any ("Fermí Abad Ribera S.L."), el qual, a més a més, esdevindrà un gran fotògraf local. En Fermí dotaria de tot l'utillatge necessari al teler mecànic construït per l'empresa de Jaume Ninet ("Ninet&Cia") que presidiria l'entrada de la Sala Sabadell de l'Exposició Internacional de Barcelona celebrada l'any anterior. Alhora, en Fermí rebria la medalla d'or d'aquest certàmen per la qualitat innovadora dels seus claus d'acer laminat.

 

El mateix dia que mor Agustí Abad, neix a la nostra ciutat Joaquim Busquets Gruart, pintor i empresari sabadellenc, fill de l'impressor Salvador Busquets i d'Anna Gruart. Molts anys més tard, al 1993, Salvador treballaria a l'altar de l'església de Perafita per recuperar la decoració perduda durant la guerra civil.

Un altre membre de la família Abad, Pau Abad i Piera, empresari i aficionat a la radiotelecomunicació, aconseguirà patentar el dia 11 de desembre d'aquest any  un invent propi que permetria enviar a distància fotografies mitjançant ràdio o telèfon. Pau Abad havia fundat al 1913 a Sabadell una empresa amb el seu germà Antoni dedicada a la fabricació d'utillatges mecànics que després de diverses transformacions sobreviuria fins a finals del  segle XX. Però la seva afició a les comunicacions el portaria a crear una societat dedicada a la fabricació d'aparells de ràdio que mantindria paral.lelament a l'empresa familiar.  

L'empresa de Bartomeu Montllor passa a denominar-se "Hijos de Bartolomé Montllor". Bartomeu, que moriria pocs anys després (1936), havia fundat aquesta empresa al 1893 com a "Montllor y Moratonas" tot i que continuaria tot sol a partir de 1903. Poc després de la seva mort, l'empresa passaria a ser col.lectivitzada i dirigida pels seus treballadors com a "Cooperativa Obrera de Paqueteria y Astracanes". Sobreviuria (sense la denominació d'"Obrera", per imposició franquista) fins al 1978.

 

 

Per acabar amb el fil empresarial, destacarem dos fets. El primer és el canvi generacional que es produiria a la farmàcia que avui coneixem com Argelaguet. El seu fundador, Josep Argemí i Calvet, abandona el negoci i el deixa en mans del seu gendre, Joan Comas i Ribatallada. I el segon fet, està vinculat a la inauguració del Mercat Central que ja hem tractat. Amb la posta en marxa de les noves instal.lacions, Miquel Andreu i Barberà (fill de comerciants terrassencs) obre una parada d'olives i conserves que, amb modificacions en el seu objecte comercial, sobreviu encara avui dia.

Des d'una perspectiva més social i cultural, aquest any 1930 Miquel Carreras i Costajussà publicarà el seu llibre "Línies d'història ciutadana" dins la col.lecció Biblioteca Sabadellenca. Miquel Carreras (nascut al 1905 a Sabadell) pertanyia a una  família procedent de Manresa i instal.lada a la nostra ciutat al 1835 per treballar a la indústria tèxtil. Era nevot de Joan Costa i Deu. Havia estudiat Dret a la Universitat de Barcelona i llicenciat en aquesta matèria l'any anterior (1929). Al 1928 havia estat nomenat Arxiver-Cronista de la ciutat per l’Alcalde de la dictadura, Relat. Però Miquel Carreras també col.laboraria amb el govern municipal republicà a partir de 1931 amb la realització per a la “Comissió de Cultura” d'un informe sobre la situació de l’ensenyament a Sabadell que seria entregat a l’octubre del mateix any amb el nom de “Problema de l’Ensenyança Primària a Sabadell”. En ell es destaca que el 40% dels nostres nens entre 3 i 14 anys estan sense escolaritzar (llavors, l’ensenyament obligatori era entre els 6 i 14 anys). Sabadell disposava en aquell moment de les mateixes aules (10) que tenia 75 anys abans. Dels nens escolaritzats entre 3 i 14 anys, el 57% (uns 3.000) ho estaven en centres religiosos. Aquesta situació aviat es començaria a capgirar i entre 1931 i 1935 es construirien a la ciutat 8 noves escoles amb 25 noves aules. Miquel Carreras moriria l'11 d'agost de 1938 en el front de guerra en estranyes circumstàncies.

 

Retornant al 1930, el dia 2 de maig es tornen a obrir les portes de l'Acadèmia Catòlica que havia estat clausurada el 21 de novembre de 1923 després del cop militar de Primo de Rivera. Des d'un punt de vista polític, la mesura no anava contra l'església catòlica com a institució sinò contra el catalanisme i la seva instal.lació en el sí de l'església catalana en quina línia s'orientava la institució sabadellenca.
El dia 1 d'agost, amb motiu de la Festa Major, té lloc a la nostra ciutat la trobada gegantera de Catalunya amb colles de l'Arboç, Manresa, Vic, Mataró, Moià, Terrassa i Sabadell. Reuniria a 30 gegants i una centena de capgrossos de les poblacions esmentades. Els gegants "vells" de Sabadell apareixeran per darrer cop en aquesta trobada. Havien estat adquirits al 1917 i aviat serien substituïts pels que foren comprats l'any anterior (1929). Aquesta tradició de manifestacions de gegants havia estat iniciada l'any 1902 a Barcelona amb motiu de les Festes de la Mercè. 

Justament aquest primer dia de Festa, s'estrena a la nostra ciutat la primera pel.lícula íntegrament sonora (diàlegs i música). Fou "La melodia de Broadway", de 1929, del director Harry Beaumont. Els nostres principals teatres, Cervantes, Euterpe i Campos, van trigar només dos mesos i mig en adequar les seves instal.lacions per poder reproduir també les pel.lícules amb so. 

 

Hem esmentat la nostra Festa Major i direm que aquest 1930, el cartell que la presidia fou obra de l'artista local Ricard Marlet tot i que en el mateix cartell hi apareixien com a signats de l'anunci de les festes dos membres de la Comissió de Festes, Joan Got i Niubó (secretari) i l'industrial Manuel Gorina Ramírez (President).
Enguany també es publicarà a l'editorial local "La Fona" el llibre de Ramón Jové i Brufau, "L'ideal obrer , la democràcia i l'anarquisme". Jové fou dirigent de la Unió Socialista de Catalunya a la nostra ciutat i un dels fundadors de l'esmentada editorial el 1929. Moriria el segon dia de l'aixecament feixista de 1936 (o sigui, el dia 19 de juliol) a la Plaça de Catalunya de Barcelona mentre s'enfrontava als revoltats.

Esportivament parlant, l'any 1930 és un any prolífic pel que fa a l'aparició d'equips i penyes futbolístiques a la nostra ciutat. Fins un total de 20 nous equips entren en joc en diferents nivells de competició d'aquest esport. També aquest any, en finalitzar la temporada 1929-1930, el Sabadell es proclama campió de la segona categoria catalana i pordrà retornar a la màxima categoria per la següent temporada. 

També dins el terreny esportiu hem de recordar que fou en aquest any que es fundà la secció de bàsquet del Club Natació Sabadell, el qual havia aparegut al 1916. 

El 1930 acabarà en una situació de provisionalitat política. Les temptatives d'estabilitzar la monarquia després de la sortida de Primo de Rivera del poder no reeixiran i l'any següent tindria lloc el col.lapse del mateix i el sorgiment del govern republicà. Però el canvi de règim no comportarà modificar la malfiança del poder central espanyol cap a Catalunya. Un exemple seria la fallida "assistida" des de Madrid del Banc de Catalunya (creat a Reus al 1920) que tindria lloc al juliol de 1931 sota les acusacions de l'esquerra espanyola d'haver estat part del suport financer de la dictadura. Aquesta "fallida" tindria lloc després de la retirada sobtada i massiva de fons de les institucions espanyoles dipositats al Banc de Catalunya privant-lo, així, d'un mínim de liquiditat per fer front a les seves obligacions. I succeïría tan sols tres mesos després de la restauració de la Generalitat i de la proclamació per Macià de la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques i tres setmanes abans del referèndum de l'Estatut de Catalunya (2 d'agost). Malauradament, no era la primera vegada que succeïa quelcom així, perquè ja el 27 de febrer de 1920 havia tingut lloc la fallida d'una altra entitat catalana com fou el Banc de Barcelona.

 

S'inicia, doncs, una etapa molt complexa tant socialment com políticament i econòmica que, com és natural, tindrà el seu reflex a la nostra ciutat en tota una sèrie d'esdeveniments en aquells terrenys que relatarem en una propera entrega.




NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l'autor.

(1) i (2) Castells i Peig, Andreu: Informe de l'oposició, 1788-1976. Edicions Riutort. 1975-1982