UNA FOTOGRAFIA I UNA HISTÒRIA INACABADA. PARIS, 1900 (1)
La fotografia que inspira aquesta història fou realitzada el dia 19 d’agost de l’any 1900 a la delegació obrera espanyola que visità l’Exposició Universal de París, en funcionament en aquella data. La instantània està presa a l’anomenada Borsa de Treball, entitat d’inspiració anarquista oberta a la ciutat parisenca vuit anys abans i que servia d’autèntica eina de suport a les organitzacions obreres en la seva activitat social, així com de caixa de resistència, mútua de suport als obrers en casos de contingències, centre de formació i també com a centre cultural.
L’exposició de 1900 era el darrer certamen universal del segle XIX i el cinquè desenvolupat a la capital francesa durant aquella centúria, el que convertia la “ciutat de la llum” en la més experimentada d’Europa (que llavors encara volia dir del món) en l’organització i celebració d’esdeveniments mundials d’aquestes característiques.
Aquesta nova edició parisenca d’una exposició universal havia estat inaugurada el dia 14 d’abril anterior (festa nacional) pel president de la República Francesa, Émile Loubet. Seria l’esdeveniment més important, pel que fa a dimensions, entre els celebrats dins el país i només superat a nivell internacional per les edicions anteriors de Viena (1873) i Chicago (1893). També fou el més concorregut del segle en nombre d’expositors (80.000 registres) i el segon en nombre de països participants. En ell van estar presents 1.297 expositors espanyols (una representació no en línia amb les magnituds del certamen que descric), entre els quals es trobaven 16 industrials sabadellencs, agrupats col·lectivament sota el paraigües del Gremi de Fabricants de la ciutat.
Fem, però, una mica d’anàlisi i investigació sobre la instantània que ens ocupa i sobre la història existent al seu darrere, així com la seva possible connexió amb la ciutat de Sabadell. En efecte, durant la primavera i les primeries de l’estiu de l’any esmentat, el Ministeri d’Agricultura, Indústria, Comerç i Obres Públiques espanyol (al capdavant del qual es trobava el ministre Rafael Gasset Chinchilla) va donar forma i, finalment, va materialitzar la idea de desplaçar una delegació d’obrers i estudiants d’escoles industrials d’arreu de l’Estat espanyol a l’exposició parisenca amb la pretensió que el seu coneixement servís d’observació i aprenentatge als desplaçats sobre les darreres tècniques aplicades a les indústries presents al certamen francès.
Amb aquesta finalitat, sengles reials ordres publicades, respectivament, el 23 de maig i el 23 de juny d’aquell any i completades, més tard, amb una tercera instrucció, datada el dia 11 de juliol, donaren forma al projecte. En concret, i segons les disposicions esmentades, es tractava de facultar diverses societats obreres i centres de formació per designar, fins un total de 200 persones, els participants en l’expedició projectada a la capital francesa. La delegació espanyola estaria formada per quadre grups d’obrers i estudiants procedents de tot el territori de l’Estat i comandats, cadascun d’ells, per una persona de referència pertanyent a diversos àmbits acadèmics o professionals vinculats amb la indústria i la formació industrial. Així, per exemple, el contingent d’obrers i estudiants procedents del País Valencià, l’Aragó, les Balears i Catalunya que es reuniren a Barcelona estava encapçalat per l’arquitecte Felipe Mario López Blanco, llavors professor numerari d’aritmètica i geometria de l’Escola d’Arts i Indústries i Belles Arts de Barcelona.
La reial ordre del 23 de maig esmentada anteriorment també establia que els alumnes i obrers procedents d’Astúries, Galícia, Castella la Vella, País Basc i Navarra es concentressin a Sant Sebastià per la seva sortida col·lectiva cap a París i els procedent d’Andalusia, Extremadura i Castella la Nova, ho fessin des de Madrid. Igualment, l’ordenança estipulava la necessitat d’organitzar els assistents per grups d’oficis a fi d’aprofitar millor els aprenentatges adquirits durant les visites a l’exposició. Altres disposicions de la norma concretaven la durada de l’estada a la capital francesa dels grups de desplaçats (entre 15 i 20 dies) i la cobertura de les despeses ocasionades (desplaçament, dietes i allotjament) amb la concessió, a càrrec de l’Estat, de 50 francs a cada viatger (2). Per acabar, la reial odre enumerava les societats obreres, patronals i centres de formació amb dret a proposar participants fins a cobrir el nombre indicat de 200 persones.
Pel que fa a la província de Barcelona (al començament, la única de Catalunya representada en el contingent), aquesta era la relació literal de centres i societats fixada pel govern espanyol, així com el nombre de candidats a elegir per a cadascuna d’elles fins a cobrir el total de 36 participants atorgats al nostre país. Dissortadament, entre tots ells no hi figurava cap de sabadellenc:
Fomento del Trabajo Nacional: 5
Sociedad de los Ferrocarriles de España (Cámaras de trabajo): 3
Ateneo Obrero de Barcelona: 6
Escuela de Artes Industriales: 6
Sociedad de constructores de carruajes en madera y hierro: 2
Asociació fabril de tejedores mecánicos: 2
Sociedad tres secciones de vapor: 2
Federación textil española: 4
Villanueva y Geltrú: Escuela de Artes é Industrias: 6
En aquest moment de la constitució d’aquella delegació obrera, una representació dels treballadors barcelonins que la compondrien visità l’alcalde provisional de Barcelona, el conservador Antoni Martínez Domingo, disposats a sol·licitar del batlle el suport econòmic de la corporació municipal per complementar l’exigua assignació governamental de 50 francs per persona per cobrir totes les despeses que comportaria el desplaçament a París. En aquest sentit, però, el diari republicà El Diluvio alertava en un article titulat “¿Habrá gorrones?”, aparegut el dia 30 de maig (edició matinal), de la necessitat de no concedir cap compensació econòmica a ningú sense una comprovació prèvia sobre el seu autèntic origen obrer per evitar aquells que cerquessin “(…) darse el gustazo de visitar París (…)” a càrrec de les institucions públiques. “Debe tener presente la primara autoridad local que no seria la primera vez que algunos individuos que jamás han producido, sino que, antes al contrario, han procurado vivir siempre del trabajo de los demás, usurpasen el nombre de los obreros para trasladarse á París, y, una vez allí , regodearse á costa del Estado y del Municipio. Estamos tan acostumbrados á ver revolotear por las cajas públicas á un sin número de zánganos y gorrones, que, á decir verdad, nos escama el que ahora haya quien solicite subvención para ir á París, aunque al hacerlo explota el nombre del obrero”.
Un mes més tard, una nova reial ordre de 23 de juny modificava les instruccions donades anteriorment com a conseqüència de la renúncia d’alguns centres i societats a enviar obrers, artesans o alumnes a la delegació espanyola. Així, el nombre total d’expedicionaris, que fou ampliat fins a 226, seria cobert per la participació de noves institucions proposants. En aquesta ampliació de centres, i pel que fa a la província de Barcelona, s’hi afegiren dos més, cap dels quals fou de Sabadell:
Tarrasa. Escuela de Artes y Oficios: 1
Manresa. Sociedad de albañiles: 2
Aquestes tres noves assignacions no queda clar que fossin en substitució d’altres baixes ocasionades a la quota barcelonina o si, en canvi, s’acollien a l’ampliació realitzada segons la reial ordre de 23 de juny. Aquest dubte quedà resolt amb la publicació a la Gazeta de Madrid, el dia 21 de juliol següent, de la reial ordre del Ministeri d’Agricultura datada dos dies abans en la qual s’adjuntava detall de tots els participants finals en la delegació obrera. En el cas de Catalunya, el grup estava format, al capdavall, per 27 persones procedents de la província de Barcelona a les quals es sumaven dos participants més provinents de la província de Tarragona. En total, 29 catalans. També quedaven concretades la data de sortida cap a París dels dos contingents procedents de Sant Sebastià i Barcelona pel dia 8 d’agost i la durada definitiva de l’estada a la capital francesa: 20 dies (3).
Amb aquesta xifra de participants, la delegació catalana apenes representava el 13% del total de desplaçats, xifra poc raonable si considerem que la expedició espanyola tenia un cert caire industrial i pretenia que obrers, artesans i alumnes d’escoles d’arts i oficis tinguessin oportunitat de connectar amb els darrers avenços i innovacions tècniques d’arreu del món, quelcom que situava el perfil d’aquest objectiu dins un àmbit directament relacionat amb el món industrial i fabril, perímetre en el qual Catalunya avantatjava a la resta de l’Estat.
Per la seva part, l’absència d’entitats sabadellenques podia ser comprensible en el cas de l’Escola d’Arts i Oficis de la nostra ciutat en tant en quant aquesta encara no existia (fou creada dos anys més tard), però no en relació a les organitzacions patronals o professionals existents (per exemple, i entre d’altres, el Gremi de Fabricants) o les societats obreres presents a la ciutat (la Federació Obrera de Sabadell, sense anar més lluny). No he pogut documentar, però, els motius explícits (si n’hi havien) d’aquesta marginació local de la llista d’entitats consultades per a l’enviament d’efectius a la delegació espanyola. Particularment, el meu parer és que la tria de la delegació estava afavorint artesans individuals i membres d’entitats i organitzacions obreres contemporitzadores amb els poders econòmics i gens sospitoses d’activitats d’agitació i clarament identificades com a republicanes radicals o anarquistes. Això, justament, explicaria l’absència de la FOS o d’altres entitats obreres combatives d’aquell contingent molt dissenyat des del paternalisme estatal i patronal imperants.
Per l’escrit d’un dels obrers escollits per viatjar a París, Sebastià Crespí (4), hem conegut que el grup reunit a la capital catalana va fer cap a l’estació de França el dia 8 d’agost per agafar el tren amb destinació a França. Segons podem llegir en una publicació del moment (5), el trajecte fins a la frontera gal·la fou bonificat amb un 50% de descompte pels integrants d’aquest grup d’obrers i estudiants, tracte preferent que també obtindrien de part de les companyies ferroviàries veïnes amb descomptes significatius sobre les tarifes habituals. A l’estació barcelonina, la delegació va ser acomiadada pel governador de Barcelona i membres de la junta del Foment del Treball Nacional.
El trajecte finalitzà dos dies més tard, el dia 10, amb l’arribada a París després de fer nit de descans a Cervera de Marenda on els van comunicar que les despeses del viatge serien satisfetes per cada expedicionari al qual es compensaria prèviament amb 8 francs diaris perquè cadascú els distribuís en allotjament i alimentació segons conveniència (6).
El segon contingent d’obrers procedent de Sant Sebastià havia fet cap a la capital francesa a les sis de la tarda del dia abans i a la seva arribada havia estat rebut pel duc de Sexto, el marquès de Villalobar i els comissaris espanyols de l’exposició. Des de l’estació van ser acompanyats al seu allotjament de la Place de Breteil (7).
Després d’un primer moment en el qual semblava que els allotjaments seleccionats per als obrers a París no estaven a nivells mínims de qualitat, el diari madrileny La Época publicava el dia 20 d’agost una correcció a aquestes impressions inicials tot confirmant que, finalment, els membres de la delegació espanyola “estan alojados por grupos de provincias en hoteles de segundo orden, que son los que ocupan generalmente los viejeros de la clase media”. La publicació també informava que els responsables de grup telegrafiaven diàriament al ministre d’Agricultura recollint les possibles queixes dels obrers i confirmant que aquests assistien puntualment a l’exposició.
Per la seva part, El Correo del dia 21 d’agost destacava que el diari parisenc Le Matin havia rebut una carta de l’obrer espanyol Domingo Mangalbete (identificat com un pintor de València registrat a les llistes del ministeri d’Agricultura com a Domingo Monzalbete) on expressava “El gran pueblo de Francia, y especialmente el de París, dispensa a los obreros españoles llegados á esta capital para visitar la gran Exposición tantas muestras de atención, de deferencia y cortesia, que rogamos á la prensa parisense, y en particular a este estimable periódico, haga públicos el placer y la satisfacción con que los españoles damos las gracias á Francia y á su capital. En nombre de todos los obreros firma D.M.”
Certament, com he explicat abans, cap sabadellenc formà part del grup d’obrers traslladats per l’Estat a l’Exposició Universal de París. Això, no obstant, no significà que els nostres conciutadans estiguessin absents de la convocatòria francesa d’aquell any. En efecte, a manera de solució local, i al marge de la delegació espanyola, a Sabadell va tenir lloc la convocatòria per traslladar al certamen un grupet determinat d’empleats del sector tèxtil que, igual que succeí amb els anteriors, marxaria finançat per un particular que tot seguit desvetllaré i per alguna institució local.
Ignoro d’on sorgí la idea inicial, però el cert és que amb data 20 d’agost de 1900 tenim constància de la primera formulació en aquest sentit que aparegué a les pàgines del diari Sabadell Moderno on s’inclouïa una notícia al respecte. Deia textualment que “El dignísimo diputado á cortes por este distrito D. Timoteo Bustillo López, ha ofrecido pagar los viajes y estancia en París, á dos obreros de ésta que tengan el cargo de mayordomo en las secciones de tegidos e hilados respectivamente para que vayan á estudiar los adelantos de la maquinaria en aquel gran certamen. Para este objeto, han sido invitadas todas las sociedades obreras de esta ciudad, para que elijan de su seno á dos individuos que ostenten aquel cargo, siendo después sorteados todos los elegidos, á fin de que la suerte decida quiénes han de ser los que puedan disfrutar de aquellos beneficios”.
Timoteo Bustillo López, adscrit al Partit Liberal, era un comerciant de llanes de Madrid que mantenia molt bones relacions amb una part important dels fabricants tèxtils sabadellencs als quals tenia com a proveïdors del seu negoci. A més, de forma més o menys casual, l’any 1894 fou presentat, com a solució provisional, per la coalició liberal-conservadora a les eleccions parcials realitzades a Sabadell arrel de la renúncia del republicà Francesc Pi i Margall a ocupar la posició de diputat per la nostra ciutat. L’any anterior aquest s’havia presentat alhora per les circumscripcions de Madrid i Sabadell, actuació perfectament legal llavors, i havia resultat elegit per ambdues. La decisió de Pi i Margall d’ocupar la vacant per la capitat espanyola originà la repetició parcial d’aquella elecció per ocupar la posició abandonada pel republicà. És aquí on apareix el candidat “cunero” (persona nascuda fora de la circumscripció per la qual es presenta) Bustillo.
Per a sorpresa de tots, el madrileny aconseguí arrabassar la vacant als republicans i, fins i tot, en anys successius també assolí la condició de diputat per la nostra ciutat durant les conteses de 1896, 1899 i 1901, la darrera. Bustillo era, com a exponent del sistema, un clar exemple de l’alternança política entre conservadors i liberals instaurada a l’Estat espanyol amb la Restauració borbònica de 1874.
Recuperant l’article de Sabadell Moderno, l’oferta del diputat Bustillo delimitava clarament, i sense cap mena d’explicacions ni justificacions, el perfil de treballador que estava cridat a participar en aquesta elecció de candidats pel viatge a París (8). Es tractava dels anomenats majordoms, empleats més o menys especialitzats que gaudien, però, d’un important poder dins les empreses tèxtils (com ara també els encarregats i contramestres) sorgides posteriorment a la transformació industrial de la producció de finals del segle XIX. Aquesta tria tan restrictiva, d’altra banda, deixava al marge un gran nombre d’altres empleats, simples obrers, que podien haver aspirat a beneficiar-se d’aquesta distinció.
La proposta discriminatòria fou mereixedora de l’atenció de la publicació obrera sabadellenca El Trabajo. Almenys, així ho indica una petita ressenya apareguda al diari Sabadell Moderno el dia 28 d’agost de 1900 sobre un article publicat a l’òrgan de la Federació Obrera de Sabadell (FOS) i signat per un tal “Enrique” on es criticaven les restriccions establertes pel diputat Bustillo en l’anunci de subvenció del viatge a París. La nota del Sabadell Moderno sobre l’article d’El Trabajo acabava amb aquesta pregunta del seu autor adreçada a Bustillo: “¿No comprende D. Timoteo, que al compañero Piazza también le hubiera gustado ir a París?”. El tal Enrique, el seu autor, es referia a Carles Piazza, teixidor d’ofici i membre destacat del Consell Directiu de la FOS, alhora que fundador i primer director del quinzenal de l’organització (publicat entre 1897 i 1912) on aparegué la crítica.
Finalment, l’oferiment realitzat pel diputat Bustillo sobre el finançament de les despeses del viatge a París per a alguns majordoms tèxtils de la nostra ciutat va ser complementat per l’ajuntament local amb un ajut addicional que fou aprovat per l’entitat municipal el dia 30 d’agost i que consistia en la concessió de 500 pessetes als senyors Feliu Carol i Castells (teixidor de 50 anys, casat i veí del carrer del Sol, 156) i Antoni Pons i Palau per estudiar l’Exposició Universal de París. Els treballadors beneficiats agraïren la contribució econòmica addicional de l’ajuntament enviant una comunicació al consistori que, segons consta a l’edició del 7 de setembre de Sabadell Moderno, fou llegida el dia anterior en una sessió ordinària de la corporació presidida per Josep Clarós Creixell (popularment conegut com a Pepis Clarós) i amb assistència dels regidors Pineda, Borguñó, Mumbert, Macià i Serra. Una mica més endavant explicaré com acabà aquesta aventura parisenca.
També l’Associació dels Cors Clavé va participar d’aquesta atracció per París i la seva Exposició Universal. En aquest sentit, va organitzar el seu viatge anual a l’exterior de Catalunya corresponent a 1900 (un desplaçament que venia realitzant des de feia vuit anys) amb destinació a la capital francesa. La decisió fou presa a l’assemblea celebrada el dia 15 de gener d’aquell any amb l’objectiu fixat en la realització de la sortida durant el següent mes d’agost. En aquesta reunió també es concretaren les bases per a la participació de les agrupacions o societats que desitgessin afegir-se a l’expedició, criteris que van ser publicats a l’edició de l’1 de febrer de la revista La Aurora, òrgan oficial de l’Associació.
Aquestes bases contemplaven gairebé tots els aspectes formals, pressupostaris, estètics, musicals i de comportament dels coristes en el seu desplaçament. Així, per exemple, a la publicació es donaven instruccions precises sobre el repertori a interpretar per les societats participants. Era el següent:
* per a veus solistes: Les Flors de Maig, Los Pescadors, Los Xiquets de Valls, Al Mar, Arreu Moreu, La Marsellesa, Salut als Cantors i Desperta Cataluña;
* amb acompanyament: Las Galas del Cinca, La Gratitud, La Maquinista, La Verbena de San Juan, Gloria al Arte, Lo Pom de Flors, Invocación á Euterpe, Gloria á España, Los Nets dels Almogavars.
Igualment, es feia referència a la indumentària dels cantaires procedents de Catalunya que contemplaria, obligatòriament, l’ús de la barretina, essent voluntària aquesta per aquells radicats fora del Principat.
Per fer efectiu el projecte, L’Associació hauria de sol·licitar ajuts i subvencions econòmiques a totes les entitats locals i provincials del Principat, tota vegada que es tractava de desplaçar un nombre important de cantaires (el càlcul final fou d’uns 1.000, aproximadament) a la convocatòria parisenca i, en conseqüència, d’incórrer en unes despeses rellevants, impossibles de cobrir amb els recursos de l’entitat.
En aquest sentit, a l’Arxiu Històric de Sabadell consta un dossier específic que guarda uns pocs documents relatius a la qüestió. En concret, és l’expedient 412 de l’any 1900 obert pel Negociat de Cultura amb l’objectiu de valorar i donar resposta a la petició de finançament que l’Associació adreçà a l’ajuntament de la nostra ciutat. Està retolat com a “Subvención para el viaje de los coros Clavé á la Exposición de París 1900”. Al seu interior s’adjunta el comunicat general (signat pel seu president, Eusebi Benages, i el secretari, Pere Martinez) publicat per l’Associació amb data 12 de juny d’aquell any adreçat a tots els potencials contribuents, tant particulars com institucionals, per a la cobertura del cost del viatge projectat. El document deixa clar des de bon començament que “para el año actual, la Asociación no titubeó en elegir el punto que debía visitar. París tenía que abrir sus puertas al Trabajo, á las Artes y á las Ciencias. Allí estaban citados á público concurso todos los ramos del saber humano y fuerza era que, con tales atractivos, anhelaran los corista de la Asociación visitar aquel emporio de todo lo grande y todo lo bello para lograr que repercutieran por los ámbitos del Palacio de la Exposición y fueran aplaudidas por todo el mundo las inspiradas notas de nuestro malogrado fundador, así como, en su calidad de obreros, estudiar todo aquello que pudiese resultar provechoso á sus respectivos oficios, para conseguir por este medio una enseñanza tan positiva para sí, como provechosa para los industriales á cuyo servicio prestan sus actividades”.
La petició formulada a l’Ajuntament de Sabadell fou estudiada i sancionada favorablement per la comissió d’Hisenda de la corporació municipal i amb data 27 del mateix mes de juny va remetre a l’alcalde el seu veredicte, el qual consta a l’esmentat dossier: “Opina que V.E. puede servirse contribuir a dicha popular y patriótica suscripción con la suma de 125 pesetas, cuyo pago será imputado al capítulo de Imprevistos del vigente presupuesto”. I fou, efectivament, en aquest sentit que el batlle Salvador Camps i Gorina envià amb data 13 de juliol confirmació escrita a l’Associació sobre la concessió per part de la institució que representava de la dita quantitat com a contribució especial a la campanya popular iniciada per l’organització per fer possible el desplaçament a París.
Per la seva part, aquest episodi del desplaçament de l’Associació del Cors Clavé a París també tingué la seva versió local. M’explico. Segons publicà el diari Sabadell Moderno el dia 22 d’agost d’aquell any, mentre també s’estava orquestrant el desplaçament de dos obrers locals a la capital francesa, 12 coristes del “Centro Sabadellés” (Gelats) s’afegirien a l’expedició de l’Associació de Cors Clavé que una setmana més tard iniciaria el seu viatge a l’exposició parisenca. Ara bé, no he estat capaç de localitzar proves documentals que aportin llum en referència a si les despeses d’aquesta expedició sabadellenca van ser cobertes de forma individual o bé mitjançant algun tipus d’ajut institucional o per subscripció popular. De fet, segons aquelles instruccions donades per l’Associació el dia 1 de febrer, les societats inscrites per desplaçar-se a l’Exposició Universal de París havien de cobrir per elles mateixes les despeses que això comportés per recuperar, més tard, part d’aquesta inversió mitjançant els ingressos derivats de les actuacions realitzades a la capital francesa. Peró, en el cas dels nostres conciutadans, els detalls i, fins i tot, la pista d’aquesta mateixa expedició i si, finalment, va realitzar-se o no, no l’he pogut localitzar enlloc. Ni a la premsa local ni tampoc a d’altres referències bibliogràfiques o periodístiques.
Exactament igual que en el cas dels cantaires, tampoc he aconseguit esbrinar cap notícia documentada sobre el viatge dels dos obrers de la nostra ciutat a París. Ignoro, per tant, què en va ser dels mateixos i les circumstàncies del seu hipotètic viatge. Tampoc he localitzat cap referència bibliogràfica a l’afer ni cap text de valoració o narració dels esdeveniments que els nostres obrers haguessin pogut realitzar com a resum o descripció de les experiències viscudes.
Aquesta manca de dades contrastades m’obliga, almenys provisionalment, a tancar aquesta narració amb una certa frustració per l’absència de notícies concretes per donar cobertura a unes iniciatives que, seguint el camí d’organitzacions o iniciatives d’àmbit més general, van tenir el seu assaig i reflex a la nostra ciutat. Una història, doncs, inacabada i a l’espera de noves troballes futures.
____________
(1) Jeroni Benavides és autor de les obres “Sabadell i les exposicions universals del segle XIX (1851-1900)” i “Sabadell i les exposicions espanyoles i internacionals de Barcelona (1827-1929)” publicades l’any 2024.
(2) Posteriorment, però, també Diputacions i Ajuntaments varen col·laborar en el finançament de les despeses dels obrers desplaçats a París.
(3) Gazeta de Madrid. Any CCXXXIX.—Núm. 202. Dissabte, 21 de juliol. Pàgines 296 i 297.
(4) Crespí i Boscana, Sebastià: Instantáneas. Impresiones recibidas en París y en su Exposición Universal de 1900. Imprenta F. Soler. Conquistador, 41, 43 i 45. Ciutat de Mallorca. 1901. Crespí era delegat de la Federació Local de Societats Obreres de Palma i militant del PSOE local. Durant el mes de gener de 1901, alguns dels continguts d’aquest informe de Crespí foren publicats en format d’entregues a la publicació El Obrero Balear.
(5) La correspondencia de España, 5 de juliol de 1900.
(6) Crespí i Boscana, Sebastià op. cit., pàg. 5.
(7) La Publicidad, edició del dia 11 d’agost de 1900.
(8) L’interès de Bustillo per les exposicions universals podria haver-se gestat onze anys abans quan el madrileny havia estat comissionat a l’Exposició Universal de París de 1889 com a membre de la secció de teixits i vestits del comitè de propaganda, comitè del quan n’era membre.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel teu comentari