PARIS 1900: SABADELL NO DESCANSA...

L’any que es celebra la cinquena Exposició Universal a la ciutat de París és hereu, pel que fa a l’estat espanyol i, de retruc, a Catalunya, d’uns esdeveniments que marcarien el futur d’ambdós països i que mereixen una anàlisi ràpida i entenedora que permeti avaluar-los correctament.

La nostra narració exigeix mirar només dos anys abans per descobrir el primer factor determinant del que comentem. Em refereixo al desastre colonial espanyol de 1898 i quins efectes sobre la societat, la política i l’economia d’Espanya i de Catalunya són extremadament notables i no sempre sota el signe negatiu. Ho repassem. L’esfondrament del que havia estat anomenat "imperi espanyol" no provoca, contràriament al que podria semblar d’antuvi, el col.lapse econòmic sinó més aviat el moral, polític i social del que fou la metròpoli. En sentit estricte, la situació de retirada de les colònies per part de la burgesia propietària i industrial espanyola comportaria, alhora, la repatriació de capitals cap a la península i això significava, de facto, una important entrada de diners que permetria rellançar inversions industrials i provocaria, al capdavall, una certa expansió econòmica, especialment més notable a Catalunya que a la resta de l’estat (1).


D’altra banda, l’any anterior a la celebració de l’Exposició Universal que ens ocupa, o sigui, el 1899, el ministre espanyol d’hisenda Raimundo Fernàndez Villarverde va impulsar un important Pla d’Estabilitat amb canvis significatius en les lleis i polítiques fiscals, pressupostàries, tributàries, de despesa pública i monetària que significaria, entre d’altres innovacions, reformes profundes del Banc d’Espanya i el seu paper en la dinamització econòmica del país. Així, es van poder crear nous instruments de finançament personal i empresarial per afavorir, justament, l’expansió econòmica (1). Però això comportaria a l’ensems un increment generalitzat d’impostos per pal.liar una part de les despeses de la guerra perduda i finançar el procés de modernització que es projectava. De seguida veurem els efectes d’aquest increment de pressió fiscal sobre la nostra economia.

Tot i això, l’Espanya del 1900 és una nació fortament endarrerida des del punt de vista social, cultural i econòmic, amb una taxa d’alfabetització del 50% i amb més d’un 66% de la seva població ocupada en tasques agrícoles i només un 12% treballant en la indústria. Una indústria que majoritàriament es localitza a Catalunya i el País Basc (indústria sidero-metal.lúrgica) però que no és suficient per ubicar l’estat espanyol en l’entorn de les nacions europees capdavanteres, ans al contrari.

Però, com hem explicat, l’impacte més rellevant per a Espanya de la pèrdua colonial fou el moral i social. És cert, d’altra banda, que van existir despeses importants per efecte de la guerra d’independència de Cuba i amb els Estats Units que desembocaria en la pèrdua de l’illa, però el desànim fou més profund i sentit. Milers de soldats espanyols mobilitzats, un cost directe d’uns dos milions de pessetes, milers i milers de pròfugs i l’armada absolutament enfonsada van ser un preu molt elevat per intentar mantenir, sense èxit, les glòries imperials i això impactaria molt profundament i directa en la societat espanyola.

El mes de setembre de 1898, Espanya iniciaria al Ministeri d’Afers Estrangers del govern francès a Paris les converses de pau amb els Estats Units d’Amèrica després de perduda la guerra que s’havia iniciat amb aquest país pel control de la illa de Cuba però, sobretot, per la necessitat dels americans de lliurar-se de les imposicions aranzelàries amb les quals l'estat espanyol gravava les seves exportacions o importacions amb la illa. En funció d’aquests negociacions, Espanya signaria el 10 de desembre un tractat mitjançant el qual abandonava l’illa i també Puerto Rico i lliurava als americans l’illa de Guam. A canvi, els EE.UU. entregarien 20 milions de dòlars als espanyols per la cessió de l’arxipèlag de Filipines.

En aquest context, Catalunya sent la necessitat de cercar sortides al centralisme asfixiant i la ineficiència burocràtica i militarista que impregna la societat, el poder i les institucions espanyoles i que, en part, són responsables de la situació que descrivim. El moment es viu des de la perspectiva catalana com un punt d’inflexió que requereix d’actuacions. Es demanaran canvis, responsabilitats, obertura i major nivell d’autonomia i autogovern sense altres pretensions que incrementar la capacitat productiva i de desenvolupament catalans per erigir-se, en definitiva, en motor del rellançament de l’estat. Aquest clam general del país genera un elevat consens per reivindicar davant Madrid aquella descentralització i, de passada, exigir respecte per la identitat catalana. Organitzacions culturals com l’Ateneu Barcelonès, empresarials com el Foment del Treball Nacional (dirigit llavors pel sabadellenc Sallarès i Pla) o la Cambra de Comerç de Sabadell i fins i tot institucions com ara la Diputació de Barcelona convergeixen en aquesta aspiració de modernització, de canvi i d’obertura a nous esquemes de funcionament de l’estat i el poder per situar Espanya en el nou segle que s’acosta. Tot aquest corrent reivindicatiu que no qüestiona, d’altra banda, les bases ni les essències de l’status quo espanyol (“només” reclama regionalitzar l’administració) es concretarà en la redacció d’una nova missiva presentada a la reina regent el dia 14 de novembre d’aquest any durant l’audiència que va concedir a una Comissió Catalana formada per entitats de la societat civil de Barcelona. No era la primera perquè cal recordar que el 1885 Alfons XII va rebre l’anomenat “Memorial de Greuges” i el 1888 la mateixa reina regent Maria Cristina rebria l’anomenat “Missatge a la Reina Regent” (redactat per Àngel Guimerà) tot aprofitant la seva presència a l’Exposició Universal de Barcelona.


Però la inacció final dels estaments polítics espanyols davant les exigències catalanes d’un nou model descentralitzat d’organització estatal així com davant la petició d’un concert econòmic especial per Catalunya i la imposició d’un increment d’impostos decretat per Villaverde (que seria més intens sobre la burgesia catalana que sobre les elits de Madrid, per exemple) per finançar, suposadament, el cost d’una indefinida reforma van generar una situació de malestar molt intensa en la nostra societat. El setembre de 1899 es declara a Barcelona i rodalies l’anomenada vaga de les contribucions. Els gremis de comerciants s’oposaren als forts increments d’aquests impostos pel trimestre següent i decidiren plantar-se. Com a mesura immediata, molts comerços van donar-se de baixa per evitar el pagament i aquesta posició va ser recolzada per diferents organitzacions empresarials i socials a les quals s’hi acabaria sumant en darrer moment el Foment del Treball malgrat havia intentat intensivament evitar el conflicte. La situació es tensaria molt més fins el punt que el 27 d’octubre es declararia l’estat de guerra a Barcelona a l’empara del qual es tanca la Lliga de Defensa Industrial i Comercial i algunes altres organitzacions gremials que van animar la protesta. El dia 1 de novembre, alguns dels botiguers que no havien pagat els impostos van ser empresonats contra criteri de l’Alcalde de la ciutat, el doctor Robert, que prèviament s’havia negat a embargar-los. El dia 9, en protesta pels empresonaments, es declara la vaga general del comerç a Barcelona que també s’estendria a d’altres ciutats catalanes, entre elles Sabadell. Finalment, el dia 18 de novembre, amb les capacitats econòmiques de resistència exhaurides, els Gremis acorden la reobertura dels establiments. Es posava fi a aquest episodi que també seria conegut com el “tancament de caixes”.

Paradoxalment, davant la desfeta moral de l’estat espanyol, a Catalunya s’obre pas amb força un potent ressorgiment cultural que pren com a base la defensa de la llengua i cultura catalanes i el desig d’incorporar-se a la modernitat europea i als corrents de progrés en tots els àmbits que es respiren als països de la resta del continent. Aquest ressorgiment té les seves arrels en l’aparició (als volts del 1833) de la Renaixença i la celebració dels primers Jocs Florals des de l’edat mitjana el 1859. Recordem, també, que ara ens trobem en plena efervescència del Modernisme. Els anys 1900 i 1902, tot coincidint amb aquesta nova Exposició Universal de París que tractem aquí i l’Exposició de l’Art Decoratiu Modern de Turí respectivament, marquen el punt àlgid del moviment modernista sorgit a diversos països europeus al voltant de la dècada de 1880 i que a Catalunya tingué una especial rellevància en les arts decoratives i l’arquitectura. Aquest moviment creatiu, que també afectaria a la literatura i la poesia, la música i altres manifestacions plàstiques, disposava d’altaveus en publicacions periòdiques i revistes que difonien les seves idees, les veus dels artistes que les representaven i les obres de les quals eren autors. Així, “L’Avenç” (activa entre 1881 i 1893 i una de les primeres capçaleres de casa nostra en fer-se ressò d’aquest moviment), “Joventut” (publicada entre 1900 i 1906, i que feia les funcions alhora de portaveu polític d’Unió Catalanista) o la revista “Catalònia” (nascuda el 25 de febrer de 1898 com la continuadora, políticament parlant, de “L’Avenç” però que sota la direcció de Jaume Massó i Torrents aviat s’escuraria cap a l’esquerra) constituïen el nucli central de la difusió a Catalunya d’aquest corrent tan transcendental en la vida social i cultural del nostre país.

 

Primer exemplar de la Revista "Joventut" aparegut el dia 15 de febrer de 1900

 

Però em permeto aturar-me un moment més en l’aparició, el 15 de febrer de 1900, del primer exemplar del setmanari “Joventut”, portaveu de la Unió Catalanista com hem esmentat. I ho faré perquè va representar un paper rellevant en la reestructuració del catalanisme polític a la qual em referiré tot seguit. El setmanari estava dirigit pel periodista i amic íntim d’Àngel Guimerà, Lluís Via i Pagès (un dels cinc integrants del grup inspirador de la publicació format, a més de Via, per Joaquim Pena i Costa, Emili Tintoré i Vilaseca, Oriol Martí i Ballés i Salvador Vilaregut i Martí) i sobreviuria fins el 31 de desembre de 1906. “Joventut” havia tingut un antecedent immediat en el suplement “Setmana Catalanista” del diari “Opinió de Catalunya” i, de fet, una bona part de la redacció d’aquest suplement és el que trobarem a la nova publicació “Joventut”.

I com dèiem fa uns instants, existeix un segon punt d’atenció molt rellevant en el moment històric català que analitzem quin seria l’estructuració del catalanisme polític. Aquest corrent ideològic té uns clars antecedents en la celebració del Primer Congrés Catalanista el 1880 i la creació del Centre Català dos anys més tard, el 1882 (a Sabadell, el Centre apareix el 1887), i als que seguiren les reivindicacions del “Memorial de Greuges” el 1885 i el “Missatge a la Reina Regent” de 1888, primer acte rellevant de la Lliga de Catalunya nascuda l’any anterior com a escissió del Centre Català. Però aquesta estructuració política del catalanisme no acaba, ni de bon tros aquí, perquè de forma immediata assistirem a la creació de la Unió Catalanista (1891), la primera temptativa interclassista d’aplegar el catalanisme ideològic per defensar els interessos de la nació i les tradicions i essències catalanes. I a la primera Assemblea de Manresa de la Unió celebrada el dia 27 de març de 1892 ja s’iniciarà la redacció de les bases d’allò que hauria d’esdevenir la futura constitució catalana (les conegudes com a Bases de Manresa).

 

El dia 26-278 de març de 1887 es funda el Centre Català de Sabadell, cinc anys després de la seva aparició a Barcelona

Però la pujada d’impostos de 1899 que hem explicat comportaria de manera immediata l’aparició en la dimensió política de dos nous partits polítics que intentarien recollir el malestar de la burgesia i la població, en general, de tot Catalunya per aquell increment de la pressió fiscal. Es tracta del Centre Nacional Català (creat el 3 de setembre de 1899 a partir d'una escissió de la Unió Catalanista i que estaria encapçalada per Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, Lluis Domènech i Montaner, etc.) i la Unió Regionalista (el 18 d’octubre següent) que el dia 25 d’abril de 1901 es fusionarien creant la Lliga Regionalista (aquesta es formaria a Sabadell el febrer següent). 

 

El Centre Lirich i Dramàtich de Sabadell neix el 1898, en un moment d'ampli ressorgiment i enfortiment de la cultura catalana a nivell nacional. Aquest exemplar és de 1903

 

Paral.lelament a tot aquest moviment social i polític que hem exposat breument i a l’entorn econòmic que descrivim, cal fer esment d’allò que esdevingué al nostre país en clau laboral. Perquè l’intens procés d’industrialització que es viu a Catalunya durant el segle XIX comportaria el sorgiment d’una classe obrera nombrosa i amb una significativa capacitat d’organització per la defensa dels seus interessos. La pressió sindical, les vagues, les protestes i els enfrontaments dels treballadors amb els empresaris, patronals i policia obligava els poders públics a adoptar mesures tèbies que apaivagaven unes duríssimes condicions de vida dels obrers a les quals, sovint, els empresaris (i la política) ignorava quan no, menystenia directament. Tot i així, els sindicats també assolien de tant en tant algunes mínimes fites que els afavorien. Per exemple, el mes de març de 1900, apareixen les primeres lleis i mesures promulgades pel ministre de governació espanyol Eduardo Dato per limitar l’horari laboral de les dones menors de 23 anys a un màxim d’10 hores diàries  (el treball femení era majoritari a la indústria tèxtil) i prohibir treballar en horari nocturn a menors de 18 anys així com prohibir la contractació d'infants de menys de 9 anys que es sumarien a d’altres disposicions sobre accidents laborals ja promulgades el gener anterior. Però l’oposició dels empresaris catalans a aplicar aquestes mesures de forma immediata (no és fins 1907 que, finalment, s’implementen) portaria a radicalitzar les posicions obreres, a incrementar la conflictivitat laboral i a que aquells adoptessin posicions de defensa de classe cada cop més clarament anarquistes.

Alineat amb aquest relat, entre el 23 i el 27 de setembre 1900 es celebraria a Paris el cinquè Congrés de la Segona Internacional (creada el 1889) la qual contaria amb la presència del socialista espanyol Pablo Iglesias. Una de les discussions centrals d’aquesta trobada fou la conveniència o no d’assumir l’entrada dels partits obrers en governs burgesos. La posició final del Congrés fou la prohibició de fer-ho però va deixar una porta oberta considerant aquesta possibilitat només en cas que fos una mesura absolutament puntual i transitòria i sempre per salvar les llibertats públiques o aturar hipotètics cops d’estat.  

Si seguim aquest fil referit al món del treball però ara acotant-lo a la realitat de la nostra ciutat, de Sabadell, convé explicar que en aquests moments la classe treballadora local viu un moment d’alta radicalitat. Per entendre aquest posicionament, caldria remuntar-nos uns anys endarrere, concretament, al 1883 quan té lloc l’anomenada vaga de les “Set Setmanes”. Tot comença el 18 de maig d’aquell any. Aquest dia els obrers agrupats a la “Unió de Treballadors de la Llana de Sabadell” s’adrecen al Gremi de Fabricants per sol.licitar la reducció de la jornada laboral a 10 hores diàries sense decrement salarial. Llavors, més del 60% de la població activa masculina sabadellenca estava ocupada en el tèxtil. Però aquestes demandes són ignorades per la patronal i de manera immediata, el dia 28, els treballadors declaren la vaga en el sector com a resposta. És la primera vaga convocada a la nostra ciutat per reivindicar una reducció en la jornada laboral. Però la repressió és també immediata per part de les autoritats perquè es tanca de forma precipitada l’Obrera (Cooperativa Obrera Sabadellense), es tanca la publicació anarquista “Los Desheredados” (apareguda el 6 de maig de 1882) i s’empresona indiscriminadament a obrers i els seus advocats i es prohibeixen les reunions. Finalment, la vaga acaba després de la intervenció del Sometent sense que els obrers hagin aconseguit cap de les reivindicacions plantejades. Però aquesta derrota tindria la seva contestació violenta per part d’elements radicalitzats dels treballadors en els següents dos anys on es cometrien atemptats amb explosius contra diferents empresaris i entitats molt vinculades a les patronals. És el cas de Josep Voltà i Viver, Valentí Buxeda, Joan Llonch i Sanmiquel o el mateix alcalde de la ciutat i també industrial, Josep Antoni Planas Borrell.

Però és que aquesta radicalitat de la classe treballadora local també s’alimentava des de les posicions empresarials d’una manera gairebé premeditada. Tal seria la interpretació que es podria fer dels arguments de Joan Sallarès i Pla quan en el seu llibre “Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera”  de 1890 (2) gairebé amenaça els treballadors amb la força patronal en cas d’un enfrontament. D’altra banda, per a acabar-ho d’adobar, s’havia anunciat a la nostra ciutat i a d’altres del nostre entorn provincial la visita del ministre de Governació, Eduardo Dato. La visita, sortosament, no es va acabar realitzant molt probablement per evitar-se el ministre espanyol un clima hostil  derivat de la situació política general. 

Al mes de maig d'enguany, finalitzaria la vaga de Seydoux que havia començat el 21 d'agost de l'any anterior i en la qual sovintejarien els enfrontaments entre els seus treballadors i els esquirols contractats per l'empresa per substituir la mà d'obra aturada. El conflicte acabaria sense que els obrers aconseguissin cap de les seves reivindicacions. Els empresaris locals, al capdavant dels quals estava Joan Sallarès i Pla, mantingueren durant tot el conflicte la versió patreonal més dura i intransigent.

Sabadell era, en iniciar-se el segle XX i amb 23.000 habitants aproximadament, una de les quatre ciutats catalanes que es situaven per sota de Barcelona i esdevindria, tan sols deu anys més tard, la segona ciutat per població. Aquest creixement seria constant pràcticament durant la primera meitat del nou segle gràcies a la immigració però també a un fet puntual que es donaria el 1904 amb la integració a la nostra ciutat del barri de la Creu Alta (amb uns 3.000 habitants) i que pertenyia fins llavors a l’Ajuntament de Sant Pere de Terrassa. Amb la Creu Alta s’incorporarien també a Sabadell les àrees de Can Llonch, Ca n’Oriach, Can Déu, Castellarnau i alguns altres petits nuclis. El segle XX que comença marca, d’altra banda, la conversió de Sabadell en aquella ciutat fàbrica que la caracteritzaria durant pràcticament la resta del segle.

Però què succeïa a Sabadell en aquests moments i que sigui digne de remarcar aquí? Fem un breu repàs d’algunes dades i esdeveniments:


* Silvestre Romeu i Voltà funda aquest any de 1900 la seva pròpia empresa, “Romeu y Voltá”, dedicada a la fabricació de teixits per a home. La seu de l’empresa continuarà al carrer Illa fins el 1902 que es traslladaria al carrer de Colomer, 17. Tot comença per aquesta família el 1819 quan Joan Romeu i Artigas funda l’empresa que serà el començament de la nissaga industrial. El succeirà Silvestre Romeu i Miarons i el 1896 apareix (segons l’”Anuario del Comercio”) la referència al fill d’aquest, Silvestre Romeu Voltà, ja com a fabricant de teixits de llana al carrer Ylla (Illa), 8. Però en Silvestre Romeu i Miarons té un altre fill, Joan, el qual també apareix aquest any (segons el mateix “Anuario”) sota el mateix epìgraf i a la mateixa adreça. En Joan s’especialitzarà, no obstant, en la confecció de peces religioses i per militars.

* Aquest any, el taller que va fundar Ramon Baciana i Miret el 1832 a Castellar del Vallès (posteriorment traslladat a Sabadell el 1879) canvia de denominació per dir-se “Joaquin Baciana Oliver”. Aquest era l’hereu i gerent del negoci entre els quatre fills d’en Ramon Baciana i Miret i que després de la mort d’aquest es farien càrrec del mateix. En aquell moment, l’empresa dels Baciana era la única de l’estat espanyol que fabricava màquines triadores de llana i batanadores longitudinals.

* Josep Carol i Prat registra la marca “Orillo Verde” el 1900. Els orígens de l’empresa “Prat, Carol y Cía” (posteriorment, “Manufacturas Carol S.A.”) els trobem l’any 1844 aproximadament quan Josep Prat i Lagarriga (originari de Solsona) munta una empresa a Sabadell (carrer Sant Pau). Alguns anys després, el 1868, la seva filla es casaria amb Josep Carol i Castells. Per aquell temps, l’empresa es trasllada al carrer Les Planes i Josep Prat decideix formar societat amb el gendre tot creant “José Prat y Cía.”. El 1894 l’empresa passarà a denominar-se “Prat, Carol y Cía.” per la incorporació dels fills d’en Josep: Joan, Josep i Pere Carol i Prat. 

 

Carta comercial de Prat, Carol i Cía de 1902


* Enguany, Vicenç Margarit s’estableix pel seu compte com a industrial. Provenia de “Baciana, Sanahuja y Margarit”. El 1919 constituiria l’empresa VIMAR que s’especialitzarà en la construcció de maquinària per a pastisseria. Aquesta raó social és, com es veu, l’acrònim del seu fundador.
 

* Les oportunitats empresarials que l'electricitat genera són ràpidament aprofitades per Joan Brujas i Pellisser. L'any 1896 funda una societat amb dos socis més, Emili Frêne i Rafael Agazzi, dos tècnics francesos (Grenoble) que s'instal.len a Sabadell. Aquesta societat serà Brujas, Frêne i Agazzi i estarà dedicada a la producció de tota mena d'aparells elèctrics i de telefonia. L'emplaçament inicial de la companyia va ser al Carrer de la Mina (actualment, carrer Ferran Casablancas) però cap el 1900 fou desplaçada al carrer Bonavista, 16. Alguns anys més tard, la social perdrà el primer soci per aparèixer com Frêne y Agazzi (1908). Era obvi que un creixement tant important i fulgurant com va tenir l'electricitat en tots els usos, no solament industrials, sinó particulars i municipals, eclipsés la utilització del gas pràcticament de manera brusca. Tot i així, Joan Brujas no volia deixar passar l'oportunitat de controlar aquestes dues fonts d'energia i al 1899 va crear la societat La Energia per fer-ho possible. Amb ella va posar en marxa una fàbrica de gas i també, el mateix any 1899, una nova central elèctrica a la Plaça del Duc de la Victòria. Un edifici que ha entrat en la història local de la mà de l’arquitecte Juli Batllevell . De fet, aquest gas s'utilitzarà per a la producció d'electricitat a partir de calderes de vapor d’aigua. L'expansió exterior de la companyia, més enllà de les fronteres de Sabadell i Catalunya, s'inicia molt aviat. L'any 1902 ja es troben a la cer2ca de representants a Madrid per oferir els seus productes industrials i de consum. És una expansió que anys més tard es concreta (mitjans de la dècada dels anys 20) amb representacions comercials a Barcelona, Madrid, Sevilla, Valladolid, Bilbao, València i San Sebastián.

 

Catàleg comercial de "Brujas, Frêne y Agazzi" de 1899


Doncs bé, és en aquest context d’alta tensió social, política i laboral que hem narrat i amb unes xifres d’atur a Sabadell del 23% (3) com arribem a l’any 1900 i a la celebració d’aquesta Exposició Universal que tot seguit pretenem explicar.


L’Exposició és inaugurada el dia 14 d’abril pel President de la República Francesa Emile Loubet i tancarà el 12 de novembre del mateix any. S’hi van acreditar un total de gairebé 80.000 expositors representant a 40 països. Fou visitada per més de 50 milions de persones i mostraria un gran nombre d’innovacions tecnològiques com ara el telègraf (la primera gravadora), motors dièsel, el cine sonor, la cinta transportadora de persones, l’anomenada cera rodant o la “Rue de l’Avenir” que havia estat estrenada a Chicago el 1893, obra dels enginyers americans Schmidt i Silsbee i un calidoscopi de grans dimensions (60 metres) amb una potència d’augment desconeguda fins ara. Gràcies a l’Exposició, Paris també veuria construïda la seva primera línia de metro (inaugurada el 19 de juliol) entre l’Estació de Vincennes i l’Estació Maillot amb parades a l’estació d’Orsay (estrenada el mateix dia que s’inaugurava el certament), Invalides o l’Estació de Lyon. L’Exposició Universal de Paris de 1900 exemplifica com cap altre esdeveniment universal celebrat fins avui el progrès i el desenvolupament científic i industrial assolits pel món en començar el segle XX. Tot plegat en un ambient en el qual, artísticament parlant, domina l’Art Nouveau, un moviment estètic que s’inicia en la dècada de 1880 i que en els següents anys protagonitzaria la vida artística d’Europa i els Estats Units.


 

Entrada a l'Exposició Universal de Paris de 1900

Aquesta edició de l’Exposició ocuparia, bàsicament, els mateixos espais ja generats o construïts pels anteriors certàmens del segle XIX a la capital francesa. En concret, les zones de Champs-Élysées (1855), Champ de Mars (1867), Palais du Trocadéro (1878) o l’Esplanade des Invalides (1889). En total, aquest darrer esdeveniment ocuparia l’extensió més gran mai disposada per una Exposició Universal doncs a la superfície construïda esmentada, caldria afegir el Petit i el Gran Palau així com d’altres edificis auxiliars i obres civils fora del perímetre del certamen. Finalment, la superfície edificada usada per l’Exposició sumaria unes 39 Ha. ubicades en un espai de 120 Ha. a les quals hauríem de sumar 102 Ha. més corresponents al Bosc de Vicennes on es localitzava l’Exposició d’Agricultura i les cases obreres entre d’altres edificacions. Aquestes cases eren models d’habitatges i colònies de treballadors presentades per algunes entitats (Caixa d’Estalvis de Troyés, per exemple) i empreses privades (per exemple, les Xocolates Menier o també la casa Suchard) com a exemples d’organització social dels obrers al voltant d’habitatges econòmics però amb cert grau de col.lectivització en compartir espais i serveis prèviament dissenyats específicament per aquesta finalitat.

 

L'obra de Ginés Codina i Sert "El Arte y la Industria en la Exposición Universal de Paris en 1900"


Més enllà de l’entrada principal de l’Exposició es disposarien bàsicament cinc espais en els quals es distribuïen de forma genèrica els diferents edificis i àrees expositives. Breument descrits, són aquests:

 


Àlbum-souvenir de l'Exposició amb vistes dels edificis i espais més rellevants

    a) Place de la Concorde. Acollia dos gran edificis, el Gran Palais (seu de l’exposició de Belles Arts) i el Petit Palais (ubicació de l’exposició dedicada a París com a capital cultural i artística i a un recull d’avenços del segle XIX). D’altra banda, també incorporava els stands de països europeus i el pavelló de França.

   b) Esplanade des Invalides. S’inclouen edificis destinats a la indústria, el moble i la decoració.

    c) Quai d’Orsay. La banda esquerra del Sena disposava dels espais ocupats pel ferrocarril elèctric i els pavellons de les potències estrangeres, entre elles el d’Espanya, així com l’stand de l’Ajuntament de la ciutat amfitriona i el Palau d’Exposicions d’Economia Social. A la dreta del riu trobaríem l’exposició del vell París i el pavelló de Mèxic.

    d) Entorn de la Torre Eiffel. Es dedicava a zona lúdica amb les atraccions del Mareorama, Cineorama, Panorama Transatlàntic, Palais de l’Optique, etc. Per la seva banda, el Champ de Mars adjunt inclouia les exposicions de les Indústries Químiques, l’Enginyeria Civil i l’Educació i l’Ensenyament a una banda i a l’altra, les de la Mecànica, Fils, Teixits i Vestits i la de les Mines i la Metal.lúrgia.

    e) Palais du Trocadéro. Aquí es localitzarien les representacions de les colònies franceses i estrangeres
.


El Pavelló espanyol d’aquest certamen era una obra construïda sobre la idea d’aplegar en un sol edifici diferents referents arquitectònics del país com ara l’Alcàzar de Toledo, la Universitat de Salamanca o el Palau e Monterrey. Es situava al Quai d’Orsay, entre els ponts des Invalides i d’Alma i encaixat entre les representacions oficials d’Alemanya i Mònaco.

 

Pavelló espanyol a Paris 1900

 I encabits dins l’Exposició de Paris d’aquest any, també van celebrar-se els Jocs de la II Olimpíada de l’era moderna. Els primers jocs de la restauració d’aquesta competència van tenir lloc quatre anys abans (1896) a Atenes. La coincidència amb l’Exposició i la seva supeditació a la dinàmica, voluntat i criteri d’aquesta organització fou una imposició del govern francès al baró de Cubertain per a que es podessin celebrar a la capital francesa. Alfred Picard, el Director de l’Exposició Universal de 1900, es convertiria “de facto” en l’organitzador de la II Olimpíada. I això va comportar un autèntic desgavell pels Jocs tota vegada que van començar identificant-se no com el que eren sinó com un “Concurs Internacional d’Exercicis i Esport”, cosa que va confondre a l’opinió pública, restà protagonisme a la mateixa Olimpíada com a competència històrica mundial i eliminà de forma radical la intervenció del Comitè Olímpic Internacional en el seu desenvolupament. La conseqüència fou un munt d’irregularitats i mancances que comportaren que els participats esportius pràcticament no disposessin ni de residència oficial, ni calendari previ de competicions, ni ubicacions de les mateixes o, per dir quelcom elemental, d’espais previstos per a entrenaments previs. Malgrat tot, aquesta II Olimpíada aportaria una novetat molt important perquè es va permetre per primer cop la participació femenina en la competició. Juntament amb els 21 països participants, 22 atletes del miler aproximadament que s’hi presentaren eren dones. Tot i no haver encesa de la torxa olímpica (aquesta tradició s’implementaria als Jocs de 1928),  les competicions s’iniciarien el 20 de maig i acabarien (sense tampoc cerimònia de cloenda) el dia 28 d’octubre.



 
Plànol i Guia del Visitant de l'Exposició

Des del punt de vista de continguts, l’Exposició s’estructuraria en 18 Grups d’activitats que inclourien 121 Classes de matèries i productes. Pels nostres interessos particulars com a seguidors de les activitats dels fabricants i industrials sabadellencs en aquests esdeveniments, dir que els nostres participants a l’Exposició de Paris 1900 s’agrupaven al voltant del Grup XIII (Fils, Teixits i Vestits) i en les diferents Classes que aquest incorporava. I ho faran, tal i com havia succeït a Barcelona el 1888, de manera col.lectiva agrupats sota la marca del Gremi de Fabricants per tots aquells expositors provinents del sector llaner. Abans, però, de presentar la relació detallada per Classes dels nostres representants, val la pena evidenciar que ja en aquesta Exposició observem clarament la fase final de la transformació de la nostra indústria des de la producció cotonera dominant en els dos segles anteriors cap a la producció llanera, procés iniciat aproximadament a mitjans segle XIX. El nombre d’expositors d’una i altra matèria ho demostra sense més explicacions. La relació, ara si, de fabricants és aquesta (4):

 

Catàleg dels expositors espanyols a Paris 1900 editat per la Comissió Espanyola

 

1. Classe 77 (Material i Procediments per a la fabricació de tèxtils)

* “Duran, Cañameras y Cía”. Empresa ubicada al carrer Sant Oleguer, 21-23 de la nostra ciutat i dedicada a la construcció de telers mecànics


   

 2. Classe 80 (Filats i teixits de cotó)

* “Aguilar y Barnusell”. Societat localitzada a la Rambla i especialitzada en els torçats de cotó.



3. Classe 82 (Filats i teixits de llana)

* “Mateo Brujas”. Domiciliada al carrer Luisa Fernanda i dedicada a la fabricació de teixits de llana per a senyor. Producció anual: 40.000 metres.

 
* “Joaquim Casanovas Garí-Montllor”. Ubicada al carrer Montserrat i especialitzada en teixits de llana de varis dibuixos per a senyor. Producció anual de 20.000 metres. Es dóna la circumstància que Joaquim Casanovas Garí-Montllor era, a més, el President del Gremi de Fabricants des de l'any passat. Cediria el testimoni de l'entitat a l'industrial Josep A. Duran en finalitzar 1900.

 
* “Corominas, Salas y Cía.”. Amb seu al carrer Sant Feliu, fabrica teixits de llana per a senyor i senyora. Producció anual de 89.000 metres.

 
* “Duran y Arnús”. Amb domicili social al carrer Tres Creus, es dedica a la producció de draps de llana per a home dels quals en fabrica 42.000 metres a l’any.

 
* “Hijos de J. Duran”. Els localitzem a la Rambla i fabriquen draps de llana per a senyor en quantitat de 60.000 metres per any.

 
* “Griera y Falguera”. L’empresa declara domicili al carrer Jardí. Produeixen 50.000 mestres anuals de draps de llana per a senyor. 

 
* “Marcos Griera”. També localitzats al carrer Jardí i fabricant el mateix producte que l’anterior expositor però amb només 29.000 metres a l’any.

 
* “Juan Llonch Hermanos”. L’empresa treballa des del carrer Montserrat tot produint 54.000 metres anuals de draps de llana per a home. 

 
* “Hijo y Hermano de J. Molins”. Des del carrer de la Creu, també són fabricants de draps de llana per a senyor amb una quantitat de 40.000 metres per any.

 

Carta comercial de "J. Molins, Hijo y Hermano" d'agost 1886

 

* “Moratonas y Molins”. Com algunes altres empreses dedicades a la fabricació de draps de llana per a senyor i senyora, aquesta empresa està domiciliada al carrer Jardí i declara una producció anual de 67.000 metres.

 
* “Hijos de M. Planas”. Des del carrer Sant Quirze aquesta empresa fabrica 17.000 metres a l’any de draps de llana per a home. 

 
* “M. Sanmiquel Casablancas”. Ubicat a la Rambla, produeixen 50.000 metres a l’any de draps de llana per a senyor. 

 
* “Esteban Serra Verdaguer”. Situem aquest fabricant al carrer de la Creu on elabora draps de llana per a home dels quals arriba a produir 50.000 mestres a l’any.

 

Carta comercial de l'empresa "Hijos de Esteban Serra". Data: 6 desembre 1888

* “Turull y Compañía”. Localitzada, com l’anterior, al carrer de la Creu, aquesta empresa està orientada a la fabricació de draps de llana per a senyor amb una producció anual de 62.000 metres.

 

Carta comercial de "Pedro Turull y Cía" datada el mes de maig de 1896

Hem d'aportar una dada més sobre els nostres industrials en aquesta Exposició. Com ampliarem tot seguit, la representació llanera sabadellenca es faria sota el paraigua i marca del Gremi de Fabricants. Doncs bé, existeix una factura del fuster Joan Duch guardada a l'arxiu del Gremi de Fabricants que demostraria la intervenció de l'arquitecte Juli Batllevell en el disseny de l'stand del Gremi per aquest certamen. Sembla que hagués estat un disseny força simple i funcional que no restaria visibilitat ni protagonisme als teixits exposats (5).

Per acabar el nostre relat sobre Paris 1900 queda pendent tractar el capítol de reconeixements i premis obtinguts pels nostres representants. Efectivament, en aquest apartat les noticies són mínimes però molt satisfactòries. Són breus perquè podem dir, sense més lletra menuda, que tots els nostres expositors menys un obtindrien distinció d’algun tipus en aquest esdeveniment. Així, tot començant per l’excepció, direm que “Aguilar y Barnusell”, empresa fabricant de teixits de cotó, no obtindria cap tipus de reconeixement mentre que el conjunt de les catorze empreses llaneres presentades de forma col.lectiva sota la cobertura del Gremi de Fabricants de Sabadell obtindrien el Gran Premi de la seva categoria (Classe 82 del Grup XIII), distinció compartida amb d’altres expositors entre els quals també es trobava l’Institut Industrial de Terrassa que presentava, igualment de forma col.lectiva, un total de dinou fabricants. I per acabar, també l’empresa local “Duran, Cañameras y Cía”, dedicada a la fabricació de telers mecànics, aconseguiria la Medalla de Bronze dins la Classe 77 del mateix Grup XIII corresponent a “Material i Procediments per a la Fabricació de Teixits”.

 

Carta comercial de "Sucesores de Duran Cañameras" (15 juliol 1915)

 

En total, la fira internacional més important realitzada al món fins el moment es tancaria amb la visita de gairebé 51 milions de persones (França en aquell moment tenia una població de 41 milions d’habitants), la presència de més de 80.000 expositors en representació oficial de 40 països diferents i havia tingut un cost de construcció de gairebé 19 milions de dòlars de l’època. Malgrat, però, aquestes xifres esgarrifoses, l’Exposició significaria un enorme fracàs econòmic fins el punt que el dèficit generat per la seva construcció va fer impossible retribuir els milers i milers d’accionistes individuals i institucionals que havien adquirit títols per impulsar la seva construcció i alguns, fins i tot, es van veure abocats a la ruïna. Aquesta situació d’impacte econòmic tan negatiu faria que l’estat francès renunciés momentàniament a la convocatòria de noves edicions universals. I de fet, no seria fins el 1937 que no assistiríem a una nova edició d’un esdeveniment de caràcter mundial a la ciutat de Paris.

 

Títols de 20 francs pel finançament de l'Exposició que, a més, donaven dret a entrades a la mateixa

 

Tanca, doncs, una grandiosa Exposició Universal, la darrera del segle XIX, i davant nostre obrim la porta d’un nou segle que serà, en molts aspectes, un segle trepidant i el segle que revolucionarà de forma més contundent i generalitzada la realitat social, econòmica, política, cultural, industrial i tecnològica del món que coneixem. Les transformacions seran en dimensions, abast, rapidesa i profunditat les més determinants, segurament, de la història de la humanitat. Socialment parlant, Catalunya ja té prop de 2 milions d’habitants aquest any de 1900 i Barcelona (en el seu imparable procés de creixement industrial) supera el mig milió habitants (un 24% aproximadament de la població total de Catalunya) i continua foragitant poblacions al seu voltant, un procés iniciat el 1897 i que comportarà fins a 1900 la “barcelonització” de Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sants, Gràcia, les Corts i Sant Gervasi de Cassoles. Però encara manquen per assimilar, amb el nou segle, Horta (1904) i Sarrià (1920) (5).


Per part nostra, i des del nostre observatori modest però dinàmic de Sabadell seguirem perseguint els nostres industrials i fabricants que gosaran, com no, endinsar-se en aquells moments de canvi que marcaran les properes dècades. Allà estarem també nosaltres per descobrir la seva petja i explicar les seves circumstàncies i les de la nostra ciutat.


I des del nostre observatori modest però dinàmic de Sabadell seguirem perseguint els nostres industrials i fabricants que gosaran, com no, endinsar-se en aquells moments de canvi que marcaran les properes dècades. Allà estarem també nosaltres per descobrir la seva petja i explicar les seves circumstàncies i les de la nostra ciutat.

 

Una de les nombroses novetats de l'Exposició: el tricicle transportador intercanviable

 













NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l'autor.


(1) Benaul, Josep M., Castañeda, Lluis et altr.: Història Econòmica de la Catalunya Contemporània. Volum 3. Segle XIX. Indústria, transport i finances. Enciclopèdia Catalana. 1991


(2) Sallarès i Pla, Joan: Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. Ed. Lluis Niubó. Barcelona, 1890.


(3) Masjuan i Bracons, Eduard: Medis obrers, conflictivitat social i innovació cultural a Sabadell (1877-1909). Revista Recerques, Núm. 47-48 (2003-2004). Pgs. 131-154


(4) Comisión Ejecutiva de la Comisión General Española. Exposición Universal de París 1900. Catálogo de los Expositores de España. Imprenta de Ricardo Rojas. Madrid. 1900 

(5) Casamartina i Parassols, Josep. Juli Batllevell, un guadinià oblidat.  Fundació Gas Natural Fenosa. 2011

(6) Fernàndez, Elliot. Catalanismo, republicanismo y obrerismo en Cataluña (1900-1910). Blog “Història Oberta”. 2021

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

SABADELL A L’EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA 1929

SABADELL, 1920

SABADELL, 1925

SABADELL, 1930

"PAÑOS RAMOS": LA VOLUNTAT I L'AMBICIÓ D'UN EMPRENEDOR

SABADELL, 1935

L'EXPOSICIÓ HISPANO-FRANCESA DE 1908 I LA INDÚSTRIA DE SABADELL

L'EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DEL MOBLE I DECORACIÓ D'INTERIORS DE 1923

SABADELL A AMÈRICA (II): EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE CHICAGO. 1893