L'EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DEL MOBLE I DECORACIÓ D'INTERIORS DE 1923

Per cercar els antecedents del que seria aquesta Exposició Internacional del Moble i Decoració d’Interiors celebrada a la Ciutat Comtal al 1923, hem de remuntar-nos a l’any 1905 quan Josep Puig i Cadafalch era encara (tot i que per pocs mesos) regidor de l’Ajuntament de Barcelona i creia possible reeditar l’èxit de l’Exposició Universal de 1888. Per defensar i desenvolupar aquesta idea va esmerçar esforços i va abanderar un projecte que, malauradament no va reeixir, sota la fórmula d’una nova Exposició Universal. Malgrat tot, aquests esforços van servir de forma inesperada però determinant per a la realització efectiva de l’esdeveniment que ens ocupa en aquest article.


Efectivament, un cop descartada una nova edició universal, el projecte es va anar adaptant a diferents noves variables i objectius que sorgien pel camí. El primer fou la voluntat de celebrar un Exposició Universal d’Indústries Elèctriques per la important puixança que aquestes adquirien a l’inici de segle. Justament per això, el dia 4 de desembre de 1913, l’Ajuntament de Barcelona acorda ampliar aquest concepte d’Exposició i obrir-lo a d’altres àmbits de les indústries alhora que fixava data per realitzar-la, en concret, entre els dies 15 d’abril i 15 d’octubre de 1917. Com a prova d'aquesta primera idea de desenvolupar un esdeveniment vinculat a l'electricitat, tenim les actes de les reunions de la Societat Econòmica Barcelonina d'Amics del País de l'any 1914 publicades en el seu Anuari d'aquell any on es recull les primeres formulacions al respecte. Però l’esclat a finals de juliol de 1914 de la Primera Gran Guerra entre Sèrbia i Àustria va ajornar aquesta fita i, finalment, fins i tot, va acabar determinant la seva cancel.lació. No obstant això, el 16 de juliol del mateix any les Cortes espanyoles ja havien aprovat una llei de l’Exposició tot prenent el control de la mateixa mitjançant un patronat estatal i una Comissaria Règia que estaria presidida pel Marquès de Comillas i havien concedit a l’organització 10 milions de pessetes.

 

Anuari de la "Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País" 1914

Amb aquesta empenta econòmica, les obres projectades a la muntanya de Montjuïc s’iniciaren el mateix 1914. Contemplaven la realització de dos grans Palaus d’exposicions a construir per Josep Puig i Cadafalch a banda i banda de l’avinguda que partia de la Plaça d’Espanya de Barcelona. A la banda esquerra es construiria entre 1918 i 1923 el Palau de l’Art Modern (conegut més tard com Palau d’Alfons XIII) i a la banda dreta s’alcà entre 1922 i 1923 el Palau Industrial (anomenat posteriorment Palau de Victòria Eugènia). Aquest segon Palau s’acabaria fent en només 190 dies amb el concurs d’entre 500 i 800 obrers (1).  En total foren 28.000 m2 útils per a exposicions als quals s’afegirien un 72.000 m2 d’espais a l’aire lliure. Aquestes dues edificacions també serien aprofitades per la propera Exposició Internacional de 1929 i, fins i tot, el Palau d’Art Modern acolliria en aquest esdeveniment les exposicions de països que no disposaven de pavellons propis com ara Japó, Finlàndia o França.

Com hem dit, un cop perduda la possibilitat de realitzar una Exposició Universal i també, momentàniament, una Exposició Internacional i amb les obres de condicionament de Montjuïc pràcticament acabades, el projecte es va reenfocar i és llavors quan es pensa a donar una altra utilitat a les instal.lacions mentre no es reprograma de nou l’Exposició. Així és com pren cos la idea de portar a terme mostres monogràfiques esporàdiques. I certament, això és el que es va acabar fent tot donant pas a la primera d’elles que fou, justament, la que ens ocupa en el present article. Aquesta decisió la prengué la Comissió Règia el 13 de gener de 1922.

Seria adient, no obstant, aturar uns moments el nostre relat sobre aquest esdeveniment per intentar dibuixar el rerefons social i polític que es vivia a l’estat espanyol en els anys de gestió d’aquest projecte internacional. Efectivament, l’escenari que definirem pel  temps comprés entre 1917 i 1923 és d’absoluta crisi. La vaga general revolucionària decretada el 13 d’agost de 1917 a tot l’estat per part dels sindicats majoritaris en aquells moments, UGT i una CNT amb un nombre creixent de militants, es presenta com una resposta obrera al deteriorament de les condicions de vida dels treballadors després de l’acabament de la Primera Gran Guerra. Durant aquest període bèl.lic, els empresaris exportadors havien generat immensos beneficis però aquesta riquesa no havia arribat a les classes populars, ans al contrari, la inflació que continuaria al cicle d’expansió va impactar directament en els preus dels aliments i altres bens de consum en detriment d’aquelles.

A nivell de Sabadell, Andreu Castells (2) explica en què invertiren els nostres industrials els beneficis de la guerra i demostra amb xifres el gran increment entre 1916 i 1923 de les llicències per edificar terreny industrial. Així, esmenta la construcció de les naus de l’”Electricidad”, Vicenç Planas i Juli Puncernau, entre d’altres. 


Però retornem al 1917 perquè aquest és l’any que de manera formal s’inicia un període anomenat “el pistolerisme” i caracteritzat per la presència continuada de gran violència als carrers i assassinats selectius de patrons, polítics i burgesos, però també d’obrers, sindicalistes i militants d’esquerres (un exemple significatiu d’aquesta etapa fou l’assassinat a Barcelona el mes de març de 1923 a mans dels pistolers del Sindicat Lliure de Salvador Seguí i Rubinat més conegut amb el sobrenom del Noi del Sucre, membre de la CNT).


Les dificultats dels poders polítics espanyols per reconduir el conflicte en base al diàleg social i la incapacitat per governar des d’un marc de llibertats públiques (a cada manifestació o protesta es contestava amb abús de l’estat d’excepció i actuacions policials contundents) van gestar una desconfiança immensa en el sistema tant per part de la burgesia com també de la classe treballadora i la cerca (clarament errònia) de solucions radicals pròpies que esdevindrien violentes gairebé sempre.

Al final, i possiblement fruit del cansament que la manca de solucions provocava, una part important de les forces de centre i de dretes desitjarien l’aplicació d’una resposta contundent a la situació que hem descrit la qual cosa suposaria la base més o menys social al cop d’estat militar que encapçalaria Primo de Rivera al setembre de 1923. 


Pel que fa a la vaga general revolucionària, Sabadell fou una de les ciutats de Catalunya després de Barcelona on la violència provocà més morts. En concret, 13 morts i uns 35 ferits en els dies que duraria l’aixecament. L’arribada de tres companyies de militars acompanyats de dues peces d’artilleria per acabar amb els revoltats no va ajudar a rebaixar la tensió perquè els enfrontaments entre vaguistes i militars i guàrdia civil van ser encara més violents i sagnants.

Però ara toca tornar a agafar el fil de l’Exposició Internacional del Moble i la Decoració d’Interiors en el moment en el qual s’inicia la gestió definitiva del projecte que portaria a la seva celebració. Estem a començaments de 1922. En aquest moment, la Direcció Artística de l’Exposició, comandada pel Sr. Olaguer Junyent i Sans, encarregaria (4 d’abril de 1922) a set artistes la realització de propostes de cartells publicitaris sobre l’esdeveniment. Aquests projectes van estar enllestits dues setmanes més tard i el Comitè Executiu va procedir el dia 4 de maig a nomenar els artistes distingits. Francesc Galí va rebre un premi de 2.000 pts. i el seu cartell fou designat per realitzar la publicitat del certamen fora de l’estat espanyol, tant a Europa com a Amèrica.  En canvi, el segon premi atorgat a Ricard Canals i Llambí, reconegut amb 1.000 pts., seria emprat en la publicitat local i a nivell estatal.  Com anècdota direm que els primers cartells tenien impresa la data de celebració del certamen pels mesos de maig i juny de 1923 però aquesta data no es va acomplir degut a una vaga de transports que va fer ajornar l’inici de l’Exposició al mes de setembre (1), (3).




L’Exposició Internacional del Moble i Decoració d’Interiors es va estructurar es tres Seccions i tres mostres especialitzades. Les seccions eren aquestes:

Primera Secció o Exposició Retrospectiva: era d’àmbit estrictament estatal i recollia mobiliari i decoració de diferents estils històrics. La composaven nou sales específiques (romànica catalana, gòtica catalana, renaixement espanyol, mudèixar, barroca castellana, barroca mallorquina, neoclàssica, catalana del segle XVIII i romàntica catalana del segle XIX). Aquesta Secció presentava 45 expositors.

 


Segona Secció: s’exhibien habitacions modernes completes (mobiliari i decoració). Disposava de 101 stands que acollien 58 expositors. 


Tercera Secció o de mobiliari especialitzat, utillatge d’oficina, objectes artístics i de decoració, maquinària i tècnica industrial. Va assolir els 92 stands amb un total de 88 expositors. En aquesta Secció hi figuraven els tres representants sabadellencs del certamen que descriurem més endavant.


Tal i com hem dit, l’Exposició també mostrava tres exhibicions especialitzades:

 Sala Francesa: es tractava d’una sala on de forma col.lectiva exposaven un total de 221 representants de la indústria i arts decoratives franceses.

 


Exhibicions Tècniques i Escolars: contemplava una mostra de treballs i propostes més o menys acadèmiques realitzades, bàsicament, per Escoles d’Arts i Oficis entre les que hi podíem trobar la de Sabadell. En total eren 18 expositors.

Mobiliari i Decoració de la Casa Humil: a petició de la FAD (Foment de les Arts Decoratives) es va convocar aquest concurs en el qual van participar un total de 12 expositors (ocupant 40 stands) que, segons la directriu de la FAD, realitzaren obres de decoració i mobiliari a preus generalment econòmics per poder arribar a introduir el disseny i la creativitat en llars de condició econòmica més modesta. Les propostes s’exposaven amb preu d’adquisició inclòs. 

 



Finalment, el dijous 13 de setembre, a les quatre de la tarda i només unes hores després del cop militar de Primo de Rivera, es procedeix a l’obertura de l’Exposició Internacional del Moble i Decoració d’Interiors de Barcelona. La nova situació política espanyola va generar un cert enrenou pel que fa a la representació d’estaments públics en aquest esdeveniment i finalment, la inauguració va ser presidida pel Governador General Losada, pel Marquès d’Alella (Ferran Fabra i Puig) que encara era (per pocs dies) Alcalde de Barcelona i el President de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch (Lliga Regionalista) que estaria en aquesta posició només fins al gener següent on passaria a ser substituït per un element molt més afí a la dictadura quin era Alfonso Sala (conegut anticatalanista i membre de la Unión Monárquica Nacional). 

 



També seria cessat el Comitè organitzador de l’Exposició quan tota la feina estava ja feta i col.locats personatges de clara sintonia amb el nou poder militar, abastament aplaudit a Catalunya per elements de l’alta burgesia des que al juny d’aquest any Primo de Rivera (capità general de Barcelona des de 1922) intervingués per defensar l’ordre i la llei arrel de les vagues iniciades el primer de maig que seguiren a la intransigència patronal a respectar la festivitat d’aquesta jornada.

Sabadell, en aquests moments, era una ciutat de poc més de 38.000 habitants que estava a punt de substituir el seu Alcalde, Domènec Saló i Salas, per un de proper a la dictadura, el doctor Esteve Maria Relat i Corominas, qui restaria a la funció fins el final d’aquesta. Aquest any 1923 també seria l’any en el qual “Enrique Turull y Cía” es transformaria en “Jenny Turull S.L.” o en el qual la social “Pablo Pierre” esdevindria “Viuda de Pierre” (Anna Gorina Oriach) en morir el fundador. També traspassaria Josep Carol (“Prat, Carol y Cía”) i l’empresa modificaria la raó social per anomenar-se a partir d’ara “Manufacturas Carol S.A.”. Empresarialment parlant, destacarem dos darrers esdeveniments de l’any que ens ocupa. D’una banda, l’adquisició de l’empresa “Hijos de José Marcet” per part de Vicenç Planas i d’altra, la Fundació d’”Autobuses Sabadell” de la mà de Miquel Martí Adell i el seu cunyat, Manel Carceller, que adquiririen a la família de Joan Llonch i Soler la seva empresa de transports que realitzava el trajecte entre la Creu Alta i l’Estació del tren elèctric a Gràcia (els futurs Ferrocarrils de la Generalitat). Aquest seria el germen del que, amb els anys, esdevindria l’actual MOVENTIA.



Des d’una perspectiva més ciutadana, l’any 1923 Dolors Miralles (fundadora de l’Acadèmia Miralles) crearia la primera associació excursionista femenina de la nostra ciutat que l’anomenà “Maria de Bell-Lloc” en honor de l’escriptora de la Renaixança catalana i que posteriorment s’integraria en el Centre Excursionista del Vallès. Com també fou l’any (16 d’abril) en el qual la companyia Ferrocarrils de Catalunya, i després d’una intensa controvèrsia social i política sobre el soterrament o no de la via, va presentar el projecte de construcció del túnel que uniria l’estació de la Carretera de Rubí amb el centre de Sabadell i en el qual es contemplava igualment la realització de l’estació del Passeig de la Rambla. El projecte, com és natural, fou aprovat per la corporació municipal i per les entitats representatives de la ciutat com ara la Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants.

 



Doncs, bé, contextualitzat a nivell local el moment en el qual comença aquesta Exposició, ha arribat el moment d’ocupar-nos dels nostres conciutadans participants en la mateixa. Es tractava de:
 

1. Bartomeu Martí (amb domicili particular al carrer Duran, 6 de Sabadell segons consta en la documentació de l’Exposició), titular de “Talleres Martí” localitzats a la carretera de Barcelona, 208. Aquest expositor va aportar maquinària per a fusta, serres de cinta i màquines de raspallar. Es trobava a l’stand 169.

2. Menna Claramunt. Aquesta empresa fundada al 1890 i localitzada al carrer Brutau, 284 exposava maquinària i accessoris per a treballar i serrar fusta, serres de cinta i serres circulars. Les activitats industrials de Menna Claramunt s’inicien l’any 1873 amb la creació de “Menna Claramunt Carol”. No obstant, seria en la data indicada de 1890 quan l’industrial funda la societat “Menna Claramunt i Cía.”. Pocs anys després (1908) el localitzem al carrer Lacy, 106 com a constructor de maquinària. Aquesta societat es liquidaria al 1912 quan ell passa a desenvolupar la seva activitat de forma autònoma. Seria una moment de gran creixement empresarial. Així, al 1914 ja obté la seva patent de serra de cinta perfeccionada en millorar la lubricació i protecció contra serradures. També és l’any en el qual es registra la marca “Menna Claramunt”. La publicitat de la època que realitza l’empresa afirma que diu ja ha construït 5.000 màquines. L’any 1923 en el qual centrem aquest article, és present a l’Exposició Internacional del Moble de Barcelona i dos anys més tard, degut al gran èxit d’aquesta participació, disposa de distribuïdor exclusiu a Madrid (“La Maquinista Hispano Inglesa SA”). Els seus èxits continuaran amb l’obtenció de la Medalla de Plata aconseguida en l’Exposició Nacional de Maquinària de 1926, així com la seva presència en esdeveniments estatals o internacionals. És per això que Menna Claramunt també figura entre els expositors del Pavelló Nacional d’Indústries Metal.lúrgiques de l’Exposició Internacional de Barcelona al 1929. Malauradament, a l’octubre de 1937 l’empresari mor a Sabadell. Tot i així, acabada la guerra civil, l’empresa subsistirà en mans de la seva viuda que recull el testimoni del marit i converteix la raó social en “Viuda de Menna Claramunt” l’any 1944. I continuaria treballant fins a ben avançat els anys seixanta del nostre segle, De fet, l’any 1960, “Construcciones Menna Claramunt” havia estat entre les empreses fundadores del Centre Metal.lúrgic de Sabadell. Ocupava els stands 119 I 145.
 

 
 
3. Pablo Astals i J. Bassa. L’empresa s’ubicava al carrer Manresa, 9 i també disposava de taller al carrer Jesús (darrere el local i habitatge del carrer Manresa), 3 i 8. La botiga-taller del carrer Manresa havia estat retolat com a “Ebanistería, Sillonería y Tapicería” en sol.licitud presentada a l’Ajuntament de Sabadell el 25 de novembre de 1913 i aprovada pel consistori el 15 de desembre. A l’adreça del carrer Jesús, en canvi, va traslladar una màquina de dos cavalls de potència, segons consta en la petició adreçada a l’Ajuntament al 1925. Astals estava actiu com a ebenisteria des de començaments de 1899 en aquesta adreça i es dedicava a la tapisseria i envernissat de mobles, tot especialitzant-se en l’elaboració de seients de perruqueria. La seva activitat laboral s’estén fins a 1931. A l’Exposició Internacional del Moble estava situat a l’stand 193.
 
 
Publicitat de Pablo Astals en forma de mirallet de butxaca. Data desconeguda

 

Tot i ser una participació minsa, el resultat no podria haver estat més satisfactori perquè va reportar reconeixements del Jurat del certamen en tots tres casos. Així, Bartomeu Martí obtindria la Medalla de Plata en la seva categoria (Grup XIV, “Maquinària i estris moderns per a la construcció de mobles”); Pau Astals també aconseguiria una Medalla de Plata dins el Grup II (“Mobles d’estil modern i antic”) i Menna Claramunt, que seria el més reconegut, va ser distingit amb el Gran Premi del Jurat en el Grup XIV on també participava Bartomeu Martí. Uns premis absolutament merescuts.

 



L’Exposició Internacional del Moble i Decoració d’Interiors tenia previst el seu tancament el dia 4 de novembre. No obstant, i per demanda explícita dels expositors, l’organització va decidir estendre el certamen fins el dia 4 de desembre. Aquest dia, i amb la presència del rei i del militar colpista Primo de Rivera, tindria lloc al “hall” del Palau Industrial la cerimònia de cloenda de l’Exposició. El monarca espanyol (que prèviament havia gaudit d’un banquet i una visita privada amb la reina a les instal.lacions del certamen) féu entrega als premiats dels seus diplomes acreditatius i el nou dictador va aprofitar el discurs final per realitzar una proclama política gens dissimulada. 


I d’aquesta manera es posava fi a 81 dies ininterromputs de mostra artística i industrial que fou visitada per quelcom més de 640.000 persones (una mitjana diària de 8.000 assistents) que deixaren uns ingressos de 516.000 ptes (el preu de l’entrada era d’una pesseta, excepte el dia de la cloenda que el ticket costava 5 ptes i el primer dia de la desfilada de maniquins de la Retrospectiva quin cost era de 2 ptes.). Malgrat tot, comptablement parlant, l’esdeveniment suposaria un dèficit final total de 318.000 ptes. (1).
Però malgrat l’èxit comercial i social de l’Exposició, des del punt de vista tècnic, aquesta rebria crítiques per part d’algunes instàncies acadèmiques degut a que, segons el seu criteri, les presentacions de mobiliari i la creació d’ambientacions per acollir-les, tant les actuals com les històriques, resultaven excessivament artificials (4).

L’any 1923 estava a punt d’acabar i donaria pas a un període on les tensions socials, la crisi social i política i, sobretot, la crisi econòmica acabarien apareixent. De moment, tan sols estaven dissimulades sota l’efecte cosmètic de la dictadura, la repressió i l’impuls de grans projectes nacionals d’infraestructures i construccions. Un escenari que oferia una discreta però falsa sensació de tranquil.litat a la burgesia i a la classe política però que, com sabem, els esclataria de forma sobtada uns quants anys més tard. 


Pels nostres fabricants i industrials sabadellencs, la propera gran cita internacional seria el 1929 amb motiu de la celebració de la gran Exposició Internacional de Barcelona. Aquí ja veuríem un desplegament d’empreses i productes que reflectiria de forma més explícita el gran potencial industrial i comercial de la nostra economia local.


 

 

NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l’autor.

 
(1) Bohigas Tarragó, P.: L’Exposició Internacional del Moble i la Decoració d’Interiors de 1923. Llibreria Catalònia.1930

(2) Castells, Andreu: Sabadell, Informe de l’Oposició. Vol. III. Edicions Riutort, 1978


(3) Blog “Els meus cartellistes” de Sant Barjau


(4) Castillo Álvarez, Silvia: Las exposiciones monográficas de mobiliario en España (1912-2013). Revista “Res Mobilis”, Vol. 5 Núm. 6(II) (2016)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

SABADELL A L’EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA 1929

SABADELL, 1920

SABADELL, 1925

SABADELL, 1930

L'EXPOSICIÓ HISPANO-FRANCESA DE 1908 I LA INDÚSTRIA DE SABADELL

PARIS 1900: SABADELL NO DESCANSA...

"PAÑOS RAMOS": LA VOLUNTAT I L'AMBICIÓ D'UN EMPRENEDOR

EXPOSICIÓ INDUSTRIAL DE BARCELONA 1897 / MADRID 1897-98

SABADELL A AMÈRICA (II): EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE CHICAGO. 1893