EXPOSICIÓ REGIONAL DE VILANOVA I LA GELTRÚ: 1882

Pràcticament des que el 13 gener de 1877 la “Gaceta de Madrid” publiqués la reial ordre mitjançant la qual l’estat espanyol concedia a Francesc Gumà i Ferran l’autorització “… para construir sin subvención ni auxilio del estado…” l’enllaç de ferrocarril entre Valls i la ciutat de Barcelona tot travessant Vilanova i la Geltrú, Gumà va acaronar la idea de realitzar una exposició de productes i maquinària de tots aquells fabricants i constructors que operaven dins la província de Barcelona on la línia discorreria i, sobretot, de la ciutat de Vilanova com a mostra de tot allò que des d’aquí es podria vendre i transportar-se a d’altres localitats de la regió i, més endavant, a d’altres territoris de l’estat.

Memòria del projecte de ferrocarril Valls a Vilanova fins a Barcelona presentada per la societat promotora del mateix dirigida per Francesc Gumà. Abril 1878

 

Gumà era fill de Vilanova, emprenedor (malgrat venir d’una família benestant) i benefactor de la ciutat gràcies a la seva fortuna personal adquirida en els seus negocis a Cuba on emigrà essent molt jove. La seva convicció sobre la necessitat d’una comunicació ferroviària entre Vilanova i Barcelona va ser molt primerenca i ja des de la seva tornada a Catalunya el 1871 acaronava la idea de la seva construcció. De fet, va presentar una proposta de desplegament d’un carrilet de via estreta entre la seva ciutat i la capital catalana però, malauradament, coincidiria amb una altre projecte sobre l’establiment d’un tramvia entre ambdues poblacions que havia formulat Cristòfor Raventós (1). Finalment, Gumà retiraria la seva iniciativa en favor d’aquest segon. No obstant, les dificultats econòmiques de Raventós reconduirien de nou la responsabilitat de la construcció d’aquesta infraestructura cap a Francesc Gumà. Aquest no va perdre el temps i el dia 27 de novembre de 1876 presentava als diputats catalans a Madrid un projecte complet de perllongació de la via entre Valls i Barcelona i el seu pas per Vilanova que seria aprovat, com he dit, el 13 de gener següent.   

Gumà presentaria pocs dies després la concessió als seus conciutadans al Teatre Principal de la ciutat on anuncià l’obertura d’una subscripció pública per cobrir les despeses de la seva construcció tot iniciant les aportacions amb una entrega personal al projecte de cent mil duros, igual quantitat que moments més tard aportaria Pau Soler i Morell, un altre “indiano” vilanoví. En total, en poques hores, es subscriurien 3.124 accions per un import de 312.400 duros que en el termini d’un any ja havia pujat fins a un milió i mig de duros (2). Com recolliria la Memòria del Ferrocarril publicada a l’abril i signada pel mateix Gumà, el pressupost que es fixava la societat per a l’establiment de la concessió era de 18,5 milions de pessetes per tots els conceptes (expropiacions, anivellació de terres, construcció de túnels i estacions, etc.). El dia 28 de juny de 1878, després d’haver completat a Cuba la subscripció dels dos milions de duros que la concessió exigia per posar en marxa el projecte, es defineix el nucli principal dels accionistes que formaran part de la societat “Ferrocarril de Valls a Villanueva y Barcelona” a la qual Gumà traspassaria la concessió obtinguda de Madrid i el capital subscrit i de la qual seria nomenat Director Gerent. La social estaria formalment constituïda el dia 4 de juliol. Sis dies més tard, el 10 de juliol de 1878, s’iniciaven les obres d’aquest tram del ferrocarril.

 

Portada original del llibre de J. Coroleu i Inglada (1882) sobre les celebracions de l’arribada del ferrocarril a Vilanova i la Geltrú a finals de l’any 1881

 

 

Finalment, el traçat s’inauguraria el 29 de desembre de 1881 quan a les nou hores del matí d’aquell dia sortia de Barcelona un tren oficial amb les principals autoritats civils, polítiques, militars i eclesiàstiques de Catalunya a més d’una nodrida representació del món industrial, financer i comercial en un viatge que els conduiria, a 37 km. per hora (3), a Sitges on foren entregades sengles plaques de plata a Francesc Gumà i Víctor Balaguer i dos pergamins on els declaraven fills adoptius d’aquella població (2). A les 12:15 hores, feia entrada a Vilanova i la Geltrú el comboi oficial per iniciar les celebracions d’aquesta efemèride amb un seguit d’actes que havien estat aprovats per l’Ajuntament de la ciutat el dia 26 de novembre i que s’iniciaren amb una missa seguida d’un àpat servit per a cinc-cents comensals i els parlaments de diferents personalitats. Abans de donar per acabat el banquet es va obsequiar els presents amb una medalla de bronze commemorativa de l’esdeveniment, obra de l’artista Padró i  el gravador Francesc Sala.

Ara, però, cal retrocedir una mica en el temps i retornar a la idea de Gumà apuntada al començament d’aquest capítol sobre la celebració d’una exposició regional que ajudés a incrementar la rellevància de la ciutat de Vilanova un cop posada en marxa la línia ferroviària que llavors encara estava per construir. Per tant, pràcticament en paral·lel a la gestió de l’aprovació i execució del trajecte, el projecte d’exposició aniria adquirint volada i seria ràpidament compartit i divulgat des de les pàgines del “Diario de Villanueva” on el seu director, Josep Anton Milà, lloaria en diferents articles l’atractiu de la proposta de Gumà.

Poc després, l’enginyer vilanoví Francesc Lluch i Rafecas, directiu de la “Compañía  de los Ferrocarriles de Valls a Villanueva y Barcelona” i que més tard esdevindria la “Compañía de Ferrocarriles Directos de Madria y Zaragoza a Barcelona”, assumí la iniciativa de redactar una primera memòria d’aquest possible certamen a la ciutat. Finalment, fins i tot l’Ajuntament de la ciutat amb el seu batlle, Josep Anton Benach, al capdavant va implicar-se en el projecte. Amb aquest objectiu, organitzaren una trobada a la seu del consistori amb les personalitats més rellevants de la població el dia 7 d’octubre de 1880. D’aquí sorgiria el compromís de celebrar l’esdeveniment i l’endemà mateix ja es creava una comissió encarregada de donar forma a la futura exposició. Aquesta comissió o junta organitzadora esmentada quedaria formalment constituïda el dia 18 d’octubre sota la presidència del batlle de Vilanova i en formarien part Josep Ferrer i Vidal, Teodor Creus i Corominas i Eduard Llanas. Com a vocals figurarien Bonaventura Pollés, Francesc Gumà i Ferran, Manuel Tomàs, Casimir Girona i Demetri Galceran. Malauradament, Francesc Lluch no viuria per veure inaugurada aquesta Exposició sobre la qual va efectuar el primer esborrany perquè moriria a l’abril de 1882.

Feta aquesta introducció sobre els orígens i la gestació de l’Exposició Regional de Vilanova i la Geltrú de 1882, considero adient aturar-nos un moment en aquest punt per reprendre’l una mica més tard amb el desenvolupament de la mateixa, just després de traçar les línies més rellevants de la situació política, econòmica, cultural i social que vivia el nostre país al voltant d’aquell any.

Espanya havia celebrat eleccions generals el dia 21 d’agost de l’any anterior. Amb el vot restringit a només un 5% de la població i una abstenció del 29% del cens, el Partit Liberal Fusionista de Sagasta obtindria un majoria absoluta confortable sobre el Partit Conservador de Cánovas que li garantia 297 dels 392 escons en joc. Es consolidava així, segurament enmig d’un nou episodi de frau electoral com era habitual en aquells temps, la preponderància que el primer havia obtingut sobre el segon després que el rei escoltés les peticions de cessament del representant conservador i la convocatòria d’eleccions. En qualsevol cas, era un exemple més de l’alternança bipartidista que havia estat instaurada amb la constitució de 1876 per tramar de manera ferma la Restauració.

Econòmicament, ens trobem en ple procés de l’anomenada Segona Revolució Industrial, un període que s’inicia la dècada anterior i que s’estendrà fins el començament de la Primera Guerra Mundial. L’accel.leració dels canvis tecnològics i del desenvolupament dels transports permetran, en aquest període, un increment important de la producció en tots els sectors i l’abaratiment del cost com a conseqüència de processos més eficients i massius i transports també més barats, ràpids i amb major capacitat d’arribada a mercats més llunyans. S’inicia un procès d’internacionalització econòmica que es veurà acompanyat de canvis en la producció que obrirà pas al predomini de la fàbrica sobre el taller en molts àmbits i la concentració obrera que possibilitarà la formació d’un proletariat aviat molt polititzat i combatiu per defensar els seus llocs de treball davant la màquina. També assistirem a canvis en l’educació i la formació que requeriran l’ensinistrament i el coneixement de les noves tecnologies i el sorgiment de noves professions.

A nivell espanyol es dóna la paradoxa d’una economia en auge dins una Europa  més o menys en depressió, animada per una Catalunya puixant gràcies als increments de l’exportació de vins que aprofita la crisi de la fil.loxera a França i gràcies a una indústria llanera expansiva i una eclosió financera de la mà de les grans inversions ferroviàries i l’aparició conseqüent d’una espessa i atomitzada xarxa bancària. Pel que fa a la infecció de les nostres vinyes, però, a finals de 1882 ja existeixen noticies alarmants de l’evolució de la fil.loxera en els cultius de Catalunya i la seva presència detectada a poblacions de la província de Girona i d’algun terme municipal al límit de Barcelona amb aquesta província. És el cas, per exemple, de Sant Celoni (4).

 

Pòlissa d’assegurança de l’any 1887 pertanyent al Banc Vitalici de Catalunya, una de les entitats creades el 1881 en el període de la febre d’or

En aquest entorn, Sabadell també es troba immersa en el seu procés de transformació industrial amb la introducció massiva de les màquines en el sector de la llana i la posta al dia de la filatura en un desenvolupament iniciat el 1864 amb les selfactines (5).  Esteve Deu resumeix magistralment el procés de transformació dels tallers locals de serrallers en tallers de construccions mecàniques per atendre les necessitats d’aquella indústria tèxtil en expansió i complementar (més tard, fins i tot, per substituir) la procedència exterior (Anglaterra i França, fonamentalment) de la nostra maquinària. Es tracta d’una transformació que afecta també a Barcelona, Terrassa, Mataró, Manlleu i Manresa, entre d’altres poblacions. És obvi que aquesta reconversió dels tallers també requeria de l’ús del vapor per incrementar la potència i capacitat de treball de les empreses i és així com Deu ens il.lustra sobre la posta al dia d’alguns dels tallers ja existents amb la incorporació de nova maquinària a vapor. Posa els exemples de Joan Munné, Miquel Sala, Francesc Duran Cañameras i Mateu Sangés, només per citar-ne alguns.

En l’àmbit financer, l’existència de capitals pendents d’invertir i de necessitats de finançament orientades a la participació en grans infraestructures que no estaven encara realitzades proporcionaria els fonaments adients per a l’expansió bancària del període que coneixem com a “febre d’or”. En aquesta fase, també molt mediatitzada per l’existència de capital especulatiu, apareixerien més d’una vintena d’entitats sovint exclusivament locals que fragmentarien l’oferta bancària fins a límits que aviat es demostrarien que comprometien la seva solvència davant l’aparició de la mínima dificultat. Així, i sense ànim d’exhaustivitat, només en aquest any de 1881 veurien la llum el Banc Local de Tarragona, el Banc Vitalici de Catalunya, el Banc de Vilanova, el Banc de Catalunya, el Banc de Préstecs i Descomptes, el Banc Franco-Espanyol, el Banc de Tortosa, el Crèdit i Docks de Barcelona, el Banc de Manresa, el Banc de Valls, el Banc de Lleida, el Banc Regional d’Igualada, el Banc de Sabadell, el Banc de Terrassa, etc.

Malauradament, una part significativa d’aquestes entitats deixarien d’existir al cap de pocs anys ofegades per la manca de liquiditat com a producte, en molts casos, d’importants inversions que comprometien el seu retorn a curt termini i l’obtenció de beneficis de manera més o menys immediata. Crec interessant, com a exemple, analitzar el cas del que fou el banc local de Vilanova i la Geltrú. Aquest seguiria, com a entitat, el camí que hem descrit i el seu tractament ens servirà de confirmació del que comentem.

El Banc de Vilanova fou, realment, el primer banc creat durant l’etapa de la febre d’or (6) a Catalunya i està connectat directament al nostre relat sobre l’Exposició Regional de Vilanova tota vegada que també en aquesta ocasió, el promotor de la idea fou un conegut i omnipresent Francesc Gumà i Ferran. Des de la presentació del projecte de creació d’un banc a Vilanova (20 de gener de 1881), Gumà va mantenir-se fidel a la seva filosofia de desenvolupament local fonamentat en tres aspectes molt concrets com el ferrocarril, la indústria i el comerç i el finançament mitjançant la creació d’una entitat pròpia (vilanovina) que empenyés les inversions en infraestructures que facilitarien les altres activitats econòmiques de la ciutat. I així va ser perquè amb aquests elements Gumà apel.la els seus conciutadans i inversors a prendre part en la fundació de l’entitat que promou. Dos dies més tard d’aquella presentació, Gumà publica una nota als diaris anunciant la creació del “Banco de Villanueva”, informant sobre el seu capital inicial (cinc milions de pessetes dividits en 5.000 accions de 1.000 ptes. cadascuna) i també sobre la forma de subscriure'l. Els estatuts, el reglament i la memòria preliminar estaven disponibles pels inversors des del dia anterior.

A la fi, i després d’un prorrateig obligat pel gran nombre de peticions de participació, l’accionariat va quedar compost per noranta-una persones i un capital força repartit essent el major accionista el mateix Gumà amb 387 accions. Gumà serà nomenat vocal del Consell i President de la Comissió Executiva i com a fundador de l’entitat, conseller perpetu. El primer President del banc seria Joan de Torrents Higuero i el Vice-President, Pau Soler i Morell que, alhora, era el President del Ferrocarril.

El Banc es centraria, fonamentalment i com he apuntat al començament d’aquest apartat, en les inversions en infraestructures. Des la construcció de la via fèrria entre Reus i Roda de Berà, fins el clavegueram de la Vila de Gràcia a Barcelona o el camí veïnal de Sant Pere de Ribes a Olivella, entre d’altres. Malauradament, les dificultats financeres i de pagament de les institucions públiques i les companyies ferroviàries i la crisi de postguerra (Primera Guerra Mundial) conduirien a la manca de liquiditat de l’entitat i la presentació de la suspensió de pagaments de la mateixa a la seva Junta d’Accionistes del 26 de desembre de 1924. Aquest mateix any, el “Banco Urquijo Catalán” es faria càrrec dels actius i passius de la societat bancària vilanovina i la liquidaria.

 

Medalla souvenir de l’Exposició Regional de Vilanova de 1882

Per acabar l’apartat sobre economia, abordaré dues darreres referències legislatives que exemplifiquen molt bé el moment en el qual ens trobem en aquest any 1882 i que tot sembla indicar que estan concatenades l’una amb l’altra. La primera referència és la signatura del tractat de comerç amb França. Efectivament, el 2 de febrer de 1882 es signa a París l’acord comercial entre Espanya i França que introdueix elements clarament lliurecanvistes en el tractament de les relacions entre ambdós països i que des de Catalunya, fortament proteccionista, s’observa i valora com un atac directe contra els seus interessos industrials malgrat va suposar una expansió exportadora molt rellevant pel que fa al vi aprofitant la lenta recuperació de la vinya francesa després de patir la fil.loxera de forma contundent. En general, el període de la Restauració va suposar un moment de temptatives espanyoles, al marge del signe polític del govern de torn, per obrir els mercats i permetre una major competència amb la producció de l’estat, posició obertament lliurecanvista. Aquest nou tractat coincideix, a més, amb un increment d’impostos imposat per Madrid. Tot plegat, va originar una gran onada de protestes i descontentament al llarg del Principat amb la convocatòria d’una vaga de transports, el tancament de botigues i diferents pronunciaments oficials al respecte, com el de la Diputació Provincial de Barcelona que en la seva sessió del dia 27 de febrer demana que el tractat amb França no sigui ratificat. Aquest document serà enviat a “Las Cortes”. També una comissió obrera va desplaçar-se a Madrid per protestar per la situació que s’albirava pels treballadors amb la signatura de l’acord. Però la única resposta fou la repressió contra els manifestants i contra les accions de protesta (7).

En aquest context de revolta proteccionista, el 20 de juliol seria promulgada per “Las Cortes” espanyoles la Llei de Relacions Comercials amb les Antilles.  I aquesta és la segona referència econòmica a la que me referia abans. Seria lògic pensar que aquesta mesura, que garantia el desviament de productes agrícoles i tèxtils als mercats d’ultramar tot eliminant els aranzels per a la seva entrada a les illes i penalitzant fortament la importació dels mateixos productes de procedència estrangera, sobretot nord-americana, era una mena de compensació per l’efecte negatiu del tractat amb França. Segurament també podria tractar-se d’una actuació de refermament nacional espanyol a la vista de l’evolució de la situació a les colònies del Carib i la ingerència cada cop més accentuada dels Estats Units a la zona. Aquesta llei assegurava, de facto, sortides als excedents tèxtils de Catalunya, per exemple, però va provocar que les autoritats nord-americanes també imposessin aranzels a la importació de sucre cubà, la qual cosa va suposar un fort impacte negatiu sobre els productors illencs.

I mentre aquest era l’ambient econòmic, què succeïa en el terreny de la política catalana?

Doncs des d’una perspectiva estrictament catalana, assistim als primers moviments de l’estructuració del catalanisme concebut com a opció política (8). Fa poc (el 1879), Valentí Almirall ha llençat el primer diari en català, el “Diari Català”, per generar l’estat d’opinió favorable al republicanisme federal des de Catalunya. L’any següent, 1880, tindrà lloc el I Congrés Catalanista on es marcarien les bases d’actuacions immediates. En concret, s’aprovarien tres resolucions:

    a) la creació d’una comissió per a la defensa del Dret Civil Català, amenaçat pel projecte d’unificació dels diferents drets civils existents a l’estat espanyol que pretenia el govern de Madrid;
    b) la fundació d’una Acadèmia de Llengua Catalana;
    c) la creació d’una entitat connectada a d’altres d’existents al llarg del territori sobre la base de la defensa permanent de la ideologia catalanista.

El Congrés havia evidenciat l’existència diverses posicions “polítiques”  entre les quals les més destacades s’identificaven amb postulats més aviat conservadors (concretades en la figura d’Albert Quintana i el nucli de la revista “La Renaixensa”) o clarament federals (Valentí Almirall). Els primers convertirien en diària la publicació periòdica que ja els aglutinava per disposar també d’un altaveu més àgil i ajustat als requeriments del moment i que competís amb el “Diari Català” pel favor de l’opinió catalanista. No obstant, Almirall abandonaria aquesta lluita tan polaritzada per abordar la fundació del “Centre Català” des del qual cercar una integració més transversal dels diferents corrents del catalanisme.

Així, el 17 de juny de 1882 es celebra al teatre “Romea” de Barcelona l’acte fundacional del “Centre Català”, la primera organització que podríem identificar com autènticament política dins el moviment catalanista. El seu primer president fou el poeta, dramaturg i empresari teatral Frederic Soler i Hubert (conegut com a “Pitarra”) i actuaria com a Secretari Valentí Almirall. El “Centre Català” aspirava (segons es va oficialitzar al seu segon congrés l’any següent) a un reconeixement de la llengua catalana, al manteniment i preponderància del dret civil català, a l’establiment d’una administració i un Tribunal Suprem propis, a l’aplicació de polítiques proteccionistes per a la nostra indústria i al desenvolupament del tarannà mercantil de Catalunya. Un any després de la seva fundació, el “Centre Català” seria el responsable d’organitzar el Segón Congrés Catalanista on es demanava als catalans votar només per formacions polítiques no dependents de la disciplina espanyola. El dia 11 de gener de 1885, durant un acte a la Llotja de Barcelona amb l’assistència del monarca espanyol, Alfons XII, el “Centre Català” va exposar al rei l’anomenat “Memorial de Greuges” o també la “Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña”. Es tractava d’un text que havia tingut com a redactor ponent al seu Secretari, Valentí Almirall, i que fou llegit per l’advocat i polític Marià Maspons. En ell es traslladaven al monarca les diferents reivindicacions que havien sorgit d’aquell Segon Congrés Catalanista esmentat. El “Centre Català” s’escindeix dos anys més tard, el 1887, amb Valentí Almirall ja convertit en President, i una part rellevant de la seva militància marxa per constituir una nova formació política de tendència conservadora que s’anomenaria la “Lliga de Catalunya” (5 de novembre). Personalitats com Lluís Domènech i Muntaner, Joan Josep Permanyer, Eusebi Güell, Àngel Guimerà i d’altres manifestaries així la seva oposició al lideratge d’Almirall.

També aquest 1882, concretament el 21 de juny, naixerà una figura clau en la història del nostre país en les dècades immediatament següents com seria Lluís Companys i Jover. Políticament republicà i catalanista, exercí diverses activitats des de l’advocacia al periodisme però sempre passant per l’acció política. Esdevindria regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1931, governador civil de Barcelona per un mes, diputat a “Las Cortes” per Sabadell i membre de la Diputació de Barcelona també per la circumscripció de Sabadell, diputat del parlament de Catalunya, ministre espanyol de marina el 1933 i, finalment, President de la Generalitat.  

I un cop analitzada la situació social, econòmica i política de Catalunya i Espanya, fixarem l’atenció en el nostre municipi i en tot allò que configurava el seu entorn en el moment de la celebració de l’Exposició Regional de Vilanova i la Geltrú. Els esdeveniments més rellevants que tingueren lloc a Sabadell aquell any són els següents:

 

Primera part de l’obra “La Naturaleza y la Industria” escrita per Fabián Palasí, Director de l’Institució Lliure d’Ensenyament de Sabadell

* La fundació de la “Institució Lliure d’Ensenyament” (ILE) de la nostra ciutat es produeix aquest 1882 inspirada en el model de l’espanyol Giner de los Ríos. Neix com un element d’oposició progressista al predomini eclesiàstic de l’educació i l’ensenyament al país i a Sabadell i seria l’únic centre actiu com a ILE fora de Madrid, probablement degut a la relació que havia existit entre Giner i l’advocat sabadellenc i lliurepensador, Tomàs Viladot, en la seva època d’estudiants de dret a Barcelona. Viladot seria un dels principals promotors d’aquesta fundació però el primer director de la ILE a la nostra ciutat seria el maçó José Hernàndez Ardieta, enviat des de la capital espanyola per exercir aquesta funció. Pocs mesos després, Hernàndez Ardieta deixa Sabadell per adreçar-se a Mataró i repetir la mateixa tasca fundacional. La institució s’ubicava a la Plaça Major i ja al final del seu primer curs tenia 267 alumnes matriculats (9). Era finançada per les associacions obreres i les quotes satisfetes pels alumnes. Per si l’enfrontament amb l’església local, representada per Fèlix Sardà i Salvany, i els elements més reaccionaris i conservadors locals no fos suficient, el projecte de la ILE tingué molts problemes per consolidar-se tota vegada que el mateix professorat va influir negativament en el mateix amb la realització d’algun robatori de fons econòmics, algunes desercions i  força divisions internes. No seria fins el 1895 que les societats obreres (principalment de caire anarquista) i espiritistes i el Círcol Republicà Federal, els seus principals animadors, decidirien reorientar l’ILE i col.locar a la seva direcció un mestre experimentat com Fabián Palasí Martin qui guanyaria el concurs públic obert amb aquesta finalitat. La Institució tornaria, però, a patir dissensions internes amb la posta en marxa a Barcelona de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Els anarquistes locals es creien més propers als principis ideològics d’aquest que a la neutralitat religiosa i el laïcisme característics de l’ILE i el 1906 donaren suport a la creació a Sabadell d’una Escola Integral basada en els postulats racionalistes propugnats per l’Escola Moderna. La FOS (Federació Obrera de Sabadell) s’enfrontaria obertament a Palasí qui acabaria dimitint a l’octubre de 1908 enmig d’acusacions d’aplicació de castics físics als alumnes. Però la repressió posterior a la Setmana Tràgica de 1909 va impactar molt negativament en ambdós centres que van ser clausurats. El febrer de 1910, el govern liberal del moment permetria la seva reobertura però imposant l’ensenyament de la religió a les escoles que es consideressin laiques i il.legalitzant les escoles anomenades racionalistes. En el cas de Sabadell, però, cap dels dos centres escolars rebria autorització per la seva posta en marxa.

* El primer d’abril d’enguany apareix a la nostra ciutat una altra publicació diària anomenada “El Conciliador: diario político de anuncios, avisos y noticias” que, no obstant, va desaparèixer el primer de gener de 1884 després de 574 números llençats. Momentàniament, aquest 1882 compartiria existència amb d’altres tres capçaleres editades a Sabadell. Serien “Ja som quatre” (setmanari crític i satíric bilingüe també aparegut el juliol d’aquest mateix any des la impremta Baqués), “Los Desheredados: órgano de todos los que aman la verdad y el bien” (fundat el 6 de maig de 1882 per José Hernàndez Ardieta per servir de portaveu a la Institució Lliure d’Ensenyament però que aviat esdevindria l’eina de comunicació dels lliurepensadors de la ciutat) i el “Diario de Sabadell” (reaparegut aquest 1882 i que sobreviuria en la seva segona etapa fins el 1886). També apareix enguany el setmanari “La Pubilleta” que fou la primera publicació íntegrament en català a la nostra ciutat. Al “Conciliador” apareixeria per entregues la primera versió de “Anales de la Villa de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770”, de Bosch i Cardellach.

 

“Origen y Progresos de Sabadell”  publicada el 1883. El seu autor, Manuel Ribot i Serra, fou nomenat cronista de la ciutat l’any anterior

* El 1882 es produeix la mort d’Isidre Muntades i Campeny qui havia estat el primer Director General de “La España Industrial” creada a Madrid el 1847 per la seva família. Aquesta havia disposat d’una empresa cotonera a Sabadell constituïda el 1839 (carrer Sant Josep) i desapareguda el 1848. Ara, després del traspàs d’Isidre, serà el nebot, Maties Muntades i Rovira, qui el substituirà al capdavant del conglomerat familiar.

* També enguany traspassarà Domènec Buxeda i Crehuet, germà de Miquel, els fundadors de l’empresa familiar que des de 1851 aproximadament està present a Sabadell. Domènec mor sense descendència masculina i la social passa en exclusiva al seu germà que modificarà la seva denominació a “Miguel Buxeda”. Aquesta acabarà dissolta el 1895.

* Manuel Ribot i Serra és nomenat cronista de la ciutat de Sabadell aquest 1882. Ribot havia estat un dels fundadors, tres anys abans, del “Centre Literari Catalanista”. L’any següent, 1883, l’Alcalde Joan Vivé i Salvà l’anomena arxiver municipal, càrrec que ocuparà durant 40 anys. També publicarà “Origen y Progresos de Sabadell”. Un any més tard, Ribot funda la “Revista de Sabadell”. Publica textos en català i castellà. En poc temps començarà a editar un suplement anomenat “La Ilustración Sabadellense” de la qual només apareixen onze entregues. La “Revista” la imprimeix “La Impremta Torner”, de Marià Torner Sala que tindria continuïtat en la figura del seu fill, Ramón Torner Tort a partir de 1903. Aquest 1903, el llavors tresorer de la Caixa de Sabadell, Enric Turull, comunica la voluntat de la Caixa de crear una biblioteca pública a Sabadell després de les fortes demandes de sectors culturals locals. El responsable de la seva organització seria el mateix Ribot i Serra. Manuel Ribot també seria nomenat Corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona (23 de desembre de 1911). Ribot traspassarà el desembre de 1925 i la direcció de la “Revista” passarà a mans de Ramon Torner Tort, el seu director, però deixarà de publicar-se el gener de 1935.

Exemplar de les “Memorias de Sabadell Antiguo y su término”, llibre d’Atonio Bosch i Cardellach publicat a títol pòstum aquest 1882

* A títol pòstum, enguany apareix el llibre “Sabadell antiguo y su término desde el año 1789”, obra d’Antoni Bosch i Cardellach. Bosch, metge de professió des que es gradués a la universitat de Barcelona l’any 1783,  havia escrit anteriorment diversos textos de caràcter mèdic. A camí entre l’Alt Camp i Sabadell, exerciria com a secretari de l’Ajuntament i arxiver municipal entre 1791 i 1795. Seria ell qui realitzaria la primera ordenació de textos històrics de la vila.

* L’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, creada el 20 de setembre de 1880 com a secció de l’Ateneu Sabadellenc, organitza enguany la primera exposició pública de pintura en la qual participen, sobretot, artistes sabadellencs. S’exhibien 128 obres al Saló d’Exàmens de l’Escola Pia que ocupava les dependències del que avui és l’Ajuntament, a la Plaça de Sant Roc. Entre els fundadors d’aquesta institució trobaríem Joan Vila Cinca, Ramon Quer i Joan Figueras i el seu primer President seria l’industrial Antoni Oliver i Turull, pare de Joan Oliver (“Pere Quart”).

Exemplar que recull les obres presentades al Primer Certamen Literari de Sabadell organitzat per l’Ateneu Sabadellenc aquest 1882

* El 14 de maig de 1882 a la tarda es celebra als “Campos de Recreo” de Sabadell el primer certamen literari de la nostra ciutat organitzat per l’”Ateneu Sabadellenc”. Amb l’Alcalde Joan Vivé i Salvà al capdavant en representació de l’Ajuntament, les autoritats que presidiren l’acte (autoritats judicials, Rectors de les Parròquies de la ciutat i l’Escola Pia, Círcol Sabadellès, Gremi de Fabricants, Institució Lliure d’Ensenyament, Societat “La Piga”, Jurat classificador, Comissió Organitzadora i Junta Directiva de l’Ateneu) ocuparen els seus llocs a la sala moments abans que el secretari fes lectura dels guardonats. El primer premi, la Flor Natural, l’obtindria Frederic Soler “Pitarra” per una poesia titulada “Lo fil de la vida”, però on també aconseguirien premis menors els joves Manuel Ribot i Serra i Agnès Armengol que llavors iniciaven una prometedora carrera literària. En relació a aquest certamen, perquè corresponia a l’atorgament d’un dels seus reconeixements, direm que a la Junta Directiva del “Gremi de Fabricants” celebrada el dia 10 de febrer anterior el seu President, Joan Sallarès, havia donat lectura a una carta rebuda de l’Ateneu Sabadellenc de data 6 del mateix mes, on aquesta entitat sol.licita la col.laboració de la institució empresarial per finançar la concessió d’un premi a la millor composició en prosa o vers del certamen literari que ha de celebrar-se per l’Aplec de la Salut d’aquell any. La Junta aprova la concessió d’una ploma d’or i plata a la millor composició en prosa catalana “… que señale el objeto y tendencia de los gremios en su creación, las causas que contribuyeron a su gran desarrollo y las que han determinado su decadencia, espresando cual fué la epoca en que lograron más esplendor y pujanza y los motivos que en ello influyeron” (segles XV, XVI i XVII). Aquesta ploma fou mostrada, un cop fabricada, als membres de la Junta Directiva en la sessió del dia 3 de maig següent. El dia de la celebració del Certamen seria atorgada a la composició “Medios para evitar la lucha entre el capital y el trabajo”, obra de Martí Trias i Domènech.

* El dia 23 d’abril d’aquest 1882 es donen per acabades i s’inauguren les obres de reconstrucció del temple dedicat a la Mare de Déu de la Salut que s’havia aixecat el 1878 però que havia col·lapsat sense completar-se. L’arquitecte Miquel Pascual i Tintorer seria el seu artífex i tingueren un cost d’unes 54.000 ptes. Però no seria fins el 1907 que s’afegeix el campanar al conjunt. L’església seria novament reconstruïda en acabar la guerra civil tota vegada que durant aquest període havia estat incendiada. L’encarregat de portar a terme aquesta obra fou l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi qui, a més, afegiria l’atri d’entrada que podem veure actualment. Al seu interior s’ubiquen escultures de Camil Fàbregas i pintures (retaule de l’altar major) de Antoni Vila i Arrufat, a més les vidrieres de Jeroni Granell. Com sabem, aquest indret és històricament molt visitat pels sabadellencs des que el 1697 queda instaurada de manera oficial la festivitat de l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut com a celebració religiosa i temps d’esbarjo. Amb els anys, esdevindrà també festa local de Sabadell per reforçar més aquest caràcter especial que té per a la ciutat. 

Reglament de l’Exposició Regional de Vilanova publicat el 1881

* El dia 22 de novembre d’enguany neix a la nostra ciutat Joan Balart i Armengol qui esdevindria empresari rellevant (amb vàries patents pròpies) i també un polític socialment compromés. Pel que fa a la seva vessant industrial, diré que Balart havia estat format a l’Escola d’Arts i Oficis de Sabadell. Amb només 24 anys va constituir la seva pròpia empresa de fabricació de motors doncs encara no estava especialitzat en la maquinària per a fleques i pastisseries que l’identificaria més endavant. A continuació forma part de l’empresa “Balart i Saus” (1911) que es faria càrrec dels actius i passius de la societat anterior “Balart, Saus y Cía.”. Aquest és l’any en el qual Joan Balart també introdueix millores en la pastadora “La Económica” inventada per ell com a maquinària bàsica de pastisseries. “Balart y Saus” perduraria fins l’octubre de 1919 en què es dissoldria. Posteriorment, passa a formar part de la foneria “Balart, Balsach y Cía.” que apareix el novembre de 1922 i que seria dissolta el 9 de novembre de 1925. El 31 de gener de 1931 trobem de nou a Balart establert pel seu compte amb l’empresa “Talleres Balart S.L.”. La social passaria a ser gestionada pels seus nebots quan Balart, polític inicialment de l’esquerra però posteriorment més proper a Tarradellas, hagué d’exiliar-se el 1939. Tornaria a Catalunya el 1950 per ocupar la presidència de l’empresa que ell havia fundat. Va morir el desembre de 1960 i la social va sobreviure fins el 1978.

I ara, sense més dilacions hem de tornar a recuperar la història de l’Exposició Regional que ens ocupa en aquest capítol i a la qual m’he referit al seu començament. Allà havíem deixat el relat en el moment en el qual es crea formalment la Junta Organitzadora de l’esdeveniment el dia 18 d’octubre de 1880 que fixaria provisionalment la seva oficina a la Casa Consistorial de Vilanova. Els components de la Junta acceptarien formalment els seus càrrec el dia 8 de novembre i una de les primeres tasques a realitzar per aquesta comissió seria, lògicament, la de determinar la ubicació del certamen. Doncs bé, després de barallar diverses possibilitats, s’optaria per uns terrenys existents al capdavall de la Rambla Transversal propietat de la “Compañía de Ferrocarriles Directos de Madrid a Zaragoza y Barcelona” i que estaven destinats als seus tallers. Aquesta, com diem, no era la idea inicial perquè la primera opció havia estat la del parc situat a la Rambla de Salvador Gumà, propietat justament de Francesc Gumà i que havia manifestat la seva voluntat de cedir-los desinteressadament a l’Exposició. Però el gran nombre de peticions de participació a l’esdeveniment va aconsellar canviar d’emplaçament per encabir millor les instal·lacions dels nombrosos expositors. 

 

Cartell publicitari de l’Exposició Regional de Vilanova publicat per l’empresa anunciadora de l’esdeveniment, “J.B. Agramunt y Cía.”, de Barcelona

A començaments de 1881 ja estava elaborat el Reglament de l’Exposició que decretava l’obertura de la mateixa el dia 2 de maig de l’any següent i el seu tancament pel dia 30 de juny llevat que un acord de la Junta Directiva decidís prorrogar l’esdeveniment. S’estipulava, també, que l’organització del certamen admetria productes de tot tipus procedents dels partits judicials de Barcelona, Sant Feliu de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, el Vendrell i Valls. Per a la resta de províncies de l’estat i d’ultramar, calia sol.licitar-ho prèviament. Les bases de l’esmentat Reglament preveien que els productes serien distribuïts en cinc Seccions. Eren aquestes:

    1. Ciències, arts liberals i mecàniques (dividida en quatre Grups)
    2. Agricultura i ramaderia (dividida en quatre Grups)
    3. Indústria (dividida en sis Grups)
    4. Minerals i productes químics (només disposava d’un Grup)
    5. Arts retrospectives (només contenia un Grup)

El termini d’inscripció per participar a l’Exposició quedava estipulat fins el dia 28 de febrer de 1882 i la data límit per acceptar productes es marcava trenta dies abans de l’inici de la fira, llevat del cas dels animals i els productes naturals. Els objectes i productes amb destinació a l’Exposició gaudirien de transport gratuït entre qualsevol estació de la línia Madrid-Saragossa-Barcelona fins a Vilanova i la Geltrú. Finalment, el darrer tema rellevant que incloïa els Reglament era el dels reconeixements. En aquest sentit, es parla molt breument de l’existència de dos tipus de premis: la Medalla de Bronze i la Menció Honorífica.

Al capdavall, però, l’Exposició fou inaugurada el diumenge 28 de maig de 1882 per Víctor Balaguer i des del seu començament la data prevista de tancament va ser prorrogada fins el 26 de novembre següent. En efecte, les previsions d’aquestes dates feta des del Reglament de l’any anterior van ser àmpliament ultrapassades per la gran acollida que l’esdeveniment havia tingut entre les empreses i comerciants, prova de la qual cosa és la important quantitat d’expositors registrats per assistir-hi. Malauradament, el dia marcat l’Exposició distava encara de disposar de totes les seves instal·lacions degudament enllestides i en funcionament, cosa que es produiria alguns dies més tard.

També la distribució de productes estipulada al començament va variar substancialment. A continuació reprodueixo la classificació recollida al catàleg oficial de l’Exposició.

 

Catàleg Exposició Regional de Vilanova i la Geltrú (1882)

 

 

 

 

Secció 1: Ciències, arts liberals i mecàniques
 

Grup 1

    * Classe Única. Memòries i escrits originals sobre ciències i lletres

Grup 2

    * Classe Primera. Material de les ciències i per l’ensenyament de les            mateixes

Grup 3

    * Classe Primera. Pintura a l’oli, pastel, aquarel.la, dibuix, etc.
    * Classe Segona. Escultura

   * Classe Tercera. Arquitectura: projectes i còpies de monuments, estudis       i detalls, etc.

    * Classe Quarta. Gravats en metall, en fusta, en pedra litogràfica
    * Classe Cinquena. Dibuixos, models per a decoració d’edificis
    * Classe Sisena. Treballs cal·ligràfics
    * Classe Setena. Fotografia sobre paper, vidre i tot allò que es relaciona        amb ella
    * Classe Vuitena. Impremta i llibreria: models de tipografia, litografia,           cromolitografia, heliografia: col·leccions, enquadernacions

Grup 4

    * Classe Primera. Màquines, aparells i material per a les belles arts i les        seves aplicacions. Instruments de música
    * Classe Segona. Materials per a construcció d’obres


Secció 2: Agricultura i ramaderia

Grup 5

    * Classe Primera. Blat, sègol, blat de moro, etc. en gra o polvoritzat,           midó, fècula, etc.
    * Classe Segona. Llegums, tubercles, farratge, etc.
    * Classe Tercera. Lli, cànem, sedes, gomes, etc.
    * Classe Quarta. Garrofes, ametlles, avellanes, nous, etc.
    * Classe Cinquena. Fustes, llenya, barretes, carbons vegetals, etc.
 

Grup 6

    * Classe Primera. Vins, vinagres, aiguardents, esperits, olis, etc.
    * Classe Segona (no registrada al catàleg)
    * Classe Tercera. Embotits i conserves

Grup 7

    * Classe Primera (no registrada al catàleg)
    * Classe Segona. Porcs, conills, aus, etc.

Grup 8

    * Classe Única. Adobs i material de cultiu; eines i estris; màquines               agrícoles, bombes, premses, etc.

Secció 3: Teixits
 

Grup 9

    * Classe Primera. Filats i teixits de cotó, lli i cànem
    * Classe Segona. Sedes i mescles
   * Classe Tercera. Llanes (és aquí on s’ubiquen els nostres tres industrials       representats a l’Exposició de Vilanova)
    * Classe Quarta. “galoneria” i cintes de tota mena
    * Classe Cinquena: xarxes de caça i pesca

Grup 10

    * Classe Primera. Treballs al ganxet, puntes, brodats, flors artificials
    * Classe Segona. Passamaneria i objectes de punt
    * Classe Tercera. Sastreria, camiseria, modisteria, cotilles, etc.
    * Classe Quarta. Bastons, paraigües, ombrel·les, ventalls, etc.
    * Classe Cinquena (no registrada al catàleg)
    * Classe Sisena. Barrets i gorres de tota mena
    * Classe Setena. Papers, cartrons i cartolines

Grup 11

    * Classe Primera. Ampolles, vidres plans, acanalats, esmerilats, tallats,         etc.
    * Classe Segona. Xerros, objectes de fang, mosaics i paviments, articles        de terra refractària
    * Classe Tercera. Terrissa i porcellana
    * Classe Quarta. Objectes de marbre, pedres de tota mena per a               decoracions i guarniments. Pedres artificials

Grup 12

    * Classe Primera (no registrada al catàleg)
    * Classe Segona. Ebenisteria, fusteria i boteria
    * Classe Tercera. Màquines i estris per a treballar fusta
    * Classe Quarta. Objectes de palla, margalló, cànem, espart, etc.


Grup 13

    * Classe Primera.  Màquines i aparells de mecànica en general. Material        per a ferrocarrils
    * Classe Segona. Màquines per a cosir, eines de cuir, aparells quirúrgics,        etc.
    * Classe Tercera. Treballs dels metalls per la fusió, fils metàl·lics
    * Classe Quarta. Ferreria i serralleria, caixes fortes, llits de ferro, armes        blanques i de foc, etc.
    * Classe Cinquena. Objectes de llauna, zinc, plom i estany. Aparells per        a tota mena d’enllumenat. Canonades de tota mena
    * Classe Sisena. Plateria i joieria

Grup 14

    * Classe Primera. Botons de tota mena
    * Classe Segona. Cuirs, cardes, lliços, pintes per a la fabricació, calçat i        objectes de goma
    * Classe Tercera. Objectes de guarnicioner, calçat
    * Classe Quarta. Objectes d’ivori, banya, petxina i quincalla
    * Classe Cinquena. Sabons comuns i fins, perfumeria
    * Classe Sisena. Dolços i conserves, xocolates, sèmola i pastes per a           sopa, objectes de cereria
    * Classe Setena: llumins, pólvora, dinamita


Secció  4

Grup 15

    * Classe Primera. Minerals de tota mena

   * Classes Segona, Tercera, Quarta i Cinquena (no registrades al catàleg)
    * Classe Sisena. Àcids, bases, sals, etc.
    * Classe Setena. Productes farmacèutics
    * Classe Vuitena. Aparells emprats als laboratoris químics i                          farmacèutics
    * Classe Novena. Productes químics d’altres classes

Secció 5: Arts industrials retrospectives

Grup 16

    * Classe Única. Col.leccions numismàtiques, arqueològiques, etc.                 Quadres i mobles antics. Tapisseries. Llibres i manuscrits notables

Les instal·lacions de l’Exposició ocupaven una superfície total de 25.000 metres quadrats dels quals uns 5.000 m2 eren edificats i ocupats per les onze galeries destinades a les seccions d’Agricultura, Vinicultura, Indústria, Pintura, Escultura, Ciències, etc. (10). A més, el recinte contava amb un ampli espai destinat a jardí, a serveis de l’Exposició i proveïments de diverses empreses privades.

Al llarg del nostre relat sobre aquesta Exposició Regional hem esmentat en diferents ocasions la figura de Víctor Balaguer i Cirera. I és que aquest és un dels personatges rellevants en la nostra història per diversos motius. Intentarem resumir a continuació alguns d’aquests per configurar la transcendència que atribuïm a Balaguer. Víctor Balaguer era un polític liberal, maçó, historiador (el 1852 va ser nomenat cronista de Barcelona i el 1863 va redactar una proposta per nomenclàtor pels nous carrers de l’Eixample de la ciutat que els dedicaria a les institucions catalanes i als antics territoris de la corona d’Aragó), col·laborador periodístic (“Diario de Cataluña” i “Diario de Barcelona”, entre d’altres), poeta i dramaturg, i diputat des del 1869 pel districte on estava Vilanova i la Geltrú (també Sabadell i Manresa) gràcies al suport que rebé de l’industrial progressista Antoni Samà i Urgellés qui seria nomenat com a marquès de Samà per Amadeo I el 1872 gràcies, precisament, a la intervenció política del mateix Víctor Balaguer que, en certa forma, li retornava el seu recolzament anterior per ser elegit diputat. Samà, a més, seria vocal de la junta de la societat constituïda el 1878 per a la construcció del ferrocarril de Barcelona a Vilanova i la Geltrú. Era descendent d’una potent família “indiana” que havia fet una gran fortuna a Cuba amb tota mena de negocis, inclòs el tràfic d’esclaus (11).

Balaguer (que entre finals dels anys cinquanta i començaments dels anys seixanta havia residit temporalment a Sabadell, on sembla que va escriure la seva novel.la sobre Serrallonga i on hauria entrat en contacte amb industrials liberals de la nostra ciutat com Josep Voltà i Vivé o Joan Cirera) tindria una intensa i extensa vida política al costat de les figures clau del moviment liberal del moment, sobretot del general Prim, a qui acompanyaria fins i tot a l’exili després de la temptativa fallida de cop militar liberal de 1867. Després del triomf de la Revolució de Setembre de 1868, ocuparia transitòriament la presidència de la Diputació Provincial de Barcelona i seria nomenat ministre d’Ultramar durant el regnat d’Amadeu I el 1871, moment en el qual la guerra a Cuba s’intensificava.

Pel que fa a la ubicació del seu llegat cultural a la ciutat de Vilanova, Balaguer hauria triat aquest emplaçament en part com agraïment personal a la població pel suport que li hauria donat mitjançant la persona d’Antoni Samà en la seva carrera política. A més, l’impuls social, industrial i econòmic que vivia Vilanova en aquell moment també podien haver constituït un bon atractiu per Balaguer. Estem parlant de 1884 quan s’inaugura la Biblioteca Museu que porta el nom del seu fundador i, com estem veient en aquest capítol, és el moment de l’arribada del ferrocarril a la ciutat i de la celebració de l’Exposició Regional que protagonitza el nostre relat. L’edifici havia estat construït per l’arquitecte Jeroni Granell (autor també del col.legi Samà a Vilanova) en un solar adquirit per Balaguer dos anys abans a Francesc Gumà. La biblioteca seria bastida amb la col.lecció particular de Balaguer però també amb donacions d’amics, intel.lectuals i particulars. En total, més de 15.000 exemplars van ser recollits. Pel que fa al fons d’art i pintura i objectes curiosos, el nombre de referències era més modest i estava conformat majoritàriament per obres propietat personal del fundador tot i que posteriorment es veurien ampliades per donacions de molts pintors i col.leccions individuals d’art egipci (Eduard Toda, 1886), oriental (Juan Mencarini, 1888) o precolombí (baronessa Wilson, 1894).

Com hem dit, l’Exposició que inaugura Balaguer disposava d’una secció de Pintura la qual era ocupada, en gran part, per una selecció d’obres d’autors catalans i a la què va sumar-se, durant el mes d’agost, un conjunt de vint-i-quatre pintures procedents del museu d’El Prado madrileny que foren cedides per a l’Exposició però que, posteriorment, encara es podrien admirar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Més tard, aquest conjunt pictòric d’origen espanyol es complementaria amb algunes obres més entre les que va destacar de manera especial el quadre “L’Anunciació” del Greco.  Aquesta peça i d’altres del dipòsit cedit a la Biblioteca seria, un segle més tard, retornat a l’estat espanyol qui, en el cas de “L’Anunciació”, va determinar que fos ubicada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó a Barcelona, depenent del Ministeri de Cultura estatal (12).

El dia 3 de juliol la premsa periòdica catalana i dos diaris de Madrid eren convidats per la Junta Directiva de l’Exposició a un dinar per celebrar la completa instal.lació de la mateixa. Eren unes seixanta persones encapçalades pel President de l’Exposició, Reverend Eduard Llanas, el diputat Víctor Balaguer i la junta organitzadora de l’esdeveniment. Seguidament, els assistents s’adreçarien a la seu, encara en construcció, de la “Biblioteca Museu Víctor Balaguer” a la qual el seu fundador havia cedit, com hem explicat, la seva gran col·lecció bibliogràfica i la seva també important pinacoteca personal. El diputat explicà als visitants l’ampliació futura de la seva fundació que afegiria un museu d’antiguitats a les instal·lacions actuals. La comitiva també visitaria el Centre i Casino d’Artesans, l’Ateneu, el Cercle i la impremta del ferrocarril a càrrec de Milà (13).

I ja que esmentem al pare Llanas en la seva condició de President de l’Exposició, permetrà el lector que apuntem algunes dades biogràfiques d’aquest segon personatge també rellevant en la història d’aquesta Exposició Regional que estem considerant. Eduard Llanas era nascut a Binèfar i realitzà la seva primera formació en centres escolars repartits entre aquesta població, Barbastre i Mataró. Finalment, al novembre de l’any 1859 (amb 16 anys) va vestir els hàbits com a escolapi i va ser enviat a Moià i Sabadell per realitzar el seu noviciat. Seria ordenat capellà el 1866. Posteriorment, es llicenciaria en ciències eclesiàstiques i impartiria classes a Barcelona, Moià i Cuba. A la seva tornada a Catalunya per raons mèdiques a l’agost de 1877, seria destinat per l’ordre a Vilanova i la Geltrú on exerciria com a rector de les Escoles Pies locals. El mateix mes de l’arribada del capellà a Vilanova s’inicia la construcció del col.legi Samà (finançat per Salvador Samà, oncle d’Antoni Samà) que seria cedit als escolapis per a la seva tasca docent a la ciutat.

La intervenció de Llanas en nombrosos esdeveniments de la ciutat (creació de  l’Escola d’Art Industrial, fusió dels dos ateneus de la ciutat resultant nomenat President de l’entitat unificada, etc.) juntament amb el seu tarannà conciliador i dialogant li van permetre tenir presència i notorietat en tota la seva vida social i cultural i van ser la raó per la qual també fou distingit com a President de l’Exposició Regional de 1882 (14).

Per a la inauguració de l’Exposició es va donar el màxim de publicitat possible dins la província de Barcelona i es van cercar les màximes facilitats per l’accés a la mateixa, sobretot a potencials visitants de la ciutat de Barcelona aprofitant la recent estrenada línia de ferrocarril que unia ambdues poblacions. Així, “La Ilustració Catalana” informava a la seva edició del dia 30 de juliol de 1882 que a partir del mes d’agost entrava en vigor una nova tarifa especial de dies festius i dijous al mig dia entre Barcelona i Vilanova i la Geltrú per assistir a l’Exposició Regional. La tarifa seria reduïda en un cinquanta per cent respecte als preus habituals de manera que per anar i tornar al certamen es pagarien 3,50 ptes. en tercera classe i 5,50 ptes. en primera classe. Aquestes condicions s’aplicarien només si en comprar el bitllet s’adquiria alhora a la mateixa estació de Barcelona l’entrada per l’Exposició al preu d’una pesseta. El trajecte durava quaranta minuts.

Des del punt de vista narratiu, és molt interessant seguir les cròniques i noticies que sobre aquest esdeveniment relata setmanalment la revista “Eco de la Exposición Regional”. Apareixerà exclusivament com a vehicle informatiu i de propaganda del certamen i, per tant, la seva publicació està circumscrita al període estricte de vigència del mateix. El seu primer número es publica el 18 de juny de 1882 i el darrer el dia 1 d’octubre (l’Exposició va tancar les seves portes el 31 d’aquell mes). Estava dirigida per l’omnipresent Pare Eduard Llanas i en ella col.laboraven Josep Verdú (escriptor), Manuel Creus i Esther (advocat, jutge municipal, escriptor i patró de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer), Isidre Sala, Pere Prats i Joan Oliva i Milà (impressor i bibliotecari de la Biblioteca Víctor Balaguer i fundador de l’empremta “Oliva de Vilanova” a la qual ens referirem en algun altre capítol posterior).

Gràcies a aquesta publicació, coneixem un vers humorístic i un xic satíric aparegut en el seu sisé exemplar de 23 de juliol i en el qual està retratat el nostre conciutadà Josep Voltà i Vivé a propòsit d’una errada produïda al catàleg d’expositors quan identifica el fabricant sabadellenc com a terrassenc. El vers feia mofa d’aquesta circumstància en els següents termes:

            “Y ya que de casa parlo,
            crech que molt á pel ve ara
            lo dirte que’m ha estranyat
            no veure res de Tarrassa.
            ¡Casi'm semblava impossible,
            que'ls fills de la noble Egara
            fossin tan indiferents
            al progrés de nostra patria!
            Mes, calcula ma alegria
            cuant, fulleijant lo catálech,
            llegeixo: “José Voltá,
            pañerias, de Tarrassa.”
            Me'n entro tot satisfet
            a veurer lo que exposaban,
            y veig una instalació
            ab molt de gust colocada
            que'm va fe aixamplar lo cor,
            veigent sa exquisida gracia.
            Allavors miro lo rotul:
            “Volta y Vivé”, y penso: ¡vaija!…
            y mes avall: ¡¡”Sabadell”!!
            ¡Aqueixa si que es amarga!
            ¿Y donchs, ara, on qué quedém!
            ¿Qui dels dos desbanca l'altra?
            ¿Es del catálech la culpa
            ó be es que'n Voltá desbarra?
            Informat, Mero, per veurer
            si tú aqueix dupte’m aclaras”.

També el “Eco de la Exposición Regional” es faria resó en el seu número 14 de data 24 de setembre, de la manca de presència massiva d’industrials sabadellencs a la mostre regional. I ho expressava en aquests termes: “De lamentar es que Sabadell, la industriosa población por excelencia, no haya respondido, en mayor escala, al llamamiento que la Junta hizo en su día, para exhibir lo mucho y bueno que respecto á industria aquella población encierra. Y lo que decimos de Sabadell, podemos aplicarlo también á la ciudad de Tarrasa, pues si se exceptúa alguna que otra instalación de reputados fabricantes, que en su día enumeraremos, hállase poco ménos que huérfana en este importantísimo certamen. La causa que haya podido influir en este alejamiento, no intentamos averiguarla, sí lamentamos sinceramente la ausencia de la mayor parte de las fuerzas vivas de aquellas poblaciones fabriles, tan orgullosas de su grandeza y poderío, en lo que á industria se refiere”.

 

Comanda comercial de l’empresa “José Voltá Vivé” datada el 21 de novembre de 1883. Voltà fou un dels tres industrials tèxtils sabadellencs participants a l’Exposició Regional de Vilanova l’any anterior

 

Efectivament, els fabricants sabadellencs van fer acte de presència a l’Exposició Regional de Vilanova només de manera testimonial. De fet, el certamen tan sols va disposar de tres participants tèxtils locals. A més de l’esmentat “José Voltà i Vivé” (llavors President de la “Unión Lanera Española”), van concórrer les empreses “Serret y Turull” i “Cuadras, Prim y Cía.”. També va concórrer un altre sabadellenc més a per la Secció 4, Grup 15 i Classe Setena de productes farmacèutics. Es tractava de Feliu Marcet (Feliu Marcet i Albert, dentista i adroguer) qui va presentar un “elixir oriental dentrífico”.

Lògicament i lícitament, caldria preguntar-se pels motius que provocaren aquesta baixíssima participació dels nostres fabricants i comerciants en un esdeveniment d’aquestes característiques que es celebrava pràcticament “al costat de casa”. De manera general, no he localitzat documentació concreta que expliqui les raons d’aquesta absència i només puc destacar que pel que fa al “Gremi de Fabricants” la consulta de les seves actes corresponents a les reunions de la seva Junta Directiva dels exercicis 1881 (des d’octubre, data de la constitució de la Junta organitzadora de l’Exposició Regional de Vilanova) i 1882 (fins el mes de maig, començament d’aquella) ha posat en evidència que aquesta la valoració sobre la conveniència o no de l’assistència dels agremiats a aquest esdeveniment no hi figura en cap de les diferents sessions convocades per aquella. En cap ni una. Aquest “silenci” tan eixordador només podria respondre a dues raons: o l’interés pel certamen per part del “Gremi” era nul o realment, a nivell corporatiu, la patronal estava ocupada en d’altres aspectes de gran impacte per per ella. Donat que existeixen mostres evidents del contrari en un munt d’ocasions, la manca d’interès per l’Exposició Regional de Vilanova no crec, modestament, que fos una raó de pes per excloure l’assistència o per no recomanar-la als seus socis.  De totes maneres, aquest any de 1882 encara no s’ha activitat la representació col.legiada per part del “Gremi” en els esdeveniments de l’estat espanyol i en les internacionals, raó per la qual és relativament comprensible el “silenci” del qual n’hem parlat fa uns instants. Aquesta participació conjunta, com sabem, comença amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Per tant, la meva opinió seria la de donar suport al segon argument, a l’existència d’elements de transcendència que distraurien la corporació i els seus socis de l’organització de la seva assistència a l’esdeveniment. Si aquest fos el cas, quins serien els elements rellevants que ocuparien el “Gremi” en aquells moments?

Bàsicament, m’atreviria a focalitzar la nostra atenció en dos grans temes, cadascun dels quals impactaria de manera contundent (tot i que diferent) a la patronal sabadellenca. D’una banda, la imposició per part de Madrid del tractat comercial amb França i d’altra les gestions urgents que imposava el possible canvi de seu social de l’entitat fins a la ubicació definitiva al carrer Sant Quirze de la nostra ciutat.

Sobre el primer, al començament d’aquest text ja he fet una àmplia referència tant des del punt de vista econòmic com també sobre l’impacte social que comportà la seva signatura dins l’àmbit català. Per tant, em permetreu que em concentri en el segon tema, en el que fa referència a la gestió del canvi de seu social. Aquesta no solament comportava la cerca i trasllat de l’edifici corporatiu del “Gremi” sinó que suposava, a més, la localització d’un nou emplaçament pel “Centre de Rebuigs” que gestionava directament la corporació. Intentaré resumir els aspectes més rellevants de la qüestió.

El President del “Gremi de Fabricants de Sabadell”, Joan Sallarès, en Junta de 24 agost 1881 exposa els avantatges que reportarà a la institució l’adquisició del solar de l’anomenada “Casa Nofre” del carrer de Sant Quirze per construir totes les dependències de la corporació. En la casa actual es presenten dificultats pels materials inflamables que hi ha als baixos pertanyents al “Centre de Rebuigs” i, a més, es dóna la possibilitat que l’edifici quedi tallat pel traçat del nou carrer de la Borriana. Però des de la institució també es defensa la idea d’un nou edifici per dotar-lo de “… las condiciones de grandiosidad indispensables para el lustre de la Corporación…”. Per tant, per complir ambdós requeriments, s’imposa la venda de la seu actual i la cerca d’un nou local que reuneixi les característiques exigides per la situació actual del “Gremi” i les perspectives de futur que vol desenvolupar. La Junta acull molt bé el plantejament del President sobre aquella oferta del carrer Sant Quirze tot i que una decisió com aquesta cal prendre-la amb la intervenció del consell de prohoms i la Junta General. S’acorda, per tant, a petició de Planas, convocar una altra reunió i realitzar un plantejament global i amb memòries descriptives de la construcció i cost associat al projecte per sotmetre-la a votació en aquell escenari.

A la següent Junta de 3 d’octubre de 1881 s’informa que el Sr. Joan Casanovas i Sallarès havia adquirit uns terrenys al carrer Sant Quirze i que aquests podien ser adients per a la construcció d’una nova seu del “Gremi”. Per sufragar les despeses es podria fer permuta o venda de la casa actualment ocupada per la corporació. Els presents es pregunten si les condicions econòmiques actuals d’aquesta permeten assumir les despeses que generaria aquesta construcció i es decideix nomenar una comissió formada per Josep A. Planas i Borrell, Joan Sallarès i Pla i Joan Llonch i Sanmiquel per a que examinin l’avantprojecte i realitzin una valoració econòmica de la societat per determinar la viabilitat del projecte. Es demana que aquesta comissió emeti, a la major brevetat possible, un dictamen que serà presentat al President per a que aquest convoqui de nou la Junta Directiva i examini la proposta elaborada.

 

Targeta postal fotogràfica amb la vista de la seu del Banc de Sabadell als baixos de l’edifici del “Gremi de Fabricants” del carrer Sant Quirze on estaria localitzada la seva seu des de 1882 fins a 1954

 

En la Sessió Extraordinària de la Junta Directiva celebrada el 30 de desembre de 1881, Josep A. Planas llegeix la memòria elaborada per la comissió que ell presidia per estudiar la viabilitat de l’adquisició dels terrenys i construcció de l’edifici d’una nova seu de la corporació al carrer Sant Quirze de Sabadell. D’aquesta valoració se'n desprèn que el terreny resultant de l’enderroc de la “Casa Nofre” és el més convenient per la construcció de la Casa Gremi donada la seva cèntrica ubicació. Allà podran instal.lar-se totes les dependències actuals de la corporació i també podrà atendre un futur creixement de les mateixes així com acollir la seu del nou banc que s’està projectant (el Banc Sabadell), la Societat d’Assegurances Mútues contra incendis i la fàbrica per a l’elaboració dels rebuigs. El cost total d’aquesta construcció serà, segons els pressupostos obtinguts, de 17.600 duros. Per a cobrir aquestes despeses, el “Gremi” només conta amb el producte de la venda de la seva actual seu i quin valor es calcula en uns 8.000 duros aproximadament. Al dèficit de 9.600 duros resultant d’aquesta edificació caldrà afegir el deute actual amb la Caixa d’Estalvis de Sabadell que és de 6.500 duros. Per tant, el deute acumulat per la corporació seria de 16.100 duros en cas que la decisió d’adquirir els terrenys i construir la nova seu tirés endavant. Si en la construcció s’acorda només aixecar la planta baixa i es substitueixen les bigues de ferro per unes altres de fusta, el cost total de l’edifici només seria d’11.000 duros. Vista aquesta anàlisi econòmica, Josep A. Planas explica que el projecte presentat de compra del terreny i construcció de l’edifici només és viable en el cas que els socis prestin sense interessos al “Gremi” 6.000 duros que serien amortitzats en cinc anys amb el producte de l’explotació dels rebuigs. Els 6.500 duros de deute amb la Caixa d’Estalvis es podrien amortitzar en els anys següents essent possible el pagament dels interessos generats per aquest deute aplicant quotes proporcionals en forma de lloguer a les seccions instal·lades al “Gremi” com seria el cas del futur banc. Finalment, si els socis no accedissin al préstec sense interessos per la corporació, la comissió considera adient recomanar igualment l’adquisició del terreny del carrer Sant Quirze però restringint el seu ús a la instal.lació del processament dels rebuigs. El lloc que actualment ocupa aquesta indústria dins l’edifici de la corporació podria ser llogat a tercers per obtenir-ne un ingrès extraordinari. I, com a conclusió, caldria considerar que “… si algún dia la Corporación se encontraba en el caso de buscar un local a proposito para la instalación de sus dependencias, porque fuera derruido, por razón de utilidad pública el arco de la Borriana, le seria dificilisimo encontrarlo tan céntrico y capaz como el del Sr. Casanovas”.

Finalment, la Junta Directiva del Banc Sabadell (constituït aquell 31 de desembre) decidiria atorgar al “Gremi” un préstec de 8.000 duros sense interés i retornable en deu anys per la construcció del nou edifici a canvi que la corporació permetés la instal.lació de les oficines bancàries als seus baixos sense obligació de pagar lloguer pel mateix període de vigència del crèdit. Aquesta decisió del Banc, juntament amb l’ultimàtum que havia donat Joan Casanovas al “Gremi” de comprometre la compra del terreny abans de final d’any per no perdre la preferència que el propietari atorgava a la institució, precipitaren una votació unànime de la Junta Directiva per autoritzar la permuta proposada per l’entitat bancària tot i que, estatutàriament, aquesta decisió hagués de ser refrendada més tard per tres quartes parts dels socis.  

Les condicions concretes del conveni amb el Banc de Sabadell foren exposades a la sessió de la Junta Directiva de la Corporació del dia 4 de juny. Són, en resum, aquestes:

    1. el Banc Sabadell concedirà un préstec de 50.000 ptes. sense interessos al “Gremi” per un termini de deu anys durant els quals es satisfarà anualment la quantitat de 5.000 ptes. cada primer dia de mes a partir del mes en què es concedeixi el crèdit. Les despeses de formalització d’aquest préstec seran satisfetes al cinquanta per cent per ambdues parts.

    2. En cas d’endarreriments en els pagaments compromesos, el “Gremi” es compromet a pagar les quantitats no satisfetes amb un 6% d’interès anual. 

    3. Com a garantia del préstec, la corporació constituirà hipoteca de la finca a construir per cobrir no solament l’import del capital atorgat sinó també de 3.000 ptes. addicionals per possibles despeses i prejudicis en cas de litigi. 

    4. La corporació es compromet a tenir enllestit i funcional l’edifici en un termini màxim de catorze mesos a partir de la data del préstec, segons el projecte realitzat per Narcís Nunell i Sala. 

    5. Com a compensació, el Banc Sabadell podrà disposar en quinze dies a partir de l’acabament de les obres d’una part de les instal.lacions del nou edifici ubicades la planta baixa del mateix per establir la seva oficina i serveis.

    6. Transcorreguts els deu anys de lloguer gratuït, el banc tindrà preferència per a llogar aquestes dependències en igualtat de preu i termini existents fins el moment.

    7. Si el banc abandona aquest local abans d’acabar el primer període de deu anys de contracte i el “Gremi” lloga de nou les dependències ocupades per aquell, el préstec concedit a la corporació començarà a meritar interessos a raó del 3% anyal. Si aquest abandonament es produeix en el segón període de deu anys, el banc la compensaria pagant l’anualitat corrent de lloguer més una anualitat extraordinària en concepte d’indemnització en el cas que el venciment del segon període fos superior a dos anys vista. 

    8. EL “Gremi” haurà de realitzar assegurança contra incendis de l’edifici per una quantitat no inferior al préstec concedit pel banc.

Aquestes bases d’acord entre el banc i la corporació són aprovades, finalment, en aquesta sessió de la Junta Directiva.

Efectivament, pacient lector, ha estat una llarga narració sobre l’adquisició de la nova seu social de la corporació llanera sabadellenca però he cregut convenient aturar-nos de forma detallada en aquest episodi de l’any 1882 perquè, a la vegada que parlem de les ocupacions més exigents d’aquella, hem repassat de manera detallada un capítol molt primerenc de la creació del Banc de Sabadell ocorreguda només uns mesos abans de l’Exposició que narrem en aquest capítol. 

 

Publicació de 14 de gener de 1882 pertanyent a l’”Esquella de la Torratxa” que en to humorístic relata l’entrada en funcionament del ferrocarril de Barcelona a Vilanova i Geltrú

Doncs ara, un cop abordada aquesta qüestió que podria perfectament haver ocupat una part significativa de l’atenció i l’economia dels industrials sabadellencs durant els mesos anteriors a la celebració de l’Exposició Regional de Vilanova, és el moment de retornar al certamen vilanoví per analitzar les darreres informacions al respecte i repassar com es va produir el seu tancament així com l’atorgament dels premis a les diferents categories dels productes presentats a l’esdeveniment.

Així, el diumenge 26 de novembre, després de restar oberta al públic durant sis mesos, l’Exposició Regional de Vilanova i Geltrú tancarà les seves portes. L’acte de cloenda tingué lloc al saló de pintura de l’Exposició davant una nombrosa assistència de públic. A l’escenari preparat per l’acte concorregueren la Junta de l’Exposició al complet així com el Jurat de la mateixa. Una orquestra situada al saló de les escultures interpretà la simfonia “La Euterpense” del mestre Nicolau Manent Maurat. En acabar, el Pare Llanas, en tant que President de la Junta Directiva, va pronunciar unes paraules d’agraïment als participants i el Secretari, Enric Puig, va donar lectura seguidament a la Memòria i a la relació dels expositors premiats. Puig recordà als assistents que s’havien concedit quatre categories de guardons: Medalla de Bronze per les distincions de Perfecció, Progrès i Mèrit i Mencions Honorífiques. També va desvetllar que el nombre total de visitants havia estat de 23.000 persones (en aquell moment, Vilanova contava amb 13.000 habitants) i que el nombre d’instal.lacions havia estat de 727 (15) que corresponien a 537  expositors pertanyents a 44 poblacions (16). Tot i que aquesta representació geogràfica era majoritàriament catalana, també va contar amb la presència d’altres ciutats de la resta de l’estat.

Llanas tornaria a prendre la paraula per destacar l’esforç portat a terme per la Junta per assolir l’objectiu de realització d’un esdeveniment com aquell sense l’auxili econòmic de cap institució pública i lloar l’actuació personal de Gumà, Soler i Torrens, notables vilanovins que van cobrir una part significativa dels fons requerits per dur a terme el certamen i que no havien estat coberts per la tómbola pública realitzada amb aquest objectiu. Per les informacions que aporta Altadill (17), sabem el cost final de la celebració d’aquesta Exposició havia estat de 130.000 ptes. de cost mentre que els ingressos per tots els conceptes havia estat de 110.000 ptes. Per tant, el dèficit a què m’he referit i que van cobrir els aquells voluntaris havia estat de 20.000 ptes. Finalment, Llanas va declarar per tancat l’acte i la mateixa fira.

Pel que fa al repartiment de distincions i com aquest afectà als nostres conciutadans, hem de dir que dels quatre participants, tres (els industrials tèxtils) van rebre Medalla mentre que no fou així en el cas de Feliu Marcet i el seu elixir. Els guardons es repartirien d’aquesta manera:

* “Jose Voltá y Vivé”: Medalla de Perfecció
* “Cuadras, Feliu y Cía.”: Medalla de Progrés
* “Serret y Turull”: Medalla de Mèrit

De tornada a casa, els expositors sabadellencs continuaran enfrontant-se a les dificultats habituals. Per davant queden encara uns anys per a la celebració de la gran Exposició Universal de Barcelona de 1888 i la crisi agrària provocada per la penetració de la fil.loxera al nostre país aquest 1882 encara s’estendrà fins 1897 aproximadament. El 1888 també veurà la llum la “Cambra de Comerç de Sabadell” i la lluita per la creació de l’”Escola Industrial d’Arts i Oficis” només haurà començat.

Però el nostre camí en aquest text ens porta a un esdeveniment firal celebrat uns anys més enllà perquè en el següent capítol ens traslladarem a l’Exposició organitzada a Barcelona pel “Foment del Treball Nacional” el 1897, el mateix any que tindrà lloc l’Exposició Universal de Brusel.les a la qual no hi seran presents els nostres industrials. Ho veurem a un altre capítol.

NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l’autor.
 

(1) Altadill i Giné, Miquel: Retrat de Francesc Gumà i Ferran. El cep i la nansa edicions. 1999

(2) Coroleu é Inglada, J.: Reseña de los Festejos celebrados en Villanueva y Geltrú con motivo de la inauguración de los Ferrocarriles directos de Madrid y Zaragoza a Barcelona en la secció de Barcelona a Villanueva. Imprenta del Ferrocarril. Vilanova i la Geltrú, 1882

(3) El Dia. Edició de de la nit del dia 29 de maig de 1882. Madrid

(4) El Eco de la Producción. Publicació del dia 16 de novembre de 1882. Pàg. 382 i 383

(5) En aquest punt es fa imprescindible recórrer a Esteve Deu Baigual i els seus amplis estudis sobre els processos industrials i la mecanització així com de les indústries i tallers de maquinària. M’he fixat especialment en: La indústria metal.lúrgica i de construccions mecàniques a Sabadell. Dels orígens al Pla d’Estabilització de 1959. Centre Metal.lúrgic i Fundació Bosch i Cardellach. Sabadell, 2005. Pàgina 27 i ss.

(6) El millor retrat de la història d’aquesta entitat bancària, com sempre, el trobarem a Cabana, Francesc: Caixes i Bancs de Catalunya. Volum 3. Enciclopèdia Catalana. 1996

(7) Costa i Fernàndez, Lluís: El “modus vivendi” amb Anglaterra i els seus antecedents. La participació gironina en l’esperit del Memorial de Greuges. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 1987, Vol. 29, p. 261-76

(8) Per ambientar aquest període és molt recomanable l’obra d’Isidre Molas: Lliga Catalana. Un estudi d’Estasiologia. Edicions 62. Barcelona, 1972.

(9) Castells, Andreu: Informe de l’Oposició. Vol II pàg. 10.38 i ss. Edicions Riutort. Sabadell, 1975

(10) Revista Eco de la Exposición Regional. Núm. 1 de 18 de juny de 1882

(11) És molt interessant la lectura del treball de Mónica Àlvarez Calderón i Eduard Rama Corredor: El fonòmen indià a Vilanova i la Geltrú. Patrimoni cultural i espai públic. 2021

(12) Sobre la cronologia i particularitats de la cessió d’obres d’art del Museu del Prado a Vilanova i la Geltrú, és molt recomanable l’article d’Esther Alsina titulat L’Anunciació del Greco, emblema del Museu Víctor Balaguer des dels orígens de la seva Biblioteca, publicat al Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer a l’octubre de 2015 (pàgines 31-44)

(13)  Resum de la crònica de La Ilustració Catalana de 15 de. juliol de 1882

(14) Un bon retrat biogràfic del Pare Eduard Llanas es pot trobar a l’obra de Garcia i Segarra, M. Providència: Retrat d’Eduard Llanas i Cubero (1843-1904). Ajuntament de Vilanova i Geltrú. Gràfiques El Campanar. 2002.

(15) Revista La Ilustració Catalana de 30 de novembre de 1882

(16) Altadill i Giner, Miquel:125è aniversari de l'Exposició Regional de Vilanova. 2003

(17) Altadill i Giner, Miquel: Exposició Regional de Vilanova i la Geltrú 1882. Autoedició de l’autor. 2008