EXPOSICIÓ INDUSTRIAL DE BARCELONA 1897 / MADRID 1897-98

Els aires lliurecanvistes que va aportar la Revolució de Setembre de 1868 amb la promulgació de l’Aranzel del ministre Laureà Figuerola de l’any següent experimenten un brusc gir cap el proteccionisme a començaments de la dècada que ocuparà la nostra atenció en el present capítol. Les darreres manifestacions d’aquell lliurecanvisme les hem analitzat, d’una banda, a l’apartat dedicat a l’Exposició Regional de Vilanova i la Geltrú de 1882 per coincidir aquesta amb la signatura del tractat de comerç amb França i també, d’altra banda, apareixerien al conveni signat amb Anglaterra quatre anys més tard. Aquestes actuacions generarien la reacció immediata dels fabricants tèxtils catalans però també dels propietaris cerealistes castellans (afectats molt directament per l’entrada de blat procedent d’altres països europeus i també dels Estats Units a preus inferiors als propis gràcies a la menor càrrega impositiva de l’aranzel vigent i també a l’abaratiment dels transports terrestres i marítims) i els metal·lúrgics bascos que encapçalarien la reorganització del moviment proteccionista a l’estat.

Però, com he avançat, amb la recuperació del poder per part del Partit Conservador el juliol de l’any 1890, les coses es capgiren de forma immediata. Més en concret, l’any següent, el 1891, Cánovas procedeix a una profunda revisió fiscal que acabarà amb l’aparició d’una nova llei aranzelària (coneguda popularment com l’Aranzel Cánovas) que faria possible una certa recuperació de la producció espanyola tota vegada que convertia l’estat i les possessions d’ultramar en un feu impenetrable als productes exteriors i permetia, així, als productors nacionals garantir-se els mercats interiors i de les Antilles com a espai comercial propi i exclusiu. Aquesta mena d’autarquia en la qual es convertia el territori de la península, Cuba i Puerto Rico hauria de significar beneficis a curt termini pels fabricants i cerealistes però aturava en el temps la seva capacitat de competitivitat externa i, per extensió, de superació tecnològica, productiva i industrial. Aquest era el preu, segurament, de l’estabilitat política i social, la “pax” econòmica, que perseguia el Partit Conservador. També va generar la protesta dels Estats Units que marcava xifres importants de negoci per les seves importacions de la illa cubana però que no aconseguia, en compensació, exportar de manera significativa els seus productes per les elevades taxes d’entrada que els eren imposats.

 
 

Portada del Catàleg de l’Exposició Industrial de Barcelona de 1897 organitzada pel “Foment del Treball Nacional” per celebrar els beneficis de l’Aranzel Cánovas de 1891


I per què comencem el nostre nou capítol amb aquesta feixuga introducció sobre fiscalitat? Doncs per la senzilla raó que aquesta és l’explicació i, en certa forma, la justificació i el rerefons de tot allò que desenvoluparem en les següents pàgines. Efectivament, el blindatge que proporcionà a la indústria interna la posta en marxa de l’Aranzel Cánovas (aprovat a finals de 1891 però activat a partir de començaments de 1892) va permetre la continuïtat i la creació de noves empreses en diferents àmbits que sorgien amb una certa assegurança de supervivència en no disposar pràcticament de competència externa mercès a les barreres impositives de l’aranzel. I aquest, justament, fou l’argument i el motor de la proposta d’exposició efectuada pel “Foment del Treball Nacional de Barcelona” que volia celebrar la seva existència. El feu proteccionista català va voler materialitzar amb el certamen els beneficis que comportava per a la indústria espanyola i local l’existència de barreres d’entrada als productes de tercers països. Per això va denominar el projecte de nova exposició que es disposava a organitzar amb el nom més directe i literal que podia esperar-se per reflectir aquell objectiu: “Exposición de las industrias creadas, introducidas y desarrolladas en España al amparo del vigente arancel”. Perquè, literalment, el “Foment” va obrir les portes del certamen només a empreses que s’ajustaven als criteris esmentats demostrant, així, suposadament, la bondat del proteccionisme.

Aquesta Exposició seria inaugurada el 12 de juny de 1897 a Barcelona però abans d’arribar a aquest moment considero important aprofundir una mica més en el context en el qual tingué lloc la celebració. Intentarem, doncs, analitzar les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques que la precediren i l’embolcallaren per poder interpretar millor allò que aquest esdeveniment va significar en aquell entorn. Comencem.

Com hem recordat fa un moment, Antonio Cánovas i el seu partit, el Partit Conservador, recuperaren el poder el 1890 en el marc del joc d’alternança política amb el Partit Liberal que va imposar la Restauració. No era, en absolut, la primera vegada que Cánovas presidia el Consell de Ministres perquè aquesta era la cinquena vegada que ho feia des de la reposició monàrquica en aquella rotació més o menys programada i encara ho faria per un període de dos anys més, entre 1895 i 1897. També hem explicat que els conservadors imposaren  el 1891 un full de ruta de retorn al proteccionisme que, amb matisos, no seria estructuralment modificat pels liberals durant el seu torn de govern entre 1893 i 1894. D’altra banda, és probable que la impossibilitat de renovació del tractat comercial amb França, originari de 1882, també constituís un accelerador per a la posta en marxa d’aquesta onada proteccionista. Perquè no oblidem que aquest acord comercial d’arrel més aperturista beneficiava els viticultors de l’estat en un moment de feblesa productiva de la vinya francesa. Això no implica una contradicció amb el que expliquem perquè el govern espanyol es va veure obligat a intentar satisfer, alhora, les demandes proteccionistes d’amplis sectors productius com el tèxtil, el cerealista i el metal·lúrgic i les sol.licituds del manteniment de normatives més lliurecanvistes que estaven beneficiant puntualment els viticultors espanyols i catalans.

Però en termes genèrics, situats al moment de la nostra “Exposició Industrial de Barcelona”, el 1897, continuava vigent la política aranzelària conservadora que certament va permetre la salvació de moltes empreses espanyoles i catalanes i significava un motiu d’orgull pel “Foment” fins el punt que portaria a aquesta patronal, com expliquem, a dissenyar aquell certamen amb la finalitat de lloar-la. Tanmateix, la convulsa situació política i social de l’estat espanyol no trigaria a reivindicar-se i mostrar la seva cara més agressiva. Expliquem, tot seguit, les manifestacions més notables del deteriorament de la situació.

 

Carnet de la “Liga de Productores de Sabadell y su Comarca” emès el dia 31 de desembre de 1895 a favor de Josep Sagalès, soci de la mateixa des del dia 1 d’octubre anterior


En primer lloc, a Cuba el panorama polític i social es complicava de forma alarmant des de 1888 aproximadament. Les reformes aranzelàries de Cànovas de 1891 que van provocar el tancament del mercat peninsular i d’ultramar a la penetració de productes estrangers havia indignat la societat cubana (recolzada pels Estats Units) que reivindicava una política comercial amb els veïns del nord molt més oberta per abaratir la factura d’una bona part d’importacions, com ara el cotó, que en aquell moment estaven fortament penalitzades. Aquest era, substancialment, el rerefons de l’acord comercial signat finalment amb Estats Units aquell mateix 1891 excepcionant a nivell aranzelari intercanvis mutus de productes concrets entre Cuba i els nord-americans. Les mesures, però, varen ocasionar malestar evident entre els productors ibèrics però serien només la primera part de les actuacions governamentals orientades a intentar evitar una independència de les possessions d’ultramar que semblava imparable.

En aquest entorn de malestar empresarial i de defensa de les posicions ultra-proteccionistes, té lloc un esdeveniment rellevant pel seu significat i conseqüències. Efectivament, el dia 9 de desembre de 1893 es celebra al teatre Arriaga de Bilbao un míting d’entitats patronals i agrícoles bàsicament de Catalunya (entre elles el “Gremi de Fabricants” i la “Cambra de Comerç de Sabadell”) i el País Basc on s’acorda la creació de la “Liga Nacional de Productores” com a plataforma d’industrials i agricultors en defensa dels seus interessos i de les polítiques proteccionistes en vigor i contra els tractats comercials amb tercers països (Alemanya, Anglaterra i Itàlia) que estan en tramitació parlamentària i que poden posar en perill, segons els convocants, aquest proteccionisme i les bondats que ha comportat per la producció nacional.

El míting s’ha traslladat a la ciutat basca degut a la situació d’estat de setge que viu Barcelona des del dia 10 de novembre com a conseqüència de l’atemptat del Liceu tres dies abans. Joan Sallarès i Pla (llavors President de la “Cambra” i delegat especial del “Foment” barcelonès, així com president de la Comissió de Catalunya assistent al míting) és impulsor d’aquesta trobada empresarial. Després d’una benvinguda clamorosa dels delegats catalans a la seva arribada al País Basc, tingué lloc el míting el qual contaria amb la participació de diversos oradors entre els quals estava el mateix Sallarès. Serà ell qui pronuncii les paraules que defineixen clarament les posicions dels presents (1): “el proteccionismo que nosotros proclamamos y que deseamos prevalezca, consiste, por consiguiente, en este punto de vista: en hacer que se desarrollen las fuerzas propias de nuestra Nación para vivir con ellas dentro de nuestra riqueza y cuando éstas hayan adquirido todo su pleno desarrollo, entonces será ocasión de buscar nuevos mercados”. Sallarès, també va destacar els efectes positius del proteccionisme per les malmeses i minses finances públiques espanyoles i va lamentar que amb la reducció de les càrregues impositives per a la importació de productes estrangers “… los ministros de Hacienda se van comiendo las gallinas en vez de comerse los huevos”. Finalment, va explicar els efectes que la signatura d’acords comercials lliurecanvistes que modifiquessin l’estructura i sentit de l’aranzel vigent des de començaments de 1892 tindrien sobre les indústries típicament catalanes amb aquestes paraules: “Puedo decir que la industria de lanería, que principalmente en el ramo de vestidos de la mujer había gozado de predicamento y de boga en nuestra tierra, que había dado vida á fábricas de gran importancia y que desapareció el día en que se hizo el tratado con Francia, ha vuelto á reinstalarse y en diez ó doce meses ha llegado al punto de producir casi dos terceras partes de lo que el consumo reclama. La industria de los hilados de lino ha logrado en ese mismo tiempo un aumento de ciento veinte por ciento. ¡Calculad por estos datos la importancia de las instalaciones, de la maquinaria y mano de obra que esa reforma ha producido en esos centros importantísimos de la industria”.

 

Llibre que recull les intervencions i d’altres informacions del míting proteccionista de Bilbao, celebrat el dia 9 de desembre de 1893

 
Les conclusions que es van derivar de l’acte es podrien concretar en tres aspectes de caire clarament proteccionista:

        1. rebuig dels tractats comercials amb tercers països que s’estaven  tramitant parlamentàriament;

        2. manteniment de la normativa aranzelària vigent des de 1892 per un període no inferior a deu anys;

        3. constitució d’associacions de productors a nivell regional que convergeixin en una gran lliga nacional per a la defensa dels interessos empresarials amenaçats, segons els convocants, per temptatives lliurecanvistes.

De resultes d’aquesta trobada, Joan Sallarès i Pla seria designat com a primer President d’aquesta naixent “Liga Nacional de Productores”.

El diumenge 20 d’octubre de l’any següent, 1894, una comissió de la “Liga” visita Sabadell per instar a la creació de la seva delegació sabadellenca tal com ja s’havia fet en d’altres poblacions catalanes però no a la nostra ciutat. No obstant, l’activació d’aquesta associació encara hauria d’esperar fins el dia 30 de juny de 1895 quan, a les 10 del matí, té lloc al teatre “Euterpe” de Sabadell un míting organitzat per diversos industrials i agricultors per procedir a la creació de l’esmentada “Lliga”. L’acte estava presidit pel propietari sabadellenc Joan Fontanet (primer contribuent agrícola del districte), José Zulueta (President de la “Lliga de Productors del Principat de Catalunya”, molt bel·ligerant amb el tractat de Comerç amb Alemanya negociat des de 1894), Fernando Alsina (“Lliga del Principat”), Timoteo Bustillo (diputat “cunero”), Enric Duran (fabricant) i Pau Colomé (“Gremi d’Agricultors de Sabadell), entre d’altres. En la reunió s’acorda, finalment, la creació de la “Lliga de Productors de Sabadell i la seva Comarca” quins estatuts són aprovats el dia 25 d’octubre següent alhora que es constitueix la Junta Directiva. És nomenat President Gabriel Margenat, Vicepresident Modest Duran, Comptable Josep Masagué, Tresorer Mateo Brujas, Vocals Miguel Pi Blasco i Joaquin Baciana i Secretari Fermín Ribera. Cap el 1897 la seu de la “Liga de Sabadell” està ubicada a la Rambla i el seu President és José Masagué. Al febrer de 1900, però, s’inicia un moviment a tot l’estat per animar la fusió de les Lligues de Productors amb les Cambres de Comerç i cap el 1903, tot i que encara està nominalment activa, la “Lliga de Productors de Sabadell” va desapareixent dels actes en favor de la “Cambra de Comerç” i el “Gremi de Fabricants”.

La segona part de les actuacions governamentals per intentar frenar o allunyar el fantasma de la independència de les colònies de les Antilles la constituiria la proposta d’autonomia política i econòmica de Cuba i Puerto Rico en una nova demostració d’un equilibri impossible entre atendre les demandes illenques i satisfer les peticions dels fabricants de la metròpoli per conservar els seus mercats naturals de venda.

 

El diari “El Progreso”, propietat d’Alejandro Lerroux qui també era el seu Director, inicia el 1898 una campanya contra les sentències del Procès de Montjuïc que també seria seguida per d’altres publicacions

 

És així com arribem a l’inici de les discussions parlamentàries sobre l’estatut d’autonomia de les colònies esmentades durant l’any 1893 (govern de Maura) que suposava més capacitat d’autogovern i també major capacitat de decisió de les illes sobre determinades actuacions econòmiques. L’estatut d’autonomia, acompanyat del sufragi universal masculí, s’acabaria aprovant per a Cuba i Puerto Rico el 25 de novembre de 1897 (en període liberal, després de l’assassinat de Cánovas) per convertir-se, automàticament, en paper mullat per tothom perquè des de dos anys abans havia esclatat la guerra d’independència cubana quines aspiracions superaven els d’una simple autonomia. D’altra banda, des del primer moment tampoc els productors peninsulars van veure aquesta descentralització com la solució definitiva de la situació sinó tan sols com la pèrdua definitiva d’una part dels seus mercats “naturals”. En aquest sentit, el “Foment del Treball Nacional” enviaria fins i tot una comissió a Madrid per representar els interessos dels industrials catalans, inclosos els sabadellencs, que són contraris a l’aprovació d’aquesta autonomia. La proximitat dels Estats Units, primers productors i exportadors de cotó en aquell moment, obria la possibilitat a les colònies d’obtenir la matèria primera i, fins i tot, els productes acabats a menor preu que els importants de la metròpoli. Sabadell inclouria en aquesta delegació del “Foment” un representant propi que fou Francesc d'A. Barata. El viatge fou infructuós perquè encara no havien tornat a Barcelona els integrants de la missió catalana, que la “Gaceta de Madrid” publicava la Reial Ordre concedint aquella autonomia a les colònies americanes en la data indicada abans.

A més, el malestar entre els industrials catalans i d’altres productors de la resta de l’estat va incrementar-se perquè la reducció d’ingressos fiscals per part d’Espanya en virtut del nou acord comercial esmentat amb Estats Units fou compensat pel ministre Romero Robledo amb nous impostos que van tornar a encendre els ànims dels productors locals.

Socialment parlant, és cert que el període proteccionista iniciat per Cánovas havia proporcionat una determinada pacificació social que, no obstant, no havia estat ni absoluta ni general. La influència republicana sobre el moviment obrer creixia en paral·lel a l’augment de la seva consciència de classe i la crisi del moviment anarquista que, de retruc, radicalitzava les seves posicions per no perdre l’atenció dels treballadors. Les celebracions del primer de maig van començar a repetir-se i les forces republicanes es van presentar en coalició a les principals ciutats de l’estat espanyol durant les eleccions municipals de 1891 amb un notable èxit. 

 

Informe elaborat pel “Foment del Treball Nacional” l’any 1895 sobre la situació aranzelària amb Cuba i el tractat comercial amb els EEUU


L’any 1892, el consistori de Cànovas va haver de fer front a manifestacions i vagues en diferents ciutats espanyoles. Tal seria el cas de la revolta agrària a Jerez de la Frontera el mes de gener o el conflicte dels estampadors barcelonins (i més en concret de Sant Martí de Provençals, Sants i l’Hospitalet) iniciat el març i que a començaments del mes de juny esdevindria vaga general a la ciutat de Barcelona (amb declaració d’estat de guerra inclòs) i les poblacions dels voltants.

En qualsevol cas, això no seria el més greu, perquè malauradament van fer la seva aparició els atemptats amb bomba quina autoria no sempre fou clara i concreta. Així, el 9 de febrer d’aquest 1892 tindria lloc l’esclat d’un artefacte explosiu a la Plaça Reial de Barcelona amb resultat d’un mort i diversos ferits. S’especula que fos causat per la sentència a garrot vil dels protagonistes de l’aixecament camperol de Jerez que, malgrat tot, van ser executats l’endemà mateix de l’atemptat. A Barcelona es va procedir a la detenció de diversos anarquistes organitzats al voltant de la publicació local “El Porvenir Anarquista”.

Les bombes continuarien l’any següent a la capital catalana amb atemptats al general Arsenio Martinez Campos, Capità General de Catalunya, i la coneguda acció del Gran Teatre del Liceu el dia 7 de novembre de 1893. Ambdues havien estat accions executades per anarquistes, per Paulí Pallàs i Latorre la primera i per Santiago Salvador i Franch la segona. Encara faltava, però, el sagnant assassinat de Corpus Christi del 7 de juny de 1896 quan una bomba atribuïda precipitadament a elements anarquistes va provocar la mort de diverses persones al carrer Canvis Nous de Barcelona al pas de la processó d’aquest dia. Per aquest atemptat serien jutjats i executats cinc sindicalistes entre els que es trobava l’anarquista Tomàs Ascheri Fossatti. El procés judicial en els quals es veurien involucrats aquests detinguts així com una vuitantena més de persones seria conegut com el procés de Montjuïc. De resultats del judici, com he dit, serien afusellats Ascheri i quatre persones més el dia 4 de maig de 1897, però quedaren detinguts al castell de Montjuïc, a més, una seixantena llarga de treballadors, sindicalistes i anarquistes entre els quals es trobava la nostra conciutadana Teresa Claramunt i algun sabadellenc més identificat com a mestre laic i de cognom Miró que no he pogut identificar (2). Entre tots ells hi van haver condemnats a diversos anys de presó mentre d’altres marxaren a l’exili desterrats. Finalment, uns anys més tard, el procés fou revisat degut a les sospites de manca d’imparcialitat i els detinguts quedaren en llibertat i els exiliats pogueren tornar a casa a començaments de 1901, indultats per Sagasta.

El relat detallat d’aquest escenari era necessari per emmarcar l’assassinat del nostre polític protagonista, Antonio Cánovas, esdevingut el dia 8 d’agost de 1897 al balneari basc de Santa Àgueda a mans de l’anarquista italià Michele Angiolillo. Els motius de l’assassinat varen ser descoberts pel propi autor dels fets quan era jutjat i estan relacionats amb el procés de Montjuïc. Per tant, es tractava d’una revenja política per l’execució dels anarquistes catalans que hem explicat anteriorment. D’altra banda, i no és en absolut cap justificació, Cánovas tampoc no era un personatge excessivament apreciat entre els partits d’esquerra i els sindicats ni per tots els catalans, per descomptat. Com a prova, posaré dos exemples de signe oposat. En primer lloc, el folklorista i escriptor Cels Gomis i Mestre (filo-anarquista) havia qualificat al polític espanyol de “… lo més acérrim enemich que Catalunya ha tingut en lo sigle actual” (3). D’altra banda, les paraules escrites a la publicació “El Trabajo Nacional” de la patronal “Fomento” del dia 15 d’agost, una setmana després de la mort del president del consell de ministres i membre d’honor de la corporació catalana des de 1882 van en un sentit molt diferent: “(…) En todas épocas altamente dolorosa pérdida tan sensible y vacío tan difícil de llenar, éslo sobremanera en momentos cual los que actualmente atraviesa España, como lo es también para la causa del Trabajo patrio (…) no pudiendo olvidar jamás que su postrer acto de gobierno ha sido llevar a la firma de S.M. la Reina los nuevos Aranceles cubanos á instancias del Fomento y con miras eminentemente proteccionistas”.

Els nous aranzels als quals es refereix “Foment” serien una nova revisió de les condicions del tractat comercial amb els Estats Units que havien estat recollides en els aranzels de 1891. Ara, la situació de guerra oberta a la colònia espanyola del Carib i el suport dels nord-americans als sublevats independentistes cubans, feia replantejar les condicions econòmiques vigents pel comerç amb la illa i els industrials espanyols, especialment els del sector tèxtil, recuperaven la prioritat de les condicions a les exportacions amb les Antilles i, per descomptat, la penalització a l’entrada de productes similars provinents de tercers països.

José A. Piqueras (4) ens recorda que el mercat colonial va absorbir gairebé el 38% de l’increment de la producció cotonera en el període 1875-1897 suposant, de facto, un element fonamental de superació de la seva crisi. El 1885 el sector cotoner només exportava, segons l’autor, el 3% de la seva producció mentre que el 1898 ja arribava a un 20% de la mateixa gràcies al mercat colonial. Per tant, el lector entendrà fàcilment la criticitat del tema dels aranzels amb les illes de les Antilles i la lluita interna que comportava la seva negociació amb Madrid per part dels productors catalans cada cop que es plantejaven modificacions de les condicions d’exportació.

Des d’una perspectiva més social, aquest any de 1897 Barcelona està immersa en un procés urbanístic que canviarà definitivament el perímetre geogràfic de la capital catalana però també l’ordenació territorial del seu terme municipal i l’estructura de la seva distribució interna. En concret, és l’any en el qual agrega vuit poblacions de les rodalies a la seva configuració segons constava al projecte d’Ildefons Cerdà sobre l’Eixample, tant a la primera versió de 1855 com a la segona de 1859. Aquesta agregació és sol.licitada al govern central per Rius i Taulet el 1876 durant la seva curta etapa de diputat pel Partit Liberal entre les diferents ocasions que exerciria d’alcalde de la ciutat de Barcelona. No obstant, no seria fins 1897 (mort ja Rius i Taulet) que la corporació municipal obté l’aprovació del decret per part de Madrid a canvi d’una contribució extraordinària de guerra (5) per les despeses ocasionades a Cuba. Aquesta aprovació tan tardana també s’explica per la ferma oposició dels propis municipis agregats i del partit conservador a la seva assimilació a la capital. Les poblacions afectades foren Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Les Corts, Sants i Sant Gervasi de Cassoles.

Des de 1714, el govern espanyol havia prohibit als barcelonins construir més enllà de les muralles medievals i la zona coneguda avui com l’Eixample era considerada zona militar estratègica per les autoritats militars espanyoles. En termes generals, es podria considerar que la ciutat de Barcelona, amb la Ciutadella i l’espai de seguretat de l’actual Eixample, era pràcticament una ciutat militaritzada a la qual es limitava el seu creixement i on es multiplicava el risc sanitari de manera significativa en cas d’epidèmies. En aquestes circumstàncies, la saturació dels cementiris i la seva ubicació davant les esglésies del perímetre habitat certament tampoc no ajudaven. No fou, però, fins el 1854 que les coses començarien a canviar amb l’inici de l’enderrocament de les muralles exteriors. Cerdà havia completat, a petició del govern de Madrid, una primera memòria de pre-projecte de configuració de l’Eixample a finals de 1855 molt influït per tesis higienistes que suggerien una relació directa entre densitat de la trama urbana i mortalitat (6). Aquesta primera entrega tindrà continuïtat i ampliació en una segona memòria elaborada el 1859. El decret final que autoritzava l’execució d’aquesta magna obra es donaria el 30 de maig de 1860 per part del govern de Madrid i l’any que ens ocupa, el 1897, es comencen a agregar poblacions veïnes com a part d’aquesta nova planificació urbana. No obstant, la construcció d’aquesta ampliació ciutadana no s’iniciaria fins unes dècades més tard.


Diploma obtingut pel “Gremi de Fabricants de Sabadell” en la seva compareixença a l’Exposició d’Indústries Nacionals de Madrid de 1897-98, continuadora de la celebrada a Barcelona i organitzada pel “Foment del Treball Nacional”. Imatge obtinguda de l’arxiu del “Gremi” i reproduïda amb la seva autorització


De retorn a la narració sobre la celebració de l’”Exposició Industrials de Barcelona” és important remarcar que aquesta va sorgir d’una idea proposada al President del “Foment” per Josep Soler i Freixa (qui fou delegat de les indústries catalanes a l’Exposició Universal de Chicago quatre anys abans) en una lletra del dia 7 d’abril de 1897. En ella ja apareixien les línies mestres del que acabaria essent el contingut i el sentit de la mostra. Aquell mateix dia, la carta fou llegida a la reunió de la Junta Directiva de l’entitat que aprovarà facultar el President per a la creació d’una comissió que formuli un dictamen sobre la viabilitat de la proposta. La setmana següent, 14 d’abril, la Comissió Aranzelària de la Junta presenta el seu vist i plau a la celebració de l’Exposició que ha proposat Soler i Freixa i a la reunió de la Junta del dia 21 es fa lectura de l’informe favorable d’aquella comissió encarregada d’avaluar la idea. Estava signat pel seu responsable, el Secretari del “Foment”, Frederic Rahola. En l’argumentació sobre l’opinió positiva al respecte, el dictamen especifica que “(…) esta Exposición debe tender, principalmente, a dos objetivos: 1º A demostrar los saludables efectos obtenidos por la disminución que ha experimentado la importación de productos manufacturados y agrícolas, á consecuencia del régimen arancelario en vigor. 2º A evidenciar los resultados conseguidos por el impulsoque ha adquirido la exportación de productos nacionales á las provincias de Ultramar”.

Amb totes les opinions favorables, Josep Soler i Freixa seria nomenat Vocal Delegat Executiu dins la la Comissió Organitzadora nomenada per a l’organització i desenvolupament de l’Exposició en la seva qualitat d’iniciador de la proposta. També seria ell qui, com a tal Delegat, signaria el Reglament de funcionament de l’esdeveniment que apareix reproduït a l’exemplar Nº 151 de la revista “El Trabajo Nacional” de 30 d’abril d’aquest 1897. Bàsicament, les normes podien resumir-se en tres aspectes:

        a) la inauguració seria el dia 6 de juny de l’any en curs;

     b) l’espai a ocupar pels expositors seria cedit gratuïtament pel “Foment” i aquells només haurien de satisfer les despeses d’instal.lació;

        c) cada expositor estava obligat a adquirir sis exemplars del catàleg publicat amb amb motiu de l’Exposició.

El certamen estava previst inaugurar-se, com s’ha dit unes pàgines abans, al Palau de Belles Arts (cedit per l’Ajuntament de Barcelona) a les 16:00 hores del dia 12 de juny de 1897. L’acte estaria presidit pel ministre d’Hisenda Navarro Reverter i el President del “Foment”, el sabadellenc Joan Sallarès i Pla. La presència del ministre havia estat la resposta del govern espanyol a la petició efectuada uns dies abans, el dia 2 de juny, per Sallarès. Aquest havia adreçat una carta al President del Consell de Ministres, Antonio Cánovas del Castillo, pregant-li la seva assistència en nom del rei a la inauguració de l’Exposició. En la pròpia lletra, Sallarès reconeix la naturalesa de la mostra en declarar que “… el Fomento del Trabajo Nacional ha considerado oportuno reunir en pública exhibición los productos de las industrias creadas, introducidas y desarrolladas en España al amparo del nuevo arancel”.

El mes anterior, i per demostrar el seu caràcter absolutament proteccionista, la comissió organitzadora de l’Exposició havia nomenat President Honorari de la mateixa a Manuel Duran i Bas (en aquell moment, Rector de la Universitat de Barcelona) i Vicepresidents Honoraris als Presidents de les Lligues de Productors de Biscaia i Astúries i al President del “Círculo Industrial” de Madrid. Aquest darrer nomenament segurament es feia amb la vista posada en una més que probable i desitjable projecció estatal de l’Exposició de Barcelona.

Acompanyant les autoritats espanyoles i barcelonines, la inauguració contaria amb l’assistència d’un gran nombre d’industrials, membres del “Foment” amb la Comissió organitzadora al complet, així com la banda de música Municipal disposada a l’entrada del Palau de Belles Arts. A les 17:00 hores aproximadament i amb una hora de retard faria la seva entrada el ministre Navarro Reverter acompanyat de la marxa reial i rebut per la Junta del “Foment”. A continuació, les autoritats es traslladaren a una tribuna en la qual el ministre, el President de l’entitat organitzadora, el President de la Diputació, Andreu de Sard, i el diputat Puig i Saladrigas, entre d’altres, es disposaren a escoltar la memòria de la gestió de l’Exposició des de la seva concepció fins el moment actual a càrrec del Secretari del “Foment”, Frederic Rahola. Seguidament, el torn de paraula passà a Joan Sallarès que breument va destacar les bondats del proteccionisme regnant com a eina de revitalització nacional. Per acabar, el ministre va fer un abraonat discurs com apòstol declarat del proteccionisme (“La protección es el dogma de la vida; sin la protección no podría existir nada sobre el planeta”) i va comunicar als assistent dues dades quantitatives que, segons ell, constituïen l’exemple més evident de l’efecte positiu de les lleis de protecció que el seu govern defensava. Per una banda, Navarro Reverter, explicava que des de la posta en marxa de l’aranzel actual (gener de 1892) fins el moment de l’Exposició havien entrat per la duana de Barcelona 17 milions de pessetes més que el trienni anterior en “elements necessaris pel treball” (sense concretar). I la segona dada consistia en explicar, de forma una mica confusa, que durant el darrer trienni (1893-1896?) la importació d’articles manufacturats (ja acabats) s’havia reduït per valor de 7 milions de pessetes mentre que l’exportació de productes elaborats que havia passat per la duana de Barcelona superava en 77 milions a les exportacions dels tres anys anteriors. I abans de declarar oberta l’Exposició en nom del rei i la regna regent, Navarro Reverter acabaria la seva intervenció amb una proclama nacionalista en favor de la integritat territorial espanyola en el context de la situació a les províncies ultramarines i defensant el colonialisme com a fórmula econòmica beneficiosa per tots els grans imperis existents al món en aquell moment (Anglaterra, Holanda i França).

Per part sabadellenca, la participació dels fabricants locals en l’Exposició comença a gestar-se a la reunió de la Junta Directiva del “Gremi de Fabricants” del dia 5 de maig anterior. A la sessió, encapçalada pel nou President, Joan Brujas i Pellicer, es dóna lectura a la invitació realitzada pel “Foment” tant a la mateixa corporació com a la “Cambra de Comerç de Sabadell” per sol.licitar la seva assistència. La posició mantinguda per la Junta es trasllada a l’acord recollit a l’acta de la sessió segons el qual es recomana als socis la concurrència a l’Exposició per convertir la presència local en un esdeveniment lluït i digne de la ciutat. Joan Brujas havia accedit a la Presidència de la Corporació en substitució de Joan Turull i Comadran en la sessió de renovació de càrrecs directius de 20 de gener de 1897.

Es dóna la circumstància que en aquella sessió, a més, s’anomena Vice-President Joan Llonch qui el dia 22 de gener sol.licita li sigui autoritzada la renúncia a aquesta a funció (havia estat nomenat alhora President de la “Cambra de Comerç”) per considerar impossible dedicar-li el temps necessari. La renúncia no és aprovada per la Junta Directiva perquè incomplia l’article 34 del Reglament intern que declara obligatoris i irrenunciables els càrrecs dins el “Gremi”. Com a conseqüència d’aquesta negativa, Joan Sallarès comunica a la Junta Directiva de la corporació la seva baixa com a soci de la mateixa el dia 4 de març, raó per la qual la posició de Vice-President queda vacant fins la celebració de la Reunió General Ordinària de 24 d’agost on serà nomenat Jaume Gorina i Pujol.

Una curiositat final al respecte d’aquesta concurrència sabadellenca. Des del dia 5 de maig, no té lloc cap altra reunió de la Junta Directiva del “Gremi” fins el dia 2 de juliol. En ella es dóna lectura d’una comunicació del President de la Comissió General Permanent d’Exposicions de la corporació recomanant l’assistència a l’Exposició Industrial del “Foment”. També es llegeix una carta d’aquesta patronal barcelonina demanant a “Gremi” i “Cambra” l’assistència a la inauguració de l’Exposició. Ambdues coses ja havien estat realitzades perquè, com he dit, l’Exposició de Barcelona s’inaugura el mes de juny.  

Alguns paràgrafs més endavant reproduirem la relació d’expositors sabadellencs que van assistir a aquesta “Exposició Industrial de Barcelona” de juny de 1897 organitzada pel “Foment”. Però abans hauríem de conèixer quin era l’ambient de la nostra ciutat al voltant d’aquestes dates i quins eren els esdeveniments que succeïen a la mateixa com una manera d’intentar retratar alguns aspectes rellevants del seu dia a dia. Per fer-ho possible, he seleccionat els següents:

* El 27 d’abril de 1897 té lloc a Sabadell la primera projecció pública de pel·lícules. Van ser sis curtmetratges exhibits a l’entreacte d’una sarsuela representada als “Campos de Recreo”. Fou possible mercès al cinematògraf que el doctor Marçal Ballús havia adquirit directament als germans Lumière de Paris i que estava en el seu poder apenes dos mesos abans.

* Aquest també és l’any en el qual s’aproven els estatuts de la primera entitat ciclista de la nostra ciutat. Seria el “Club Velocipèdic de Sabadell” que esdevindria més tard el “Velo Sport Sabadell” (l’aparició del club sembla que s’hauria produït l’any 1890).

* Després de deu anys de publicar-se com a setmanari, el 17 d’octubre d’enguany “Lo Catalanista” (portaveu del Centre Català de Sabadell) inicia la seva etapa com a diari. Serà un curta etapa perquè el mes de maig de l’any següent deixarà aquesta periodicitat.

* Un incendi malmet part de les instal·lacions i la maquinària de l’empresa de Josep Vilà i Fusté. Vilà havia començat les seves activitats industrials als anys seixanta (segle XIX) en participació amb Pere Turull i Sallent en algunes societats però l’any 1877 l’arquitecte Francesc Renom construeix el Vapor Vilà i Fusté que ara s’ha incendiat per a que el propietari comenci la fabricació individual. Com a conseqüència de l’incident, Vilà decideix abandonar la producció i continuar com a vaporista tot llogant instal·lacions i força motriu a d’altres fabricants. Aquest vapor estaria ubicat al carrer Topete 55-57 fins el seu enderrocament el 2002. Es dóna la circumstància que en aquesta empresa, mentre pertanyia a Josep Vilà, treballaria com a Director Josep Sallarès i Gorina (1826-1884) qui havia estat anteriorment fabricant. Segurament, a la seva mort el seu propi fill, Emili Sallarès i Casanovas, el rellevaria abans que aquest marxés a Portugal a treballar per altri. L’any següent a l’incendi, la societat de Vilà es transforma en “José Vilá Fusté e Hijos” i restarà així fins la seva mort l’any 1906, moment en el qual pren el relleu el seu hereu, Josep Vilà i Renom. Aquest moriria només sis anys més tard sense descendència i això obligaria als seus nebots a batallar judicialment per l’herència.

* L’any que ens ocupa Marian Burgués obriria la seva primera botiga a Sabadell i també seria l’any en el qual l’artista realitzaria la ceràmica que conformaria la decoració de la façana el col.legi “Enric Casassas”, la primera escola municipal de Sabadell, que finalitzaria les seves obres aquell mes de desembre. Dos anys abans, Burgués havia creat l’empresa “Fayans Català. M. Burgués y Cía.”. Fayans és una tècnica que aconsegueix donar un acabat exterior vitri a l’argila tot emprant una mena d’esmalt amb base d’estany. El taller en el qual treballava Burgués estava situat en aquell moment al carrer Creueta, 92 (Crehueta, segons la grafía de llavors).

* El mes de gener d’aquest 1897, la Junta Directiva del “Gremi de Fabricants” aprova realitzar un estudi sobre els industrials amb més possibilitats d’assistir a l’Exposició Universal a celebrar el 1900 a París. Després de la realització de l’estudi, el 24 d’abril el “Gremi” aprova definitivament la seva concurrència a l’esmentat certamen i també assumir la representació col.lectiva del expositors llaners sota la seva tutel.la i marca. En aquest esdeveniment arribaran a participar només catorze expositors sabadellencs adscrits al “Gremi” tot i que també hi seran presents a la capital francesa les empreses “Duran Cañameras y Cía.” i “Aguilar y Barnusell” (no adscrit al “Gremi”).

* 1897 també seria l’any en el qual apareix la societat “Gusi, Balsach y Cía.” ubicada al carrer Salut, 54 de la nostra ciutat. Els socis sembla que ja havien coincidit amb algun altre industrial més a una empresa constituïda el 1884. Sobre 1909-1910, la social desapareix i en el seu domicili figura “Balsach e Hijos” dedicada a la construcció de maquinària i foneria que posteriorment (1917) esdevindria “Balsach y Cía.”. L’empresa sobreviurà fins el 1936.

 

Article aparegut a la revista “Blanco y Negro” (N. 340) el dia 6 de novembre de 1897 sobre l’Exposició Nacional d’Indústries Modernes de Madrid

 

Doncs un cop analitzada la situació al nostre entorn més immediat, Sabadell, ha arribat el moment de reprendre el fil conductor de l’”Exposició Industrial de Barcelona” però sense abandonar la referència a la nostra ciutat perquè detallarem els expositors sabadellencs que hi figuraven entre els participants en aquest esdeveniment del qual ens n’estem ocupant. La relació concreta dels nostres industrials ens la proporciona la consulta al catàleg de la mateixa Exposició. He volgut reproduir i conservar els comentaris que afegeix la pròpia publicació (obra del nostre conegut Soler i Freixa) perquè penso que exemplifiquen molt bé allò que les mateixes marques volien transmetre al públic, però sobretot, allò que l’organització de l’Exposició considerava rellevant per vincular aquestes societats a l’objectiu de la mateixa, és a dir, lloar els efectes del proteccionisme. La representació sabadellenca seria assumida de manera col.lectiva pel “Gremi” i, fins i tot, seria a càrrec de la corporació les despeses ocasionades per l’esdeveniment excepció feta de l’adquisició de catàlegs de l’Exposició a la qual cada expositor estava obligat segons el reglament explicat unes pàgines en darrera. Aquí localitzem les referències:


* “Juan Brujas y Pellicer” (làmpades incandescents, dinamos i motors. “Todos los objetos necesarios para una instalación central de alumbrado eléctrico público o particular. Puntos de consumo: en la Península”)

* “M. Burgués y Compª.” (producció entre 100.000 i 150.000 ptes./any. “Exporta esta casa sus productos á todas la provincias de España y sus colonias”)

* “Duran Cañameras” (telers mecànics per a llana i cotó que funcionen amb força elèctrica. “Industria desarrollada á la sombra del régimen arancelario vigente, é interesada en la prosperidad de las industrias de tejidos que usan sus telares. Se limita el consumo á la Península”)

* “Miguel Sala” (màquina debanadora doble o bàscula per a llana, cotó i seda. “Industria desarrollada y modificada para producir un 500 por 100 más que en el antiguo sistema de devanar. El mantenimiento del Arancel de 1891 es conveniente á este expositor, por la protección indirecta que recibe, con la buena marcha de las industrias directamente protegidas. El número de obreros es variable así como la cantidad de producción. Puntos de consumo: Península y Extranjero”)

* “Salvador Munné” (molins de vent construïts al seu taller de maquinària. “Esta industria se ha desarrollado considerablemente desde 1892 en virtud del arancel vigente y su sostenimiento y progreso dependen de que se mantenga dicha ley en toda su integridad. Ocupa 10 obreros”) 

* “Pous Hermanos” (objectes de mecànica. “El consumo es solamente para la Península. Es industria nueva con patente de invención. Empezó á primeros de enero de 1896. Emplea a 20 obreros todo el año. Producción anul de 1.000 á 1.500 poleas”)

* “José Planell y Serra” (telers mecànics. “Industria desarrollada por la influencia protectora del arancel vigente. Sólo tiene mercado, por ahora, en la Península Emplea unos 16 obreros, y produce de 35 a 40 telares anuales”)

* “Ribera y Cusidó” (cartrons, cuir i blancs. “Esta industria, colocada á grande altura por los fabricantes que la cultivan, está representada en España por catorce fábricas en Cataluña y otras tantas en las demás provincias. La cifra de producción diaria en la actualidad, es de unos 10.000 kilógs. en Cataluña y aproximadamente otro tanto en el resto de España".

* “Sucesores de B. Brutau” (filats i torçats de cotó “jumel”. “Puntos de consumo: Península, Antillas y Filipinas”). Aquest fabricant tèxtil no figura adscrit al col.lectivitat del “Gremi” segons la relació que he localitzat a l’arxiu d’aquesta entitat i, en concret, en l’anomenat “Libro registro de fiestas celebradas, suscriciones y Exposiciones, etc., etc. 1879-1910”.

* “Gremi de Fabricants de Sabadell” (presentació col.lectiva composta pels següents industrials):

        * “Francisco Rovira e Hijo” (“Industria desarrollada. Producen los expositores artículos de excelente calidad muy estimados en los mercados de las Antillas y Filipinas”)

        * “Bartolomé Pineda S. en C.” (teixits de llana per a vestits de senyora. “Es industria desarrollada, produce géneros de superior calidad, muy estimados en el mercado peninsular y en los de las Antillas y repúblicas del Centro y Sur de América”)

          * “Benito Comellas y Regás” (setins xinesos amb mescla de seda i sense seda. “A principios de 1893 empezó la fabricación de dicho artículo, que cada día va en aumento, merced al Arancel vigente que la proteje. Es industria nueva en Sabadell y sólo necesita la estabilidad de la ley, á cuya sombre crece. Tiene mercado en todos los puntos de la Península”)

         * “Corominas Sala y Cía.” (“Esta industria introducida desde el año 1894, está protegida, pero necesita aun mayor protección, con lo cual desarrollaríase en el país extraordinariamente. Los expositores ocupan en la fábrica unos 40 obreros y elaboran 40.000 metros anuales”)

        * “José Fau Sallarés S. en C.” (teixits de llana de senyora. “Empezaron estos expositores á fabricar dichos tejidos en 1894, por estimularlos á ello la protección emanada del Arancel de Aduanas vigente. Ocupan veinte obreros y producen 52.000 metros anuales”)

          *  “Harmel Hermanos” (fils d’estam. “Este artículo procedía todo del extranjero antes de la reforma arancelaria del año 1891 y por virtud de la nueva ley, hoy vigente, los expositores pudieron montar su hilatura, que dejaría de existir en cuanto cesase la protección que le da vida. Producen anualmente los Sres. Harmel Hermanos 1,500.000 kilogramos de hilado”) 

        *  “Llanés, Camadran y Cía.” (“Los expositores empezaron á desarrollar su industria en 18993, por virtud de la protección que les dispensa el Arancel vigente. Es industria desarrollada; ocupa á unos 50 obreros y produce al año sobre 80.000 metros de varios artículos. Los puntos de consumo son: Península y Antillas”)

         * “Juan Massagué” (teixits de llana per a senyores. “Es esta una fabricación nueva en Sabadell por la especialidad que encierra; se desarrolló en 1892, gracias a la protección que el Arancel le dispensa y es susceptible de tomar altos vuelos si perdura el status quo arancelario. Exporta á provincias, Cuba y Filipinas”)              

          *  “Moratonas y Molins S. en C. Sucesores de Juan Sallarés” (articles clàssics i novetats per a senyores. “Estos géneros empezaron a fabricarse en 1892, á raiz de la reforma arancelaria del año anterior. Requiere para su existencia el mantenimiento de las actuales tarifas. Emplea de 30 á 35 obreros. Su mercado está reducido por ahora a la Península”)            

         *  “Montlló y Moratonas” (pentinats i filats de llana. “Esta industria se desarrolló considerablemente á raiz de la publicación del vigente Arancel. Ocupan los expositores en su fábrica unos cuarenta obreros y producen al año de 50 a 60.000 kilogramos. Su mercado concrétase á la Península”)

        *  “Juan Soler y Mateu” (merins per a vestits. “Industria desarrollada”).

 

Sobre els reconeixements que els nostres (o d’altres) industrials podrien haver obtingut en aquesta Exposició, hem de dir que ja des de la primera formulació proposada per Soler i Freixa (7 d’abril) s’especificava que el “Foment” només atorgaria una medalla i diploma acreditatiu a tots els participants però no realitzaria distincions específiques en forma de guardons als expositors millor valorats. Si, en canvi, es deixaria la porta oberta a què l’entitat sol.licités al govern espanyol recompenses extraordinàries (dineràries o honorífiques) per aquells. Particularment, no tinc constància d’aquesta petició ni tampoc, com a col·leccionista, he aconseguit localitzar en el mercat d’antiquaris ni medalles ni diplomes pertanyents a aquest esdeveniment.

Després de 23 dies des de la seva obertura, el diumenge, 4 de juliol, tanca l’”Exposició Industrial de Barcelona” organitzada pel “Foment del Treball Nacional”. No disposo de dades sobre el nombre de visitants del certamen però sí podem consignar les dades de participants mitjançant el comptatge del expositors relacionats en el Catàleg preparat per Soler i Freixa. D’aquest es desprén l’assistència de 259 industrials (més el “Gremi de Fabricants de Sabadell”) procedents majoritàriament de Catalunya però també d’altres províncies de l’estat. És una xifra rellevant si es considera el poc temps transcorregut entre la primera manifestació de la proposta formulada pel mateix Soler i Freixa el mes d’abril i la inauguració de l’esdeveniment el dia 12 de juny. Per la mateixa raó, també fou un èxit organitzatiu que, segurament, va permetre accel.lerar la tramitació i trasllat de l’Exposició a la capital madrilenya per reconvertir-la en fira nacional espanyola.

Al matí d’aquell darrer dia d’obertura es va permetre l’entrada als operaris de les empreses expositores i a les 14:00 hores aquests industrials obsequiarien a la Comissió Organitzadora amb un dinar. A l’hora dels discursos, a banda de desmentir les acusacions que alguns diaris abocaven sobre alguns expositors en el sentit que feien passar per nacionals articles de procedència estrangera, també es van fer lloances i crides a defensar les polítiques proteccionistes (7).

En tancar aquest certamen, el President del “Foment”, Josep Sallarès i Pla, enviava a tots els assistents al mateix així com a potencials futurs participants una lletra convidant-los a concórrer a l’edició madrilenya de l’Exposició Industrial de Barcelona que hauria de celebrar-se el mes d’octubre següent segons la reial ordre signada feia només uns dies (22 de juliol però publicada tres dies més tard) i amb en enfocament de fira nacional espanyola (7). En la part expositiva del Reial Decret, Enrique Cánovas del Castillo justificava davant la reina regent l’aprovació de la convocatòria d’aquesta exposició a Madrid el fet que era una continuïtat de la celebrada a Barcelona però superant algunes dificultats d’aquesta “… La premura con que se or­ganizó la Exposición industrial de Barcelona no per­mitió á los productores de otras regiones de España responder como deseaban al llamamiento del Fomento de Barcelona y es justo, además de conveniente, procurarles medios de exhibir sus productos en un cer­tamen del trabajo patrio que alcanzará sin duda ma­yor importancia, preparado con más tiempo y realiza­do en esta Corte”. I la justificació continua: “De esperar es que, como ahora sucede en Barcelo­na, los ingresos de la Exposición puedan llegar á cu­brir los gastos que origine su realización; pero es de todos modos indispensable adelantarlos, para lo cual como en análogas ocasiones se ha hecho, pedirá el Gobierno un crédito extraordinario con arreglo a las leyes y reintegrable con el producto de las entradas en dicha Exposición”. Aquest crèdit, finalment, seria de 100.000 ptes.

La R.O. a la què ens estem referint era la consagració oficial dels acords ja presos des de feia setmanes i a la vista de l’èxit de la celebració barcelonina. Per això, segons el seu Article 2 es crearia una Junta que tindria com un dels seus quatre Vice-Presidents el President del mateix “Foment” i com a Vocals, entre d’altres, el delegat executiu de l’Exposició Industrial de Barcelona, el President de “Gremi de Fabricants de Sabadell” (llavors, Joan Brujas i Pellicer) i el de la “Cambra de Comerç de Sabadell” (La Vanguardia, 26 de juliol de 1897). També per aquest mateix efecte dels acords que esmento, pocs dies després del tancament del certamen de “Foment”, el 12 de juliol, Joan Puig i Saldrigas, diputat per Barcelona, i Josep Soler i Freixa, comissionat del “Foment”, es desplacen a Madrid per negociar el trasllat de l’Exposició de Barcelona a les instal.lacions previstes per a l’octubre al “Palacio de Industrias y Bellas Artes” de la capital espanyola. En aquest mateix sentit de redreçament cap una fira amb perspectiva estatal, el dia 8 d’agost, la reina inaugurava l’Exposició Guipuscoana Artística i Industrial i ja animava els expositors i organitzadors a traslladar els stands de la fira basca a Madrid a l’octubre per completar el que seria la gran “Exposició d’Indústries Modernes”.

Aquell mateix mes d’agost, a Barcelona es publicava el Catàleg General del que havia estat l’”Exposició Industrial” de la capital catalana. L’obra estava signada per Josep Soler i Freixa i recollia la relació de tots els expositors i les seves característiques industrials (història, producció anyal, nombre de treballadors i efectes que sobre els mateixos havia tingut l’aranzel vigent) i afegia quadres explicatius de les tarifes duaneres vigents en aquell moment comparativament a les existents abans de l’aplicació de la reforma fiscal i quins havien estat els seus efectes sobre la producció industrial.

La petició de Joan Sallarès adreçada als industrials sobre la conveniència de la seva presència a Madrid és ràpidament recollida pel “Gremi de Fabricants de Sabadell” que a la seva Junta Directiva celebrada el dia 10 d’agost següent també dóna coneixement als seus membres de la comunicació arribada des de la subsecretaria de la presidència del govern espanyol informant d’aquella R.O. i dels nomenaments esmentats. En aquesta mateixa reunió també s’informa de sengles telegrames enviats per la corporació i la “Cambra de Comerç” a la vídua i al govern espanyol lamentant l’atemptat que ha acabat amb la vida del president del consell de ministres d’Espanya, Antonio Cánovas del Castillo.

La concurrència dels industrials sabadellencs a l’”Exposició Nacional de Productes de les Indústries Modernes” de Madrid és tractada a la nova sessió de la Junta Directiva del dia 21 de setembre, però en vista de les discrepàncies existents entre els seus membres respecte a la subvenció a concedir pel “Gremi” als possibles interessats, la decisió definitiva és ajornada fins la següent sessió. Finalment, s’acordarà participar-hi i “… acordóse sufragar los gastos de la instalación en la medida que sus fondos permitan y participar dicho acuerdo a todos los asociados por medio de anuncios oficiales en los períodicos locales, toda vez que la premura del tiempo no permitía hacerlo de otra forma”.

Aquestes despeses ocasionades al “Gremi” per l’assistència a ambdues Exposicions de Barcelona i Madrid (recordem que al capdavall es finança el cost de l’assistència i instal.lació dels industrials que concorren a ambdues ciutats) generen en la corporació unes pèrdues que queden recollides en el seu Balanç d’exercici tal i com es detalla a la Memòria de l’exercici 1897 exposada a la Reunió General Ordinària de 20 de gener de 1898. Aquí es desglossa el cost de l’Exposició de Barcelona (1.247,85 ptes.) i el de Madrid (2.452,04 ptes.). A l’esmentat “Libro registro de fiestas celebradas, suscriciones y Exposiciones, etc., etc. 1879-1910” localitzem el detall de les despeses esmentades pel certamen de Barcelona. Són aquestes:


M. Garriga         s/cta.             Ptes. 405,25
J. Mañosa          s/“                    “    543,50
C. Llorach          s/“                    “      40
Juan Comas       s/“                    “      65
Benito Comellas s/“                    “      17,60
Portes                                       “        3,50
Francisco Barata anticipo            “      62,50
J. Costa             s/“                   “        3
Catálogos Corporación                “      25
Emilio Bernabeu s/“                    “      82,50


                    Total                Ptes. 1.247,85

Igual succeeix amb l’”Exposición Nacional de Industrias Modernas” de Madrid. El detall de despeses és aquest:


J. Costa         s/cta.                                         Ptes.     3
Portes ida y vuelta                                              "    265,89
“    “    “                                                             "    176,45
J. Calsina  s/“ pintar instalación                            "    300
A D. T. Bustillo s/giro (anticipos o desembolsos)     "    694,70    
“    “         entrega en metálico (“    “)                   "      60    
Mañosa s/cta. carpinteria                                     "    952

                    Total                 Ptes. 2.452,04

L’exercici corresponent a aquell any es saldaria, fonamentalment a causa d’aquestes dues despeses extraordinàries, amb un dèficit de 3.262,40 ptes. 

Segons consta en el llibre ja esmentat del “Gremi de Fabricants”, amb data d’octubre de 1897 es registren els deu industrials locals que finalment concorrerien a la fira de Madrid. Es tractava de:

* “Salvador Munné Casablancas

* “M. Burgués y Cía.

* “José Sallarés Deu

* “Bartolomé Pineda en C.

* “Francisco Rovira e Hijo

*  “Llanés, Comadran y Cía.

* “Seydoux y Cía.

* “José Fau en Cta.

* “Moratonas y Molins

* “Mateo Brujas

* “Gremio de Fabricantes (en Corporación)”

A aquesta ’”Exposición Nacional de Industrias Modernas” de Madrid el “Gremi” desplaçaria un representant propi. Es tractava del diputat i magatzemista tèxtil madrileny, Timoteo Bustillo. Bustillo havia adquirit protagonisme a la nostra ciutat com a candidat “cunero” (no resident o natural de la circumscripció per la qual es presenta a diputat) a les eleccions parcials que s’havien desenvolupat el 1894 després que Pi i Margall, elegit un any abans com a diputat per Sabadell, renunciés a l’acta pel nostre municipi i preferís disposar de la mateixa per Madrid, ciutat per la qual s’havia presentat alhora. Aquesta doble presentació era possible segons la legislació electoral del moment. Per evitar, doncs, que en la repetició restringida d’eleccions del 1894 s’imposés un candidat republicà federal, el partit conservador sabadellenc (liderat per Sallarès i Pla) va pactar amb el liberal la presentació consensuada d’un candidat comú. Aquest fou, justament, el liberal Timoteo Bustillo López que derrotaria clarament al candidat, també “cunero”, dels republicans, l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez. El 1895 Bustillo tornaria a imposar-se en les eleccions al candidat conservador local Sallarès i Pla i es mantindria reelegit com a diputat fins les eleccions de 1903 on és derrotat pel candidat republicà Pi i Arsuaga.

La inauguració de l’Exposició tindria lloc oficialment el dia 28 d’octubre en una celebració que va quedar deslluïda per l’absència de darrera hora de la reina regent. La premsa del moment destacaria que aquest incident i el comportament derivat del mateix per part de les autoritats assistents a l’acte va molestar visiblement una part dels industrials assistents a l’Exposició que, en alguns casos, van abandonar seguidament la capital espanyola (8).

L’Exposició estava dividida en catorze Grups d’activitats i pel que fa als nostres interessos industrials, hauríem de fixar-nos  prioritàriament en el Grup 10 dedicat a “Filats, teixits, vestits i accessoris” però també en el Grup 13, Electricitat, i els Grups 7 i 12 dedicats a maquinària de diversos tipus.

Amb dades que ens ofereix “La Vanguardia” el dia 9 de novembre, l’assistència d’expositors a aquesta edició espanyola de l’Exposició que s’havia inaugurat a Barcelona seria d’unes 430 empreses, la majoria de les quals provenien de Catalunya, raó per la qual la nostra participació fou determinant per l’èxit de la que seria, segurament, la primera exposició netament industrial celebrada a la capital espanyola (9). El repartiment d’aquests assistents que fa el diari de Barcelona seria el següent:

* 170 expositors procedents de Barcelona
* 120 expositors procedents de Madrid
* 20 expositors procedents de Biscaia
* 14 expositors procedents de Guipúscoa

La resta fins els 430 expositors totals esmentats pel diari, provenien d’altres províncies de l’estat.

L’Exposició d’Indústries Nacionals tindria encara una tercera edició l’any següent, el 1898. S’obriria el mes d’abril, just quan els Estats Units declaren la guerra a Espanya (25 d’abril), amb l’argument que la seva inauguració l’any anterior havia estat molt precipitada i havia deixat fora un gran nombre d’expositors que podien haver tingut cabuda en la mateixa. Era exactament el mateix argument que s’havia fet servir per traslladar l’Exposició del “Foment” a Madrid l’octubre anterior. En aquesta ocasió assistirien uns 600 expositors en una fira força deslluïda a nivell de transcendència pública degut a l’inici del conflicte bèl·lic a Cuba que acabaria amb la independència de la colònia espanyola del Carib i la cessió als Estat Units de Puerto Rico.

Tanquem ja el nostre relat sobre les Exposicions d’Indústries Modernes de Barcelona i Madrid. Els expositors haurem de replegar els seus teixits exposats que no hagin estat venuts i preparar-se per enfrontar nous reptes i dificultats. L’any següent es produirà la pèrdua definitiva de les colònies antillanes i això complicarà una mica més la vida i les vendes de les nostres empreses. A a només tres anys vista, els nostres industrials hauran estan compromesos en assistir a un altre gran esdeveniment dels circuits internacionals com és l’Exposició Universal de París de 1900, la darrera del segle XIX. Tot això forma part d’una història que explicarem en d’altres relats d’aquesta text.























NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l’autor.


(1) Les declaracions de Joan Sallarès i Pla i la informació concreta sobre el míting de Bilbao ha estat estretes del llibre Meeting-Protesta contra los Tratados de Comercio celebrado en Bilbao el dia 9 de Diciembre de 1893. Imprenta de la Casa de la Misericordia, Bilbao, 1894

(2) Informació apareguda al fulletó d’El Progreso (diari propietat d’Alejandro Lerrou i dirigit per ell mateix) publicat l’any 1898 durant la campanya d’aquest i d’altres diaris contra les sentències del procès de Montjuïc 

(3) Article publica el dia 25 d’octubre de 1879 al Diari Català (pàg. 502) per Cels Gomis en una sèrie d’escrits que cobrien la presència a Catalunya d’Antonio Cánovas amb motiu de la inauguració de la línia ferroviària al seu pas per Manlleu. Gomis havia tingut una certa relació amb la nostra ciutat de Sabadell en tant aquí publicaria dos opuscles signat amb les inicials del seu nom complet. Una era “El catolicismo y la cuestión social” (1886) i l’altre “A las madres” (1887)

(4) Piqueras Arenas, José A.: Mercados Protegidos y consumo desigual. Cuba y el capitalismo español entre 1878 y 1898. Revista de Historia Económica, Any XVI, tardor-hivern 1998. Núm. 3

(5) Idem pàg. 148.

(6) López, Marina: La política urbanística barcelonina. Una dècada decisiva, 1851-1860. Dins l’obra: Cerdà i Barcelona. La primera metròpoli, 1853-1897. Museu d’Història de Barcelona. Edició a càrrec de Marina López Guallar. Barcelona, 2010. Pàg. 22

(7) El Trabajo Nacional. Edició del dia 30 de juliol de 1897. Any VI, Nº 157. Pàgs. 81 i 82

(8) Diari La Época, edició del dia 31 d’octubre de 1897

(9) Setmanari Nuevo Mundo, edició del dia 3 de novembre de 1897

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

SABADELL A L’EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA 1929

SABADELL, 1920

SABADELL, 1925

SABADELL, 1930

"PAÑOS RAMOS": LA VOLUNTAT I L'AMBICIÓ D'UN EMPRENEDOR

PARIS 1900: SABADELL NO DESCANSA...

SABADELL, 1935

L'EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DEL MOBLE I DECORACIÓ D'INTERIORS DE 1923

SABADELL A AMÈRICA (II): EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE CHICAGO. 1893

L'EXPOSICIÓ HISPANO-FRANCESA DE 1908 I LA INDÚSTRIA DE SABADELL