SABADELL A L'EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE BARCELONA DE 1888

Ens trobem a Barcelona i avui és el gran dia per a la seva primera Exposició Universal. És diumenge, 20 de maig de 1888. Avui s’inaugura aquesta obra magna que la ciutat va acceptar com a repte per convertir-se a gran velocitat en una capital europea de primer ordre. I per fer-ho, ha imitat el que fan d’altres grans ciutats del continent tot organitzant un esdeveniment gegantí que posa a prova totes les seves capacitats i que transformarà la ciutat per acollir a mig món.

Abans, al 1851, fou Londres qui inauguraria l’era de les grans exposicions internacionals amb un èxit important de visitants (més de 6 milions) i expositors (gairebé 14.000). Poc després seria París, al 1855, amb la primera Exposició Universal pròpiament dita que també esdevingué un gran fenomen social amb més de 5 milions de visitants. I seguirien Londres, de nou, i Paris en dues ocasions més, Viena i el gran salt a Amèrica de la mà de l'Exposició Universal de Filadèlfia el 1876 i Melbourne. I trenta-dos anys després del començament d'aquesta era de grans esdeveniments internacionals és el torn de Barcelona. Abans d'acabar el segle, encara veurem quatre certàmens més, dos a Paris (1889 i 1900), la tornada als Estats Units (Chicago, 1893) i Brussel.les (1897).

Avui, a les 16:00 hores, la reina regent d’Espanya, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, i el futur rei Alfons XIII (amb només dos anys d'edat), acompanyats d’un gran nombre d’autoritats i convidats rellevants al capdavant dels quals trobem el President del Consell de Ministres espanyol, Pràxedes Mateo Sagasta i l'Alcalde de Barcelona, Francesc Rius i Taulet, visitaran l’Exposició i al Palau de Belles Arts presidiran la inauguració oficial de la mateixa que ja fou oberta al públic el proppassat 8 d’abril.

 

Passi personalitzat d'entrada a l'Exposició Universal de Barcelona (1888)

 

Diversos països d’Europa, Amèrica i fins i tot africans i asiàtics fins un total de trenta hi seran presents. També un gran nombre d’expositors espanyols que han escoltat la crida que el dia 13 de juny de l’any anterior (1887) féu l’alcalde de la ciutat organitzadora a totes les províncies espanyoles per assistir-hi.

Barcelona, una ciutat que a les portes d’aquest esdeveniment acull a uns 500.000 habitants, s’ha transformat de manera significativa amb motiu d’aquest esdeveniment i no solament per la pròpia construcció del recinte de l’Exposició i els edificis i annexes que li són propis, com ara l'Hivernacle, l'Hotel Internacional, el cafè-restaurant d'El Castell dels Tres Dracs i l'Arc del Triomf (entrada al recinte de l'Exposició), entre d'altres. Sinó que la pròpia fesomia ciutadana ha fet miracles en poc temps per adaptar-se a les exigències d’una nova ciutat i de l’esdeveniment que s’hi celebrarà: s’ha construït l’estació de França, s’ha creat el Passeig de Colom després d’enderrocar la muralla de mar, s’ha ubicat la mateixa estàtua del descobridor al capdamunt i acaben d’inaugurar el Palau de Justícia i el Mercat del Born, entre d’altres obres rellevants. I tot, emmarcat en un projecte de gran abast com és el Pla Cerdà de l’Eixample que fou aprovat al 1856 tot aprofitant l’enderroc de muralles que tingué lloc dos anys abans i que impulsarà Barcelona cap el futur amb un disseny de ciutat innovador i mai vist al nostre país. També la capital catalana acaba d'estrenar fa poc temps l'electricitat, la qual serà de gran ajut en la mateixa construcció de l'Exposició (per exemple, en el cas de l'Hotel Internacional per poder treballar-hi de nit).

 

Petit prospecte que explica la vida de Cristòfol Colom i dóna dimensions i informació sobre el monument. Possiblement, data entre 1888 i 1892

I és que els signes de progrés sovintegen a la ciutat comtal i l’han definit, fins i tot abans de la celebració de l’Exposició de 1888, com la ciutat amb més dinamisme i més orientació a la modernitat de tot l’estat espanyol. Només cal recordar que ja al 1835, l’empresa “Bonaplata” fou la primera empresa que incorpora el vapor per fer funcionar la seva maquinària; o que el 1848, Barcelona inaugura la primera línia ferroviària regular (tram Barcelona-Mataró); o que és la primera ciutat de l’estat en introduir el gas en l’enllumenat i edificis públics; o que des de 1875 disposava de dues fàbriques que ja havien començar a usar l’electricitat en la seva il.luminació interna (la fàbrica Batlló i "La Maquinista Terrestre i Marítima").

L'emplaçament triat per a la ubicació de l'Exposició seria el de la Ciutadella, la construcció heretada de Felip V per recordar als catalans que eren terra ocupada militarment després de 1714 i que ara havia estat enderrocada i guanyada com espai important (uns 200.000 m2) per a la ciutat. En total, el recinte que serviria a l'Exposició arribaria a tenir 380.000 m2.

 

Publicació irònica en forma de vers contra l'Exposició Universal

 

La veritat és que Barcelona està immersa de ple en una època daurada que suma la revolució industrial, la Renaixença i el Modernisme en un terratrèmol que està vertebrant la ciutat i el país des del punt de vista econòmic, urbanístic, cultural, social i també polític. Només dos exemples en aquest sentit. El primer és que en plena celebració de l’Exposició, el dia 12 d'agost, es funda a Barcelona la UGT com a materialització d’un moviment obrer que ha tingut en la construcció de la mateixa noves oportunitats de reivindicar-se com a classe i d’incrementar la lluita pels drets dels treballadors. Això succeeix també a l'empara de la Llei d'Associacions de l'any anterior aprovada pels lliberals i que permetria la legalització d'organitzacions polítiques i sindicals com la UGT però també com el PSOE i, fins i tot, la celebració de congressos d'aquestes organitzacions. El segon exemple, i ho és en el mateix sentit perquè en certa manera hi està connectat, és que també al mes d’agost (entre els dies 23 i 25 d’agost) tindrà lloc a la ciutat el I Congrés dels socialistes espanyols, el PSOE, partit creat a Madrid al 1879.

Efectivament, Catalunya es troba en un moment d’efervescència política que també inclou el procés de construcció de la seva identitat política i de la formació del catalanisme polític que la materialitzaria. Aquest moviment s’iniciaria amb la posta en marxa de reivindicacions que des de la nostra perspectiva actual ens podrien semblar molt elementals però que llavors representaven tota una revolució com eren la defensa de l’oficialitat de la llengua catalana, el dret a rebre ensenyament en català i a disposar de tribunals de justícia propis en l’àmbit català.

Així és com, per exemple i sense ànim d’exhaustivitat, assistim al naixement al juny de 1882 del “Centre Català” que presidiria en aquest moment fundacional el poeta, dramaturg i empresari teatral Frederic Soler i Hubert i que tindria com a Secretari a Valentí Almirall. El “Centre Català” aspirava (segons es va oficialitzar al seu segon congrés l’any següent) a un reconeixement de la llengua catalana, al manteniment i preponderància del dret civil català,  a l’establiment d’una administració pròpia i un Tribunal Suprem també propi, a l’aplicació de polítiques proteccionistes per a la nostra indústria i al desenvolupament del tarannà mercantil de Catalunya. 

Només en aquest context que es pot entendre l’actuació que va protagonitzar el “Centre Català” el dia 11 de gener de 1885 quan en un acte a la Llotja de Barcelona amb l’assistència del monarca espanyol, Alfons XII, va llegir al rei l’anomenat “Memorial de Greuges” o també la “Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña”. Es tractava d’un text que havia tingut com a redactor ponent a Valentí Almirall i que fou llegit per l’advocat i polític Marià Maspons i en el qual es traslladaven al monarca les diferents reivindicacions que havien sorgit d’aquell segon congrés catalanista esmentat.

El “Centre Català” s’escindeix dos anys més tard, al 1887,  i una part rellevant de la seva militància marxa per constituir una nova formació política que s’anomenaria la “Lliga de Catalunya”. A ella anirien a parar també personatges procedents de diversos grups de la Renaixença entre els quals estarien Prat de la Riba, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Àngel Guimerà. Aquest nou partit tot i tenir un tarannà més conservador que el “Centre” mantenia reivindicacions molt similars a les d’aquell en allò que afectava a la defensa del català i la defensa de postulats proteccionistes per a la indústria catalana així com la demanda sobre administracions i justícia clarament catalanes. 

 

El sabadellenc Manuel Folguera i Duran, fundador del Centre Català de la nostra ciutat (1887) fou un dels impulsors de la publicació Lo Catalanista, així com President de la Unió Catalanista (1901)

I l’any següent a la fundació de la “Lliga”, o sigui aquest 1888 que ens ocupa, esdevindria un moment simbòlic molt important que aquesta organització no volia desaprofitar per reivindicar tots els seus postulats, clarament coincidents amb línia reivindicativa de l’actuació que feia tres anys protagonitzaren els seus companys del “Centre”. Efectivament, la presència de la reina regent a Barcelona, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, amb motiu de la inauguració de l’Exposició Universal de Barcelona, donaria aquesta oportunitat i la “Lliga” lliuraria un document (redactat per Àngel Guimerà i signat per 2.601 persones i entitats d’arreu del territori i que, per cert, el Gremi de Fabricants de Sabadell no va subscriure) en el qual es tornava a demanar la seva autonomia i guarda de la cultura i la llengua pròpies de Catalunya. Era el conegut com a “Missatge a la reina regent” (en català a l’original).

Si aquest era el panorama polític a Catalunya el voltant de l’Exposició, convindria explicar, però, quin era el context econòmic per completar la visió de la realitat del moment. En aquest sentit, podem dir que les indústries tèxtils catalanes comencen en aquest moment a perdre la seva hegemonia sobre els seus competidors europeus en un procés gradual que retalla l’extensió del mercat dels nostres fabricants que cada cop més es limiten (malgrat la continuada presència en fires, exposicions i esdeveniments internacionals) al mercat espanyol i les seves colònies. La nostra indústria no s’està renovant ni especialitzant al ritme que ho fan els seus competidors de la resta d’Europa possiblement, en part, per les dificultats i els costos que comporta adquirir maquinària de darrera tecnologia a l’estranger i, probablement, per la reducció de la protecció aranzelària que venia regint des de 1869 (1).

Financerament parlant, fins ara, la indústria local satisfeia les seves necessitats de capital mitjançant recursos propis o bé fent servir d'altres industrials que sumaven a la seva activitat empresarial habitual una de paral.lela com a prestadors o banquers privats. Tal era el cas de Pere Llonch o Francesc Ponsà com a dos dels exemples dels més destacats. No obstant, aquesta situació no era la més adient a llarg termini ni amb un nombre creixent de projectes de creixement i expansió per part de la indústria sabadellenca que requeria d'efectiu per construir i millorar instal.lacions, adquirir maquinària i, sobretot, per obtenir matèries primeres i carbó (la majoria del qual encara es comprava a Anglaterra per la seva qualitat). En aquest sentit, des del Gremi de Fabricants  s'impulsa decididament la creació d'una entitat bancària que respongués a aquestes expectatives. És així com sorgeix el Banc de Sabadell. 

És important remarcar aquí que per aquest objectiu de finançament empresarial la ja existent Caixa d'Estalvis de Sabadell (creada al 1859) no tenia ni la disposició originària (fou creada com a entitat per fomentar l'estalvi popular) ni la vocació ni segurament l'estructura financera per complir aquest comès.  El Banc Sabadell es crea el 31 de desembre de 1881 davant el notari de la ciutat, Sr. Antoni Capdevila i Gumà, i a la seva escriptura de constitució hi figuren els cent vint-i-set sabadellencs (bàsicament empresaris i comerciants) que aportarien el capital social de deu milions de pessetes que es repartien en 20.000 accions de 500 pessetes cadascuna. I no fou aquesta la única entitat bancària creada en tot Catalunya en aquest període perquè en els anys de l'anomenada "febre de l'or" (entre els anys 1876 i 1886 aproximadament) la puixança econòmica del moment animaria la creació no solament d'entitats bancàries sinó també de molts tipus de noves empreses. Per fer-nos una idea i només referint-nos a la banca, entre 1881 (el mateix any de la creació del Banc Sabadell que expliquem) i 1882 apareixerien una trentena de noves entitats al nostre país, sobretot de caràcter local. 

 

Memòria del Banc Sabadell corresponent a l'any 1883 i presentada a aprovació al febrer de 1884. Era president Joan B. Corominas. Una nodrida representació dels principals industrials de la ciutat estaven presents en la Direcció de l'entitat

 

Aquests nous bancs desapareixerien majoritàriament en acabar la dècada. Sense ànim d'aprofundir excessivament en el tema, el lector em permetrà que esmenti una anècdota final sobre la creació del Banc de Sabadell i la seva relació amb el Gremi de Fabricants, una de les entitats que amb més persistència animaria la seva creació. La dada concreta a què em refereixo és la següent. Quan el dia 2 de juny de 1882 s'atorga l'escriptura d'aprovació dels Estatuts en la seu del Gremi de Fabricants situada llavors a la Plaça Major, 8 de la ciutat, es pren també l'acord en el mateix acte notarial de concedir un crèdit al Gremi per a la construcció de la seva nova seu que estaria ubicada al carrer de Sant Quirze de Sabadell. Aquest crèdit de 10 milions de pessetes comportaria que, a canvi, el Gremi acceptés de llogar els baixos del nou local a l'entitat com a seu social de la mateixa. I és per aquesta raó que el Banc Sabadell va instal.lar-se en aquesta adreça en ser enllestides les obres.

 

Banc de Valls, entitat creada el 23 de novembre de 1881

I com està la situació a l’estat espanyol? Doncs políticament parlant, Espanya està immersa en el període de la Regència que s’havia iniciat amb la mort del rei Alfons XII al 1885 i s’estendrà fins al 1902. Durant el mateix es pretenia que Alfons XIII assolís la majoria d’edat per nomenar-lo monarca sense, de moment, fer explícit aquest desig tot evitant els enfrontaments dinàstics amb els carlistes o amb els cada vegada més bel.ligerants republicans. El 17 de maig de 1902, finalment, Alfons XIII (amb 16 anys) ocupa el tro. Aquest període de Regència havia estat marcat per l’alternança partidista en el govern entre Cánovas del Castillo (conservador) i Sagasta (partit fusionista o liberal) els quals assumien alternativament el control del poder executiu fins que el primer seria assassinat el 8 d’agost de 1897.

Des del punt de vista econòmic, aquest 1888 l’estat espanyol encara no s’ha recuperat de la crisi agrícola que s’havia iniciat al 1882 i que s’allargaria fins al 1897. Aquesta era, segurament, la primera crisi global donat que va afectar també a d’altres països europeus. S’havia originat per la caiguda del preus agrícoles deguda a l’abaratiment de les despeses del transport però es complicaria amb males collites i, al final del període indicat, per l’entrada de la fil.loxera a l’estat i també per la competència de productes importats (1). També és cert que la manca d’inversions i mecanització del camp convertia la seva explotació en poc rendible malgrat els baixos salaris. En paral.lel, al 1883, el "Banco de España" suspèn la convertibilitat dels seus bitllets en or i l’obligació de pagar en aquest metall als tenidors d’obligacions de deute espanyol. Això obriria pas a l’entrada de la pesseta en un patró de canvi flotant que a la llarga no va beneficiar justament la moneda del regne. A curt termini, entre unes coses i altres, el cert és una caiguda important de la cotització de la pesseta i l’aturada més o menys radical de les inversions estrangeres a Espanya.

Però retornem a l’Exposició com a subjecte del nostre article i preguntem-nos com hem arribat fins aquí? Doncs tot plegat ha començat amb un gallec que viu a Barcelona, Eugenio Serrano de Casanova, escriptor, periodista i professor mercantil entre d'altres ocupacions. Aquest home havia visitat l’Exposició de Viena de 1873 i havia quedat impressionat. Va imaginar que era possible traslladar a Barcelona un esdeveniment d’aquesta magnitud perquè, segurament, era l’únic lloc de l’estat on es podria garantir un desenvolupament així i on la proposta tindria ressò. No estava equivocat perquè en primera instància va obtenir de les autoritats la confiança per iniciar i conduir el projecte que portaria a Barcelona a acollir una nova Exposició Universal al 1887. Una confiança que es traduiria en l'aprovació el 9 de juny de 1885 d'un conveni que Serrano havia presentat feia uns mesos (11 de març) a l'Ajuntament i segons el qual la corporació municipal li cedia gratuïtament els terrenys de la Ciutadella (200.000 m2) i els drets d'explotació de l'esdeveniment a canvi de la seva organització. La cita internacional fixada per dos anys més tard (1887) seria anunciada pel mateix Serrano en una sonada roda de premsa celebrada al primer emplaçament de les Oficines de la futura Exposició el dia 21 de gener de 1886 (vegi´s “La Ilustración” de Barcelona del 18 de març de 1888).

Finalment, però, davant la incapacitat d’en Serrano per complir terminis (l’Exposició es va haver d’endarrerir un any), garantir qualitats constructives i disposar del capital necessari, va ser necessària la intervenció dels poders públics amb l’Alcalde de Barcelona, Francesc Rius i Taulet, al capdavant d’un Comitè anomenat dels Vuit (abril 1887). En formaven part, a banda del mateix Alcalde, el director de les obres, Elías Rogent i Amat, el banquer Manuel Girona i Agrafel (que fou fundador i director del Banc de Barcelona i també del Banc Hispano Colonial i que finançava parcialment l’Exposició), Claudio López Bru (Marqués de Comillas), Manuel Duran i Bas (polític i futur rector de la Universitat de Barcelona), Josep Ferrer i Vidal (empresari i directiu d’entitats financeres i grans empreses), Lluis Rouvière i Boula (empresari que obtindria concessions per l’aprofitament  hidroelèctric de la Vall d’Aran) i Carles Pirozzini (museògraf i secretari general de l’Exposició).

Podem imaginar-nos l’impacte que un esdeveniment com l’Exposició tindria a la ciutat de Barcelona només considerant que la ciutat disposava, com hem dit, d’uns 500.000 habitants en el moment de la seva celebració i que va rebre un total d’uns 2,300.000 visitants en els set mesos de la seva durada. Aquesta assistència, però, possiblement fou menor de l’esperada (tant en turistes com en països i empreses expositores) per un fet rellevant que restava visibilitat a Barcelona quin era la celebració l’any vinent, 1889, d’una Exposició Universal que París havia anunciat per festejar el centenari de la seva Revolució. 

Tot i així, l’Exposició Universal de Barcelona va congregar 12.223 expositors i, justament, encapçalats (dins els estats europeus) per França que va destacar-ne 1.879. La seguirien Alemanya (206), Anglaterra (205), Itàlia (128) i EE.UU. (86). És obvi que la major part dels expositors venien de l’estat espanyol i, dins un edifici annex al Gran Palau de la Indústria, els productes de “les colònies”, com s’anomenava encara des d’Espanya als països independitzats de la metròpoli (Fernando Poo, Puerto Rico, Filipines o Cuba).

 

Plànol parcial del Gran Palau de la Indústria i el Comerç

Guia de l'Exposició Universal

Expositors i països s’ordenaven al voltant de quatre seccions  en les què es va dividir l’esdeveniment. Així, tenim:


* Secció I: incorporava el Gran Palau de la Indústria i el Comerç i les seves 13 naus rectangulars disposades en forma semicircular. La nau central estava reservada per Espanya (pavellons des del número 7 al 18) i acollia les seves exposicions industrials i agrícoles. La resta corresponien a cadascun dels països presents: 

• Pavelló 1: estaria ocupat per Portugal, Uruguai, Xile, Bolívia, Ecuador, Argentina, Xina i Japó
• Pavelló 2: Bèlgica
• Pavellons 3 a 6: França
• Pavellons 7 a 18: Espanya 
• Pavelló 19 i 20: Àustria-Hongria 
• Pavelló 21: Alemanya  
• Pavelló 22: Itàlia (també ocupava una part del Pavelló 23) 
• Pavelló 23: Anglaterra i algunes de les seves colònies (Terranova, Jamaica, Índies Britàniques i Ceilan) 
• Pavelló 24: Turquia, Rússia, Holanda, Suècia, Suïssa, Dinamarca i Noruega 
• Pavelló 25: Amèriques Angleses (Estats Units)
  

La ciutat de Barcelona ocupava la part posterior del pavelló 12 assignat a Espanya. En total, aquesta estructura constava de gairebé 70.000 m2. i era el centre neuràlgic de l’Exposició.

Secció II: el formava el Palau de Belles Arts amb 5.000 m2 de superfície útil destinada a l’exposició de les obres d’art. 

Secció III: ocupava l’anomenada Galeria de les Màquines amb una superfície d’uns 5.700 m2 i la presència d’un gran nombre d’enginys de tota mena que emetien un soroll eixordador.

Secció IV: composada per quatre palaus quins eren el Palau de les Ciències (3.200 m2), Pavelló de l’Agricultura (5.800 m2), Pavelló Marítim i Pavelló de les Colònies Espanyoles.

En parel.lel, s’havien alçat pavellons corresponents a empreses privades tant de l’estat espanyol com algunes d’estrangeres que tenien clarament un enfocament més comercial i més de reforçament de les seves marques respectives de cara a potenciar la seva presència en el mercat local i, potser, també internacional. Són l’exemple, només per esmentar-ne alguna, del pavelló de la “Compañía Transatlántica” (obra d’Antoni Gaudí) o la de "Tabacos de Filipinas".

 

Guia Il.lustrada de l'Exposició

Plànol general de l'Exposició dins la Guia Il.lustrada

 

Però l'espectacle no solament es concentraria dins el perímetre de l'Exposició sinó que els barcelonins i els visitants en general de l'esdeveniment disposaven a Barcelona d'una bona colla de novetats que convertien la ciutat en una mena de parc temàtic de grans dimensions. Per exemple, al Passeig Pujades s'ubicarien diverses atraccions com ara les muntanyes russes, el Panorama dioràmic de Montserrat (obra de Fèlix Urgellès i Miquel Moragas i un dels tres panorames gegants instal.lats a la ciutat) i el famós globus captiu (final de carrer Pujades, aprop del Palau de Belles Arts). Aquest globus (immortalitzat pel fotògraf Antoni Esplugas) era propietat de l'enginyer reusenc Antoni de Sisteré i Hernàndez qui, a més el pilotava. No era una innovació d'aquesta Exposició perquè abans, en les de Paris de 1867 i 1878 i en la d'Anvers de 1885, por esmentar-ne algunes, ja hi havia fet acte de presència i, fins i tot, tampoc eren les primeres enlairades en aquest vehicle perquè ja es té constància d'ascensions a Barcelona al 1784 i entre 1847 i 1855 hi ha constància d'una presència força habitual d'aerostàtics en determinats esdeveniments festius. 

Antoni Sisteré estava associat amb el seu germà en una empresa ("Sisteré y Compañia") de globus aerostàtics que, malauradament, tancaria dos anys més tard a causa d'un accident que incendià un globus. El globus de Barcelona (anomenat "La Bomba" pels barcelonins a causa de la seva forma arrodonida) inicià les seves ascensions el dia 12 (o 14, segons altres fonts) de juny. Estava subjecte a terra però s'enlairava uns 200 metres (algunes fonts parlen que ho feia fins els 350 mestres) i els curiosos podien veure vistes panoràmiques de la ciutat absolutament inèdites que es convertirien en les primeres fotografies aèries de la ciutat. Però sembla que un llamp o similar cremaria l'aerostàtic i el dia 26 de juny ja estava retirat. No obstant, degut al seu èxit entre els visitants, fou substituït per un altre procedent de França. 

 

Passi personalitzat a nom de Manuel Guteras pel globus captiu de l'Exposició Universal de Barcelona

 

I finalment, també destacaré la Font Màgica (instal.lada entre l'edifici actual del Parlament de Catalunya i la capella de la Ciutadella que havia existit justament dins el perímetre de l'espai de l'Exposició). Era obra de l'arquitecte Josep Torres i Argullol i contava amb el suport tècnic de l'empresa d'electricitat "The Anglo-American Brush Electric Light Corporation". Estaria ubicada a la Plaça d'Armes de la Ciutadella (davant el Pavelló Regi) i fou l'animació nocturna durant els concerts de la Banda Municipal de Música de Barcelona. Malauradament, fou retirada un cop finalitzada l'Exposició però seria un antecedent magnífic de la Font Màgica que s'inauguraria per l'Exposició Internacional de 1929 i que encara gaudim.

Un cop emmarcat l’ambient i el context d’aquest esdeveniment, ens ocuparem també de la nostra ciutat.

Sabadell es presenta davant d’aquesta Exposició Universal com una ciutat clarament industrial (un reial decret d’Alfons XII li havia atorgat el títol de ciutat feia escassament 11 anys) que en el darrer cens de l’any anterior a aquesta celebració, 1887, disposava de 19.645 habitants, unes 2.000 persones més que a l’anterior cens de deu anys en darrera (2). Industrialment parlant, en acabar aquest decenni Sabadell comença a disposar d’un sector estamer amb creixent presència entre els nostres industrials. Fins el punt que aquest 1888, representava el 19,55% dels fusos llaners de la ciutat (3).

Seguint amb aquest fil economicista, esmentarem alguns dels esdeveniments que tingueren lloc a la nostra ciutat a fi i efecte de completar el marc de referència de la vida ciutadana a les portes de l’Exposició Universal de Barcelona. També hi afegirem alguns altres fets més de tarannà social que milloraran encara més aquest dibuix de Sabadell:

• La societat “Marcet i Montllor”, constituïda quatre anys abans, incorpora un nou soci. Es tracta de Ramon Estartús, el qual es cuidarà del procés de tintat.

• El dia 25 de març d’aquest any, El Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç de Sabadell sol.liciten al govern de Madrid la creació d’una Escola Industrial a la ciutat, petició que malauradament serà ignorada per aquell. En compensació, l’Ateneu Sabadellenc iniciarà aquest mateix any classes de teoria de teixits que complementarà dos anys més tard amb classes de tecnologia. No obstant, al 1895, el Gremi reprèn el projecte tot realitzant un estudi sobre el cost que comportaria la seva posta en marxa sense el suport del govern espanyol. El cost fou estimat en 57.500 pts. que serien suportades majoritàriament per l’Ajuntament (25.000 pts.), la Diputació (5.000 ptes.) i els fabricants sabadellencs (20.000 ptes) a compte d’increments en el cost de la contribució industrial i 7.500 pts. de subvencions. El projecte, però, no reeixirà. De nou, al 1902 (12 de març), el Gremi de Fabricants i l’Acadèmia de Belles Arts tornen a recuperar la idea i acorden crear l’Escola amb el suport de l’Ajuntament i la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Finalment, el 5 d’abril següent s’inicia el primer curs no oficial de l’Escola Industrial amb 217 matriculats. Acabarà el 30 de juny. La primera seu seria al carrer Sant Antoni on avui trobem el Museu d’Història de Sabadell. El dia 5 de maig de 1902, l’Ajuntament crea la Junta de la futura Escola amb Narcís Giralt com a Director i Joan Vila Cinca com a Sots-director. Al setembre d’aquest any comença el primer curs oficial de l’Escola que no seria oficialment inaugurada fins el 23 d’octubre de 1904 amb la presència del ministre espanyol d’Agricultura. Al 1908 comencen les obres del que seria la seu pròpia de l’Escola al carrer d’en Font. Jeroni Martorell (arquitecte de l’edifici del carrer de Gràcies de la Caixa d’Estalvis de Sabadell) n’és el responsable de la seva construcció. Aquí es traslladaria al maig de 1911 i hi seria fins al 27 de gener de 1963 quan s’inaugura l’actual seu de l’Escola als terrenys del que havia estat el Vapor de l’Infern i “Manufacturas Carol”.

• Sallarès i Casanovas és contractat per una empresa portuguesa per dirigir una fàbrica situada a Coimbra. Tornarà només dos anys més tard per realitzar la mateixa tasca de direcció en empreses locals fins que al 1905 s’associarà amb Juli Puncernau i Viladot i constituiran “Sallarés y Puncernau” que només actuarà fins 1909 quan Emili Sallarès canviarà de soci per fundar “Sallarés y Geronés”. A finals de l’any següent, però, Emili es farà càrrec dels actius i passius d’aquesta societat per formar la seva pròpia societat “Emilio Sallarés” que ubicarà al Vapor Cusidó mentre el despatx el situa al carrer Tres Creus, 186. Aquí, finalment, al 1930 es traslladarà definitivament. Al desembre de 1934, Emili Sallarès traspassa i la societat queda en mans dels seus dos fills Joan i Emili que el dia 24 de gener de l’any següent modifiquen la raó social per “Hijos de Emilio Sallarés”.

• Aquest també seria l’any en el qual Pablo Pierre comença la seva activitat industrial. Al 1895, Pierre ja forma societat amb d’altres industrials a la firma “Feliu, Ramoneda, Palat y Cía”. Al 1914 es registra la marca P.P.Z. i la tipografia del logo que coneixem avui dia i que pertany a Pablo Pierre Zwilling. Pablo Pierre moriria al 1920 i la seva vídua (Anna Gorina Oriach) es fa càrrec de l’empresa que modificarà la seva raó social al 1923 per dir-se “Viuda de Pierre” fins a la desaparició d’aquesta la 1944. Dos anys més tard, la societat adquirir la forma de “Pierre S.A.” i està constituïda per l’esposa d’Enric Pierre Gorina (mort al 1945) i el seu cunyat, Ricard Pierre Gorina. Així continuarà fins a 1977 quan es constitueix “Pablo Pierre Zwilling S.A.”, la qual desapareixeria definitivament al 1981 com a empresa productora tot I que com a marca comercial encara sobreviurà uns anys més.

• Després que Pere, Pau i Enric Turull Comadran a més de Chéri Bocquillón i Théodore Jenny fundessin l’empresa “Pedro Turull y Cía” l’any anterior, una de les primeres de tot l’estat espanyol en dedicar-se a la filatura d’estam, ara al 1888 l’empresa s’instal.la a Ca la Daniela. Al 1902, Lluís Arañó entraria com accionista a la companyía i aquesta canvia de nom per dir-se “Luis Arañó y Cía.”. Però la raó social es modificaria al 1909 per “Enrique Turull y Cía” per passar posteriorment, al 1923 quan va morir Enric Turull, a anomenar-se “Jenny y Turull S.L.” i “Jenny-Turull S.A.” al 1935. L’empresa estaria activa fins el 1984 després de diferents successions entre les famílies originals.

• Fa només dos anys  (1886) que el Gremi de Fabricants ha impulsat la creació de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria amb Sallarès i Pla com a primer President (és el mateix any que es crea la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona).
  

•  L'empresa "Bulló y Soler" abandona la seva activitat. Havia estat constituïda el 8 de febrer de 1883 per Sebastià Bulló i Lluch i Josep Fontanet i Llonch com a societat regular col.lectiva “Bulló y Fontanet” i amb seu al carrer Jardí, 5. Es dedicaria a la fabricació de novetats de llana i disposaria al seu inici de tres telers majors a mà segons el llibre de matricula industrial de  Sabadell corresponent a 1884. L'any 1888 deixa d'aparèixer en aquests registres municipals.

La social “Bulló y Fontanet”, creada el 1883 deixa d’operar aquest any 1888

 

• Aquest també és l’any que es construeix a la nostra ciutat l’edifici del Círcol Republicà Federal al carrer Jardí (des del 1918 fins a 1979 conegut com a carrer Bèlgica). S'inaugura oficialment el dia 24 de setembre amb la presència de Francesc Pi i Margall, cap del Partit Republicà Federal. El Círcol realitza un munt d’activitats culturals i d’esbarjo i disposa d'una biblioteca que fins l’obertura de la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis, era la més gran de la ciutat amb 1.500 volums. En formarien part industrials com Joan Balart i Armengol o Jaume Ninot i Vallhonrat, activistes com Magí Marcé i Segarra o Fidela Renom (primera dona Regidora que tingué Sabadell), l’historiador Ricard Simó i Bach o el pedagog Jaume Viladoms i Valls.
  

• Al 1888 es posaria en marxa la primera xarxa telefònica a la ciutat.

• També es reformaria la façana de l’actual Ajuntament que havia estat adquirit uns anys abans als Escolapis. Les obres les portarà a terme Gabriel Batllevell (mestre d’obres) i el seu fill Juli (arquitecte). Doncs bé, en aquest context (per dibuixar només uns quants esdeveniments de distinta naturalesa que ens ajudin a situar-nos), a mitjans gener 1888, el Gremi sol.licitarà a l’organització de l’Exposició la reserva de 2.000m2 per ubicar el seu stand (“La Vanguardia” de 17 de gener). Aquesta important demanda de superfície s’explica perquè els nostres fabricants decidiran, llevat d’algunes excepcions però no del sector tèxtil, presentar-se de manera col.lectiva i el Gremi assumirà aquesta representació. Aquesta actuació del Gremi d'aglutinar empreses expositores s’inicia en aquesta Exposició però es farà servir també en d’altres als anys següents (la de l’any següent a Paris, n’és un exemple, però també a Chicago al 1893 o també Brussel.les i Buenos Aires al 1910) (4). El Gremi, després del seu renaixement al 1879, serà un important propulsor de l’activitat de potenciació exterior de la nostra indústria tèxtil.

Finalment, “La Vanguardia” anunciava el 29 de març de 1888 l’inici de la construcció de les instal.lacions del Gremi a l’Exposició que “ocuparia en tota la seva amplada la part de darrera d’una de les naus espanyoles (fou la núm. 11). Segons les cròniques del moment, el fons de l’stand sabadellenc estava presidit per una gran vista de la ciutat. Ens queda només per desvetllar qui eren els representants de la nostra ciutat en aquest esdeveniment tan extraordinari per Barcelona i per Catalunya.

Aquesta és la relació de participants:

• Garriga Hermanos y Cía (frontisses i objectes de ferreteria). Nau 7

• Josep Salavert (litografies). Nau 10

• Gremi de Fabricants (llaneria). Nau 11

• Francesc de A. Duran i Cañameras (Sala de Màquines, núm. 4), que exposava un teler mecànic.

• Ramón Baciana (Sala de Màquines, núm. 6)

• Succesor de Bas (Sala de Màquines, núm. 21)

• Josep P. Rodó (presentant un cadira—llit. Secció 1, Grup 1. Núm. 378)

• Terrisseria Moderna de Marian Burgués i Fills (núm. 388)

• Antoni Taulé y Cía (Cardes. Secció 1. Grup 3)

• Manuel Ylla y Masferrer. (Breu resum de geografía, 3 parts. Taules d’Arit- mètica. Breus nocions de sistema mètric. Secció 3, Grup 1)

• Diego Pujolà (adobs)

• José Salavert (litografies)

Publicitat de l'empresa "Baciana y Sanahuja" expositor en aquesta Exposició. Casa fundada al 1832

 

 

Publicitat de "Sucesores de Bas" (1919 aprox.)

 

Targeta comercial de “Fayans Català” de Marian Burgués possiblement de 1896

 

 

 

I quins eren els expositors acollits sota el nom col.lectiu de Gremi de Fabricants? Doncs aquí els tenim tal i com ens ho recordava “La Ilustración” de  Barcelona en la seva edició de 10 de març de 1889:

• Cros i Casulleras: Jaume Casulleras és identificat com a fabricant de Sabadell a l’”Anuario del Comercio” de 1881 però no apareix en aquest mateix registre com a empresa fins l’any següent, ubicat al Vapor de l’Infern (cal Jepó, fundat l’any 1873) dedicat als filats de llana, novetats en llana i estam i draps de llana. El 1885 aproximadament l’empresa, juntament amb d’altres com la d’en Martí Morral, introdueix l’enllumenat elèctric. Ja està ubicada al carrer de Jovellanos. El 1891 ja consta la utilització per part de “Cros y Casulleras” de telers de Duran i Cañameras en l’empresa segons la premsa de la època i l’any següent localitzem el seu despatx a la Rambla, prop de les Voltes de l’Oliver (actual Casal Pere Quart). Sembla que la seva activitat s’atura el 1895.
  

• Corominas, Sala y Cía

• Joan Capmany

• Josep Valls

• Successors de Roca

• Joan Masagué. Joan Masagué i Vilarrúbies treballaria com a teòric tèxtil dels Corominas i arribaria a casar-se amb la filla (Maria Corominas i Pla). Crearia la seva empresa “Juan Masagué y Cía.” al 1871 per dedicar-se als gèneres de llana. Posteriorment, estaria molt dedicat a la política essent fins i tot alcalde de la ciutat en diverses ocasions (la primera, al gener de 1890) i President de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
  
  
  

• M. Sanmiquel Casablancas. La primera noticia de què disposem d’aquesta empresa data de 1876 quan Miquel Sanmiquel Casablancas ja fabrica mantes i bufandes. Participaria no només en aquesta Exposició de Barcelona sinó a la de Chicago de quatre anys després, la de Paris de 1900 i la Hispano-Francesa de 1908. Sanmiquel seria President de la Cambra de Comerç pel bienni 1909-1910. L’any 1916 el propietari s’associa amb Jaume Carulla i Serret i la societat esdevé “Sanmiquel y Carulla” i es dedicarà a la fabricació de productes de llana i cotó però sense abandonar la seva activitat de confecció de mantes. A la mort de Miquel Sanmiquel, el 1928, la direcció passarà al seu fill, Joan M. Sanmiquel i Griera que incorporarà el seu propi fill (Josep Miquel Sanmiquel i Planell) a l’empresa el 1954. L’empresa acabarà tancant el 1979.
  

• Jaime Gorina y Cía. Tenim una primera constància de l’existència de “Jaime Gorina e Hijos” en un article de 30 de març de 1880 aparegut al diari “El viajero ilustrado”. Estava situada al carrer Sant Pere. Jaume Gorina Morató era un dels set fills que tingué el matrimoni de Francesc Gorina (pagès) i Dolors Morató. No tan exitós com el seu germà Joan, creador de la nissaga dels Gorina-Pujol, també es dedicarà a la fabricació de llana. Participaria en diverses Exposicions Universals (Barcelona, 1888; Paris, 1889 i Chicago, 1893) però cap el 1905 l’empresa ja hauria desaparegut.
  
  
  

• Josep Vila

• Fusté e Hijo

• Juan Folch y Cía. Es crea sobre el 1876 (primera referència als llibres de matrícules industrials de l’Arxiu Històric de Sabadell) a nom de “Joan Folch Barral” i disposava d’un sol teler mecànic. S’ubicava al carrer de la Salut, a l’alçada dels números 75-81, finques propietat del seu pare i que ell heretaria en morir aquest. El canvi de denominació es produeix el 1881 per anomenar-se “Juan Folch y Cía” per associació del titular  amb un altre industrial del qual no hem esbrinat el nom. L’empresa disposa en aquest moment de tres telers mecànics manuals de Jacquard. Continuen instal.lats al carrer de la Salut. Juan Folch i Barral figura entre els industrials llaners fundadors del Banc Sabadell aquell mateix any. Un any més tard, la social es trasllada amb els seus tres telers al carrer de la Indústria de Sabadell, on la seva esposa (Josepa Utesà i Aymamí) i el seu germà (Salvador Utesà i Aymamí) disposen (al 50%) de la propietat de les finques 54 (on s’intal.laria el despatx i magatzem de la societat) i 56-58 (habitatges). Aquestes finques serien posteriorment comprades al 1922 per Laureà Tamburini. El 1889, l’empresa participa a l’Exposició de Paris essent Juan Folch un dels molts empresaris catalans i balears que havien signat la carta (12 abril) donant suport a la creació d’un Comitè de Catalunya i Balears per a dit esdeveniment que vetllés pels interessos dels respectius fabricants. El 22 de març de 1892 Juan Folch testa i nomena marmessors la seva dona i Francisco de P. Ponsà i Cantí. Folch tenia 47 anys (havia nascut al 1845). En el testament deixa llibertat a la seva esposa per continuar o no amb la fabricació de teixits. Tenien quatre fills: Joan, Josep, Salvador i Catalina Folch i Utesà. I efectivament, l’empresa continuarà perquè sobre el 1893-1895 es modifica la raó social a “Vda. de Juan Folch Barral”. El 1914 tenim constància que l’empresa ha abandonat la producció.
  
  
  

• Mateo Brujas

• Campañá, Margarit y Cía

• Juan Llové  y hermano
  

Carta comercial de "Cros y Casulleras" datada el dia 16 d'agost de 1886

Carta comercial de Corominas Salas y Cía. de 14 de novembre de 1868

 

Carta comercial de M. Sanmiquel Casablancas (1886)

Carta comercial de "Juan Capmany y Cª" de 16 d'agost de 1886

Carta comercial de "Jaime Gorina y Cía" (1886)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Carta comercial de "Juan Folch" (març 1887)

 

L’Exposició arribaria a la seva cloenda el dia 9 de desembre del mateix any després de 8 mesos oberta al públic. Al Saló del Palau de Belles Arts té lloc la lectura de l'Acta de clausura. Els representants de l'organització de l'Exposició així com d'altres personalitats de la societat civil, autoritats de la ciutat i delegacions estrangeres es desplaçaran posteriorment al Palau de la Indústria per la cerimònia final. Nous discursos del comissari francès en nom de les nacions assistents i de l'Alcalde de la ciutat, Rius i Taulet, donaran pas als focs artificials que seran, formalment, el darrer acte d'aquest esdeveniment.

I el balanç que hem de fer d’ella és ambivalent pel que fa als interessos generals de la ciutat comtal. M’explico. En primer lloc, entre els aspectes positius d’aquest esdeveniment, està el fet que Barcelona adquireix per mèrit propi l’estatus de gran ciutat del circuit europeu i del món a partir, justament, de la celebració d’aquesta gran Exposició. Una projecció que durarà molts anys i que serà renovada en l’Exposició Internacional de 1929. En segona instància,  la capital catalana ha experimentat una transformació molt rellevant que la començarà a identificar com una ciutat moderna i decidida. En tercer lloc, la mateixa Exposició ha tancat amb xifres importants d'expositors (més de 12.000 de 30 països diferents) i visitants (uns 2,300.000 aproximadament) que homologa aquest esdeveniment a nivell europeu. 

Targeta del cafè-restaurant “Glorieta Barcelonesa” amb menús i preus

 

No obstant, des del punt de vista estrictament econòmic, el tancament de l'Exposició no té el mateix to positiu perquè ho faria amb un dèficit global de 6,720.584,92 pts. segons informe del Sr. Manuel Girona, comissari regi de la mateixa, al govern espanyol (5). És més, aquest efecte econòmic negatiu comportarà alhora un altre impacte perjudicial per a tots els ciutadans de la capital catalana quin és l’increment de preus dels productes bàsics. 

En qualsevol cas, un cop baixat el teló de l'Exposició, el món s'obre a un període de convulsions socials molt rellevants. Milers d'obrers queden sense feina a Barcelona i el fantasma de la pobresa i la misèria per a molts d'ells és una realitat. El descontentament troba sortida en actituds revolucionàries i els anarquistes, molt actius a la ciutat, capitalitzaran aquesta situació (atemptat contra el general Arsenio Martinez-Campos i bomba del Liceu al 1893, per exemple). Aquests anarquistes també crearien el sindicat CNT al Saló de Belles Arts de Barcelona al 1910. Tot plegat, tindrà impactes importants en el desenvolupament industrial i econòmic del nostre país que veurem en d'altres articles futurs.

I ara és el torn de Sabadell. Quines conseqüències va tenir per les nostres empreses aquesta Exposició? Doncs, en línies generals, els resultats van ser excel.lents, tota vegada que el Gremi de Fabricants obtingué la Medalla d'Or en el certamen per la seva aportació col.lectiva de fabricants. I a més a més, un d'ells, en Mateu Brujas és especialment destacat entre tots. D’altra banda, com hem dit, el Gremi va inaugurar aquesta fórmula de presentacions conjuntes per garantir la presència dels nostres industrials a les properes exposicions internacionals, algunes de les quals ja estaven en perspectiva (la de París de l'any següent) i d'altres no trigarien a produir-se, tant a Europa com a EE.UU., fonamentalment. I tot plegat, assumint que la projecció internacional de les nostres indústries (ja iniciada feia alguns anys) a partir d'ara ho seria de manera conjunta i no tant de forma individual com fins ara. 

Les visites dels particulars i els professionals als propers certàmens universals, però, ja no seran iguals a partir d'aquest any perquè tres mesos abans de la cloenda de l'Exposició de Barcelona, en concret, el 4 de setembre, l'estatunidenc George Eastman registraria la seva marca Kodak (un nom comercial sense significat concret) amb la qual patentaria i fabricaria el mateix any la càmera "Kodak 100 Vista" que suposaria tota una revolució en el món de la fotografia. El motiu era que amb aquest sistema es substituïa la complexa manipulació i ús de les plaques fotogràfiques existents per un rodet de cent exposicions que s'usava directament i sense cap tipus d'experiència prèvia ni professional. En acabar el rodet, la càmera era portada als laboratoris que les imprimien i incorporaven un nou rodet. Amb aquest sistema, ara la fotografia ja era accessible a tothom. Ràpidament aquesta s'universalitzaria i es facilitaria la producció de records personals i l'extensió de les instantànies en qualsevol esdeveniment personal o social. Assistim, doncs, al començament de l'era de la fotografia popular. 

No obstant,  no seria just acabar el nostre relat sense esmentar que sobre aquesta Exposició Universal també existeix una lectura crítica i, a més, força contundent que prové, justament, d'un historiador sabadellenc de prestigi. Em refereixo a Andreu Castells qui dedica a l'esdeveniment una valoració que ratlla el menyspreu tota vegada que l'atribueix un nul efecte real sobre la economia local i el limita a una operació de d'"opereta i lluïment" (2). De fet, Castells clarament s'explica la seva celebració com una mascarada per "fer oblidar la recessió econòmica" en la qual es troba immers l'estat espanyol i, sobretot, Catalunya després de la "febre de l'or". L'historiador situa el rol de la burgesia industrial de Sabadell en el seguidisme de la monarquia i l'estat que teatralitzen la seva aliança amb els nostres empresaris en una desfilada important de personatges il.lustres del sistema que visiten la nostra ciutat i que van des de la mateixa reina regent Maria Cristina, el cap del partit conservador Antonio Cánovas del Castillo (hostatjat a casa de Pau Turull i Comadran) o fins i tot el mateix alcalde de Barcelona i impulsor de l'Exposició, Francesc de Paula Rius i Taulet, qui en companyia de Víctor Balaguer visitaren el Centre Industrial, el Gremi de Fabricants i l'Ateneu Sabadellenc durant la seva estada a la nostra ciutat.

 

 

 

 

NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l'autor.

(1) Maluquer, J. I Torras, J.: La formació d’una societat industrial. Història econòmica de la Catalunya contemporània. Vol. 1. Enciclopèdia Catalana. 1994

(2) Castells, Andreu: Sabadell. Informe de l’oposició. Edicions Riutort. Sabadell, 1975

(3) Royes i Riera, Adrià: La fundació del Banc Sabadell i la indústria local. Recerques, N.47. 2003-2004

(4) Pot consultar-se el llibre de Montserrat Llonch, Esteve Deu Baigual i Genís Ribé (2013) Vendre el producte: publicitat i marca en el Sabadell tèxtil, publicat pel Museu d’Història de Sabadell

(5) Memoria sobre la Exposición Universal de Barcelona.  Imprenta de Henrich y Cía en Comandita. 1889

(1