SABADELL A L'EXPOSICIÓ GENERAL CATALANA DE 1871

La nostra història d'avui comença a gestar-se a la seu de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País situada a l'entorn del que avui seria aproximadament la Via Laietana de la Ciutat Comtal. Estem al 1870, gairebé un any abans de celebrar-se el que es coneixeria com l'Exposició General Catalana. En aquesta Societat funciona des de fa uns nou anys (1861) una Comissió Permanent d'Exposicions que és la generadora de propostes i iniciatives que originaran nous esdeveniments de gran magnitud (1). La Societat Econòmica Barcelonesa funciona encara avui dia i des dels seus inicis al 1822 (tot i no va quedar instaurada de manera definitiva fins el 1834) s'ha dedicat a promoure els interessos econòmics de Barcelona ciutat i la seva província (2).

Doncs bé, aquesta esmentada secció va suggerir en primera instància fer un certamen agrícola, industrial i artístic de totes les províncies espanyoles, una idea que finalment no va prosperar (segurament per problemes organitzatius, de terminis i molt probablement de finançament) però que va reconvertir-se molt ràpidament en allò que al capdavall va ser: una exposició només en clau catalana. Òbviament, era materialment impossible donar-li una dimensió estatal a un esdeveniment quina comissió organitzadora es reuniria per primer cop el dia 9 d'agost de 1871, a gairebé un mes vista per la data prevista d'obertura (1).

La Comissió Permanent d'Exposicions estava presidida llavors per Agustí Urgellès de Tovar, fill d'un fabricant de productes químics de Vilafranca del Penedès. Agustí també seria químic i un gran i guardonat professional que va crear productes i va protagonitzar estudis molt rellevants aplicats a vins i aigües minerals entre d'altres productes. Era membre de la Societat des de 1860  i va arribar a presidir-la entre el 1876 i 1877 (3).

La idea, un cop redimensionada i reconvertida en esdeveniment per a Catalunya, va ser finalment assumida com a ens organitzador per l'Ajuntament de Barcelona després d'una negativa de la Diputació Provincial a oferir el finançament requerit. Al capdavant de la Junta Directiva d'Exposició, Fires i Festes Populars que assumirà des de l'ens municipal aquesta organització trobarem al Sr. Francesc de Paula Rius i Taulet qui serà alcalde de la ciutat en diverses ocasions, una de les quals durant el període de gestació i celebració de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888.

 

Guia de l'Exposició General Catalana, obra d'Agustí Urgellés dedicada per l'autor

Ja tenim l'organització de l'Exposició en marxa i només falta definir l'espai en el qual celebrar-la. Per aquest objectiu es tria un dels pocs espais de la ciutat que, per dimensions i sense requerir de grans obres, pot satisfer les mínimes exigències de la Comissió. Es tracta de la Universitat de Barcelona i, en concret, el que s'anomenarà l'edifici històric. Aquest és l'edifici que avui dia coneixem i que havia començat a construir-se l'any 1863 per l'arquitecte Elies Rogent. Al 1871, on ens trobem, tot just s'han iniciat les classes però el conjunt de les dependències universitàries trigarà encara uns anys en ser inaugurat (1874) i definitivament acabat (1893).

La Universitat de Barcelona havia estat creada al 1842, un cop suprimida la Universitat de Cervera que havia estat imposada al 1717 com a única universitat catalana pel Borbó Felip IV en agraïment pel suport brindat per la institució lleidetana durant la Guerra de Successió. Les altres sis universitats varen ser tancades i prohibit l'ensenyament en elles. La primera seu de la Universitat de Barcelona havia estat al carrer del Carme (Convent del Carme) fins que el creixement d'estudiants i disciplines va exigir reubicar-la a un espai més extens i amb millors condicions per acollir alumnes, biblioteques, espais de pràctiques i d'altres serveis.

En la nostra narració sobre aquest esdeveniment, però, només ens ocuparem de la vessant industrial d'aquesta Exposició General Catalana tota vegada que l’objectiu serà aprofundir en la presència de la indústria sabadellenca en la mateixa. Malgrat això, res tenen a desmerèixer tant l'exposició artística com la de maquinària i objectes agrícoles que completen el ventall d’expositors i productes presents a Barcelona en aquesta fira.

 

Gravat publicat a la “Ilustración Española y Americana” el 25 d’octubre de 1871

I un cop centrat l’abast de l’enfocament d’aquest article és molt convenient aturar-nos un moment per amplificar la nostra mirada sobre aquest moment i analitzar les claus més rellevants del context polític, social i econòmic (tant a nivell català com espanyol) que marcaran la celebració de l’Exposició de 1871.

Per fer-ho, hem de remuntar-nos tres anys darrere, al 1868, quan tingué lloc a Espanya la revolució liberal de setembre. Aquesta començaria amb una sublevació militar que destronaria, finalment, i enviaria a l’exili a Isabel II tot donant inici a l’anomenat Sexenni Democràtic. El general Joan Prim i Prats, militar català progressista i un dels inspiradors d’aquesta rebel.lió armada, arribaria des de Londres acompanyat del progressista Pràxedes Mateo Sagasta i per Manuel Ruiz Zorrilla per incorporar-se a les tasques d’organització del nou executiu que dirigiria el país provisionalment fins a la celebració d’eleccions generals i posaria els fonaments dels canvis democràtics que es volien impulsar. El mateix Prim seria nomenat al gener de l’any següent (com a triomfador de les eleccions al capdavant d’una coalició monàrquica formada pel seu partit, el Partit Progressista, la Unió Liberal i el Partit Democràtic) President del Consell de Ministres i el general Serrano com a regent en espera de la selecció del nou monarca que ocuparia el tron del país. Prim restaria en aquesta posició fins a la seva mort el 30 de desembre de 1870 després de patir un atemptat tres dies abans quan sortia del Congrés dels Diputats.

 
Abans de morir, però, Prim havia dissenyat un govern en el qual s’integraven els dos principals partits que havien participat en la signatura del Pacte d’Ostende (16 d’agost de 1866) per enderrocar la monarquia borbònica. Es tractava del Partit Progressista (que liderava el mateix Joan Prim) i el Partit Unió Liberal del general Francisco Serrano. Aquest partit, en realitat, s’uniria al Pacte amb posterioritat a la seva signatura (inicis de 1868) però ocuparia el lloc del Partit Demòcrata que quedaria exclòs de la participació en aquest govern malgrat ser originalment també signant d’aquell Pacte. 

 
Entre les figures destacades d’aquest govern, podríem nomenar Laureà Figuerola i Ballester, economista i polític català que tindria a les seves mans com a Ministre d’Hisenda la delicada tasca d’implementar els canvis econòmics necessaris per redreçar el país per la via de l’obertura al món i l’establiment de bases sòlides que permetessin un autèntic desenvolupament industrial. Tot plegat hauria de situar l’estat espanyol en la via dels països moderns europeus. I,  efectivament, en el poc temps que Figuerola ocupà aquesta cartera (des del 3 d’octubre de 1868 al 2 de desembre de 1870 quan Amadeu I el substituiria al capdavant d’aquest ministeri), portaria a terme reformes de gran abast que podríem ordenar en dos grans eixos. En primer lloc, una reforma monetària que inclouria l’adopció de la pesseta de cinc cèntims com a moneda única per tot el territori espanyol i l’encunyació en plata i or de moneda nacional així com la imposició el sistema mètric decimal com a universal per a tots els territoris de l’estat. 

 
El segon eix reformista de Figuerola era la elaboració d’una nova llei aranzelària (1869) que contemplava la reducció progressiva dels impostos a les importacions i l’obertura del pais a una major competència exterior (4).

 
Malgrat l’encertat dels objectius del govern progressista, les mesures adoptades, sobretot les reduccions aranzelàries, aviat generarien un dèficit de la balança comercial de l’estat tota vegada que en una societat netament endarrerida tecnològicament, econòmica i social la introducció de mercaderies exteriors augmentà significativament i, a la llarga (succeí a partir de 1881, bàsicament) va derivar en una devaluació de la pesseta davant d’altres divises europees. Recordem, per exemple, que en aquests moments, les empreses tèxtils catalanes tenen una dependència pràcticament total de l’exterior pel que fa a la maquinària industrial tant en la seva adquisició com en el seu manteniment. 

 
Tot i aquests efectes negatius, des del punt de vista industrial, la competència externa de productes i matèries descobriria clarament als nostres fabricants la necessitat de reduir costos de de transformació per ser competitius i conservar, almenys, posicions de predomini en el mercat comercial espanyol. Així, aviat es veuria clarament la conveniència de substituir l’ús del carbó com a combustible de les empreses catalanes per la força hidràulica per moure les indústries. D’altra banda, el carbó de qualitat provenia d’altres països (Anglaterra i França, sobretot) i això comportava un cost excessivament elevat. Malauradament, les actuacions tendents a la reducció de despeses, també van provocar la substitució de mà d’obra masculina per femenina o fins i tot infantil, pitjor pagada, que van esdevenir situacions d’autèntica explotació i discriminació.

 
I aquesta difícil situació econòmica imperant als voltants de 1871 aterrava sobre un escenari econòmic català on les dificultats per a l’obtenció de cotó en el mercat americà com a conseqüència de la guerra de secessió (1861-1865) ja havia provocat una crisi tèxtil rellevant cap a 1862 que havia acabat amb les empreses que no havien pogut adaptar-se a aquesta situació i al possible ús de matèries alternatives. 

 
Malauradament, el quadre macroeconòmic negatiu no acaba aquí. Esmentarem un darrer escenari (per no avorrir el lector) que dibuixa la crisi financera que tingué lloc especialment a Catalunya com a territori més desenvolupat a nivell estatal per aquesta època. Era provocada per les sobtades pèrdues econòmiques sofertes per algunes companyies ferroviàries com a conseqüència dels elevats costos apareguts en la construcció de línies- Tot plegat provocaria de manera immediata que determinats bancs i societats de crèdit col.lapssessin per manca de liquiditat en no disposar del retorn dels crèdits cedits a aquelles companyies. Tal seria el cas de les catalanes Catalana General de Crèdit i Crèdit Mobiliari Barcelonès.

 

Memòria de l'exercici 1877 de Catalana General de Crèdit presentada a la Junta General d'Accionistes celebrada el dia 2 de març de 1878

 

 
Ara, però, hem de recuperar el discurs polític com a darrer element que completi la contextualització de l’esdeveniment que analitzem en aquest article. I ho fem en el punt en el qual les gestions diplomàtiques internacionals que Joan Prim realitza en primera persona permeten proposar al Congrés un candidat en la figura d’Amadeu de Savoia per ocupar el tro espanyol. En efecte, després de descartar diferents alternatives de possibles monarques en algunes corts europees, Prim obtindria el vist del rei Víctor Manuel II d’Itàlia per proposar al seu fill Amadeu de Savoia ser entronitzat a Espanya. La proposta fou acceptada per aquest i al novembre de 1870, els vots favorables de 191 dels 311 diputats de Las Cortes materialitzaran el relleu d’Isabel II a la monarquia espanyola. Amadeu arribaria a Madrid al mes següent per ser coronat com Amadeu I d’Espanya. Exactament, arribaria l’endemà de la mort de Joan Prim.

 
Però el seu regnat seria realment curt i ple d’incidents, conxorxes i, possiblement, traïcions. Justament dos anys després de l’inici d’aquell esclata la Tercera Guerra Carlina a més a més d’algunes altres insurreccions de caire federalista que serien durament reprimides. Les reticències, quan no obertament animadversió sobre el nou monarca per aquesta repressió i per altres motius, acabaran provocant la seva abdicació el dia 11 de febrer de 1873.

 

Guia per visitar l'Exposició General Catalana amb plànol de la planta baixa i primer pis

 

I és en aquest punt, un cop disposem de les dades precedents, que ja podem narrar els esdeveniments temporalment més propers a l’Exposició General Catalana i més directament vinculats amb el seu desenvolupament i realització. Així, a dos dies vista de la inauguració de l'Exposició, el rei espanyol Amadeu I, dins una gira per conèixer el seu nou regne, decideix visitar la ciutat de Sabadell (aquest circuit contemplava d’altres capitals catalanes i ciutats rellevants). Era el dia 22 de setembre. El monarca coneixeria l'Ajuntament (no en l'edifici actual que tot just havia començat a construir-se aquest mateix any però destinat a esser ocupat per l’Escola Pia) on seria rebut per l'alcalde accidental, Francesc de P. Benessat, i també es desplaçaria a la Casa de la Beneficència. Els industrials locals també estarien presents en la recepció i li farien entrega al monarca d'un escrit elogiós. També prepararen una petita exposició de peces de llana, panys i novetats que s’instal.laria a la sala de can Iglesias (5). Es conserva un relat complet d’aquesta jornada a Sabadell de la mà d’Antonio Pirala qui fou Secretari de la Casa Civil del rei Amadeu I. En ell s’explica l’arribada del monarca a l’estació del tren (capdavall de la Rambla) procedent de Montserrat, el seu desplaçament en carruatge per la Rambla, el seu àpat a casa de l’industrial Sallarès i la seva arribada a la sala d’exposicions dels teixits i productes tèxtils locals que exposaren industrials com Serret i Turull, Corominas, Massaguer, Voltà, Capmany i d’altres entre els quals estaven molts dels participants en l’Exposició General a inaugurar en poques hores. El rei acabaria aquesta breu visita a la nostra ciutat, que en aquell moment tenia clares simpaties per la causa republicana, tot fent nit a Can Borgonyó per dirigir-se l’endemà de tornada a Barcelona.

Aprofitarem l’avinentesa d’aquesta visita reial per dibuixar també el panorama de la nostra ciutat tot destacant alguns esdeveniments rellevants que hi tingueren lloc al voltant d’aquestes dates. Abans direm, però, que Sabadell disposa en aquests moments d’uns 15.000 habitants i que, laboralment parlant, la indústria llanera ocupa a uns 8.000 obrers (un 53,7% de la població) (6). Des del punt de vista empresarial, les noves lleis aranzelàries de 1869 del ministre Laureà Figuerola tindrien una forta oposició a la nostra ciutat principalment des de la plataforma de l’Institut Industrial, sorgit a partir del Gremi de Fabricants l’any 1863 per defensar de forma permanent els interessos de la indústria tèxtil local. En aquest sentit, les primeres actuacions de l’Institut ja havien estat per defensar-se d’una altra reforma aranzelària (1862). Inicialment, en formaven part d’aquesta institució 12 dels principals empresaris sabadellencs al capdavant dels quals estava com a President Pere Turull i Sallent. No obstant, l’Institut tingué una curta vida tota vegada que plegaria de les seves activitats al 1870 enmig de divisions internes, deutes i els diferents posicionaments estratègics dels seus components (7).

 

 

 

Llibre d'Antonio Pirala Criado El Rey en Madrid y en provincias publicat al 1872 com a crònica del viatge del monarca per Espanya al setembre de 1871. Pàgines on es mostra el relat de la visita a Sabadell

 

Els esdeveniments que remarquem per aquest any són aquests:

* l’1 de gener veu la llum per primer cop el setmanari “Revista Popular” com a òrgan de comunicació de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell. El seu Director fou Mossèn Fèlix Sardà i Salvany fins la seva mort al 1916. La publicació apareixeria, però, fins el 1928 i va conviure amb el “Butlletí”, també dedicat a transmetre noticies sobre les activitats de l’Acadèmia. 

 

 

Revista Popular, exemplar de 1891 de la publicació apareguda al 1871 i dirigida per Fèlix Sardà i Salvany

* El dia 5 de juliol es funda a la nostra ciutat el “Centro de Sociedades Obreras de Sabadell y sus contornos”, una organització que aplegarà diverses societats obreres existents fins el moment principalment a Sabadell i que seria presidit, en primera instància, pel teixidor d’ofici i republicà federal, Josep Cabané i Sans. Cabané adreçaria als obrers de la ciutat i de la comarca un manifest animant-los a adherir-se al Centre el 26 d’agost següent. Era un personatge conegut entre els cercles proletaris i republicans tota vegada que havia participat dos anys abans (1869) en el naixement del “Club Federal de Sabadell”. El “Centro” tindria la seva seu al carrer de l’Estrella, 110. Fou, a més a més, el germen de l’aparició, el 26 de novembre del mateix any, del setmanari “El Obrero” amb la redacció al carrer Lacy, 6.

* El 21 de juliol neix a Barcelona Marçal Ballús i Bertran. Esdevindria metge odontòleg i exerciria a Sabadell (consulta a la Rambla) després d’una substitució puntual realitzada a la nostra ciutat. Ballús era un gran aficionat a la fotografia i al cinema i fou directament el responsable de la primera projecció d’una pel.lícula a Sabadell. Ell havia conegut a París als germans Lumière, els inventors de cinematògraf al 1895. Després de conèixer les seves primeres pel.lícules quedà fortament impressionat i va decidir traslladar aquesta troballa a la nostra ciutat. Seria, efectivament, el 27 d’abril de 1897 quan hi tingué lloc la primera projecció als “Campos de Recreo” i seria, a més a més, la primera sessió de cinema que tingué lloc a Catalunya. Després, amb certa continuïtat, les projeccions es traslladaren a la Plaça del Dr. Robert i, més tard, fins i tot, a un local que Ballús obriria com a cinema a la Rambla l’any 1908 però que tancaria per dificultats econòmiques. Marçal Ballús moriria a Sabadell el 25 de febrer de 1937.

* Josep Duran i Sors moria a la nostra ciutat el dia 11 d’agost. Duran havia començat les seves activitats industrials cap el 1825-1827 aproximadament tot associant-se amb els industrials barcelonins Antoni Miarons i Josep Dòria per formar “J. Duran y Cía” sobre l’any 1832. L’empresa disposaria d’un dipòsit de llana a Barcelona on Miarons i Dòria la comercialitzarien. Al 1837 la societat introdueix les novetats de castors i setins de llana al mercat i al 1843 s’inicia a Sabadell la construcció del Vapor de can Pissit (a tocar de la Rambla) que entra en funcionament al 1845. “J. Duran y Cía” es dissoldria al 1866 per deixar pas a una societat on Duran participava amb els barcelonins (“Duran, Miarons y Dória”) mentre, alhora, inicia negocis propis amb el seu fill, Josep del C. Duran. Amb posterioritat a la mort del pare, l’empresa de Josep de C. Duran Mimó modifica la raó social a “Viuda de J. Duran e Hijos” (1883) per esdevenir “Hijos de J. Duran SCR” al 1891.

* Dos mesos més tard, el 25 d’octubre, també naixia a la nostra ciutat Domènech Soler Gili qui esdevindria un pintor (bàsicament, paisatgista) i escenògraf de renom. Fou deixeble de Joan Vila Cinca, tot i que la seva formació fonamental tingué lloc entre Barcelona i París (aquí com a escenògraf). Fou l’autor d’una proposta premiada amb el segon premi en el concurs de cartells de Festa Major de Sabadell de 1911 on el guanyador fou Antoni Vila i Arrufat. L’any següent, Soler Gili repetiria segona posició en el mateix concurs però ara la seva proposta seria la triada per il.lustrar el programa de mà de la Festa Major 1912. Moriria a Barcelona el 26 de novembre de 1951.

* Aquest any 1871 s’iniciarien les obres de l’edifici actualment ocupat per l’Ajuntament de Sabadell. Serien acabades l’any següent. El constructor era Gabriel Batllevell i Tort pare de Juli Batllevell qui seria arquitecte municipal i autor de la façana de l’edifici que mira a la Plaça del Doctor Robert. L’edifici allotjaria l’Escola Pia fins el 1880 que l’Ajuntament l’adquiriria. Després de realitzar-hi obres de condicionament, la corporació municipal s’hi instal.laria al 1885.

* Els hereus de Tomàs Coma i Miró (Josep Cuadras i Prim, casat amb la seva nèta Maria Feliu i el germà d’aquesta, Manuel Feliu i Coma) creen “Herederos de Tomàs Coma” i en són els gerents. Seria el germen del que posteriorment esdevindria “José Cuadras y Prim” (1893) i seguidament “S.A. Sucesora de Cuadras y Prim” (1902).

* Enguany també seria creada l’empresa “Juan Masagué y Cía” dedicada a gèneres de llana. El seu propietari era Joan Masagué i Vilarrúbies. Havia treballat a l’empresa dels Corominas com a teòric de teixits. Es casaria amb Maria Corominas i Pla (filla del propietari, Josep Corominas Umbert).
A partir d’aquest 1871, el vapor Badia (propietat de Josep Oriol Badia i quina activitat industrial comença al març de 1868) inicia la diversificació de la seva producció incorporant la filatura d’estam.

Per fi, el dia 24 de setembre de 1871, en el marc de les Festes de la Mercè (promogudes per l’Alcalde provisional de Barcelona, Francesc de Paula Rius i Taulet), s'inaugura l'Exposició General Catalana o Exposició de les Quatre Províncies Catalanes en mig d'alguna confusió i desorganització segons fan constar cronistes de l'època (8) i a les quals la visita reial no és aliena. El rei, com diem, hi assisteix acompanyat pel governador civil i l’Ajuntament de la ciutat i restaria en les dependències del certamen apenes una hora i mitja. L’endemà emprendria camí a Saragossa.

L’Exposició fou distribuïda en 35 departaments diferents que s'agrupaven en nou Grups més generals per encabir totes les expressions artístiques, agrícoles i industrials que es van presentar. Pel que fa als nostres interessos narratius, direm els fabricants sabadellencs van reunir-se en el Grup IV ("peces de vestir i teixits per a confecció") juntament amb els de Terrassa. Per la nostra part, i al contrari que el veïns terrassencs, no es va presentar cap expositor en el Grup V ("màquines i instruments emprats a les arts usuals i material de les mateixes”) malgrat disposar a la ciutat d’una incipient indústria mecànica de qualitat.

En total, Sabadell presentarà 11 expositors tèxtils i 1 del sector de la papereria. Es tractava de “Juan Claret e Hijos”, “fabricant de paper higiènic per fumar, paper blanc, llibrets i paquets tallats”, segons constava a la relació d’assistents. Aquest expositor es presentava realment per Barcelona (amb dipòsit de material al carrer Serra, 13-1a.) però disposava de fàbrica a Sabadell i per això també està registrat com a fabricant local. A més a més, s'hi presentaran dos conciutadans sabadellencs més. Es tracta de Francesc de Paula Benessat, alcalde provisional de la ciutat en aquell moment i quina aportació a l'esdeveniment serà una col.lecció d’animals dissecats i Feliu Dracons (Bracons?) qui presentarà un quadre. 

La relació detallada dels 11 fabricants tèxtils en qüestió seria aquesta:
 

• Casanovas e Hijos

• Juan Sallarès e Hijo

 

Lletra de canvi de "Juan Sallarès e Hijo" datada el 19 d'abril de 1879

 

 

• Hermanos Buxeda

• Juan Capmany e Hijo

• Montllor Hermanos

• Hijos de M. Planas

• Casanovas y Ferran

• Duran e Hijo

• José Badia

• Estapé y Cia

* Serret y Turull. Pere Turull i Sallent s’associa amb Antoni Serret i Palau al 1868 per crear la societat “Serret i Turull”, igual que abans s’havia associat amb d’altres empresaris i ho continuaria fent després. Aquesta societat tindrà un capital social de més d’un milió de reals i la seva seu estarà a Barcelona tot aprofitant la infraestructura de Serret i mantindria dipòsit de matèria al carrer Mendizàbal de Barcelona.. Es dedicaran a teixits de llana, mantoneria, etc. L’any següent però, 1869, moriria Pere Turull i Sallent malgrat la qual cosa la societat continuaria. El dipòsit de material original es traslladar-se al 1883 als carres Trafalgar, 26 i Alta de San Pedro, 31 de la ciutat comtal, 31. La societat finalment tancaria sobre 1898 quan trobem una darrera referència seva amb ubicació a la Carretera de Mataró, 143.

 

Factura comercial de "Serret y Turull" d'octubre de 1886

Els nostres fabricants, s’ubicaren, juntament amb els industrials de Terrassa, als departaments 19 i 20 (uns 491 m2) localitzats al final del bloc dret de l'edifici de la Universitat, a la primera planta. De fet, el conjunt de l'Exposició va ocupar aquesta planta i la totalitat de la planta pis de la mateixa. 

Detall de la Guia de visita de l'Exposició

L'Exposició restarà oberta fins el dimecres 15 de novembre. Aquest dia l'organització decreta una jornada de portes obertes i entrada de franc per tothom, la qual cosa es saldarà amb la visita d'un bon nombre de treballadors i classes populars. Serà, doncs, una jornada d'assistència massiva que posarà fi a gairebé dos mesos d'activitat que haurà comportat, com assenyala Agustí Urgellès de Tovar en el seu balanç sobre l'esdeveniment (1), un nombre de visitants autènticament rellevant per a l’època tot i ser de caràcter "local". En concret, es parla d’un registre de 150.892 persones.

 

Gravat publicat a la “Ilustración Española y Americana” el 5 de desembre de 1871

Des de la vessant estrictament econòmica, aquesta Exposició comportarà finalment un balanç positiu tota vegada que es dóna un petit superàvit un cop liquidades totes les despeses d’organització. En el mateix informe, Urgellès indica que la xifra final d'ingressos serà de 433,65 pts. un cop satisfeta la "nòmina dels empleats de secretaria fins a final de mes".

I a nivell de reconeixements i premis, només podem dir que la representació sabadellenca del tèxtil no va obtenir reconeixements formals rellevants per part de l'organització. De fet, el primer premi del Grup IV (peces de vestir i teixits per a confecció) va recaure en el Sr. Ignasi Amat de Terrassa. No obstant, els nostres conciutadans sí que sembla que varen tenir cert èxit comercial. Així, La Ilustración Española y Americana destaca en la seva edició XXXI de 5 de novembre que l'empresa “Capmany y Cía.” havia venut tota la seva col.lecció a un sol comprador (9).

 
En definitiva, les portes d'aquest esdeveniment es tanquen i, com sempre, no manquen les crítiques ja sia sobre l'espai que ocupava o el gran nombre de sectors industrials no representats (10), sobre la manca de nivell de les obres artístiques exposades o bé sobre l'organització (9). Però malgrat tot, els nostres industrials hauran generat coneixement i experiència sobre esdeveniments d’aquest abast que els seran molt útils en les properes trobades internacionals de Viena (1873), Filadèlfia (1876), Paris (1878, 1889 i 1900) i Barcelona (1888), entre d'altres. 

 
Parlant, però, en termes polítics i socials, la situació distarà molt de ser estable a partir de la cloenda d’aquesta Exposició. Com hem explicat, el regnat d’Amadeu I serà accidentat i breu perquè al febrer de 1873 abdica i torna a Itàlia tot donant pas a la Primera República espanyola, una jove República que no arribarà a quallar tota vegada que el 29 de desembre de 1874, i després d'un pronunciament militar encapçalat pel general Martínez-Campos, s'inicia la restauració borbònica. La inestabilitat política és evident i les conteses electorals que evidencien la fragilitat del poder polític són constants. D’altra banda, les guerres carlines encara perdurarien fins el 1876.

 
L’escenari internacional estarà marcat per dos fets rellevants. D’una banda, la repressió exercida contra el moviment socialista i anticapitalista a França com a conseqüència de la Comuna de Paris, la primera temptativa històrica seriosa de subvertir l’ordre social. De forma indirecta, aquesta experiència de revolució social influiria sobre l’escissió que l’any següent (1872) tindria lloc dins el moviment obrer internacional amb l’aparició de dos corrents diferenciats: el marxista i el bakuninista o anarquista. I en segon lloc, en el panorama europeu apareix una nova potència que esdevindrà un jugador amb gran protagonisme posterior. Ens referim al segon Reich alemany sorgit després de la guerra franco-prussiana (1870-1871) i l’annexió de les possessions germanoparlants d’Alsàcia i Lorena per part del Kàiser Guillem I que estaven en poder dels francesos. 

 
Aterrant a Catalunya i des d’un prisma cultural (però que esdevindria ràpidament un element polític) aquest any de 1871  (1 de febrer) també apareixeria la publicació quinzenal “La Renaxensa”, la primera publicació íntegrament en català des de 1714. Tot i néixer amb vocació exclusivament cultural, aviat esdevindria una plataforma política catalanista que s’uniria al corrent reivindicatiu de la personalitat de Catalunya i la voluntat de diferenciar-se clarament de la nació espanyola.
Com es veu, doncs, estem a les portes de noves transformacions profundes de l’estructura social i del mon que tindran les seves rèpliques a escala en els esdeveniments de la nostra ciutat i que seran objecte d’atenció en noves narracions al respecte.

NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l'autor.

 
(1) Agustí Urgellès de Tovar: Exposición General Catalana de 1871.  Imprenta de Leopoldo Domènech. 1871

(2) Web Oficial de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País (www.amicsdelpais.com)

(3) Baltar Moner, Jaume: Els altres vilafranquins (II). Agustí Urgellès de Tovar (1828-1895). Químic, editor, articulista, prohom... a la Vilfranca del XIX. Del Penedès. 2011

(4) Maluquer de Motes, Jordi i Torras i Elias, Jaume: Història econòmica de la Catalunya contemporània. Volum I. La formació de la societat industrial. Enciclopèdia Catalana. 1994

(5) Burgués, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Sabadell. 1929

(6) Benaul i Berenguer, Josep Maria. Industrialització i moviment obrer a Sabadell, 1840-1868. Estudi General, [en línia], 1981, Núm. 1, p. 187-9, https://raco.cat/index.php/EstudiGral/article/view/52318 [Consulta: 9-10-2021]. En aquest estudi, Benaul capgira literalment les dades que en l’obra original d’Antonio Pirala es donen sobre el nombre d’obrers sabadellencs en les indústries llanera i del cotó. Pirala atribueix els 8.004 empleats a què es refereix Benaul a la indústria del cotó i no de la llana. És cert, però, que molt probablement Pirala confón els sectors tota vegada que els estudis tant de Banaul com d’Estseve Deu demostren la preponderància del sector llaner sobre el cotoner en aquesta època a Sabadell. Però literalment, no és el que diu l’obra d’Antonio Pirala: El Rey en Madrid y Provincias (pàg. 336 i 337). Madrid. 1872.

(7) Benaul i Berenguer, Josep M. et altr. El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Enciclopèdia Catalana. 2009

(8) Vegis diari La Independencia. Diario Republicano Federal del dia 25 de setembre 1871

(9) La Ilustración Española y Americana. Núm. XXXI de 5 de novembre 1871

(10) La Imprenta. Diario de Avisos, Noticias y Decretos. Barcelona, 24 de novembre de 1871