EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE PARIS 1867: LA PRESÈNCIA DEL TÈXTIL SABADELLENC

Després de l'èxit del que fou considerada la primera Exposició Universal realitzada a Londres al 1851, París es va afanyar a organitzar-ne la següent l'any 1855 atreta per les possibilitats de notorietat i benefici reputacional i comercial que havia suposat l'anterior certamen a la ciutat anglesa. I és amb aquest mateix ànim, que Paris torna a convocar una nova edició al 1867 (just la que ens ocuparà en l'article d’avui); però a més a més ho faria amb una cadència de repetició d’onze anys fins a 1900 convertint-se, així, en el país amb més experiència acumulada en fires mundials. 
 
La cita de 1867, però, és una obstinació personal de l'emperador Napoleó III per mostrar al món la grandeur del Segon Imperi que ell governava i, per què no dir-ho, per millorar davant el seu poble la pròpia imatge, certament enterbolida en la darrera fase del seu regnat (Napoleó III moriria al gener de 1873) per la repressió de les protestes populars (havia sofert un atemptat al 1855) i per una guerra amb els alemanys en la qual França obtingué un clara derrota que comportaria el final del Segon Imperi i la pèrdua d’Alsàcia i Lorena.
 
La primera decisió de Napoleó III d’organitzar aquest nou esdeveniment mundial, sorgí cap el 1864. Llavors, l’emperador i el seu govern havien previst que el cost de construcció i organització de l’Exposició seria suportat per la corona i la capital francesa a més a més d’algunes aportacions de caràcter privat. Però la realitat és que fer possible aquest esdeveniment internacional comportaria un important dèficit econòmic degut a unes despeses absolutament disparades que finalment seria cobert pel mateix estat i per la municipalitat parisenca.
 
Per materialitzar aquest objectiu, la ubicació seleccionada pel mateix emperador fou la del Camp de Mart, escenari habitual de les pomposes desfilades militars a la capital francesa i, anteriorment, de les principals manifestacions populars durant la Revolució.  Era, de fet, un escenari amb una superfície espectacular de 48 ha. a les quals es van sumar 21 ha. addicionals en afegir al perímetre de l'Exposició l'illa de Billancourt. Com podem veure, un entorn únic per posar de relleu tot allò que Napoleó III volia comunicar als països assistents sobre el seu país i el seu regnat. I la construcció del complex que allotjaria l’Exposició fou assignada a l’enginyer J. B. Krantz i a l’arquitecte Léopold Hardy als qual s’uniria un jove Gustave A. Eiffel al qual li assignaren la responsabilitat de la construcció de la Galeria de les Màquines.
 
L'Exposició de 1867 abandonaria la idea de l'espai comú a totes les nacions per a la col.locació i ordenació dels productes exhibits (ja assajada a l'Exposició de 1855) i començaria a permetre l'ús individual dels pavellons nacionals que seria la norma en successives fires internacionals. En aquest sentit, algunes dels estats més potents del continent van fer reserves d'espai significatives. Així, el país amfitrió ocuparia uns 67.000m2, gairebé el triple de l'espai que Gran Bretanya (23.500m2) i més de cinc vegades la superfície destinada a Alemanya del Nord (12.800 m2). Espanya ocuparia 2.015 m2. Un total de 40 països estaven inscrits com a participants en l'esdeveniment.
 
Els productes seleccionats pels diferents països per aquesta Exposició es presentarien en 10 Grups que, a la vegada, es dividirien en 95 Classes. Pel que fa a expositors, aquesta edició suposaria per l'estat espanyol la presència de 2.648 participants que estarien presents en gairebé tots els grups en els quals es classificarien els productes segons les autoritats franceses de l'Exposició. I si concretem en el Grup 4, grup en el qual s'enquadraven els nostres fabricants perquè estava ocupat per "Vestimenta (tejidos incluidos) y otros objetos llevados por las personas", trobarem la participació de 174 expositors provinents de l'estat espanyol entre els quals localitzarem els sis industrials sabadellencs.
 
Abans, però, d’avançar més en la descripció de la pròpia Exposició, seria molt interessant preguntar-nos per les claus que identifiquen aquest moment històric i que contextualitzen aquesta decisió d’organitzar una nova Exposició Universal a Paris. 
 
Doncs bé, si fem això, ràpidament podem descriure aquests aspectes que segueixen com els més significatius i rellevants. 
 
Des del punt de vista polític, en aquest any 1867 ens trobem en plena redefinició de l’espai europeu amb la proclamació de la Confederació d’Alemanya del Nord liderada per Prússia que incorporarà territoris en possessió francesa i austríaca per conformar aquest nou ens territorial, polític i militar, germen de la gran Alemanya posterior. En aquest sentit, igualment, assistim aquest any a la creació d’un Parlament autònom d’Hongria amb el vist i plau d’Àustria i emparat en una monarquia de doble corona austríaca i hongaresa, un invent que va perdurar només fins a l’acabament de la Primera Gran Guerra. 
 
 

 
Revista satírica La Flaca de Barcelona corresponent al dia 5 de desembre de 1869. Crítica a l'emperador francès en el seu enfrontament amb els prussians


També en clau política, però aterrats a l’estat espanyol, podem remarcar que el país està immers en un camí de desgast accel.lerat de la monarquia borbònica que conduirà sense remei a la revolució de 1868 i l’inici del Sexenni Democràtic. El 22 de juny de 1866 havia esclatat a una caserna de Madrid una sublevació militar republicana (coneguda com la revolta del sergents) contra Isabel II que fou ràpidament sufocada per Serrano i O’Donell de manera absolutament sagnant, amb 200 baixes, 300 rendits, 1.000 presoners i 66 caporals i sergents afusellats (1). Aquesta, però, no seria la darrera vegada que s’intentava una revolta definitiva contra la reina. Justament l’any següent (agost de 1867), Prim des del seu exili, Castelar, Orense i Pi i Margall tornen a mobilitzar la població. Ara, al contrari que l’any anterior, el moviment és bàsicament civil i concentrat a Catalunya (Barcelona i Tarragona, sobretot) i l’Alt Aragó. 
 
A Sabadell, les forces republicanes federals participarien en l’aixecament d’aquest estiu tot acompanyant d’altres milícies provincials comandades per Joaritzi, Lostau i Jubany. Després de ser derrotats i aquesta segona sublevació novament sufocada, els nostres conciutadans més implicats en l’alçament (com ara en Met Cañomeras) van refugiar-se a cases de parents o coneguts o van fugir a Sant Llorenç del Munt o al Puig de la Creu per evitar la repressió que vindria. L’Ajuntament de Sabadell va ser dissolt i nomenat un nou consistori afí a la monarquia comandat per Feliu Vilarrúbias, un advocat i  diputat provincial que procedia d’una família de tradició carlina. L’anterior Alcalde i part dels regidors cessats foren empresonats.
 
Leopoldo O’Donell, després de la revolta del sergents del mes de juny, abandona la presidència del govern espanyol i es retira a Biarritz on moriria el 5 de novembre de 1867 als 58 anys. La seva absència permetria que el seu  partit, la Unió Liberal, intenti -de la mà de Serrano- un acostament al Partit Progressista de Joan Prim que havia signat l’any anterior el Pacte d’Ostende amb el Partit Demòcrata per enderrocar Isabel II.
 
En termes econòmics, l’any anterior (1866) s’havia iniciat una crisi generalitzada d’abast europeu (començant per Londres) que tant a Espanya com a Catalunya tingueren com a comú denominador un desviament extraordinari de capitals invertits en empreses ferroviàries que protagonitzarien la construcció i explotació de les línies que unirien la Ciutat Comtal i Tarragona, Saragossa, Girona i Granollers, fonamentalment. Igualment, capitals catalans també s’invertirien en empreses ferroviàries d’altres ciutats espanyoles la qual cosa incrementaria aquesta important concentració de fons en un mateix sector on, al capdavall, aquelles no aconseguirien que les línies fossin realitzades en els terminis previstos. Això provocaria una manca de liquiditat en algunes de les entitats bancàries i societats de crèdit intervinents en el procés que comportaria un efecte en cadena de greus conseqüències. Socialment parlant, Teodoro Llorente descriuria en el seu llibre de viatges sobre les Exposicions Universals de 1867 i 1878 a París l'ambient de crisi i depressió que es viu a Barcelona, ciutat de pas cap a la capital francesa, quan hi arriba el 1867. I ho fa amb les paraules que diu que veu escrites en un gran nombre de comerços i locals de la ciutat: "EN LIQUIDACIÓ" (2).
 

Llibre de viatges de Teodoro Llorente a les Exposicions Universals de Paris de 1867 8 1878 

 
D’altra banda, aquest període coincidiria amb l’anomenada “fam del cotó” la qual tindria clarament i directa una incidència en la indústria tèxtil catalana i, sobretot (perquè gairebé era dir el mateix), a la indústria tèxtil de Sabadell i Terrassa. Aquesta “fam del cotó” estava provocada per la guerra de secessió dels Estats Units i l’actuació de la marina unionista en blocar els ports dels confederats tot evitant la sortida a l’exportació del cotó que produïen els estats del sud. Això implicava, de facto, un decrement radical d’oferta d’aquesta matèria primera de la qual aquest país era el líder mundial en producció i un increment extraordinari dels seus preus d’adquisició i, al capdavall, del producte final. Tot plegat generaria la conseqüent reducció de les vendes (3). 
 
En aquest sentit, tot acostant la mirada a la nostra ciutat, la reducció de l’oferta de cotó es traduiria (sobre la dècada de 1860-1870) en una disminució clara de la producció de teixits de cotó alhora que s’observa un increment evident de la incorporació del teler mecànic als processos de producció de cotó (però també de la llana) per intentar reduir el seu cost i fer més competitiu el producte final.

En aquest moment, la gran majoria de la maquinària emprada pels nostres fabricants provenia d’Anglaterra, França, Suïssa, Bèlgica o Alemanya i, en menor mesura, d’algunes indústries locals ubicades a Barcelona (“Alexander Hermanos”, per exemple, però també “La Maquinària Terrestre y Marítima” entre d’altres).  Els nostres tallers locals de construcció de maquinària tèxtil que tanta rellevància adquiririen uns anys més tard, encara no estaven al nivell de coneixement i experiència suficients per prendre el relleu als exportadors europeus que nodrien les nostres empreses amb telers mecànics. Així, Francesc Duran i Cañameras s’acabava d’establir a Sabadell feia quatre anys (1863) provinent de Martorell per fundar a la nostra ciutat un taller de reparació de màquines de tot tipus alhora que fabricava, però, alguna premsa per elaborar vi. El seu primer teler mecànic, no obstant, no sortiria de la seva empresa fins 1876. I Ramon Baciana encara treballa i viu a Castellar del Vallès tot regentant també un taller de reparació de maquinària (obert al 1832) que no traslladarà a Sabadell fins 1879.

Els dos factors que es sumen a la crisi que descrivim (el financer i el tèxtil), tot i ésser d’àmbit estatal, acabarien afectant també a la indústria llanera de la nostra ciutat perquè a l’atur generat per la fallida d’empreses cotoneres locals s’afegiria a continuació la desviació de la demanda de productes de llana cap als productes de menor preu que no es fabricaven justament a Sabadell sinó a Terrassa, Alcoi i Béjar (1) i, al capdavall, també la recessió de la indústria llanera local.

 

 

Per acabar, és important incorporar en aquesta contextualització històrica alguna referència a la vida cultural del nostre país tota vegada que ens trobem en un moment rellevant del desenvolupament de la llengua catalana. Efectivament, aquest any de 1867 apareix publicat a la revista popular Un tros de paper (apareguda al 1865) el primer manifest  per a la unificació i regularització del català. Des de 1860 aproximadament, la presència del català en les publicacions periòdiques i revistes satíriques així com d'altres manifestacions culturals com el teatre popular creix de manera molt decidida. Durant aquesta època, autors com ara Pitarra (Frederic Soler) o Damas Calvet triomfen entre el públic "no culte" amb obres de temàtica satírica, de crítica contra el poder, les classes benestants i la moral en forma de comèdies. I això és quelcom que en determinats sectors refinats del catalanisme representat en els Jocs Florals, no acabava d'agradar. 
 
 
"Gra y palla" és un conjunt de narracions lleugeres de Frederic Soler (Pitarra) publicades el 1867


Probablement, aquest ascens social del català en detriment del castellà fou el detonant de la publicació d'una Reial Ordre de 15 de gener d'aquest any que ens ocupa dictada pel ministre de la Governació de Madrid, Luis Gonzàlez Bravo on s'advertia que no s'acceptarien a censura obres escrites exclusivament "en cualquiera de los dialectos de las provincias de España". Aquest era l'ambient que es vivia des del carrer i des dels despatxos en relació a la nostra cultura.

I ara, arribats a aquest punt, seria el moment de focalitzar l’atenció a la nostra ciutat i enumerar els esdeveniments més rellevants que configuren la situació de Sabadell des del punt de vista social i econòmic durant aquest 1867, moment en el qual els nostres fabricants assisteixen a París. Començarem tot dient que llavors Sabadell era una població (fins a l'abril de 1877 no obtindrà el títol de ciutat per reial decret del govern espanyol signat per Alfons XII) d'uns 20.000 habitants que tenia com Alcalde des del mes de gener a Feliu Vilarrúbias i Busquets (imposat pel govern d’Isabel II) que tan sols estaria en aquesta posició fins l'any següent quan esclata la Revolució de Setembre (l'anomenada Gloriosa) i provoca la fugida de la reina d'Espanya tot donant pas al Sexenni Democràtic, així com al canvi de partits dominants en tots els àmbits de la societat.
 
En particular, tot seguit enumerem els esdeveniments més significatius que marquen la vida de la nostra ciutat en aquest any:
 
* per acord entre el govern espanyol i la Santa Seu, es dóna curs (juny) a la creació d’una segona parròquia a la nostra ciutat a la qual es dotaria més endavant d’una església pròpia que, un cop construïda, seria la segona església de Sabadell. La nova parròquia seria batejada com a Santa Maria de la Puríssima Concepció. Al gener de l’any següent s’aprova el nomenament del rector de la mateixa que recau en mossèn  Melcior Arús i Diviu. L’església pròpiament dita inicia el periple de la seva construcció al 1879 quan se signa un acord mitjançant el qual l’església accepta la donació dels terrenys que ocuparia finalment i que estaven en mans d’uns propietaris privats, sempre i quan l’activitat del culte es mantingués, segons condició imposades per aquests. En cas contrari, els propietaris cedents reclamarien de nou el retorn del terreny. Aquest acord faria possible que el projecte arrenqués definitivament. La primera pedra del temple es col.loca el dia 2 d’agost del mateix any i després de diferents dificultats (sobretot pressupostàries) aquest és beneït pel Bisbe Català el dia 31 de juliol de 1885 tot i que la inauguració oficial s’ajornaria dos dies més per fer-la coincidir amb la Festa Major de la ciutat.
 
* També és l'any del naixement (2 de maig) de Manuel Folguera i Duran, qui seria el fundador del Cercle Català de Sabadell (1887) i un dels impulsors de la publicació Lo Catalanista (1887), així com President de la Unió Catalanista (1901). Folguera també era enginyer industrial i sota la seva direcció es van edificar algunes de les xemeneies de les nostres empreses. Tal era el cas del Vapor de ca l’Escapçat (1897), de cal Molins (1901) o del Pissit (1911), després de l’incendi que al 1909 va destruir l’empresa.
 
* El mestre i pedagog Agustí Rius i Borrell i l’advocat  i cronista de la vila Josep Sardà i Gavaldà publicarien aquest 1867 la notable obra Guia histórica, estadística y geográfica de Sabadell realitzada per la mà experta dels Establiments Tipogràfics de M. Torner. 
 
* Al 1867 s’acaben les obres del Vapor Badia, propietat d’en Josep Oriol Badia i Juncà i construït segons el projecte de Josep Lamera i Sanfeliu, quina llicència havia estat atorgada per l’Ajuntament l’any anterior.  No era el primer projecte en el qual Josep Oriol Badia intervenia perquè al 1849 havia estat soci en el Vapor Sabadellés. Ara, però, actuava per compte propi. El Vapor Badia estaria dedicat a la filatura i rentat de llana tant com activitat pròpia d’aquell com emprant el sistema de lloguer d’espai industrial a d’altres empresaris que, a més a més, podien tenir accés a maquinària de vapor també llogada. El Vapor entra en funcionament l’any al març de 1868 i va restar actiu fins ben entrat el segle XX. En el moment de la seva construcció estava dins un espai absolutament privilegiat de la ciutat tota vegada que tenia pràcticament al davant l’estació de ferrocarril que permetia l’arribada de matèries primeres i també la sortida del producte fabricat. Josep Badia fou també el responsable de la introducció a Sabadell la filatura d’estam.
 
* I és l'any de la mort a Barcelona (el dia 7 de gener) de l'Antoni Casanovas i Bosch que havia estat l'artífex de la construcció del Vapor d'en Rovira del carrer de la Concepció. Casanovas fou un industrial de gran iniciativa comercial. Amb 29 anys (1824), s’associa a quatre fabricants barcelonins i funda la societat “Antonio Casanovas y Compañia” amb la qual aviat es convertiria en el fabricant més important de la nostra ciutat. Al 1837 ja el trobem com a fabricant individual i al 1848 com a constructor del seu propi vapor anomenat Vapor de la Rovira al carrer de la Concepció. Aquest es posa en funcionament tres anys més tard ja dotat de maquinària a vapor. Seria nomenat President del Gremi de Fabricants per primer cop al 1845 i ho seria fins el 1847. De nou ho seria al 1854 però només per un any. Al 1857 els seus fills ja estan incorporats a l’empresa. La casa familiar que construiria dos anys més tard (1859) esdevindria amb el temps jutjat de Primera Instància, seu provisional de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i també de l’Escola Industrial de la ciutat. Al 1866, Casanovas fou President del Gremi de Fabricants en una darrera ocasió i també per un any. Amb una trajectòria complicada i accidentada i amb nombrosos canvis de rumb, la família Casanovas continuaria els negocis fins l’any 2000.
 
* L’anomenat Casal de l’Estudi, l’edifici que acolliria la seu de l’Ajuntament o Comú de la ciutat fins que aquest fou traslladat a la seu actual, es reformaria i ampliaria aquest 1867. El Casal fou construït i pagat pel Comú segons consta en documents que daten de 1599 i que recullen  l’acord del mateix per fer-ho. Les obres s’inicien al 1600 i està documentat que finalitzaren el dia 1 de gener de 1603. Originalment, l’edifici estava literalment enganxat sobre la muralla baixmedieval del segle XIII-XIV. A banda de les dependències del Comú, el Casal havia acollit també una escola de “primeres lletres”, una presó i una sala de juntes per gremis (4). L’ampliació que ara, al 1867, es realitza al que avui ubiquem a la cantonada del carrer de la Rosa i el carrer de Gràcia.
 
* Aquest any de 1867, l’empresa participada per Josep Duran i Sors “J. Duran y Cía.” passa a denominar-se “Duran, Miarons y Doria”.  Josep Duran obre el seu primer negoci de fabricació de llana sobre l’any 1825 o 1827. Al 1832 s’associa amb els industrials barcelonins Antoni Miarons i Josep Dòria per formar “J. Duran y Cía” que tindria el seu dipòsit de llana a Barcelona on els barcelonins la comercialitzarien. Cinc anys més tard, l’empresa introdueix les novetats de castors i setins de llana al mercat. Al 1843, s’inicia la construcció del Vapor de can Pissit a tocar de la Rambla on s’instal.laria la societat. La fàbrica entra en funcionament al 1845. Josep Duran i els seus socis participen en l’Exposició General de Barcelona de 1844 i a l’Exposició Industrial de Madrid de 1850 així com a l’Exposició Industrial i Artística de Barcelona de 1860. Al 1866 es dissol “J. Duran y Cía” i Josep Duran continua amb el seu fill, Josep del C. Duran.

* Juan Sallarès i Marra, que havia obert un negoci propi l’any 1835 després d’haver treballat per tercers, s’associa aquest 1867 amb el seu gendre, Jaume Molins i Feliu després d’haver incorporat a l’empresa el seu fill, Joan Sallarès i Pla. Per aquest fet, l’empresa modificarà la seva raó social per “Juan Sallarés e Hijo”.

* Enguany neix el famós teatre “Campos de Recreo” de la mà del sabadellenc Miquel Fàbregas que crea un espai destinat a espectacles (teatre, circ, òpera, etc.) amb un aforament de 1.350 persones però que amb els anys ampliaria aquesta capacitat fins disposar d’un aforament d’uns 2.500 espectadors. Dissortadament, només tres anys més tard, al 1870, “Els Campos” patiria el primer dels dos grans incendis que van estar a punt d’arruïnar el projecte. Finalment, no seria així i aquesta emblemàtica instal.lació va restar dempeus fins el seu enderrocament al 1977. 
 
* Antoni Taulé Busquets fundaria aquest any una empresa de fabricació de cintes de cardes al carrer de Sant Joan. Era “Taulé y Cía” la qual es transformaria en “Viuda e Hijos de A. Taulé” a la mort del fundador, l’any 1905. Els titulars del negoci seran ara la seva vídua, Maria Soley, i els fills Antoni i Joaquim Taulé Soley.

Però el nostre relat ens reclama tornar a l’Exposició en el punt que l’havíem deixat uns paràgrafs abans quan parlàvem de la seva construcció. Finalment, l’Exposició Universal de Paris de 1867 serà inaugurada per l'emperador i l'emperadriu el dia 1 d'abril en una cerimònia enormement pomposa on s'escoltaria per primer cop la composició "Himne à Napoléon III et à son vaillant peuple" encarregada a Gioachino Rossini el mes de març anterior i que es convertiria en l'himne de l'Exposició. Malauradament, Rossini moriria el mes de novembre de l'any següent.
 
Des del punt de vista d'assistència, el certamen de Paris seria un notable èxit tota vegada que van concórrer 52.226 expositors en representació de 40 països, 15.055 dels quals procedien del país amfitrió i les seves colònies. A més a més, 6.176 expositors més vindrien des de la Gran Bretanya i Irlanda, i 703 dels Estats Units a més a més d'un petit nombre que ho feien des de Canadà.
 
En aquest clima de grandiositat de xifres, però, la relació d'expositors sabadellencs no fou especialment brillant quant al nombre d'assistents. Els pocs fabricants sabadellencs que hi assistiran possiblement ho facin amb la necessitat d'aprofitar l'Exposició de la millor manera pels seus interessos econòmics i compensar, així, la notable reducció de comandes i beneficis provinents del mercat espanyol vist l’entorn de crisi que hem descrit més amunt. En aquest sentit, és curiosa la referència que fa el catàleg general de la secció espanyola a les condicions de descompte del 3%, per exemple, que aplica el nostre conciutadà Josep Badia als pagaments en efectiu de les compres del seu catàleg (5).
 
 
Carta de l'Alcalde de Tarragona adreçada als industrials i comerciants de la població animant a participar en l'Exposició Universal d'aquest any
 
 
Aquí tenim la descripció literal dels expositors de la nostra ciutat que en fa Lluís Tasso a la seva obra (6), tot indicant algunes dades històriques de l'empresa, els productes exposats i, fins i tot, els preus assignats a cadascun d'ells. Abans d'enumerar-los, direm que tots ells estaven enquadrats, segons els criteris de classificació de l'Exposició, en el Grup IV que el constituïen tant els fabricants de filats i teixits de cotó (Classe 27) com també els de filats i teixits d'estam (Classe 29) o els de filats i teixits de llana cardada (Classe 30). També recordem ara que tots ells es presenten a títol personal tota vegada que fins l'Exposició de 1888, la representació col.lectiva sota la marca del Gremi de Fabricants no apareixerà. En aquests moments, el Gremi està presidit per Pere Turull i Sallent que és alhora President (i ho serà fins la seva mort dos anys més tard) de l'Institut Industrial de Sabadell. Anem a conèixer, doncs, els nostres expositors:
 
1. José Badia. Fabricant de filats d'estam i llana pentinada. Recordem que aquest any havia acabat la construcció de la seva nova fàbrica, el Vapor Badia.

 

Full del llibre Cataluña en la Exposición Universal de Paris 1867 publicada per Lluís Tasso
 
 
2. Agustín Brujas Hijo y Compañía. Fabricant de patens i llanes dolces. "Los géneros de esta fábrica muy conocidos en España, y particularmente en Madrid, son solicitados por su excelente tejido, por sus dibujos de gran novedad y por su hermoso colorido. Cuando SS.MM. y AA. visitaron la villa de Sabadell recorrieron la Exposición que formaron los fabricantes de lanerías, y todos los cortes que eligió S.S. el rey resultaron ser de esta acreditada fábrica”. L’autor explica que Brujas disposa de 40 telers.

3. Joaquin Casanovas e Hijos. Fabricante de pañería. "Este acreditado establecimiento data del año 1833... se recomienda por su buena calidad y arreglo de los precios que fijan... han merecido el honor de ser premiados en cuantas exposiciones, nacionales y extranjeras han concurrido”. També Orellana (8) comenta sobre ell que disposa en aquests moments d'una màquina de vapor de 24 CV per moure la seva indústria i que la fàbrica dóna feina a 120 obrers.

4. Juan Sallarés. Fabricant de llaneries. Es detallen els seus premis en diverses exposicions espanyoles i internacionals i s'esmenta el fet que és Vice-President (en representació de l'estat espanyol) dins l'Acadèmia Nacional de París.

Lletra de canvi girada per Juan Sallarés e Hijo el 19 d'abril de 1879

 
5. José Voltà y Viver. Fabricant de llaneries i astracans. La descripció d'aquest expositor remarca la seva activitat exportadora a Europa (Itàlia i Portugal), Estats Units i Havana. També fa esment dels seus premis com ara la medalla de primera classe obtinguda a l'Exposició Universal de Paris de 1855.

6. Gorina e Hijo. Sobre aquest expositor he descobert un lapsus en el llibre usat com a base per aquesta relació de fabricants sabadellencs (6), tota vegada que figura en la relació de premiats (ho veurem tot seguit) però no en la descripció individual dels assistents. Aquest, en canvi, si apareix al Catàleg General de la Secció Espanyola (5). I ho fa amb dues referències distintes. És a dir, que d'una banda esmenta a Joan Gorina aportant castors, draps de llana i setinats i la raó industrial "Gorina e Hijo" exposant llanetes amb i sense seda.

En conjunt, els 173 participants espanyols enquadrats al Grup IV (ubicats a una sala del Palau de la Indústria) i, en concret, en les categories i classes tèxtils rebrien la següent quantitat de premis en les matèries més importants (7):

1. Teixits de cotó: 19 expositors que obtingueren 6 medalles de plata i 4 mencions
2. Teixits de fil i cànem: 18 expositors que obtingueren 2 medalles de bronze i 4 mencions
3. Productes de llana pentinada: 5 expositors amb 2 medalles de plata i 1 menció
4. Productes de llana cardada: 42 expositors amb 2 medalles de plata, 4 de bronze i 6 mencions
5. Productes de seda: 17 expositors que obtindrien 1 medalla de plata i 6 medalles de bronze.
6. Xals i mantons: 4 expositors amb 2 mencions
7. Blondes i brodats: 15 expositors amb 3 medalles de plata, 1 de bronze i 2 mencions

 
Si bé és cert, com hem dit abans, que la representació local a París aquest 1867 fou minsa (probablement com a exemple de les dificultats per les quals podia passar una indústria com la sabadellenca i l'esforç que comportava assumir el cost de l'aventura parisenca de forma individual), també ho és que una part significativa de les empreses van ser distingides en el certamen. Ho veurem tot seguit. Abans, però, és adient indicar que la cerimònia d'entrega de premis tingué lloc el dia 1 de juliol (abans de l'acabament de la mateixa Exposició) per a les categories principals del certamen. Aquest dia, l'emperador presidiria un acte monumental al Palau de la Indústria on una orquestra de 1.200 músics i cors van interpretar de nou l'himne de Rossini. Aquesta cerimònia tindria continuïtat en una altra jornada de reconeixements per a les categories d'agricultura i horticultura entre d'altres que tindria lloc el 5 de gener de 1868 al Palau de les Tulleries amb l'assistència, de nou, de l'emperador.
 
Centrem-nos, doncs, en els nostres industrials sabadellencs per emmarcar el seu reconeixement en aquest apartat. Mentre en les Classes 27 i 29 malauradament no van recollir-se guardons per part nostra, pràcticament la totalitat dels expositors de la Classe 30 (els "panyeros") si van rebre premis dels jurats. Ho van ser amb medalla de bronze "Casanovas e Hijo", "Gorina e Hijo", i "Voltà i Viver" i van rebre mencions honorífiques "Agustín Brujas, Hijo y Compañía" i "Juan Sallarès". La excepció seria Josep Badia que no obtindria cap distinció. Pel que fa als cinc reconeguts, el comissionat de l'Institut Industrial de Catalunya, Francisco Orellana, en destaca la varietat dels seus dibuixos (8).
 
Amb el tractament dels premis i reconeixements per aquesta edició de l'Exposició Universal, només ens quedaria, narrativament parlant,  comentar seva la cloenda que tingué lloc el dia 31 d’octubre. Les cerimònies oficials, però, durarien tres dies i, per tant, es marca la data del dia 4 de novembre com a dia formal del tancament d’aquest esdeveniment. Seria llavors quan començarien les tasques de desmantellament de les instal.lacions que haurien de retornar el Camp de Mart pràcticament a la mateixa situació que tingué abans de l’Exposició. Segons les cròniques del moment i les proclames dels estaments públics l’Exposició Universal de 1867 fou un èxit. Si la mesura del mateix es materialitza pel nombre de visitants que tingué podríem estar d’acord en la versió oficial. Perquè consta que les entrades registrades com a vendes foren de 9,238.967 en total tot incloent-hi expositors i empleats la qual cosa la convertia en la més espectacular edició d'aquesta mena d'Exposicions fins el moment (d'altres fonts eleven fins a 11 milions els assistents a l'esdeveniment). L’opinió, però, d’expositors i visitants seria diferent tota vegada que es queixarien des del començament del preu elevat de les entrades i del cost també excessiu del lloguer dels stands. Malgrat tot això, l’estat i la municipalitat de Paris haurien de cobrir un dèficit econòmic considerable com a conseqüència d’aquesta celebració.
 
La valoració de la participació espanyola en aquest esdeveniment que fan alguns autors del moment (8) és francament crítica i, fins i tot, molt negativa. Des de la localització del pavelló espanyol fins i tot,  per exemple, i pel que ens afecta més directament, Orellana remarca la manca d'espai del Grup 4, la improvisació en la presentació dels productes i la manca de visibilitat i sentit estètic i comercial dels mateixos. Respecte a l'espai atorgat per l'organització a la delegació espanyola, torna a sorgir la polèmica de manera recorrent tota vegada que havia estat objecte de controvèrsia, crítica i malestar de les autoritats espanyoles ja a Paris l'any 1855 i a Londres el 1862. I és que probablement la insuficient superfície ocupada pels expositors de l'estat espanyol tingui la causa en una certa manca d'organització de la comissió espanyola i un incompliment en els terminis de resposta a l'organització francesa amb les seves demandes. En aquestes circumstàncies, Paris va decidir salomònicament concedir la mateixa superfície el 1867 que l'emprada per Espanya el 1862 a Londres (9).
 
Com a cloenda i conclusió de les crítiques a les condicions de la delegació espanyola ja esmentades, Orellana arriba a l'extrem de justificar que els expositors catalans hagin decidit, per exemple, publicar el seu propi catàleg (8) diferenciat de l'espanyol per tenir total control sobre la disponibilitat d'aquesta guia en el moment de l'obertura de l'Exposició i el registre de la participació industrial de tots els industrials de Catalunya per coneixement del públic i la premsa internacional.
 

Estudi realitzat per Francisco J. Orellana sobre l'Exposició de París 1867. Orellana era el comissionat de l'Institut Industrial de Catalunya per aquest esdeveniment

 
L'Exposició tancarà les seves portes i el balanç econòmic de l'esdeveniment no pot ser més negatiu des del punt de vista financer. Efectivament, el resultat final entre les despeses ocasionades per la seva seva organització (gairebé 23,5 milions de francs francesos) i els ingressos resultants (incloent-hi aportacions públiques, serien uns 20,6 milions de francs) es saldarien amb un dèficit de 2,8 milions de francs (9). Guanyarien la imatge universal de la ciutat de Paris, guanyaria el progrés i la idea d'industrialització i desenvolupament però perdrien les finances públiques franceses.
 
Per la seva banda, els nostres empresaris tornen a Sabadell on els espera aquella situació de crisi descrita a l'inici de l'article i que els ocuparà durant tres anys més. Però per una bona part d'ells, aquesta no serà la darrera visita a la ciutat de la llum. Hem vist que Paris va estar molt activa en la convocatòria de noves edicions d'Exposicions Universals i, com no podia ser d'una altra manera, els nostres empresaris tornaran a estar presents en nous esdeveniments portant els nostres productes i el nom de la nostra petita població a nous països i noves geografies. La retrobada amb la capital francesa serà, tot i que ells encara no ho saben, el 1878.
 


 
 
 
 
 
 
NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l’autor.

(1) Castells, Andreu. Sabadell, Informe de l’Oposició. Vol. I. Edicions Riutort, 1975
 
(2) Llorente, Teodoro. 1867 y 1878. Cartas sobre las dos últimas Exposiciones Universales de Paris y apuntes de viaje. T. Llorente y Cía. Editores. Valencia . 1879

(3) Benaul i Baigual, Josep Maria: Notes sobre la industrialització a Sabadell (1780-1898). Arraona: revista d’història, 1981, Núm. 12, p. 55-78

(4) Cavallé i Crivillés, Gemma i Cantos Rueda, José Antonio. L’evolució històrica del Casal de l’Estudi de Sabadell: de zona exterior de muralla a Casa Consistorial, fins el seu ús privat. Revista Arraona: revista d’història, [en línia], 2003, Núm. 27, p. 164-79, https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/203334 [Consulta: 15-10-2021 

(5) Comisión Regia de España. Exposición Universal de 1867. Catálogo General de la Sección Española. Imprenta General de Ch. Lahure. Paris. 1867

(6) Tasso, Luis: Cataluña en la Exposición Universal de Paris 1867. Catálogo descriptivo de los productos que los expositores de las cuatro provincias catalanas han remitido a la citada Exposición con un itenerario descriptivo del viaje a Paris y una guia detallada de la capital de Francia. Barcelona 1867. Luis Tasso, Tipògraf.
 
(7) Soriano Fuertes, Mariano. España artística e industrial en la Exposición Universal de 1867. Madrid. 1868
 
(8) Orellana, Francisco J.: La Exposición Universal de París en 1867, considerada bajo el aspecto de los intereses de la producció española en todos sus ramos de agricultura, industria y artes. Libreria de Manero. Barcelona, 1867.
 
(9) Lasheras Peña, Ana Belén: España en París. La imagen nacional en las Exposiciones Universales 1855-1900. Universidad de Cantabria. Santander 2009.

 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

SABADELL A L’EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA 1929

SABADELL, 1920

SABADELL, 1925

SABADELL, 1930

L'EXPOSICIÓ HISPANO-FRANCESA DE 1908 I LA INDÚSTRIA DE SABADELL

PARIS 1900: SABADELL NO DESCANSA...

"PAÑOS RAMOS": LA VOLUNTAT I L'AMBICIÓ D'UN EMPRENEDOR

L'EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DEL MOBLE I DECORACIÓ D'INTERIORS DE 1923

EXPOSICIÓ INDUSTRIAL DE BARCELONA 1897 / MADRID 1897-98

SABADELL A AMÈRICA (II): EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE CHICAGO. 1893