PARIS 1889: EL RETORN DELS INDUSTRIALS SABADELLENCS

En un context de descens progressiu dels expositors cotoners als diferents certàmens internacionals, l'Exposició Universal de París de 1889 acull només una desena d'aquests fabricants catalans, més decantats ara cap a l'ús de la llana tot seguint un procés que s'inicia aproximadament cap a la meitat d'aquest segle XIX i en el què la nostra ciutat és, sense dubte, abanderada.

L’especialització llanera de Sabadell es fonamenta clarament en l’abandonament del cotó com a producte de masses, l’increment de les capacitats tecnològiques aplicades als diferents processos productius de la filatura i el tissatge així com en l’abaratiment de la matèria primera (la llana) que es produiria tot just en acabar aquest segle XIX en el qual emmarquem el nostre relat d’avui. Tot plegat tindria com a conseqüència la possibilitat que el producte llaner tingués a la nostra ciutat un tractament integral del seu cicle productiu i de comercialització mentre que el cotó localizava a Sabadell només una part d’aquest tractament i, gairebé de manera invariable, traslladava la seva comercialització fora del nostre àmbit (1).

La necessitat, d’altra banda, de garantir el subministrament d’aquesta llana que emergia i protagonitzava el nou cicle productiu de les nostres indústries portaria, per exemple, al Banc de Sabadell a obrir una oficina a Buenos Aires (inaugurada el 9 de desembre de 1891) mitjançant la qual deixaria de ser intermediari en la compra de la matèria primera (cosa que feia bàsicament a Mazamet, sud de França) per esdevenir actor protagonista d’aquestes operacions. Tal era la criticitat d’aquest canal de subministraments. Però era comprensible quan les nostres empreses havien travessat les dificultats de la “febre del cotó” durant la guerra civil americana de feina pocs anys (1861-1865). I a l’alçada d’aquesta importància estaria el nomenament del responsable de l’oficina argentina del Banc de Sabadell. Es tractava de Pere Llonch i Font qui ja exercia com a director de la secció de llana a la nostra ciutat (2).

Però més enllà d’aquesta evolució productiva de la indústria local, les acaballes de segle comportaran altres tipus de canvis socials de gran impacte sobre el nostre entorn immediat així com a Europa i el món. En aquest sentit, assistirem a un procés de polarització dels interessos de la classe obrera i de la burgesia, aquesta nova classe social que apareix com a protagonista del desenvolupament industrial i econòmic d’aquell moment. I aquesta dicotomia contraposada de necessitats d’ambdues classes determinarà una gran part dels esdeveniments més rellevants del proper segle. Malauradament, aquest xoc d’interessos no sempre està conduït des d’espais de diàleg i negociació. La violència apareix (recíprocament) i allunya moltes possibilitats de resolució dels problemes o en condiciona les que es podran aplicar. Posarem només un exemple esdevingut aquest any 1889 sense que impliqui cap posicionament per part del que escriu sobre qui exerceix aquella violència ni cap inculpació directa dels seus protagonistes.

El fet està referit a l’empresa barcelonina de la família Batlló “Sobrinos de Juan Batlló S.A.” (prop de l’actual Plaça Cerdà). Enmig d’una dura vaga sorgida el dia 17 de febrer es produeix l’esclat d’una bomba a les oficines que els Batlló tenien a la Ronda Universitat. En aquesta acció, va morir el porter de la finca però cap membre de la família o la direcció de l’empresa va patir danys. L’empresa tenia en aquells moments un miler d’obrers aproximadament i ja havia patit amb anterioritat un altre atemptat el 1882 que provocaria la mort del director de la secció de teixits, Ermengol Porta.

Posant mirada general a la situació direm que el moviment obrer (sindicalment parlant però també políticament) comença a estructurar-se en aquests moments mitjançant la creació d’organitzacions de defensa de les seves reivindicacions laborals. Així, per exemple, el 14 de juliol d’enguany té lloc justament i en plena celebració de l’Exposició Universal de París que ens ocupa, un congrés socialista on es constitueix l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) o també coneguda com a Segona Internacional o Internacional Obrera i on és aprovada la celebració del primer de maig com a Festa Internacional del Treball a partir de l'any següent.

Per la seva banda, la burgesia també estructura la defensa dels seus interessos i, almenys a nivell del nostre país, identifiquem dues fites en aquest sentit que tenen lloc aquest 1889. Es tracta de la redenominació definitiva del Foment del Treball a Barcelona i de la creació de la Unió Industrial per part del Gremi de Fabricants de Sabadell.

El Foment, com diem, no apareix com a organització empresarial aquest any sinó que és ara quan adopta la seva denominació per la qual la coneixem avui dia. Les seves arrels, no obstant, ens traslladen a uns antecedents que fixem el 1771 amb l'existència de la Reial Companyia de Filats de Cotó del Principat de Catalunya. Des d’aquest moment fins el període que analitzem aquí, el Foment havia travessat per diverses identitats  (Junta de Fàbriques, Institut Industrial de Catalunya i Foment de la Producció Nacional, entre d’altres) però seria ara quan assumiria la seva marca actual de Foment del Treball. Sempre s’havia posicionat com a organització moderadament reformista tot i que clarament proteccionista i entre els seus Presidents hem de destacar la figura d’un sabadellenc com a Joan Sallarès i Pla qui a banda de ser un dels empresaris implicats en la Fundació del Banc de Sabadell (1881), seria President del Gremi de Fabricants en dues ocasions (1885-1886 i 1891-1892) i, com diem, President del Foment del Treball entre els anys 1897 i 1899, just quan és elegit diputat a les Corts espanyoles per Barcelona.

Pel que fa a la Unió Industrial de Sabadell la seva creació responia, bàsicament, a dues necessitats empresarials ben definides com eren la defensa dels interessos dels industrials de la ciutat davant l’estat o les institucions (sobretot, també, com a lobby proteccionista) i la de servir d’interlocutor únic davant les reivindicacions dels treballadors en els conflictes socials i laborals. La Unió s’estructurava en cinc seccions que agrupaven els industrials de cadascuna d’aquestes especialitats: Secció de Teixits, Secció d’Aprestos i Tints, Secció de Filats de Llana, de Filats d’Estam i de Llanes Regenerades i Cardes. Una de les primeres mesures preses per la Unió seria la de reglamentar sobre les jornades laborals i els salaris.

I donat que estem en clau econòmica, no podem deixar de recordar que durant l’any que ens ocupa, la fil.loxera (originària d’Amèrica del Nord) fa anys que està causant estralls a diversos països europeus però també al nostre. El 1883 ja ha fet acte de presència al Vallès i el Maresme i el 1887 la trobem al Penedès. I l’expansió continuarà, imparable, fins afectar de forma global la Conca de Barberà i el Priorat cap a l’any 1893 aproximadament.

Però no només l’economia catalana pateix impactes negatius i dificultats. També el nostre país assisteix a nous episodis de limitació i retallada de drets nacionals i socials. En aquest sentit, enguany assistirem a un nou episodi com ara veurem. El dia 24 de juliol de 1889 es promulga el Codi Civil espanyol després de diverses temptatives fracassades en les quals el principal escull per arribar a una proposta general era la diversitat de drets civils existents en els diferents territoris històrics de la corona espanyola. De fet, per intentar tancar aquest objectiu, es va acordar que aquesta dispersió s’incorporaria a una futura versió unificada i, per tant, que els drets civils d’altres territoris formarien part dels annexes del Codi espanyol.

Però el resultat final que ara veuria la llum no reflectiria ben bé aquest compromís o, almenys, des de Catalunya no es va percebre el mateix que el legislador va traslladar a la publicació d’aquest Codi Civil. És per això que aquest 1889, la Lliga de Catalunya inicia una campanya contra aquest en entendre que impactava contra el règim jurídic català en aspectes hereditaris i de llibertat de testament per exemple, molt sensibles a la nostra realitat social i econòmica. Segurament seria per això, per la seva condició de ser un dels eixos vertabradors de la identitat nacional catalana, que des de l’aparició de la revista La Renaxensa (1871), aquesta el posaria en primera lidia de les seves reivindicacions i defensa. I és que les limitacions i prohibicions al desenvolupament de la identitat de Catalunya ja fa temps que conviuen amb aquesta continuada rebaixa o supressió de signes propis de qualsevol mena. Tal és el cas, un altre, de l’ús del català en l’àmbit de l’exercici judicial i públic. Aquí el motiu de la seva supressió prové bàsicament de l’aplicació de lleis com la Llei Notarial de 1862 on la nostra llengua queda exclosa explícitament de la redacció de qualsevol document notarial que hagi de emetre’s.

També en clau lingüística direm que quest any reapareix la publicació L’Avenç que havia nascut al 1881. I en aquesta segona etapa farà bandera, justament, de la defensa de la llengua i de la necessitat d’uniformar l’ortografia catalana, modernitzant-la i, en certa manera, ajudant a superar l’artificialitat i formalitat de l’idioma emprat, per exemple, en els Jocs Florals.

I ara, pacient lector, hem de recuperar la història del projecte d’aquesta nova Exposició Universal per complir l’objectiu que avui ens hem marcat. Aquest projecte comença amb la promulgació d'una ordre ministerial per part del President de la República Francesa, Jules Grévy, el 8 de novembre de 1884. A partir de llavors seran gairebé cinc anys d'intensa feina per aconseguir que l'Exposició Universal de Paris de 1889 obri, finalment, les seves portes el dia 5 de maig i les tanqui el dia 31 d'octubre. Però Grévy ja no assistirà com a President a la seva obertura doncs va haver de dimitir l'any 1887 per escàndols de corrupció vinculats al seu gendre.

Per l'execució d'aquesta monumental obra i la seva organització el govern francès es fixà un pressupost total de 43 milions de francs francesos als quals l'estat contribuiria amb 17 milions, la ciutat de Paris amb 8 milions i una societat de garantia representada per M. Albert Christophle (president del Crèdit Territorial) cobriria la resta (3).

 

Bo de 25 francs emesos pel finançament de l'Exposició de Paris de 1889

 
Una posterior ordre ministerial d'agost de 1886 determinaria la durada, l'organigrama de direcció, els criteris de classificació dels productes presentats i l'emplaçament d'aquest esdeveniment. Aquest seria el Camp de Mart com a espai central tot permetent, però, la seva expansió a banda i banda del Sena fins i ocupant també Les Invalides, Trocadero i el Palau de Indústria. Finalment, la superfície emprada seria d’uns 840.000 m2 dels quals 290.000 m2 serien edificats i coberts i la resta serien usats com a espai de serveis, comercial, d'esbarjo, etc. (4), tot i que al respecte existeixen discrepàncies segons les fonts que es consultin. Aixi, La Ilustración Española parlava en la seva edició de 22 de maig de 1889 d'una superfície de 70 ha. entre el Camp de Mart, Les Invalides i el Quai d’Orsay (5). En qualsevol cas, fou una extensió considerable però no seria, ni de bon tros, l'edició en la qual es destinaria més espai a una Exposició Universal. 
 
 
Revista de la Exposición Universal de París en 1889, obra de Dumas i de Fourcaud (1889)
 

 
Sense ànim d’exhaustivitat direm que les construccions i palaus que constituïen la superfície total de l’Exposició es podien articular en els següents espais principals:
 
1. Camp de Mart. Inclouria els palaus de Belles Arts, de les Arts Liberals i el de les Seccions Industrials.
 
2. Palau de les Màquines. Era una impactant construcció de ferro que acollia els avenços més destacats de la indústria del moment.
 
3. Les Exposicions dels Molls. Parlem, en concret, de l’Exposició Fluvial i Marítima, el pavelló dels Petrolis i el de l’Ostreicultura.
 
4. Les Invalides. Incorporava les exposicions més de caràcter social com ara la d’Higiene, de les Ambulàncies, el de l’Economia i l’Exposició de les Colònies franceses. 
 
5. Trocadero. Aquí trobaríem els hivernacles i la horticultura a més del pavelló de les Aigües i Boscos i el de les Obres Públiques.
 
Recordem que París és, fins aquest moment, la ciutat del món que més experiència té en l'organització d'esdeveniments d'aquest nivell. De fet, aquesta de 1889 serà la quarta Exposició Universal que la ciutat acollirà i no serà la darrera. Per tant, l'experiència i coneixement que atresora París són únics i una garantia del seu èxit. Malgrat tot, aquest serà un any excepcional no solament per a la ciutat sinó pel país, donat que es celebra el centenari de la Revolució Francesa, el centenari dels Estats Generals que donaran per acabada la monarquia i encetaran del període republicà al país veí. Per això, les celebracions han estat planificades amb la grandesa que mereixen i materialitzades amb la construcció d'una magnífica Torre Eiffel (anomenada així per l’enginyer que va presentar el projecte) il.luminada en el seu cim per un far elèctric de gran abast. La Torre havia estat inaugurada el 31 de març abans de l’inici pròpiament de l’Exposició (en concret, el dia 31 de març) però s’emmarcava com una de les actuacions que l’anunciaven.


La Ilustración Española, edició del dia 22 de maig de 1889. Gravats de la inauguració de l'Exposició Universal

 
Els criteris de classificació dels productes a presentar en l’Exposició seguirien aproximadament les mateixes directrius que es van emprar en l’Exposició de 1878 tot determinant l’existència de nou grups diferents de distribució dels materials enviats a París pels seus fabricants i països respectius. Pels nostres interesos narratius el grup que requerirà major atenció  és el Grup IV dedicat a “Teixits i vestits” i, secundàriament, els Grups V (“Indústries extractives, productes en brut i acabats”) i VI (“Eines i procediments de les indústries mecàniques. Electricitat”).
 
Ens fixarem ara en aquella gran superfície destinada als expositors que hem esmentat en començar aquest article per dir que la representació de l'estat espanyol està ubicada en un palau d'estil àrab construït per l'arquitecte madrileny Arturo Mélida al moll d'Orsay. Està envoltada de les representacions de Grècia, Sèrbia, Japó, Portugal, Romania, Noruega, Estats Units, Suïssa i Itàlia. Ocuparà una superfície de 5.258 m2 (entre els quals, 1.041 m2 seran destinats a expositors de diferents indústries) (6).
 
El pressupost que el govern d'Espanya ha destinat a la construcció i decoració d'aquest pavelló han estat 725.000 ptes., repartides per a expositors de la península (500.000 ptes.) i de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines (225.000 ptes.) (7).

 


Guies de l'Exposició i de la ciutat de Paris de 1889

 
La participació d'expositors catalans en totes les exposicions universals des de 1855 a 1900 havia estat sempre molt superior a la de la resta de comunitats participants provinents de l'estat espanyol.  El punt més àlgid d'aquest desequilibri es va donar a l'Exposició  Universal de 1867 en la qual Catalunya presenta 663 expositors davant els 242 de Madrid o els 295 de Castella-Lleó o els 254 d'Andalusia. En aquesta Exposició de 1889, la situació no canviarà i Catalunya continuarà liderant el nombre de participants dins l'estat (8).
 
Per diferents motius, la col.laboració entre el Comitè espanyol de l'Exposició i la representació catalana no va ser la més adient, esquitxada de temptatives de control total per part dels espanyols i de queixes per la desorganització i manca d'eficàcia del Comitè per part dels catalans (9). De fet, les comissions de Catalunya i Balears van treballar conjuntament com un sol ens avançant-se a les actuacions de la part espanyola, que per cert assistia a l'esdeveniment sense representació  oficial de l'Estat espanyol. Pensem, d'altra banda, que la desconfiança dels catalano-balears també podia venir determinada per l'èxit de l'organització de l'Exposició de l'any anterior a Barcelona que els conferia una experiència de la qual no disposava el comissionat espanyol, més preocupat pel protagonisme en la representativitat que per altres qüestions. 
 
Fruit d'aquesta situació, i amb el suport indiscutible de l'Institut de Foment del Treball Nacional, neix a la seva empara l'anomenat Comitè de Catalunya i Balears per a l'Exposició de Paris. Estava presidit per Andrés de Sard i Roselló, industrial balear i a la vegada President del Foment i futur President de la Diputació de Barcelona. Com a membres d'aquest comitè, trobarem dos industrials sabadellencs: Joan Sallarès i Josep Planas (President del Gremi de Fabricants en el moment de la creació d’quell).
 


Exemplar de l'informe El Comité de Cataluña y Baleares para la Exposición de Paris (1899)

Abans, però, d'endinsar-nos en la concreció del que fou estrictament la presència d’expositors sabadellencs en aquesta Exposició Universal, crec que seria interessant contextualitzar el moment que es viu a la nostra ciutat l’any de la seva realització. Repassem, doncs, alguns dels fets que marquen aquest 1889 per a la nostra ciutat, una ciutat que ja disposava de quelcom més de 20.000 habitants: 

* enguany es trasllada la seu de la parròquia de La Creu Alta al seu emplaçament actual.

* I també és el moment de la construcció de l'estació del ferrocarril Saragossa-Barcelona (Ferrocarril del Nord) que substituiria la inaugurada el 15 de febrer de 1855. Això obrirà la porta a la urbanització del carrer de la Indústria que esdevindria un pol d’atracció de despatxos d’empreses tèxtils per a facilitar els viatjants i potencials compradors la seva activitat comercial a la nostra ciutat. 

* El el 23 d'abril seria inaugurada la primera biblioteca popular de la ciutat per part de la Societat Cooperativa La Obrera Sabadellense, una organització creada el 12 d’agost de 1881. La biblioteca seria la primera de la ciutat que funcionaria sota la fórmula de biblioteca popular i s’ubicaria a la vella seu del “Circol Republicà Federal” del carrer de Sol que la Cooperativa havia adquirit l’any anterior (10).
 
* El dia 15 de juliol neix Dolors Miralles i Valls, pedagoga i feminista que al 1920 fundaria de l'Acadèmia Miralles. 

* Aquest any també seria inaugurada la Torre Gorina, residència de l'industrial que li dóna nom (capdavall de la Rambla). 
 
* Els germans Salvans de Terrassa (que havien creat l’any 1880 la societat “Salvans i Busquets” amb una de les families terrassenques més prestigioses dins el tèxtil local) constitueixen una empresa amb els senyors Ponsà i Saus de Sabadell. Neix així “Salvans Hermanos,  Ponsà y Saus” amb 5.700 fusos per dedicar-se a la filatura d’estam.
 
* Ramón Baciana i Miret morirà als 76 anys a la nostra ciutat. Tot i haver nascut a Santa Coloma de Queralt, Baciana es trasllada a Castellar l’any 1832 per muntar un taller de reparació de maquinària i allà treballaria fins que el 1879 canvia domicili a Sabadell. S’estableix al carrer Sant Pau 96, cantonada amb Zurbano, en una casa que compra al 1880 i on annexa un taller. Aquí fabricarà desmuntadores i la primera tundosa longitudinal. Eren 423 m2 pels que paga 17.079,13 ptes. Amb aquestes màquines obté una medalla de Plata a l’Exposició Universal  de Barcelona de l’any anterior. La continuitat de l’empresa estarà en mans del seu fill, Joaquim Baciana i Oliver, que al capdamunt dels altres tres germans i com a director constitueix l’any següent, 1890, la societat Hijos de Ramón Baciana. Joaquim esdevindria membre del Consell d’Administració de Banc Sabadell, de la Cambra de la Propietat Urbana i de la Cambra de Comerç. Segons la “Ilustración Catalana” (15 de febrer), els Baciana són, en aquests moments que analitzem, els únics constructors de l’estat de màquines triadores de llana i batanadores longitudinals.
 
* Ens trobem en l’any de la construcció de l’actual edifici del carrer Sant Joan de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, una institució creada al 1870 per Fèlix Sardà i Salvany.
 
* També l’any 1889 veu la llum la societat lliurepensadora de Sabadell “ABC”. El corrent lliurepensador tenia un cert recorregut a la nostra ciutat de la mà de diferents tipus d’organitzacions que anaven des del corrents més anarquistes com els que s’expressaven mitjançant la publicació “Los Desheredados”, passant per d’altres més racionalistes com la “Institució Lliure d’Ensenyament” o, fins i tot, entitats de caracter masònic com la lògia local “Ossiris” o els moviments esperitistes com l’”Aurora”, la “Fraternitat” o el “Centre d’Estudis Psicològics” de Sabadell. El grup “ABC” és autoritzat el 22 d’octubre de 1889 i segurament s’inspirava en el nom de l’associació federal fictícia creada per Victor Hugo per la seva novel.la “Els miserables”.

De tornada a l’organització d’aquest gran esdeveniment, direm que en aquesta edició de París, l'estat espanyol presentarà un total de 2.325 expositors (2.149 provinents de la península i 176 de les colònies espanyoles) (6), dels quals 23 seran sabadellencs (9 i 11). Aquí tenim aquesta relació a la qual he afegit, en alguns casos, informació particular que destacava la premsa del moment (12) però també dades producte de la investigació d’arxiu:

Mateo Brujas
 
* Sucesores de J. Capmany y Cía (la seva fabricació abarca el mercat nacional i també la importació. Produeixen per valor de 450.000 pts./any i ocupen 100 obrers. La primera aparició de la social “Capmany y Cía” data de 1858 però no és fins a 1863 quan comença a documentar-se aquesta empresa al carrer Borrell o al carrer Concepció (1868). Però aquest mateix any es traslladarà per ocupar una part del Vapor Badía (carrer Tres Creus) que entrava en funcionament. El lloguer d’espai i energia a d’altres fabricants fou un negoci en paral.lel de Josep Badia, el propietari del nou Vapor. “Juan Capmany y Cía” estaria entre els primers llogueters, juntament amb “Brujas y Morral”, “Marcet y Cía” i “Rocabert y Cía” entre d'altres. L'any 1880 encara el localitzem al carrer Tres Creus i els llibres de matricules industrials ens informen que disposa de 7 telers mecànics i 16 majors i 250 fusos. Al 1892, però, l'empresa està referenciada per darrer cop i al 1893 s'identifica com a “Sucesores de Juan Capmany” amb domicili particular al carrer de la Concepció i empresa al carrer Luisa Fernanda. Al 1897 aquesta segona social ja no consta als registres industrials.

 


·      * Joaquin Casanovas

·      * José Comerma y Farré

·  * Corominas, Salas y Cía (produeix cada unes 80.000 peces que representen un gir de 900.000pts. i ocupa a 500 obrers)

 


·      * Enrique Cunill

·      * Vda. de F. Duran e Hijos

·      * Pedro Viloca i Comadràn (exporta una bona part de la seva producció estimada en 600.000 pts./any i que ocupa a 150 obrers)

·      * Juan Folch: la primera referència que trobem sobre la social és als llibres de matrícules industrials de l’Arxiu Històric de Sabadell de l’any 1876. Llavors, l’empresa anava a nom de “Joan Folch Barral” i disposava d’un sol teler mecànic. S’ubicava al carrer de la Salut, a l’alçada dels números 75-81, finques propietat del seu pare i que ell heretaria en morir aquest. Però el 1881, la societat ja s’anomena “Juan Folch y Cía” en associar-se el titular amb un altre industrial al qual no ha estat possible identificar. L’empresa disposa en aquest moment de tres telers mecànics manuals de jacquard. Continuen instal.lats al carrer Salut. Juan Folch i Barral figura entre els industrials llaners fundadors del Banc Sabadell. El 1882, “Juan Folch y Cía” es trasllada amb els seus tres telers al carrer de la Indústria de Sabadell, on la seva esposa (Josepa Utesà i Aymamí) i el germà d’aquesta (Salvador Utesà i Aymamí) disposen al 50% de la propietat de les finques 54 (on s’intal.laria el despatx i magatzem de la societat) i 56-58 (habitatges). Aquestes finques serien posteriorment comprades el 1922 per Laureà Tamburini. Joan Folch participaria l’anterior anterior (1888) a l’Exposició Universal de Barcelona i enguany seria un dels dels molts empresaris catalans i balears que havien signat la carta (12 abril) donant suport a la creació d’un Comitè de Catalunya i Balears que vetllés pels interessos dels respectius fabricants.

 


 ·  * Manuel Garí-Montllor i Ribot (ocupa a 20 obrers que fabriquen per valors de 100.000 pts./any)

·     * Jaime Gorina y Cía (fundada l'any 1849, bàsicament dedica a l'exportació la major part de la seva producció que arriba a les 500.000 pts./any i dóna feina a 150 obrers)

 

·      * Gorina y Griera

·      * Gorch y Vda. Capella

    * Llanés, Comadran y Cía

·      * Juan Llonch y Hermanos

 

·      

 * * Molins, Hijo y Hermano

 


 

·      * Hijos de M. Planas: el 1838 Magí Planas i Riera ja disposa d’una empresa al carrer Sant Quirze, 5 de Sabadell on instal.la aquest any la segona màquina de vapor documentada de la ciutat. La primera data de l’any anterior a l’empresa de Josep Crespi al carrer Sant Pau (J.M. Benaul). En aquest vapor de Magí Planas treballaria en Mateu Brujas abans de formar la seva pròpia empresa. Sobre 1840, Planas forma part d’una societat anomenada “Bulbena, Planas y Brujas”. Uns anys més tard, el 1857, sembla que Planas construeix un vapor anomenat de Can Borrell per ubicar-se a una propietat del seu sogre, Joan Borrell Fontanet. Magí Planas moriria al 1878 i l’empresa continuarà gestionada pel seu fill mitjà,  Josep Antoni Planas Borrell i s’anomenarà “Hijos de M. Planas”. Però a la mort d'aquest (1903), la societat fa fallida i es liquida.

·       *  Juan Sallarés

·      * Juan Selvuch y Hermano

·   * Enrique Turull y Cía (fundada al segle XVI, és la fàbrica més antiga de la província de Barcelona; ven a tota la península i les colònies espanyoles i fabrica uns 40.000 mestres de teixit tot ocupant a 80 obrers)

·      * Voltà y Duran (ocupa a 100 obrers)

Aquests primers 21 fabricants estarien enquadrats en el Grup IV i a la Classe XXXII dedicada a "Fils i teixits de llana pentinada i fils i teixits de llana cardada". Però, a més a més, van concórrer dos expositors més adscrits al Grup VI i a la Classe LIV reservada per a "Material i procediments de la filatura i la corderia". Aquests industrials eren:

·      * Soler y Figueras (cintes de cardes per a llana)

·      * Antonio Taulé y Cía (guarnicions per a cardes)

 
Com es pot veure, la participació dels fabricants sabadellencs en aquesta edició de l'Exposició Universal fou especialment nombrosa vista, per exemple, la de 1867. Però encara ho serien més les recompenses obtingudes en el certamen, tota vegada que la totalitat dels nostres representats obtingueren distincions. Cal dir, però, que aquestes no foren a títol individual llevat de dues. Expliquem-ho. Efectivament, els 21 expositors locals emmarcats en el Grup IV (teixits i vestits) van ser premiats però el premi, el Gran Premi del Jurat, fou pel Gremi de Fabricants dins el qual es trobaven aquells en presentar-se de forma col.lectiva sota aquesta denominació. Aquesta ja havia estat una fórmula emprada a l’Exposició Universal de Barcelona i que es reproduiria en d’altres ocasions. El rol del Gremi seria, en molts esdeveniments d’aquestes característiques, el d’aglutinador i abanderat col.legi dels industrials tèxtils de la nostra ciutat. En aquests moments, el Gremi estava presidit per Jaume Molins i Feliu, cunyat de Joan Sallarès i Pla qui uns quants anys més tard (1896 o 1897) traspassaria la indústria familiar del carrer Jardí al primer. Molins, en aquells moments, formava part de la societat “Moratones y Molins” amb Fermí Moratonas. Afegirem una dada interessant respecte al Gremi i és que en aquesta época (segons el “Viajero Ilustrado” de 30 de març de 1880), el Gremi s’ordenava en quatre seccions: Defensa dels interessos industrials, Fallides, Foment i protecció de la indústria i Compra i venda de matèria sobrant i quins ingressos generats es repartien entre la Casa de la Caritat i la caixa del Gremi. 
 
Sigui com sigui, el Gran Premi del Jurat atorgat, com diem, de forma col.lectiva al Gremi de Fabricants fou un magnífic reconeixement a la totalitat dels productors sabadellencs que els confirmava entre l'elit internacional de la fabricació tèxtil.
 
Però no ens oblidem de les altres dues empreses de la ciutat, Soler i Figueras (Grup VI, Classe 54, cintes de cardes de llana) i Antoni Taulé y Cía (Grup V, Classe 54, guarnicions per a cardes): ambdós foren distingits amb la Medalla de Plata de les seves respectives categories.  
 
Finalment, els expositors representats pel Comitè de Catalunya i Balears (367) van rebre un total de 334 reconeixements (6):
 
Grans premis: 4
Medalles d'or: 48
Medalles de plata: 118
Medalles de bronze: 94
Mencions honorífiques: 70
 
El dia 31 d'octubre es tancarien les portes d'aquesta lluïda edició de l'Exposició Universal. I això succeiria només unes setmanes després de la mort a Olèrdola (el 27 setembre) de Francesc de Paula Rius i Taulet, el gran artífex de l’Exposició Universsal de l’any abans a Barcelona. 
 
En qualsevol cas, aquesta de París que ens ha ocupat avui, seria una edició que hauria aconseguit més de 32,2 milions de visitants (només 56.000 dels quals serien espanyols) (3), més de 61.000 expositors de 35 països i el que és més sorprenent, un superàvit de més de 8 milions de francs francesos (8). En definitiva, un esdeveniment important i positiu, un cop més, pels interessos dels nostres industrials sabadellencs. El pabelló espanyol, però, no quedaria tan ben parat. Van ploure les crítiques tant des dels mitjans de comunicació de l'estat com des d'alguna premsa francesa (més referida al to dramàtic de les exposicions d'art espanyol) sobre la manca de contingut de les instal.lacions espanyoles com pel seu dubtós sentit estètic en general. En especial, les crítiques apuntaven a improvisacions i manca d'organització de les autoritats en relació a la preparació d'un esdeveniment d'aquest nivell. La presència de productes i articles al Palau de les Indústries fou particularment criticat per la seva minsa aportació (13).
 
Però la felicitació per aquests èxits dura poc perquè de seguida tornarem a l'acció per preparar una propera cita universal quina seria de l'any següent, perquè Paris, incansable, organitzarà una nova Exposició Internacional i Universal a la qual, les empreses de Sabadell, no faltaran. Però això ho explicarem en un proper article.
 

 
 
 
NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l'autor.
 
 
(1) Josep M. Benaul ha recollit en diverses obres seves aquesta diferenciació entre teixits i processos

(2) Cabana, Francesc: Caixes i Bancs de Catalunya. Volum 3. Enciclopèdia Catalana. 1999

(3) Dumas, F. G. i de Fourcaud,, L.: Revista de la Exposición Universal de Paris en 1889. Montaner y Simón, Editores. Barcelona 1889.(3) La Ilustración Española y Americana, 22 de maig de 1889. Any XXXIII. Núm. XIX

(4) Hernàndez de la Cruz, Pilar: La huella de las Exposiciones Universales en el trazado urbano. Treball fi de grau (Universitat Politecnica de Madrid. Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid). Juny 2019. En aquesta obra es parla d’una superfície total de 96 ha. de les quals 90.000 m2 són coberts, unes xifres clarament per sota de les que marquen Dumas i Fourcaud

(5) La Ilustración Española y Americana, 22 de maig de 1889. Any XXXIII. Núm. XIX

(6) Comité de Cataluña y Baleares para la Exposición de París. Memoria-Informe de su gestión. 1889. Publicat per Imprenta Henrich i Cía en C. Sucesores de N. Ramírez i Cía. 1891

(7)  Guia Ilustrada de la Exposición Universal 1889

(8) Lasheras Peña, Ana Belén.: España en París. La imagen nacional en las Exposiciones Universales, 1855-1900. Universidad de Santander. 2009. Pàgina 511

(9) IOB, Crónicas de la Exposición de París, I.A.E., 30-VIII-1889, pp. 123-126. Citat per Lasheras en la seva obra (8)

(10) Castells, Andreu: Informe de l’Oposició. Volum II. Edicions Riutort, 1977
 
(11) Comité General de España: Catálogo de la Sección Española en la Exposición Universal de París de 1889.  Imprenta Chaix. Paris, 1889

(12) El Barcelonés. Diario Liberal. Dissabte, 14 de setembre de 1889. Any V. Núm. 3.165

(13) El Imparcial. Any XXIII, núm. 8075. 9 novembre 1889



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

SABADELL A L’EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA 1929

SABADELL, 1920

SABADELL, 1925

L'EXPOSICIÓ HISPANO-FRANCESA DE 1908 I LA INDÚSTRIA DE SABADELL

EXPOSICIÓ INDUSTRIAL DE BARCELONA 1897 / MADRID 1897-98

SABADELL, 1930

L'EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DEL MOBLE I DECORACIÓ D'INTERIORS DE 1923

PARIS 1900: SABADELL NO DESCANSA...

SABADELL A AMÈRICA (II): EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE CHICAGO. 1893

"PAÑOS RAMOS": LA VOLUNTAT I L'AMBICIÓ D'UN EMPRENEDOR