SABADELL, 1935

L’ambient de deteriorament social, econòmic i polític derivat de la fugida del rei espanyol i la proclamació de la República al 1931 no deixa de créixer. La intransigència i resistència de les elits de l’estat a qualsevol reforma que qüestioni el seu poder i el control que exerceixen sobre el país i la seva població es tradueixen en la generació d’un clima de desordre, blocatge institucional i boicot econòmic als partits i governs que pretenguin modificar aquesta situació. La successió d’esdeveniments durant aquest període és trepidant i demostra que s’ha desfermat el terratrèmol que conduirà al desastre.

A més a més, la crisi econòmica derivada del crack de 1929 es fa sentir a l’estat espanyol amb la seva cruesa a partir de 1932-1933. La depressió dels mercats afectà més a les empreses exportadores i això es notà, sobretot, a Catalunya. La xifra d’aturats havia arribat a les 700.000 persones al 1934 (1) i la manca de cobertures socials existents a l’estat va comportar la misèria i la fam per a moltes families. Fou per aquest motiu que al 1931 s’havia creat per part del Ministeri de Treball  espanyol l’anomenada “Caixa nacional de l’assegurança contra l’atur forçat” però a la qual no s’havia dotat de fons per fer front a la situació la qual cosa la convertí en un fracàs. Igualment, al 1935 es crearia la “Junta Central contra l’Atur” que pretenia fomentar l’obra pública per donar ocupació i subsistència a un nombre relativament important d’aturats. Però novament, la manca de pressupost dotat per aquest objectiu va convertir la iniciativa en gairebé simbòlica.  

La nostra indústria tèxtil es veurà greument perjudicada per aquesta crisi que s’evidencia, per exemple, en el notable descens de patents en aquesta indústria que es registren durant el període 1929-1935. També és cert que les modificacions en la política duanera que afavorien l'exportació sobre la importació tenien l'efecte pervers de restringir no solament l’entrada de manufactures sinó també la incorporació de tecnologia tèxtil i coneixement sobre noves tendències en producció i producte. Catalunya perd durant aquest període una part molt significativa de l'avantatge competitiu respecte a Espanya i Europa que havia adquirit amb els beneficis de la neutralitat durant la Primera Gran Guerra. Les polítiques d'autarquia impulsades pel franquisme amb posterioritat a la guerra civil determinaran que la recuperació d'aquell avantatge català trigui força anys a recuperar-se.

En el terreny estrictament polític, després d’un bienni reformista (iniciat amb la proclamació de la República i les primeres eleccions de 1931 fins al 1933) i del conflicte creat amb la Generalitat arrel de la Llei de Contractes de Conreu d’aquesta i la caiguda del govern espanyol de Samper, es forma un nou govern. El responsable del mateix serà el partit Republicà Radical i el seu líder, Alejandro Lerroux. Aquest intentarà posar límit (amb el suport de la dreta de la CEDA) a les reformes impulsades pel govern anterior tot iniciant un període de contrareforma que seria conegut com a bienni conservador o també com a bienni negre (1933-1935). 

L’esmentada Llei de Contractes de Conreu de la Generalitat és portada per la Lliga Catalana davant el Tribunal de Garanties Constitucionals a l’abril de 1934. El Tribunal la va suspendre i va prohibir a l’executiu català legislar sobre la qüestió agrícola. A Sabadell, i com a conseqüència d’aquest intervencionisme estatal contra els interessos populars, els sindicalistes de la Federació Local de Sindicats van ocupar el local de la Lliga a la Rambla el 22 d’abril i van provocar destrosses. 

El constrenyiment de les capacitats legislatives de la Generalitat i el cada vegada més evident gir conservador del govern espanyol van portar, el dia 6 d’octubre a un alçament social (els coneguts com a “fets d’octubre”), a la declaració per part del President de Catalunya, Lluís Companys (nomenat al gener d’aquest 1934 després de la mort de Macià el desembre anterior), de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola i la conseqüent suspensió de l’estatut d’autonomia de Catalunya. També suposà l’empresonament dels membres del govern català al desembre següent. A Sabadell, el comitè revolucionari creat durant els fets d’octubre va escorcollar domicilis d’industrials i de membres de la Lliga i més de 220 militants d’esquerres i sindicalistes, en acabar la sublevació, varen ser empresonats per aquestes accions i alguns mitjans de comunicació dels treballadors, com per exemple la publicació “Vertical”, van ser prohibits (2). 

Aquest és el panorama que dibuixa el rerefons d’aquest any 1935, un any en el qual Sabadell arriba pràcticament als 48.000 habitants producte d’una immigració interior (de la pròpia Catalunya) i, sobretot, per l’arribada en anys anteriors de treballadors andalusos, murcians i del Pais Valencià atrets per la potent indústria llanera que ha esdevingut el sector capdavanter de la nostra producció local, ara, però, en crisi.

Intentarem a continuació, aterrar i enumerar els esdeveniments que il.lustren aquesta situació descrita dins la nostra ciutat. Així, des d’un punt de vista social, podem destacar el següent:

L’any comença el dia 6 de gener quan amb presència de l’Alcalde de la ciutat, Josep Germà (membre del partit Acció Catalana Popular, integrant de la coalició de la conservadora CEDA i nomenat per les autoritats militars després dels fets d’octubre de 1934), i del President de l’Aeroclub de Sabadell, Antoni Campmajó, té lloc en les instal.lacions del mateix el bateig de l’avió “Potez-36”. Aquest aparell portava el nom de “Ciutat de Sabadell”. L’avió (construït per la “Societé des Aéroplanes Henry Portez”) havia estat adquirit per l’”Aeri Club de Sabadell i del Vallès” l’any anterior a un particular per unes 12.000 ptes. i recollit a Orly pels pilots Josep Maria Carreras i Jaume Picañol el setembre passat (3).

En acabar el mes de gener (concretament, el dia 31) desapareix una de les publicacions locals de més llarga trajectòria editorial. Es tracta de la “Revista de Sabadell” que havia aparegut el dia 4 de juny de 1884 i que fou editada des de finals de l’any següent per la impremta Torner. Fins la seva mort al 1926 havia estat dirigida per Manel Ribot i Serra.

Mesos més tard, el diumenge 30 de Juny, a les 17:30 hores, es disputa a l’estadi de Chamartin la final de la Copa del President de la República entre el C.E. Sabadell (segona divisió) i el Sevilla FC (primera divisió) que acabarà amb el triomf incontestable dels andalusos per tres gols a zero.

El cartell de la Festa Major d’enguany (celebrada entre els dies 3 i 7 d’agost) havia estat dissenyat per l’escultor Camil Fàbregas que s’imposaria a Ricard Marlet i Marià Armengol amb un cartell (també reproduït al programa de mà) molt acolorit i animat.

Finalment, l´1 de desembre es celebra la sessió de l’Associació de Premsa de Sabadell on es concedeixen els premis del Concurs Periodístic celebrat enguany per commemorar el 25è aniversari de la Fundació de l’Associació. Autors locals premiats (entre d’altres autors no locals) foren Manuel Farré i Obach, Amat Gosalves i Torres, Feliu Renau i Vallribera, Leandre Roure i Garriga, Joaquim Hutesà i Costajussà, Josep Torrella i Pineda, Francesc de P. Trabat i Benessat i Salvador Sabaté i Olivé. 

A més a més, aquest 1935 fou l’any en el qual el mestre Cebrià Cabané obtingué la plaça de mestre auxiliar a l’Escola Municipal de Música per a piano i solfeig, càrrec que ocuparà fins al 1939, quan és depurat pels franquistes. Més tard, als anys ‘40 , Cabané s’integrarà en l’orquestra “Muixins”.

I 1935 també fou l’any en el qual l’editorial Proa (apareguda a Badalona l’any 1928) es fa càrrec de la marca i el fons editorial de les “Edicions La Mirada”, creada a finals de 1924 per la Colla de Sabadell.

Si analitzem el dia a dia de la ciutat des d’un punt de vista estrictament industrial i empresarial descobrirem els següents esdeveniments com a representatius del moment que estem tractant:

El 27 de gener es modifica la denominació social d’”Emilio Sallarés” que passarà a anomenar-se “Hijos de Emilio Sallarés”. El pare havia format societat l’any 1905 amb Juli Puncernau Viladot en la firma “Sallarés y Puncernau”. Posteriorment, al 1909, canvia de soci i constitueix “Sallarés y Geronés” que serà disolta a finals de l’any següent quan, finalment, s’estableix pel seu compte al Vapor Cusidó tot disposant de despatx al carrer Tres Creus, 186. Emili Sallarès moriria al desembre de 1934.

La societat “Hilaturas de Estambre S.A.”, pertenyent al grup de “Sucesores de Llonch & Sala”, ingressarà al mes de març al Gremi de Fabricants.

Seria el mes de maig quan Joan Sanmiquel i Griera és elegit President de l’”Associació de Fabricants de Teixits de Llana” de Sabadell. En aquesta nova junta directiva, figuraria com a Vicepresident Victor Reverter i Girona i com a Secretari en Ricard Guasch i Sampere. L’Associació havia nascut el 8 de març de 1919 com a lobby del sector per defensar els interesos empresarials dels seus associats. Seran molt actius en la defensa de les lleis aranzelàries que afavorien les empreses del sector a Catalunya i a la nostra ciutat.

 

Enmig de tanta agitació, el món empresarial català i alguns representants d’altres països europeus i americans (era una cita internacional) encara podria assistir a la VIII Fira de Barcelona celebrada entre els dies 1 i 16 de juny i en la qual varen participar, un cop més, empresaris de la nostra ciutat. 

El 20 d’agost, Joan Teixidor Campistol (fundador de “Tallers Teixidor”) sol.licita una patent d’invenció per modificacions en el condicionament del mecanisme dels lliços dels telers. Joan Teixidor Campistol havia format part de la societat “Xipell y Cía” des de la seva constitució al 1919 conjuntament amb Antoni Xipell Pagès i Miquel Castellví Serra. Aquesta societat es transformaria el 18 de maig de 1925 en “Industrias Electromecánicas Xipell y Cía S en C” per dedicar-se a la construcció i reparació de maquinària de precisió i electromecànica. Als socis originaris enumerats, ara s’unirà com a soci comanditari Joan Prats Salvany. Es realitza una aportació de capital de 100.000 ptes amb la següent distribució: Xipell (que actuaria com a Gerent i signatura apoderada), Castellví i Teixidor aportarien 15.000 pts cadascun i Prats les 55.000 ptes restants. Joan Teixidor abandonaria l’empresa per formar la seva pròpia societat. Desapareixeria definitivament al 1971.

 

 
A l’octubre d’aquest 1935, el despatx de la social “Vda. de José Voltà Casablancas” es trasllada a la Plaça de les Marquilles, 2, l’emplaçament on a començaments segle XX  s’havia ubicat l’oficina de correus de Sabadell. Josep Voltà Casablancas havia iniciat la seva activitat empresarial a començaments dels anys ’80 del segle XIX. Podria haver format societat conjunta amb un soci anomenat Pagès i sembla que estaria establert per compte propi des de 1894 aproximadament com a tractant de llana. Sembla que moriria al 1918 i la seva empresa passaria a anomenar-se com a “Vda. de José Voltà Casablancas”.

 

També l’any que ens ocupa veuria com la “Federació de Germandats de Sabadell” arribaria als 14.000 socis. La Federació té el seu origen al juliol de 1921 quan Vicenç Cabané, teixidor i dirigent sindical de la Societat de Teixidors de Llana (integrada en la Federació Obrera de Sabadell) amb el suport de diferents Monts de Pietat de la Ciutat (Centre de Dependents del Comerç i la Indústria, Sant Antoni Abad, Acció Previsora, Sant Cosme i Sant Damià, Pi i Margall i Amadeu, entre d’altres) inicia una tasca d’unificació d’aquestes entitats per defensar la continuitat de les societats obreres de socors i ajuda mútua de Sabadell. Així, el 21 de maig de 1922, amb el concurs finalment de 22 mútues i germandats, es crea la “Federació de Germandats, Monts de Pietat i Mútues de Sabadell”. Tenia un capital inicial de 40.000 ptes aportades per aquestes associacions i fixaria la seva seu al carrer Creueta, prop de la Mútua Sabadellenca. Feliu Renom seria el Secretari per varis anys. Al 1939 el “Casal Mutualista” és absorvit per la “Quinta de Salud La Alianza” que acabaria convertida en companyia d’assegurances i que inauguraria la seva primera clínica privada a Sabadell l’any 1942.

 

Igualment, enguany és noticia que l’antiga “Pedro Turull y Cía”, reconvertida més tard en “Jenny Turull S.L.” al 1923, passa a denominar-se “Jenny Turull S.A.”. L’empresa original va ser fundada al 1887 per Pere, Pau i Enric Turull Comadran a més de Chéri Bocquillón i Théodore Jenny i fou una de les primeres de tot l’estat espanyol en dedicar-se a la filatura d’estam. Un any després de la seva creació, la fàbrica s’instal.laria a Ca la Daniela. L’empresa patiria diferents transformacions societàries entre les famílies originals fins el cessament de la seva activitat l’any 1984.

Joan Balsach i Caba (“Sucesores de Balsach y Cía”) patenta un dels seus invents més importants quin era una màquina teler circular per a teixits de punt. Joan Balsach pertany a una familia de llarga tradició industrial. El seu avi ja havia fundat al 1897 una empresa al carrer Salut, 54 conjuntament amb d’altres socis. Era “Gusi, Balsach y Cía”. Al 1909, Joan Balsach (avi) forma societat pròpia com a “Balsach e Hijos” a la mateixa adreça del carrer Salut com a constructor de maquinària i fundició. Més tard, al 1917, crea “Balsach y Cª”. També seria soci a “Balart, Balsach y Cía” que es dissoldria al novembre de 1925. El seu fill Alfons (pare de Joan Balsach i Caba) crearia al 1924 “Balsach y Cía” amb un capital inicial de 93.000 pts. per dedicar-se a la serralleria i construccions mecàniques. Es disoldria el 19 de febrer de 1932 i ara agafaria el relleu Joan Balsach i Caba tot fundant al 1933 “Sucesores de Balsach y Cia” que tancaria a l’inici de la guerra civil. Joan sortiria del país per continuar les seves activitats empresarials a Argentina, Brasil i Xile. Fins i tot obtindria patents de telers circulars als Estats Units al 1941 mitjançant la societat “Sedalana, S.A.” de Buenos Aires de la qual tenia el 50% de les seves accions.

“Feliu Comadran y Cía” traslladen enguany part de la seva producció a Moià on hi instal.len telers mecànics. L’empresa, en aquesta època, estava especialitzada en roba militar. Feliu Comadran Perich ja tenia activitat empresarial l’any 1898, data en la qual els propietaris declaren que va néixer la primera societat de la familia. La localització de la raó social és, sobre 1919, al carrer de  Sant Pere, 10. Tlf. 516. Aqui s’hi va estar fins 1931 aproximadament que passaria al carrer de la Indústria, 29 (posteriorment a la guerra, anomenat carrer de Calvo Sotelo). El 15 de novembre de 1932, la societat passa a dir-se “Felio Comadràn i Cía” per la incorporació dels fills del fundador, Feliu i Josep Comadran i Cisa, a la mateixa. Durant el conflicte civil, la casa de Feliu Comadràn i Perich és expropiada i ocupada de forma col.lectiva per refugiats. Acabada la guerra, Feliu, el fill, funda “Felio Comadràn S.L.”. També l’empresa paterna es transformarà uns anys més tard, al 1946, en “Fabril Comadràn S.A. Successora de Felio Comadran y Cía”. Al gener de 1948, el pare morirà però l’empresa familiar restarà activa oficialment fins el 14 de març de 1981 quan quedarà dissolta. El mes anterior, havia mort Feliu Comadran i Cisa.

Com dèiem en iniciar aquesta crònica de l’any, 1935 marcaria una ràpida escalada cap a l’abisme que conduiria el país i l’estat espanyol a l’horror de la guerra. Els esdeveniments polítics no deixaven de succeir-se però tots s’alineaven en aquest camí d’enfrontament de classes i enfrontament social. El 6 de juny, el Tribunal de Garanties Constitucionals espanyol dictava sentència pels fets de l’octubre anterior i Lluís Companys i d’altres membres del consistori català, així com militants dels partits de govern i de sindicats i d’altres partits revolucionaris serien condemnats a penes de presó. El 20 de setembre, Alejandro Lerroux dimiteix a conseqüència del desprestigi que causa al seu partit l'escàndol anomenat de “l'estraperlo” i per la implicació de partidaris i familiars seus (el seu nevot, Aurelio Lerroux, per exemple) en el mateix. Aquesta circumstància precipita el final de la coalició de govern de radicals i la CEDA i al mes de desembre de 1935 es dona per finalitzat el Bienni Negre. El balanç d'aquests dos anys de legislació de centre-dreta és nefast per l'estat espanyol perquè una gran part de les reformes progressistes (inclosa la reforma agrària) iniciades per l'anterior govern espanyol són aturades o aparcades i les tensions amb el govern d'esquerres de la Generalitat són constants. Aquesta situació obrirà la porta a la creació del Front Popular que serà el vencedor de les eleccions legislatives de 1936 que precipitaran la guerra civil.

Però en el curt espai de temps que la República i les forces progressistes actuen, tenen lloc transformacions molt importants de la societat en terrenys com l’educació (tradicionalment en mans de l’església), els drets de la dóna, les llibertats cíviques, la cultura, etc. Sabadell no serà una excepció. I per il.lustrar-ho, només caldria esmentar, per exemple, el cas de l’educació.

Des de la proclamació de la República (abril 1931), el primer Ajuntament democràtic de la nostra ciutat encarregaria a Miquel Carreras mitjançant l’acabada de crear “Comissió de Cultura” un informe sobre la situació de l’ensenyament a Sabadell que seria entregat a l’octubre següent amb el nom de “Problema de l’Ensenyança Primària a Sabadell”. En ell es destacava que el 40% dels nens entre 3 i 14 anys estaven sense escolaritzar (llavors, l’ensenyament obligatori era entre els 6 i 14 anys). Sabadell disposava en aquell moment de les mateixes aules (10) que tenia 75 anys abans. Dels nens escolaritzats entre 3 i 14 anys, el 57% (uns 3.000) ho estaven en centres religiosos. Sortosament, entre 1931 i 1935, es construirien a la ciutat 8 noves escoles amb 25 noves aules. 

A l’abril de 1936, per primer cop, els estudiants de les escoles públiques de Sabadell celebren el dia del llibre amb un exemplar regalat per l’Ajuntament el qual s’acompanyava el targetó que il.lustra aquest apartat. Seria un costum que implementaria Salvador Sarrà però que, malauradament, acabaria només tres anys més tard. Salvador Sarrà i Serravinyals seria el responsable de confiscar a la nostra ciutat edificis privats i religiosos per destinar-los a centres escolars públics. Tot plegat es faria a l’empara del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU) que la Generalitat crearia el 27 de juliol de 1936. La voluntat d’aquest nou ens era suprimir l’escola confessional i substituir-la per una nova escola inspirada en principis racionalistes i solidaris. El CENU estava presidit pel Conseller de Cultura, Ventura Gassol, i contava amb 4 representants del a CNT, 4 de FETE-UGT i 4 representants (Normal de la Generalitat, Universitat Autònoma, Univesitat Industrial i la de Belles Arts). La CENU tindria poder absolut en matèria docent i cultural.

 

Immediatament després, el 13 d’agost del mateix any, es constitueix a Sabadell el Comitè de l’Escola Nova Unificada. És el segon de Catalunuya en constituir-se després del de Barcelona. Tindrà àmbit comarcal (Vallès Central) i estava presidit pel Conseller de Cultura de l’Ajuntament (Salvador Serrà Serravinylas) i representants de tots els sindicats, partits polítics i membres d’entitats estudiantils. Malauradament, els fets de maig de 1937 i l’enfrontament entre PSUC-ERC i POUM-CNT que acabaria amb la sortida dels anarquistes del govern de la Generalitat impacta sobre la CENU que passa a ser un organisme consultiu i assessor. Aquest rol queda fixat pel decret de juliol 1937. Posteriorment, com és normal, l’inici de la guerra i el triomf feixista acaba amb aquesta i totes les iniciatives republicanes.

La nostra crònica acaba a les portes d’aquest precipici fosc i profund en el qual entrarà la societat catalana i espanyola. Costarà molts anys recuperar llibertats i drets socials, laborals i polítics. Tothom patirà, fins i tot els empresaris, tot i ser aquests, en la seva gran majoria, propensos a donar suport a la dictadura imposada pels feixistes, almenys en la vessant de recuperació de l’ordre i la pau social. El preu, però, per assolir ambdues fou molt elevat.



NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l'autor.

 
(1) i (2) Castells i Peig, Andreu: Informe de l'oposició, 1788-1976. Edicions Riutort. 1975-1982
(3) Ribalta i Puig, Pere: Maria Antònia Simó i Andreu i Mari Pepa Colomer i Luque: dues amigues pioneres en l’alpinisme i l’aviació catalans. Revista Arraona, N. 29, 2005