SABADELL A AMÈRICA (II): EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE CHICAGO. 1893

No era la primera vegada que els Estats Units d’Amèrica celebraven una Exposició Universal. Ja anteriorment, el 1876, Filadèlfia va acollir la primera d’elles amb motiu de la celebració del centenari de la Declaració d’Independència d’aquest país. Però en aquesta ocasió, el 1893, el govern federal va creure adient celebrar el 400 aniversari del desembarcament de Cristòfol Colom al continent. I, a més a més, l'Exposició Colombina (com se la coneixeria arreu) també seria una magnífica excusa i oportunitat per reactivar la ciutat que l'acollia que tot just feia 22 anys (el 1871) havia sofert un gegantí incendi que havia devastat una part rellevant de la mateixa. Aquest incendi, declarat la nit del dia 8 al 9 d’octubre, arribaria a provocar unes 200 víctimes, destruiria uns 20.000 edificis i generaria unes pèrdues estimades de 200 milions de dòlars a més a més de deixar sense habitatge a 100.000 persones (1). Però estructurem el nostre relat des de l’inici.

La idea d’una nova Exposició a nivell mundial va començar a gestar-se als EE.UU. l’any 1885. No va ser, no obstant, fins l’any següent que el Congrés federal no va crear una Comissió per estudiar les diferents ofertes rebudes per part de diversos estats de la Unió que s’oferien a la seva organització. La rivalitat es concretava entre les ciutats de Washington, New Orleans, Saint Louis de Missouri, New York i Chicago. Però la competició més directa seria entre aquestes dues darreres ciutats.

En aquesta lluita, Chicago va actuar amb més rapidesa i ja el 1889 crearia la societat anomenada “World Exposition of 1892” que canalitzaria els esforços de la ciutat per organitzar l’esdeveniment. A més a més, aquesta societat fou l’eix sobre el qual va aconseguir-se el suport econòmic d’empresaris local (entre d’altres, del sector de la carn) així com també d’alguna entitat bancària rellevant com ara el First National Bank de Chicago que va apostar de manera ferma per aquest projecte. Al capdavant de l’entitat estava Lyman J. Gage com a vicepresident qui, amb posterioritat (al 1890), seria escollit President del Consell d’Administració de la l’Exposició (càrrec que només ocuparia fins a l’abril de 1891) i fins i tot arribaria a exercir com a Secretari del Tresor dels Estats Unitat entre 1897 i 1902. I també la societat de l’Exposició emetria accions per valor de 10 milions de dòlars en títols de 10 dòlars (5) per contribuir al finançament del projecte. Aquesta societat es cuidaria, finalment, d’enviar una delegació a Paris per monitoritzar l’Exposició Universal de 1889 i la seva organització de cara a aplicar les experiències franceses al nou esdeveniment.

Però la rivalitat interna als Estats Units per celebrar aquest quart centenari del descobriment del continent també tindria translació a l’àmbit internacional degut a la diferent visió (en certa manera contraposada) entre Espanya i la nació nord-americana amb motiu d’aquest esdeveniment. Efectivament, Espanya també sentia la necessitat d’organitzar una celebració internacional sobre el viatge de Colom al nou continent però tenint-la a ella com a centre i amb el concurs exclusiu de les seves colònies. És obvi, que en el rerefons de tot plegat existia la necessitat d’un posicionament estratègic en el continent per part dels espanyols (que assistien a una pèrdua progressiva de les seves antigues colònies a Amèrica) però també dels Estats Units convertida en una creixent potencia econòmica i militar que pretenia identficar-la com el líder en el seu àmbit d’influència “natural”.

Així, i malgrat algunes tímides temptatives de coordinar esforços per una celebració conjunta, finalment s’imposà l’actuació individual. I mentre Espanya organitzava exposicions culturals i alguna d’industrial a les quals només estaven convidades les antigües i actuals colònies de la corona així com Brasil però no les Estats Units, aquests optaren per una celebració d’abast mundial i enfocament clarament de progrés industrial i avenços on els seus estats representaven el lideratge que la Unió volia assolir de forma continental i global. Espanya, probablement, estava molt més preocupada per refermar els vincles culturals i idiomàtics amb els territoris d’ultramar i recordar la glòria imperial passada que no pas per posicionar-se en la defensa d’una idea de futur i desenvolupament. És possible, a la vegada, que aquesta forma de concebre l’esdeveniment i la concepció del món per part dels espanyols estigués fortament condicionada per la manca de recursos econòmics suficients per abordar la celebració d’una forma tan lluïda i impactant com els nord-americans.

Al capdavall, la formalització del triomf de la candidatura de Chicago tingué lloc el 24 de febrer de 1890 quan el Congrés dels Estats Units autoritzaria al President Benjamin Harrison a signar la llei que permetia la celebració de l’esdeveniment a la dita ciutat, cosa que tingué lloc el 25 d’abril.

 

Criteris d'exposició pels participants en l'Exposició de Chicago editats per la Comissió General Espanyola al 1892

 
Chicago era en aquell moment una ciutat quin directori de 1892 parlava d’una població de 1,428.000 persones mentre el cens federal de 1891 havia reconegut l’existència de 1,098.576 habitants.

Sigui com sigui, immediatament a la seva confirmació com a ciutat organitzadora del nou esdeveniment internacional (recordem que la data prevista de la Fira Mundial era, en principi, per dos anys més tard) es posaria en marxa el projecte de disseny de l’Exposició que seria encarregat als arquitectes Frederick Law Olmstead (estructura i urbanisme) i Burham i Root (construcció d’edificis). Aquest darrer, malauradament, moriria un any més tard i seria substituït per Charles B. Atwood. No obstant, no serien aquests els únics arquitectes que intervindrien en la construcció del complex de l’Exposició perquè la quantitat de construccions que hi encabia requeriria de la participació i concurs d’altres reputats arquitectes. Així, pràcticament, cadascun dels edificis principals tenia autor propi. Entre ells, considero que mereix especial esment Sophia T. Hayden, responsable del disseny i construcció de l’Edifici de la Dona i que seria la primera arquitecta femenina graduada en aquesta disciplina per l’Institut Tecnològic de Massachusetts.

L’emplaçament que es va designar per a la localització de l’esdeveniment seria finalment l’entorn de Jackson Parck, al costat del llac Michigan. El perímetre de l’Exposició inclouria unes 200 construccions entre les quals es trobaven (a més a més dels edificis de cadascun dels estats de la Unió) les seus de les principals exposicions temàtiques en les quals s’organitzava la gran fira. Eren 12 edificis als quals hauríem d’afegir les seves zones annexes i jardins així com d’altres edificis de serveis com el Casino i el Music Hall. En aquests edificis centrals la inversió, segons fonts nord-americanes, fou de gairebé 7,8 milions de dòlars de l’època (2). Tot el recinte d'aquesta gran fira internacional s’hauria de construir en un temps absolutament rècord de dos anys. I així seria amb l’excepció que tot el projecte d’Exposició Universal va patir un any d’endarreriment respecte la data inicial de celebració.

Al capdavall, en aquesta diversitat de construccions i pavellons que esmentem, la seu de la delegació espanyola estava ubicada, juntament a les d’altres països, a la zona nord de l’Exposició i a la vora del riu Michigan. Havia estat construïda tot reproduint la Llotja de la Seda de València. De fet, no era pas la única imatge arquitectònica espanyola traslladada a l’Exposició perquè també fou reconstruït en un altre entorn una rèplica del Monestir de la Ràbida on Cristòfol Colom fou acollit quan cercava finançament pel seu projecte marítim. I igualment es van reproduir i ubicar al llac Michigan les naus originàries que Colom va emprar a la seva aventura.

 

                         Descripció de les edificacions més importants de l'Exposició

L’Exposició Universal de Chicago s’inauguraria finalment el dia 1 de maig i estaria oberta fins al 31 d’octubre de 1893. Aquest any, però, estaria presidit per l’esclat d’una important i àmplia crisi econòmica coneguda també com el “Pànic de 1893” i que s’estendria fins a 1897. El seu origen estaria en una diversitat de causes nacionals i internacionals entre les quals, a nivell local, esmentarem el col.lapse creat pel finançament de la construcció del ferrocarril transcontinental americà (molt més costós del previst) i la fallida en cadena d’algunes entitats bancàries com a conseqüència d’aquesta situació. De seguida ho veurem amb més detall.

 

 

Exemplar de la "Ilustración Española" del dia 8 de juliol on es descriu la inauguració de l'Exposició i que s'acompanya d'una reproducció d'una de les galeries del Palau de les Manufactures

Efectivament, aquesta dada que avançàvem ens permet abordar l’anàlisi del context històric en el qual té lloc aquest esdeveniment. Per tant, reclamo la indulgència del lector per fer recordatori una mica ampli d’alguns fets que ho il.lustraran.

Com hem dit, els Estats Units (però també les economies avançades d’Europa) es troben immersos en el moment de la inauguració de la Fira Mundial de Chicago en una crisi d’abast internacional que havia començat amb el crack borsari de Viena de 1873 quines principals conseqüències es produirien a la veïna Alemanya. Però alhora, als Estats Units, tindria lloc la fallida de diverses entitats bancàries (com ara el Jay Cook & Co., fundat al 1861 i conegut pels grans beneficis obtinguts amb els bons de la guerra civil nord-americana) amb interessos en la construcció del ferrocarril transcontinental (1863-1869) on també els inversors alemanys havien participat de manera entusiasta mitjançant les entitats bancàries que ara, mancades de liquiditat, feien fallida. Tot plegat acabaria, pel que fa als Estats Units, amb el tancament de la borsa de New York el dissabte dia 20 de setembre del mateix any en un antecedent claríssim d’un altre col.lapse borsari que tindria lloc uns quants anys després a la capital econòmica del país. Aquest només seria el primer episodi de la crisi i acabaria a l’entorn de 1879. Però al 1893 el col·lapse d’empreses com la “Philadelphia and Reading Railroad” i la “National Cordage Company” va provocar, de nou, la caiguda de més societats i més bancs de forma massiva. L’atur es va disparar i els desnonaments per manca de pagament dels lloguers també s’incrementarien de forma alarmant.

Tot plegat esdevingué un polvorí per a les reivindicacions obreres que restaven molt actives des de la vaga del primer de maig de 1886 a Chicago on es reivindicava la jornada laboral de vuit hores. La vaga d’aquell any tingué una jornada negra el dia 4 de maig en l’anomenada revolta de Haymarket on durant una manifestació pacífica, una bomba llençada contra la policia va provocar la detenció, judici (qualificat posteriorment com a il.legal) i subsegüent condemna de vuit treballadors, cinc dels quals serien executats al novembre del mateix any. Serien coneguts com els màrtirs de Chicago.

Mentrestant, a l’estat espanyol s’ha retornat des de 1891 a les polítiques proteccionistes amb la implementació de nous aranzels a les importacions. No seria aquesta mesura exclusiva d’Espanya sinó que fou una mesura també adoptada per d’altres economies del vell continent. A Catalunya,  i gràcies a aquestes noves mesures impositives, els nostres fabricants deixaren de tenir competència en aturar-se l’entrada de productes europeus, però alhora iniciarien un procés de concentració en el mercat intern que, a la llarga, seria perjudicial pels seus interessos. I és que aquestes mesures de protecció encara es veurien incrementades en una nova llei aranzelària a partir de 1896, un cop  iniciada la guerra de Cuba durant l’any anterior i, per tant, abans que les conseqüències d’aquesta i la seva pèrdua final al 1898 (juntament amb Puerto Rico i Filipines) tinguessin lloc. Recordem, igualment, que en la independència de Cuba intervindrien de manera directa els Estats Units en el marc de la guerra declarada amb Espanya amb motiu de la illa del Carib. I és que aquesta guerra va comportar no solament l’increment del dèficit públic i l’endeutament espanyol per les despeses militars i la caiguda de la cotització de la pesseta sinó que també esdevindria un increment del preus pels nostres fabricants en l’adquisició de les matèries primeres que en gran mesura eren adquirits a l’exterior. Tal era el cas del cotó o el carbó o la mateixa maquinària tèxtil (3).

En el context català, aquests anys ’80 (els anys del modernisme) estarien presidits per un període de bonança econòmica que s’havia iniciat aproximadament amb la Restauració (any 1874) gràcies a l’estabilitat que aquesta havia produït en tot l’estat i a les polítiques proteccionistes del govern central que afavorien les empreses catalanes. Serien els anys de la “febre d’or”. Segurament, aquest clima d’entesa entre Madrid i Barcelona també facilitaria la posta en marxa de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Igualment, s’havia produït un increment important però puntual de l’exportació de vi català degut a la presència des de 1882 de la fil.loxera a les vinyes franceses. La plaga arribaria, no obstant,  a Catalunya l’any següent. I a partir d’aquest 1882, les coses començarien a canviar i el cicle econòmic s’invertiria. Així, l’any de l’Exposició de Barcelona (1888) estem en la fase més virulenta d’aquesta crisi. A partir d’aquí, ja coneixem les seves conseqüències entre les que hem d’esmentar-ne dues:

    a) d’una banda l’increment dels fluxos migratoris cap a la capital catalana des del mateix interior de Catalunya i també des d’altres llocs de l’estat espanyol atrets per les demandes de mà d’obra de l’Exposició i el canvi radical de la geografia urbana de Barcelona.

    b) d’altra banda, l’acabament d’aquest període de bombolla de l’Exposició provocaria més atur i més inestabilitat social quina traducció directa serien noves convulsions i agitacions.

Certament, les reivindicacions obreres s’expressen cada cop amb més contundència (sovint contra la mecanització de les empreses que provocava menor contractació de mà d’obra en les mateixes) i el moviment anarquista pràcticament monopolitza aquesta protesta amb actituds radicals d’enfrontament directe amb la burgesia. Així, per exemple, el dia 24 de setembre, a Barcelona, l’anarquista Paulí Pallàs i Latorre atemptarà contra el general Martínez Campos que només resultarà ferit i ho féu, segons les declaracions del mateix Pallàs, per castigar l’afusellament de quatre anarquistes andalusos l’any anterior. I aquest no fou, malauradament, la única acció terrorista de l’any a la nostra capital perquè a les 22:15 hores del dia 7 de novembre (dia de la inauguració de la temporada teatral 1893-1894) mentre es representava l’òpera “Guillem Tell”, un altre anarquista, Santiago Salvador, llençaria a l’interior del Liceu dues bombes Orsini de les quals només va acabar esclatant una d’elles que produiria la mort a un vintena de persones i desenes de ferits.  Sembla que aquesta explosió era, al seu torn, una revenja per l’afusellament de Paulí Pallàs.

Des del punt de vista polític, el catalanisme assisteix a la creació el 22 de febrer de 1891 de la Unió Catalanista que integraria la Lliga de Catalunya i d’altres sectors tant de catalanisme històric (moviment de “La Renaixença”) com elements dels sindicalisme també catalanista. Entre els membres fundadors hi trobarem un representant sabadellenc del Centre Catalanista de la nostra ciutat: Pau Colomer. El programa de la Unió Catalanista es redactaria al 1892 a Manresa (Bases de Manresa).

Fixem-nos ara a la nostra ciutat de Sabadell.

Com s’ha descrit anteriorment, la crisi econòmica de la segona meitat de la dècada dels vuitanta té clarament un reflex en la indústria llanera local a l’albir, també, d’una relaxació de les mesures proteccionistes. Els fabricants van haver d’esperar a l’enduriment dels aranzels d’entrada de matèries i productes tèxtils de 1891 perquè s’iniciés una expansió que va donar com a conseqüència un ràpid creixement de la ciutat. Així, per exemple, els 585 telers mecànics censats al 1886, es convertirien en 1.173 a l’any 1895 i els 8.710 fusos d’estam registrats al 1886 es transformarien en gairebé 27.000 al 1895 (4). En tot aquest canvi de sentit de la política aranzelària espanyola, tant la Cambra de Comerç com el Gremi de Fabricants estarien molt actius fins a la reformulació del 1891 I, en primera persona, trobaríem les figures destacades de Joan Sallarès i Pla i Josep Antoni Planas que defensaren a la tardor de 1890 la posició sabadellenca a Madrid durant els debats previs a l’aprovació de la nova llei.

La imposició d’aranzels a les importacions determinaria, d’altra banda, un efecte industrial interessant quin seria el trasllat a la nostra ciutat i a Catalunya, en general, d’empreses franceses que pretenien evitar la sobrecàrrega de preus que la nova situació fiscal comportava en l’aplicació de les tarifes d’importació quan exercien de proveïdors dels industrials sabadellencs. Així, empreses com ara el germans Harmel i també l’empresa Seydoux acabarien opten per instal.lar-se a la nostra ciutat per mantenir el seu mercat local i català. La primera ho faria al 1892 amb una filatura d’estam instal.lada inicialment al complex de “Duch i Ferrer” (també conegut com el Vapor de Cal Borni Duch), una fàbrica construïda al 1886 i ampliada al 1890 on els Harmel lloguen la força motriu. La segona era filial d’una multinacional belga instal.lada al barri de Gràcia de Sabadell al 1898.

Com a esdeveniments locals més destacats trobaríem per aquest 1893 els següents:

* el dia 5 de març es celebrarien eleccions a Corts i el candidat de les forces republicanes per la circumscripció de Sabadell, Francesc Pi i Margall, s’imposaria no solament a la demarcació sinó també a la ciutat sobre l’advocat i polític conservador (Partit Liberal) Josep Griera i Dulcet. Griera seria posteriorment alcalde de Barcelona entre abril de 1898 i març de 1899.

* El 30 d'abril neix a Sabadell el pintor Pere Elias i Sindreu.

* El dia 26 d’agost té lloc la inauguració de la totalitat de les obres del Cafè-Teatre Euterpe, a la Rambla, 1-3 de la Rambla. L’any anterior ja s’havia posat en funcionament la cafeteria. L’edifici havia estat construït sobre els terrenys de l’antic Vapor Salt (propietat dels Brutau) per Juli Batllevell i Arús, qui seria arquitecte municipal entre 1895 i 1910. L’Euterpe era el darrer dels grans cafès-teatres de Sabadell però el de major capacitat doncs podia acollir fins a 1.788 espectadors. Els teatres anteriors eren el Principal (1866), el “Campos” (1867) i el “Campos Creu Alta” o “Cervantes” (1878).

* Aquest any sembla que és el de l’aparició del grup espiritista “Societat Espiritista L’Aurora” que seria encapçalada per August Vives i en el qual localitzem com a socis a persones destacades de la nostra ciutat com ara Fidela Renom. “L’Aurora” era una escissió del “Centre Espiritista de Sabadell” dirigit per Joan Bernades i Tort.

* El 8 setembre naixerà Jaume Ninet i Vallhonrat, empresari i polític sabadellenc conegut entre d'altres coses per proclamar la República Catalana des del balcó del nostre Ajuntament al 1931. Però fou també un personatge molt important en diferents aspectes de la vida econòmica la ciutat tota vegada que la seva participació seria determinant en la construcció de l’aeroport de Sabadell o en el soterrament de la via del tren elèctric en la seva arribada des de l’estació Gràcia fins a la Rambla. Ninet havia heretat del seu pare l’empresa “La Constructora Mecànica. Ninet & Co” dedicada a la construcció de maquinària tèxtil. Fou assassinat tot just iniciada la guerra civil (25 d’agost de 1936) per elements incontrolats que segurament no li perdonaren el gir de Ninet cap a la dreta des de les seves posicions republicanes federals inicials fins a les que mantingué després com a militant del partit lerrouxista.

* Neix la societat "Montlló y Moratonas" hereva de la creada al 1884 per Josep Marcet i Bartolomé Montlló i Rovira i a la qual s'havia unit al 1888 Ramon Estartús per cuidar-se de la tintoreria. Amb el temps, aquesta social esdevindria la "Cooperativa de Paqueteria y Astracanes" que sobreviuria fins al 1978.

* Aquest any també seria el de l'aparició de l'empresa "Llonch y Sala" que es dedicaria a la fabricació de teixits d'alta qualitat. Estava formada per Feliu Llonch i Casagemas i Joan Sala i Busquets.

De tornada a l’Exposició Universal, direm que des de Catalunya es faria un seguiment molt acurat de l’esdeveniment tota vegada que representava una magnífica oportunitat per capturar les claus del que estava succeint, industrialment parlant, a una potència econòmica mundial emergent com eren els Estat Units. Almenys, així ho van interpretar la Diputació Provincial de Barcelona i el govern de Madrid quan acceptaren la proposta del sindicat “Federació Tres Classes de Vapor” per finançar el desplaçament a Chicago d’una comissió investigadora de la Fira Mundial. Ho expliquem.

 

 

 

 

Exemplar de l'estudi original portat a terme per la Comissió Obrera Catalana a l'Exposició de Chicago

 

Efectivament, a petició d’aquesta organització, la Diputació Provincial de Barcelona, a la que posteriorment s’uneix el govern espanyol mitjançant el Ministeri de Foment, aprova finançar el viatge a la ciutat de Chicago d’una comissió de set membres amb la intenció de realitzar estudis sobre les característiques de producció, maquinària, condicions laborals i entorn legal en el qual es desenvolupen les empreses americanes de cara a incorporar alguns d’aquests coneixements a diferents sectors productius del nostre país. En el moment de l’adhesió del govern de Madrid a aquest projecte, aquest sol.licita la presència a la comissió d’alguns representants de la indústria llanera catalana i atorga a les Cambres de Comerç de Terrassa i Sabadell la decisió al respecte. Finalment, les patronals vallesanes no destacaran cap membre a la comissió.

La “Federació Tres Classes de Vapor” era un sindicat fundat a Catalunya a l’agost de l’any 1869 que aplegava treballadors de la indústria cotonera en diverses especialitats com ara el filat, el teixit i l’acabat. Un any després de la seva creació, aquesta era l’organització sindical tèxtil més poderosa en nombre d’afiliats de l’estat espanyol amb uns 8.500 militants (8).

Finalment, la comissió creada amb aquest objectiu s’autoanomenaria “Comissió Obrera Catalana a l’Exposició de Chicago” i seria la responsable de la publicació d’un compendi d’estudis i investigacions portades a terme durant l’Exposició Universal de Chicago. Podríem dir que és la materialització d’un exercici d’autèntic espionatge industrial de la època. Els membres que la conformarien serien: Eduardo Vidal Ribas, José Blavia Dagà, Pedro Elias Canut, Francisco Giralt i Serrà (empresari, músic, poeta i impressor terrassenc i un dels introductors de l’electricitat a la capital vallesana), Juan Mestres Pous, Antonio Vallés Masferrer i José Pamias Granell (sindicalista, sabater d’ofici, membre del Consell Federal de la FRE-CNT i fundador i pràcticament l’únic Director del setmanari “El Obrero” des de la seva aparició al 1880 fins a la seva desaparició al 1891).

La representació de la ciutat de Sabadell en aquesta Exposició Universal estava conformada per 21 industrials tèxtils que, com hem recordat, ho feien de manera col.lectiva mitjançant la denominació de “Gremi de Fabricants de Sabadell”. Aquesta delegació sabadellenca estava localitzada i concentrada a la Secció H-Manufactures (Grup 103 de Productes de Llana. Classe 641) que tenia assignat com a zona de presentació el Palau del mateix nom. I per ser més exactes, els nostres industrials ocuparien l’stand 102 d’aquest Palau just al costat de la delegació terrassenca que ho feien a l’stand 101 (5). 

Edifici de les Manufactures i les Arts Liberals. Aquí s'ubicaven els expositors catalans

Catàleg oficial de la Fira Mundial amb tots els plànols dels diferents edificis de l'Exposició on es localitza el pavelló espanyol

La relació dels nostres 21 fabricants era la següent:

* Juan Sallarés: aquesta empresa comença amb Joan Sallarès i Marra, pare de l’actual propietari de la mateixa (Joan Sallarès i Pla), quan obre negoci propi al 1835 després d’haver treballat per a tercers. Posteriorment (1867) s’associa per deu anys amb el seu gendre, Jaume Molins i Feliu, i incorpora també al seu fill Joan. L’empresa passa a anomenar-se “Joan Sallarès i Fill”. El pare moriria al 1883 i Joan Sallarès i Pla passaria a ser l’ únic propietari. Construeix un nou vapor al 1886 i s’inicia en el negoci de la llana. Finalment, al 1895 decidirà crear la societat en comandita “Moratonas i Molins” per poder retirar-se de la vida empresarial en primera persona i dedicar-se a la política.

* Sucesores de J. Capmany y Cía

* Llanés, Comadran y Cía

* Juan Turull Sallarès

* Fèlix Pla

* José Sallarés y Cía

* Hijos de J. Duran: el fundador de la nissaga industrial dels Duran, Josep Duran Sors, comença els seus primers negocis de fabricació de llana als voltants de 1825-1827. Poc després, al 1832, s’associa amb els industrials barcelonins Antoni Miarons i Josep Dòria per formar “J. Duran y Cía” que disposaria d’un dipòsit de llana a Barcelona on els barcelonins la comercialitzarien. Aviat (1837) s’introduirien les novetats de castors i setins de llana al mercat. Cap el 1843, s’inicia la construcció del Vapor de can Pissit a tocar de la Rambla que entra en funcionament dos any més tard. Però al 1866 es dissol la societat i Josep Duran continua amb el seu fill, Josep del C. Duran Mimó, i un any més tard l’antiga empresa creada amb els barcelonins passa incorpora nous socis i modifica la raó social a “Duran, Miarons y Dória”. Josep de C. Duran iniciaria en solitari activitats industrials al 1889 en companyia del seu fill i funda la companyia “José de C. Duran e Hijo”. El pare moriria al 1871 i aquesta empresa es denominaria a partir de 1883 “Viuda de J. Duran e Hijos”. Finalment, aquests germans formen societat pròpia a la desparició de la mare i es diran “Hijos de J. Duran SCR” (1891).

* J. Molins, Hijo y Hermano:  la nissaga del Molins s’inicia als voltants del 1855 quan Jaume Molins i Feliu contrau matrimoni amb Maria Gràcia Sallarès i Pla. Tres anys més tard, Molins participa en la societat “Molins i Pla” però al 1867 acabarà fent companyia al seu sogre (Joan Sallarès i Marra) i ho farà per deu anys. Posteriorment, treballarà sol fins que al 1886 el veiem a “J. Molins, Hijo y Hermano” amb el seu fill Ricard i el seu germà, Ramon. Això seria així fins 1895.

Factura comercial de "J. Molins, Hijos y Hermano" de 1886

* Pedro Viloca

* Quirico Estop: empresa fundada el 1840 que fabrica novetats de draps de llana per a home. Exporta a Cuba i d’altres països sud-americans.

* Vda. e Hijos de M. Buxeda: dos germans Buxeda Crehuet (Domènec i Miquel) ja eren empresaris als voltants de 1850. Entre els el 1852 i 1854, edifiquen una nova empresa al carrer Sant Pau (Vapor Buxeda Vell) on es traslladen des de la fàbrica que ocupaven llavors al carrer Jardí. Al 1863 aproximadament constitueixen “Buxeda Hermanos” que seria dissolta al 1877. Just un any més tard, al 1878, es construeix una nova fàbrica que s’anomenaria popularment com a Vapor Buxeda Nou, el primer en disposar d’enllumenat elèctric per fer moure la maquinària de vapor. Aquesta empresa estarà a nom d’en Valentí, el petit dels germans Buxeda. Domènec morirà al 1882 sense descendència masculina i l’empresa estarà a càrrec d’en Miquel. Però aquest també traspassaria quatre anys més tard i la societat queda en mans de la seva vídua i fills. Es diria “Vda. e Hijos de M. Buxeda” i estaria domiciliada a Barcelona (Ronda Sant Pere, 2-2ón).

Factura comercial de "Vda. e Hijos de Miguel Buxeda" de 1886

* Juan Masagué: Joan Masagué i Vilarrúbies treballaria com a teòric tèxtil dels Corominas i arribaria a casar-se ambla filla (Maria Corominas i Pla). Crearia la seva empresa “Juan Masagué y Cía.” al 1871 per dedicar-se als gèneres de llana. Posteriorment, estaria molt dedicat a la política Essent fins i tot alcalde de la ciutat en diverses ocasions (la primera, al gener de 1890) i President de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

* Jaime Gorina y Cía: cap el 1880, Jaume Gorina Morató ja disposava d’empresa conjunta amb els seus fills. Es tractava de “Jaime Gorina e Hijos”. Jaume era un dels set fills del matrimoni de Francesc Gorina (pagès) i Dolors Morató. Era germà de Joan, creador de la nissaga del Gorina-Pujol, i també es dedicaria a la fabricació de llana. De l’empresa “Jaime Gorina y Cía” tenim noticia per primer cop sobre 1886.

Factura comercial de "Jaime Gorina y Compañía" de 1886

* Hijos de M. Planas

* Juan Llonch y Hermanos: Feliu Llonch i Matas es separa dels seus germans Rafael i Francesc al 1839 per iniciar activitats industrials pel seu compte. El veiem instal.lat al molí de l’Amat l’any 1840. Aproximadament deu anys més tard, al 1850, possiblement en Feliu ja tingués una societat al seu nom. Però no seria fins el 1853 que podem documentar una empresa pròpia al carrer Montserrat. Progressaria molt ràpidament perquè al 186 ja disposa de tres centres de producció: el molí de l’Amat originari, el del carrer de Montserrat i, com a més actual, una part del Vapor Brutau. Feliu Llonch moriria al 1875 i el negoci passaria als seus set fills, essent l’hereu Joan Llonch i Sanmiquel. Es constitueix llavors “Joan Llonch i Germans”. Només dos anys més tard, al 1877, s’escomet la construcció del Vapor Can Llonch per concentrar totes les activitats de producció de la família en un sol centre.

* Corominas, Salas y Cía: les activitats industrials d’aquesta extensa familia s’inicien aproximadament al 1822 quan Josep Coromins Umbert obre un petit negoci amb telers a Sabadell per treballar la llana. Uns anys més tard, al 1858, entra al negoci el seu gendre Salvador Salas i Carol essent aquest el motiu pel qual la societat passaria a anomenar-se “Carominas, Salas y Cia.” En acabar la dècada de 1870, s’introdueix la filatura en l’activitat de l’empresa. Josep Coromias Umbert mort al 1874 i la gerència passa al seu fill, Joan Baptista Corominas Pla. Amb aquesta nova direcció, entre 1876 i 1881, es construiria la segona fàbrica de la família, coneguda com el Vapor Corominas.

Factura comercial de "Corominas, Salas y Cía" de 1886

* Mateo Brujas: Agustí Brujas Torras i el seu fill Mateu Brujas Romeu creen l’empresa “A. Brujas, Hijo y Cía” al 1860 per dedicar-se a la fabricació de teixits de llana. Aquesta empresa seria la introductora del xeviot a la península. Al 1874, Agustí Brujas moriria i deixaria l’empresa en mans del seu fill Mateu. Aquest, al 1877, construeix el Vapor de Ca la Patoia.

* Pedro Crehueras

* Juan Gorina e Hijos: les activitats industrials dels Gorina comencen l’any 1835 amb Joan Gorina i Morató. Es casaria amb Francisca Pujol Camps i tindrien cinc fills: Tomàs, Jaume, Pere, Manuela i Josep. Al 1865 incorpora dos dels seus fills a l’empresa i passaran de denominar-se “Juan Gorina e Hijos”. Dos anys més tard, al 1867, guanyen una medalla de bronze a l’Exposició Universal de París. Joan Gorina i Morató moriria al 1886 però la societat va continuar amb la mateixa denominació.

Publicitat de "Juan Gorina e Hijos"

* Voltà y Duràn: Emili Voltà Vivé i Josep Duran Camps (gendre del primer) creen “Voltà y Duran” al 1885. L’any de l’Exposició de Chicago, mor Emili Voltà. En Josep Duran incorpora a l’empresa en Ramon Arús Fontanet, fins ara viatjant de la mateixa. La nova denominació de la nova societat seria “Durán y Arús”.

Factura comercial de "Voltà y Durán" de 1892

 

* Miquel Sanmiquel Casablancas

Factura comercial de "M. Sanmiquel y Casablancas" de 1886

Aquests 21 fabricants produïen en aquell moment un total de 3 milions de kg./any de matèria tèxtil, ocupaven a 5.720 obrers (2.780 homes, 2.040 dones i 910 nens) i disposaven de 1.300 telers mecànics i 70.000 fusos de llana i 45.000 d'estam. A més a més, la indústria tèxtil sabadellenca ocupava a d’altres 2.000 obrers en el cotó i en el tractament d'altres matèries (5).

Altres participants no adscrits al Gremi serien:

* Juan Fontanet (vi negre)

I arribem al final. L’Exposició que s’havia inaugurat el dia 1 de maig es clouria, finalment, el 31 d’octubre de 1893. Fou un gran èxit de públic en els 179 dies que havia estat oberta tota vegada que es van comptabilitzar un total de 27 milions de visitants la gran majoria dels quals, òbviament, eren del propi pais degut a les dificultats i cost del desplaçament per la majoria de potencials visitants d’altres continents, sobretot, Europa. Mai un esdeveniment universal com aquest havia tingut tants visitants (només l’Exposició de Paris de 1889 s’hi havia acostat a aquestes xifres amb els seus quelcom més de 22 milions de visitants) ni les dimensions d’aquesta de Chicago perquè va ser la de major superfície ocupada de les realitzades fins el moment amb 464.500 m2. Un total de 46 països varen ser presents, 19 dels quals amb pavellons propis essent el d’Alemanya el de majors dimensions i el de Brasil possiblement el més popular (7).

 

Bitllet d'entrada a l'Exposició Universal de Chicago durant la jornada de Manhattan (21 d'octubre)

Però la cloenda es veuria deslluïda en realitzar-se sense celebracions especials degut a què tan sols uns dies abans (el dia 28) l’alcalde de la ciutat, Mr. Carter Harrison, havia estat assassinat a casa seva a trets després d’haver passat la jornada a l’Exposició Universal durant el dia de l’American Cities exercint d’anfitrió d’altres alcaldes de ciutats nord-americanes.

Malgrat tot, aquesta seria una Fira Mundial amb importants impactes industrials i de progrés. Posarem només dos exemples. En primer lloc, i coincidint amb aquesta Exposició Colombina de Chicago, es posen en funcionament les comunicacions telefòniques entre aquesta ciutat i New York la qual cosa incrementaria de manera significativa les capacitats d’informació en temps pràcticament real entre ambdues i les seves capacitats comercials i financeres. En segon lloc, la Fira de Chicago s’havia desenvolupat sota el protagonisme inequívoc de l’electricitat i havia significat la posta de llarg i el triomf de la corrent alterna, invent de Nikola Tesla, sobre la proposta del nord-americà Thomas Alva Edison i la seva corrent continua. L’encesa conjunta de cent mil bombetes incandescents en la cerimònia d’inauguració de l’Exposició Universal davant el públic assistent i el President dels Estats Units, Grover Cleveland, qui premeria el botó general així ho certificarien. Simplement a tall d'anècdota, direm que a Sabadell es posaria en marxa tot just un any després d'aquesta Fira Mundial la primera indústria de generació d'electricitat. El seu protagonista seria Joan Brujas i Pellicer, conegut industrial i innovador, i l'empresa s'instal.laria a la Plaça del Duc de la Victòria, actual Plaça del Gas, amb la finalitat de subministrar energia elèctrica a l'enllumenat públic de la ciutat.

L’any següent un important incendi acabaria amb una part important de l’anomenada “ciutat blanca” de la Fira Mundial de Chicago i aquest espai quedaria més o menys oblidat fins a la seva renaixença per formar part d’una nova Exposició Universal de la ciutat l’any 1933.

Però què havia comportat aquesta Fira Mundial de Chicago pels nostres participants sabadellencs?
En primer lloc, sembla que les vendes de productes propis d’aquests durant l'Exposició no van ser massa bons i els impostos i taxes exagerades de les autoritats americanes van provocar un impacte negatiu sobre les expectatives de beneficis dels expositors (5). No obstant, això, els expositors integrants del Gremi de Fabricants varen ser reconeguts de forma col.lectiva i gràcies als oficis de Rafael Puig i Valls (comissari de la indústria espanyola a Chicago i representant del Foment del Treball Nacional i Vice-President del Jurat de la Secció de Tèxtils), aquesta distinció també va ser reconeguda a títol individual per a cadascun dels integrants del Gremi, igual que va succeir amb dinou participants terrassencs i el seu Institut Industrial. Així constaria en la relació oficial de premiats en aquesta Exposició Universal (6). En aquest sentit, i només considerant de forma quantitativa el premi atorgat tant al Gremi com a l’Institut, la província de Barcelona seria, amb 226 distincions, la de l’estat Espanyol amb més expositors reconeguts entre els 800 a nivell de tot l’estat (6).

NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l’autor.

(1) The Artistic Guide To Chicago Ande The World’s Columbian Exposition. R. S. Peale Company. Chicago. 1892

(2) Murray, Richard J.: Authentic Visitors’ Guide To The World’s Columbian Exposition and Chicago. Stromberg, Allen and Co. Publishers. 1893 

(3) Maluquer de Motes, J. I Torras i Elias, J.: Història econòmica de la Catalunya contemporània. Vol.I. Enciclopedia Catalana. Barcelona 1994

(4) Benaul i Baigual, Josep M.: De la creació de la Cambra de Comerç a l’etapa democràtica (1886-1986). Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Sabadell. 1986

(5) Puig i Valls, Rafael: Memoria sobra la Exposición Colombina de Chicago desde el punto de vista industrial y comercial. Tipografía Española. Barcelona. 1895

(6) Relación de los expositores españoles premiados en la Exposición universal de Chicago de 1893. Comisión General de España. Imprenta Ricardo Rojas. 1893.

(7) Martinez Moreno, Juan M.: La Exposición Mundial Colombina de Chicago, 1893. Boletín de la Real Academia Sevillana de Buenas Letras: Minervae Baeticae, 16, 153-168, 1988

(8) Armengol, Montse: El fil Roig. UGT de Catalunya: 125 anys lluitant. Ara Llibres, 2013