SABADELL A AMÈRICA: EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE FILADÈLFIA. 1876

El context històric i polític de l’estat espanyol en el qual esdevé l’Exposició Universal de Filadèlfia no podia ser més convuls i canviant. Per explicar-ho ens caldrà prendre el fil dels esdeveniments que hi tingueren lloc a partir de la Revolució de setembre de 1868. Efectivament, el 18 de setembre d’aquest any esclata La Gloriosa que acaba amb la monarquia borbònica representada per Isabel II (fugida el dia 30 del mateix mes) i, tot seguit, el 15 de gener següent, tenen lloc les eleccions a Corts Constituents que haurien de procedir a la redacció d’una nova constitució. En aquestes, es fa palès el triomf folgat dels partits d’arrel monàrquica que aconsegueixen que el Parlament es pronuncii sobre aquesta forma de govern un cop constituït i la preservi en la futura constitució.

Per tant, s’inicien tant els treballs per a la redacció de la nova carta magna com, alhora, la cerca d’un nou monarca per ocupar el tron espanyol. Aquesta tasca li correspon directament al general Prim mentre el general Francisco Serrano ocupa provisionalment la regència en espera d’aquest candidat. Després de diverses gestions i de rebutjar absolutament la figura d’Alfons XII com a nou monarca per pertànyer a la dinastia borbònica de tan nefast record a l’estat, finalment és proclamat Amadeu de Savoia (Amadeu I) el dia 16 de novembre de 1870 en una votació parlamentària presidida per la desunió i la divisió davant una decisió tan transcendental.

No obstant, la situació política a l’estat espanyol està lluny de ser tranquil.la amb l’esclat de la Revolució. El mateix any 1869 l’opinió pública d’arrel republicana i els partits parlamentaris que la representaven palesen la seva insatisfacció amb la recuperació de la monarquia com a forma de govern. És cert que al conjunt de l’estat aquesta representació republicana no és majoritària, però a Catalunya les eleccions constituents donen 28 dels 37 escons en joc als partits republicans federalistes. Aquesta és la base que explica que entre els mesos de setembre i octubre de 1869 es produeixin aixecaments de signe republicà a Barcelona, Vilanova i la Geltrú, Igualada i d’altres poblacions de la província de Barcelona que aviat tindrien resó a Tarragona i Lleida però també a València i Saragossa.

Però aquest aixecament republicà, igual que succeiria amb el moviment cantonal, fracassaria i el nou govern continuaria el projecte de nova constitució i la cerca d’un nou monarca tal i com hem comentat abans.

Amadeu I, d’altra banda, es veuria envoltat de les màximes dificultats i entrebancs per a regnar i, finalment, acabaria renunciant al tron i marxant a l’Ambaixada d’Itàlia. Era el dia 11 de febrer de 1873. El mateix dia de la seva sortida, el Parlament espanyol després d’intensos debats proclama la Primera República segurament com a una solució de compromís (recordem que la majoria política era partidària de la monarquia). Aquesta República tindria com a primer president un català, Estanislau Figueras, que seria substituït per un altre català, Francesc Pi i Margall, el mes de juny següent amb l’objectiu de redactar una nova constitució. El nou règim, però, gaudiria d’una curta vida perquè només va poder resistir, enmig de moltes sotragades, fins el mes de gener de 1874, moment en el qual (el dia 3) el general Pavía dissoldria les Corts  en un cop d’estat fulminant que acabaria en un govern de concentració del qual quedaren exclosos els carlins i els federalistes i que presidiria el general Serrano. No havia transcorregut ni una setmana des d’aquest cop d’estat que els federalistes més radicals de la nostra ciutat proclamaren el Cantó Federal del Vallès el dia 9 i a Feliu Crespí i Cirera (Alcalde llavors de Sabadell) com el seu President. Aquest pronunciament va durar pràcticament dos dies davant la impossibilitat que les forces republicanes locals tinguessin cap probabilitat de vèncer les milícies governamentals traslladades a la ciutat per fer caure el Cantó.

I és en aquest estat de provisionalitat que estem comentant que s’arriba al dia 29 de desembre de 1874 quan el general Martinez-Campos, refugiat a Sagunt, s’alça contra el govern republicà tot proclamant el retorn de la monarquia. Alfons XII tornaria a l’estat espanyol el mes de gener de 1875 per ser proclamat com a rei per les Corts Generals¡ i acaba, així, l’aventura de la Primera República. El cercle es tancaria l’any següent amb dues fites que certificarien aquest canvi de rumb:

Entre el 20 i el 23 de gener es celebren eleccions generals que consagren (amb un 45% d’abstenció) un inqüestionable triomf dels diputats conservadors (333 sobre 391 escons) (1). A Sabadell, el candidat conservador i únic candidat presentat fou Pau Turull i Comadran.

I, finalment, el 30 de juny Cánovas del Castillo (autèntic artífex de la Restauració) aconsegueix promulgar la Constitució que instaurava la monarquia constitucional com a forma d’estat amb unes atribucions àmplies per a la corona, el bipartidisme i el model d’organització estatal centralista que ha perdurat al llarg dels segles posteriors a l’estat espanyol. En aquest sentit, per exemple, la nova carta magna acabaria amb els furs bascos. Aquesta constitució, a més, amb el sol parèntesi de la seva suspensió per part de Primo de Rivera, sobreviuria fins l’arribada de la Segona República, el 1931.

Amb tot plegat, però, la tranquil.litat no hauria tornat totalment a Espanya perquè encara quedaven conflictes pendents de resoldre. En concret, ens referim a la guerra carlina que lliurava Carlos Maria Isidro de Borbón (autoanomenat Carlos VII), germà del difunt rei Fernando VII, contra els partidaris d’Isabel II, filla d’aquest, pels drets dinàstics de successió. Els carlins pretenien ignorar la llei anomenada la Pragmàtica Sanció (1830) que anul.lava l’anterior Llei Sàlica borbònica sobre la prohibició de successió al tron en cas de no existir hereu masculí. Aquesta situació havia facilitat l’accés al tron d’Isabel II privant-lo a ell de la successió. L’any 1833 s’inicia la primera de les tres guerres i ara, el 1876, es posaria fi al darrer conflicte.

Efectivament, dia 17 de febrer acabaria formalment aquest tercer aixecament armat iniciat el mes d’abril de 1872 i que s’havia engrossit a partir de la proclamació de la Primera República el febrer de 1873 amb d’altres elements monàrquics no carlins però anti-republicans. En aquest darrer esclat, els focus de la revolta havien estat principalment el País Basc i Catalunya (animada per les promeses del pretendent de retornar al nostre país les Constitucions abolides el 1714) a les que s’afegirien focus més dispersos a Castella, Extremadura, Andalusia o Llevant.  L’any anterior, el 1875, els carlins havien patit desfetes importants en pràcticament tots els fronts i que a Catalunya es concretarien amb la pèrdua de La Seu d’Urgell. Mesos més tard, ja el 1876, Sant Cugat del Vallès (21 i 22 d’abril) i Sant Llorenç Savall (16 de juny) serien pràcticament els darrers moviments carlins al nostre país tot i que encara correrien petites partides de rebels que s’anirien desfent durant la resta de l’any a mesura que els seus protagonistes es presentaven a la comandància militar de Sabadell per acollir-se a l’amnistia decretada per aquells que abandonessin les armes. Al mes de juliol, la Milícia Nacional es dissoldria i a l’agost entregarien les armes. El País Basc, però, seria el darrer lloc on es sufocaria l’aixecament (2).

Des del punt de vista cultural, Catalunya es troba immersa en el moviment de la Renaixensa, que disposaria de la seva pròpia “bandera” en la publicació del mateix nom fundada el 1871 per Àngel Guimerà i Pere Aldavert. La Renaixensa en aquests moments encara té una certa unitat conceptual dins la diversitat ideològica dels seus components però les particularitats del sector conservador i el progressista van surant cada cop amb més potència. Aviat veurem esclatar aquestes diferències amb l’aparició de noves publicacions i també amb el sorgiment d’escissions, grups i sectors que intenten materialitzar-les i fer-les evidents. En general, donaran cabuda a visions romàntiques sobre el catalanisme, la nació i la nostra cultura o bé a visions més polítiques, positivistes i racionalistes o, fins i tot, a valoracions més regionalistes i integradores amb la nació espanyola dins una reivindicada diversitat. I aquests prismes tan oposats sovint tenien reflex en la interpretació i l’orientació que es volia donar a la gran manifestació del catalanisme cultural fins el moment que eren els Jocs Florals. Els enfrontaments que esmentem entre aquestes visions seran contundents com veurem en successives narracions.

Estatuts pels Jocs Florals elaborats el 1876

Aquest 1876 també marca una fita dins la cultura catalana perquè Jacint Verdaguer enllestiria el poema “L’Atlàntida” que presentaria als Jocs Florals de l’any següent. Verdaguer aconseguiria tots els guardons en les tres categories tradicionals dels Jocs: Fe, Pàtria i Amor i esser nomenat Mestre en Gai Saber. El llibre es publicaria el 1878 en la seva versió definitiva després d’algunes correccions.

Econòmicament parlant, l’any de l’Exposició Universal de Filadèlfia Catalunya i Espanya estan immerses en un període d’un cert increment de la producció respecte als anys anteriors a la Revolució de 1868 i, en concret, a la crisi iniciada el 1864 i que acabaria el 1875. No obstant, aquest nou període de prosperitat també seria circumstancial tot esperant l’inici d’una dècada (la de 1890-1900) francament feble a nivell de producció i de clara decadència de l’activitat (3). Aquesta primera tendència positiva de l’economia de l’estat espanyol que s’inicia l’any de l’Exposició de Filadèlfia contrasta en certa forma amb el què es viu a Europa. Aproximadament des de 1873, tot coincidint amb el crack bancari del mes de maig a Viena i del setembre als Estats Units (el conegut com a Pànic de 1873), la corba dels preus és clarament baixista a nivell europeu i mundial i això comporta una clara reducció dels beneficis empresarials. Aquesta situació s’allargarà durant quelcom més de vint anys i alguns economistes la qualifiquen de Gran Depressió.

El contradictori moviment alcista de l’economia espanyola respecte a l’escenari internacional seria, com hem dit, momentani però donaria peu a un període d’expansió que comportaria la creació de nombroses empreses ferroviàries, mineres i, fins i tot, bancàries en un període conegut a Catalunya com “la febre de l’or”. Efectivament, la bombolla especulativa generada al voltant d’aquest any 1876 comportaria, bancàriament parlant, un impuls radical de l’aparició d’entitats financeres sobretot de caràcter local. Així i fins la fi de 1881, un total de 29 entitats bancàries serien constituïdes a Catalunya però de les quals gairebé la meitat deixarien d’operar en només cinc anys de vida en un moviment de contracció especialment dur al nostre país i que obria (cap el 1886) un important període de crisi econòmica.

El Banc Regional d'Igualada, creat el 1881, és una de les entitats aparegudes durant la "febre de l'or"

Els moviments dins l’entorn bancari, però, havien començat l’any 1874 amb l’aparició d’un decret de 19 de març, mitjançant el qual el govern espanyol en la persona del seu ministre d’hisenda José Echegaray, posava fi al dret d’emissió de bitllets de què fins ara havia gaudit el Banc de Barcelona per concentrar-se de manera exclusiva en el Banc d’Espanya quina sucursal a Barcelona és creada aquest mateix any. Posteriorment, aquest 1876 ens aportaria un altre esdeveniment rellevant tota vegada que el 30 d’octubre es constituirà a Barcelona el Banco Hispano-Colonial. El banc, en realitat, seria la fórmula ideada per tres financers, Antoni López i López, Rafael Cabezas i Montemayor i Manuel Calvo Aguirre, per formalitzar un préstec a 10 anys d’entre 15 i 25 milions de duros a favor del Govern espanyol tot i que nominalment s’atorgava al Tresor de la Illa de Cuba. Aquests diners finançarien la despesa militar a aquesta colònia donat que els rebels independentistes s’havien alçat contra la metròpoli uns quants anys abans (1868) i les despeses produïdes per combatre’ls no podien suportar-se des del tresor espanyol per manca de recursos. Pensem que durant els primers anys de conflicte, més de 200.000 soldats espanyols serien desplaçats (en vaixells d’Antoni López) i mantinguts al Carib per defensar la colònia. Els catalans teníem importants interessos i inversions a Cuba que calia protegir però és que, addicionalment, el préstec s’havia concedit en condicions excepcionalment beneficioses amb un tipus d’interès del 10% al qual calia sumar un 2% addicional per diferencials de canvi i tenia, a més, com a garantia de recobrament els drets sobre la duana cubana. Per cert, que entre els seus primers accionistes de referència també figuraria el sabadellenc Pau Turull i Comadran.

 

Memòria del "Banco Hispano-Colonial" fundat el 1876. Any 1945

 Amb posterioritat a la fase depressiva esmentada, els països del nostre continent generarien un moviment de retorn a les polítiques proteccionistes que a l’estat espanyol, novament, tindrien un cert comportament contradictori amb la tendència europea. Efectivament, la legislació aranzelària espanyola  havia girat cap a l’obertura i la rebaixa d’impostos a les importacions amb la Revolució de 1868 i les polítiques liberals que Laureà Figuerola havia adoptat en la nova llei aranzelària de 1869. Temporalment, però, l’escenari econòmic descrit en les línies anteriors obligarien a la suspensió (només fins 1877) de la normativa i l’adopció de mesures més orientades a la protecció de la indústria local. A Sabadell, en concret, el Gremi de Fabricants havia esdevingut un lobby clarament proteccionista i aquest any 1876 iniciaria un seguiment sistemàtic de la legislació aranzelària espanyola tot establint una Comissió Aranzelària que tindria caràcter estable a partir de 1889 (4).

 

Lletra de canvi de l'empresa "J. Molins, Hijo y Hermano". 1896

 El 1876 la nostra ciutat (tot i que literalment, el títol com a tal li serà concedit a l’abril de l’any següent pel rei Alfons XII) conta amb uns 17.500 habitants i  es troba en plena efervescència industrial i urbanística. El nostre Alcalde en aquell moment (des de 1874) era Josep de Calassanç Duran i Miró, fill del també ex-alcalde Josep Duran i Sors. Calassanç Duran compaginava el seu títol d’alcalde amb el de president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, càrrec que ocuparia fins l’any següent, 1877. Industrialment, tres exemples concrets esdevinguts aquest any il.lustren la puixança esmentada. En primer lloc, recordarem que Jaume Molins construiria la seva fàbrica al carrer Maria Luisa Fernanda, el mateix carrer on Mateu Brujas edificarà l’any següent la seva pròpia empresa i el seu domicili familiar adjunt. També l’empresa “Bofí y Armengol” inicia la construcció de l’illa industrial dels carrers Jovellanos-Corominas-Escola Pia i Pare Sallarès. I, finalment, Manuel Feliu i Josep Cuadras constitueixen amb Antoni Lòpez la social “Cuadras, Feliu y Cía” l’any 1874 i s’instal.len al Vapor Badia mentre no construeixen el seu propi vapor al costat del riu Ripoll el 1883. A la mort de Josep Oriol Badia i Juncà (29 d’agost de 1876, en plena celebració de la nostra Exposició a Filadèlfia), acabarien quedant-se amb la filatura d’estam que aquest i Theodor Jenny Hermann havien instal.lat a Cal Pissit (1872) i que més tard s’havia traslladat al carrer Tres Creus tot coincident amb la construcció del Vapor Badia el 1867. Els orígens industrials de Josep Cuadras i Prim cal situar-los a l’entorn del seu casament amb la néta de Tomàs Coma i Miró (polític i industrial i un dels fundadors de l’Ateneu Barcelonès i membre de les Juntes de Govern del Banc de Barcelona i La Caixa), qui era propietari d’una indústria de filatura a Barcelona (carrer Perecamps, 1). A la mort de Tomàs Coma (1869), els seus hereus serien l’esposa de Josep Cuadras, Maria Feliu i Coma i el seu germà, Manuel. La nova raó social de l’empresa seria “Herederos de Tomàs Coma” (1871) i ambdós en són els gerents.

Carta comercial de "José Cuadras y Prim". 1896

 

 

 

I és que, tal i com remarca Andreu Castells (5), la indústria local havia començat l’any anterior, 1875, un intens procés de mecanització i alhora de creixement que s’allargaria fins el 1885 i que comportaria l’existència al final d’aquest període de 201 fabricants contra els 146 matriculats al seu inici. També, de la mà d’aquest procés, els telers mecànics passarien de 110 el 1875 a 615 el 1885. En aquest sentit, direm que l’any que ens ocupa l’empresari sabadellenc Francesc Duran Cañameras construeix el seu primer teler  mecànic. Duran s’havia establert a Sabadell provinent de Martorell el 1863 i obriria en aquesta data un taller de reparació de maquinària de tot tipus alhora que fabricava alguna premsa per a l’elaboració de vi. Poc a poc, aniria especialitzant la seva feina i orientant-la cap a satisfer les necessitats de la indústria tèxtil local.  

Socialment parlant, a Sabadell esdevenen una sèrie de fets que descriuen molt bé el context local en el qual conviu aquesta projecció empresarial exterior de la ciutat. Els més rellevants serien aquests:

* L’Acadèmia Catòlica, fundada per Fèlix Sardà i Salvany el 26 de setembre de 1870, reprèn de nou les seves activitats després que tres anys abans (1873) fossin suspeses amb motiu de la proclamació de la Primera República.

* Sense abandonar la figura de Sardà, direm que el capellà participa aquest 1876 amb Manuel Milà de la Roca i Ràfols en la fundació del diari “El Correo Catalán”. Ambdós eren representants dels corrents de pensament més tradicionalistes i de la Roca era un carlí convençut que militaria activament i que lluitaria durant la tercera guerra on arribaria a ser secretari personal i home de confiança de don Carles de Borbó.

* Aquest any es comencen a produir a casa del tartaner Silvestre (carrer Sant Pau) una sèrie de trobades regulars entre una colla d’amics artistes entre els que trobem a Ramon Quer, Antoni Oliver, Josep Espinalt, Joan Vila Cinca i Joan Figueres que serien l’embrió del que quatre anys després esdevindria l’Acadèmia de Belles Arts sorgida sota la tutel.la de l’Ateneu Sabadellés. D’aquesta primera Acadèmia, el 1880, Antoni Oliver i Turull en seria el seu primer president.

* El projecte i la col.locació de la primera pedra per construir l’edifici que substituiria l’antic santuari de la Mare de Déu de la Salut tenen lloc aquest 1876. Malauradament, en acabar la construcció tres anys més tard, la taulada del nou temple s’esfondraria i caldria realitzar un segon projecte.

Convindria ara fixar la nostra atenció, tot i que mínimament, en el país amfitrió d’aquesta Exposició per entendre el context en el qual aquesta es desenvoluparia. L’any de la celebració de l’Exposició de Filadèlfia, els Estats Units estan lluny encara de presentar un panorama d’estabilitat social i política. Recordem que el conflicte bel.lic que enfrontà a unionistes i a confederats en una guerra fratricida en la qual el sud (esclavista) i el nord (antiesclavista) havia acabat només onze anys abans (1865) amb el triomf de la Unió però amb ferides internes molt importants, entre elles el mateix assassinat del President Lincoln només sis després de la derrota confederada. No obstant aquesta victòria, la jove República encara lliurava batalla amb els indis autòctons pel control i expansió del territori. L’any 1874 es trobaria or a Black Hills (Dakota del Sud-Wyoming), territori on s’havia fixat la reserva lakota segons el tractat de Fort Laramie (1868). La invasió d’aquest territori pels cercadors d’or (l’anomenada “febre de l’or”) suposava una violació de l’esmentat tractat i l’inici de la guerra amb els diferents pobles indis. Aquests abandonarien les reserves i provocarien l’exèrcit americà que envià tropes a càrrec del tinent coronel Custer per a castigar-los. Aquest 1876, Custer cauria davant els guerrers sioux a Little Bighorn i el general Crook en Rosebud. Durant els dos anys següents es produirien diferents enfrontaments (les anomenades “guerres índies”) que, no obstant aquests triomfs inicials, acabarien amb els pobles indis de retorn a les reserves. 

També aquest any es celebren eleccions presidencials als EE.UU. s’enfronten el republicà Rutheford Hayes i el demòcrata Sammuel Tilden. Tot i que el recompte de vots dóna la victòria al demòcrata, el republicà aconsegueix imposar-se per un sol vot elector més que Tilden. A partir d’aquí, les impugnacions, els nous recomptes i la proclamació de resultats rectificats de manera continuada provoquen un enfrontament social i polític sense precedents. Finalment, el Congrés declara guanyador el republicà Hayes que promet el seu càrrec el dia 2 de març de 1877.

D'altra banda, el juliol de 1876, tot coincidint amb l’Exposició del Centenari a Filadèlfia, es celebra en aquesta mateixa ciutat un Congrés Internacional organitzat pel Consell General de la Internacional amb seu a New York. Seria l’equivalent a la VII Convenció de l’AIT (Associació Internacional de Treballadors). En aquest esdeveniment, es posaria punt final a l’existència de la Internacional. Segurament, la manca de trajectòria política i història de lluita del moviment obrer nord-americà, molt suportat per una base d’immigrants europeus, estaria entre els motius d’aquesta feblesa que conduiria l’organització a l’autodesaparició. Però també les dificultats que les autoritats americanes imposarien a la Internacional per operar en territori de la Unió i, finalment, la dimissió del seu Secretari General, F.A. Sorge, estarien entre els factors desencadenants d’aquesta desfeta. I seria una defunció solitària perquè només contaria, a banda dels delegats nord-americans, amb la representació d’un únic delegat europeu, concretament, d’Alemanya. Les dificultats i despeses que suposava el desplaçament fins a Filadèlfia justificaven, en part, aquesta minsa assistència.

Un cop centrat l’entorn en el qual es desenvoluparia l’esdeveniment que ens ocupa ha arribat el moment de posar focus al mateix de manera detallada (6). La idea d’organitzar una Exposició Universal que celebrés el primer centenari de la declaració d’independència dels Estats Units, sorgeix deu anys abans, el 1866, quan Charles B. Norton (Comissari nord-americà a l’Exposició Universal de Paris de 1867) es manifestaria favorable a aquesta convocatòria en un article publicat per ell al diari “Anglo American Times”. La idea aniria guanyant adeptes fins que el 24 de febrer de 1870 l’Alcalde de Filadèlfia al capdavant d’una comissió local creada per convocar aquest certamen a la seva ciutat envia un memoràndum al Senat i a la Cambra de Representants raonant la seva candidatura. 

Aquesta iniciativa faria sorgir, però, el desig d’altres ciutats per acollir l’esdeveniment i va ser necessari que una Comissió del Congrés visités Filadèlfia per emetre un informe que validés la primera proposta. L’arribada a aquesta ciutat tingué lloc el 16 de juny de 1870 i després de l’estada la Comissió atorgaria el seu vot favorable a la candidatura de Filadèlfia com ciutat organitzadora de l’Exposició del Centenari. Aquesta proposta seria ratificada al Congrés el 3 de març de 1871 amb el President Ulysses Grant al capdavant. Grant crearia, alhora, una Comissió de 47 membres responsable de l’organització del certament i nomenaria President de la mateixa Joseph R. Hawley. Probablement, en la tria de Filadèlfia com a ciutat organitzadora pesaria molt el fet que fos aquesta mateixa ciutat la seu de la signatura de la declaració d’independència el 4 de juliol de 1776 on les tretze colònies britàniques a Amèrica del Nord es declaraven lliures de la tutel.la d’Anglaterra. L’antiga metròpoli les acabaria reconeixent com a nació, finalment, al Tractat de París de 1783. 

Posteriorment, l’1 de juny de l’any següent, es formaria una nova Comissió Centenària d’Hisenda que es responsabilitzaria de l’emissió d’obligacions per un màxim a l’equivalent a 10 milions de duros espanyols de l’època per finançar l’Exposició. Aquestes obligacions es podrien adquirir de manera individual des de 10 dòlars. La crisi econòmica en la qual entraria el país l’any 1873 dificultaria una ràpida cobertura d’aquesta emissió que, no obstant, seria subscrita íntegrament. Al capdavall, el President dels Estats Units podria anunciar al món el 3 de juliol de forma oficial la celebració de l’Exposició Universal del Centenari a Filadèlfia entre els dies 19 de maig i 19 de novembre de 1876 tot i que en realitat s’inauguraria el dia 10 de maig i es tancaria el 10 de novembre. Dos dies després d’aquest anunci, el govern nord-americà s’adreçaria als representants diplomàtics acreditats a Washington tot convidant als seus respectius països a participar-hi.

Per la seva banda, Espanya acordaria en Consell de Ministres del dia 20 de febrer de 1874 acceptar la invitació a assistir a Filadèlfia i no sense polèmica perquè prèviament a aquest acord, sorgirien veus contràries fins i tot dins el propi govern espanyol. Així, el mateix ministre de Foment (Manuel de Orovio) enviaria una carta al rei Alfons XII un cop decidida la participació en l’Exposició (13 d’agost de 1875) on es mostrava contrari a l’assistència. Aquestes opinions contraposades a la decisió de participar-hi estaven emparades en dos arguments fonamentals: d’una banda la manca de recursos de l’estat espanyol per suportar la despesa i d’altra en la minsa incidència econòmica positiva (segons elles) que tenien aquests esdeveniments pels propis expositors.

Recull de les instruccions donades per la Comissió Espanyola a les comissions provincials i expositors per a Filadèlfia 1876

 

Al capdavall, 35 països confirmarien l’assistència a l’Exposició Universal del Centenari, la primera Exposició Universal que es celebrava fora d’Europa.

 

Mapa de Fraimount Park amb la distribució dels edificis dels diferents paisos. El Pavelló espanyol està identificat en el punt 21

L’espai seleccionat per a la ubicació del certamen seria l’anomenat Fraimount Park, una extensió de zona verda de més de 115 hectàrees que es disposaven al costat del riu Schuylkill que discorre pel sud-est de Filadèlfia. Aquí es construirien els cinc edificis principals en els quals s’organitzaven les set Seccions en què s’havia decidit estructurar el material exposat. Aquesta ordenació fugint del tradicional edifici únic que havia imperat en les exposicions anteriors havia estat introduïda pel planificador en cap de la Centennial Exposition, Josef Schwarzmann. No era, però, el primer cop que s’especialitzava el material presentat en àrees temàtiques perquè això havia estat ja vist a Paris 1855, però ara es consagraria definitivament com a fórmula estructural de totes les exposicions posteriors. Aquestes set Seccions de Filadèlfia (desglossades després en 28 sots-grups) serien:

* Mineria i Metal.lúrgia

* Manufactures (aquí s’ubicaven els teixits presentats en els Seccions VIII i IX)

* Educació i Ciències

* Belles Arts

* Maquinària

* Agricultura

* Jardineria

 

Pavelló espanyol dibuixat per un recull d'imatges de souvenir de l'Exposició

Per la seva banda, els cinc edificis esmentats serien la Sala Principal, la Sala de Maquinària, el Palau de l’Horticultura, la Sala d’Agricultura i la Galeria d’Art. A aquests se’ls afegirien gairebé 200 edificis més que ocuparien els diferents estats de la Unió, els països participants i les empreses privades. Tenim dades sobre el cost que va suposar la construcció d’aquest edificis principals (7) i el valor dels contractes subscrits amb les empreses encarregades. Tots ells sumarien un import de gairebé 3,7 milions de dòlars tot i que, en realitat, el cost final es dispararia als 4,3 milions de dòlars incloent-hi les instal.lacions secundàries i la decoració. Estats Units, en la seva obsessió per demostrar al món la seva potència econòmica i desenvolupament industrial ocuparia una part molt rellevant tant de la Sala Principal com de la Sala de Maquinària. 

Les instal.lacions espanyoles a Filadèlfia estaven composades, bàsicament, per dos edificis propis, l’anomenat Pavelló Espanyol (d’uns 800 m2), on s’exposaven maquetes, dibuixos i mapes de monuments espanyols i altres elements propis de la topografia i cultura espanyoles i un edific annex destinat a residència dels soldats del cos d’enginyers que havien estat els responsables de la construcció d’aquests edificis. D’altra banda, el gruix dels productes exposats estarien escampats en els diferents pavellons de l’exposició. A tall d’exemple direm que a la Sala Principal, Espanya disposaria d’uns 850 m2 d’exposició. Aquesta superfície era considerada per la majoria dels responsables espanyols així com la premsa i els expositors, com a ridícula tant pel nombre d’objectes aportats com pel de cases i empreses comercials assistents. En aquest mateix edifici, els Estats Units disposaven de 14.000 m2; Anglaterra de 4.500 m2; França de 3.250 m2; Alemanya de 2.800 m2 i Itàlia de 600 m2 (6).

 

Tarifes publicitàries estipulades per la Secció Espanyola per aparicions al catàleg oficial de l'Exposició a publicar

 

Finalment, l’Exposició és inaugurada pel President Ulysses Grant el matí del dia 10 de maig de 1876 amb una cerimònia molt en línia amb el tarannà nord-americà de grandesa, lluïment i espectacularitat. Així, i com un sol exemple, direm que l’Orquestra Centennial composada per 600 músics i acompanyada d’un cor de 1.000 veus interpretaria la Marxa inaugural que Richard Wagner havia composat especialment per l’esdeveniment. Després també serien interpretats diferents himnes d’alguns dels països assistents i el President Grant, després de varis discursos més, donaria per inaugurada la Fira.

 

Guia Burley's de la Centennial Exposition

 

La presència d’empresaris llaners o tèxtils en general en aquesta Exposició Universal es realitzaria de forma individual i no sota la cobertura del Gremi de Fabricants, cosa que només succeiria a partir de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. En el moment d’aquest certamen, el President del Gremi des de 1868 era Joan Sallarès i Marra que ho seria fins el 1883. La durada d’aquesta presidència seria excepcionalment llarga i impossible de repetir-se a partir del nou Gremi del 1879 quan s’estableixen mandats de dos anys que només es modificarien per causes molt excepcionals (8). En aquest any, segons el Llibre de Matrícules Industrials de Sabadell, la Tarifa 3 (l’anomenada classe llanera) estava composada per 211 contribuents.

La relació concreta d’expositors de Sabadell a Filadèlfia era la que desglossem a continuació (9).
    

    1. Classe 235
    
* “Casanovas e Hijos”. Joaquim Casanovas Bosch funda la seva empresa el 1833 després de treballar juntament amb el seu germà, Antoni Casanovas Bosch, en l’empresa que aquest havia fundat el 1826 (“Antonio Casanovas y Cía”) amb els industrials barcelonins Marc, Riu, Soler i Torres. És possible, fins i tot, que esdevingués soci de la mateixa. Els dos germans van estar entre els impulsors el 1843 de la “Societat d’Amants de l’Agricultura i la Indústria” que es crea a Sabadell per resoldre els problemes de proveïment d’aigua per consum humà i per a la indústria local. Aquesta societat esdevindria el 1868 la “Societat de Propietaris de la Mina d’Aigües de Sabadell”. El 1849 sembla que Joaquim Casanovas, entre d’altres industrials, ajudaria Pere Turull en la posta en funcionament del “Vapor Sabadellense”. Moriria el 1889.

    2. Classe 238

* ”Hijos de M. Planas”. Magí Planas  i Riera neix a Sant Martí de Provençals el 1810 i el 1829 es casa amb Rosa Borrell i Sardà quan aquesta només tenia 15 anys. El 1838, Magí Planas ja disposa d’una empresa al carrer Sant Quirze, 5 de Sabadell on instal.la aquest any la segona màquina de vapor de la ciutat amb la conseqüent por dels veïns per la possibilitat d’explosions. La primera màquina de vapor data de l’any anterior, 1837, a l’empresa de Josep Crespi al carrer Sant Pau (10). En aquest vapor de Magí Planas,  considerat el primer de Sabadell, treballaria en Mateu Brujas abans de formar la seva pròpia empresa. Sembla que el 1840, Magí Planas forma part d’una societat anomenada “Bulbena, Planas y Brujas”. Aquest any, arrel d’un incendi en aquesta empresa (17 gener), la premsa (“El Constitucional” de 2 febrer i “Eco del Comercio” de 14 febrer) especula que els motius del mateix siguin polítics perquè atribueixen posicions reaccionàries a Bulbena i, en canvi, posicions progressistes a Magí Planas. Potser l’incendi anava contra els interessos de Bulbena (no té sentit perquè no tenia majoria en la societat) o, fins i tot, podia haver estat provocat per col.legues d’en Bulbena per jugar una carta victimista contra el progressisme. Sigui com sigui, el 1857 Magí Planas sembla que construeix un vapor anomenat de Can Borrell per estar construït a una propietat del seu sogre, Joan Borrell Fontanet . El 1878 Magí Planas mor. L’empresa continuarà gestionada pel seu fill mitjà,  Josep Antoni Planas Borrell (1833-1903), i s’anomenarà “Hijos de M. Planas”. A la mort de Josep Antoni Planas i Borrell (1903), la societat fa fallida i es liquida.

* ”Juan Sallarès e Hijo”. Joan Sallarès i Marra obre negoci propi cap el 1835 després de treballar per altres. El 1867 s’associa amb el seu gendre, Jaume Molins i Feliu, i aquesta unió durarà 10 anys. Un any abans de fer-ho, el seu fill Joan (Joan Sallarès i Pla) s’havia incorporat a l’empresa familiar de llanes. La social passaria a anomenar-se llavors “Juan Sallarés e Hijo”. El 1883 morirà el pare i Joan Sallarès i Pla queda com a únic propietari. Tres anys més tard, construeix un nou vapor i el 1895 crea la comandita “Moratonas i Molins” per poder-se dedicar a la política i deixar la fabricació en mans d’una part de la família. Aquesta societat es convertirà en “Moratonas y Cía.” el 1904. No obstant, el 1909, dues de les filles de Joan Sallarès i Pla recuperen el control principal de l’empresa que passa a anomenar-se “Sucesor de D. y C. Sallarés”. El 1939 la societat es transforma en “Ernesto Avelló y Viver” per desaparèixer el 1966.

* ”Hermanos Buxeda”. Els germans Domènc i Miquel Buxeda Crehuet (originaris de Camprodon i residents a Barcelona on Miquel es cuidava d’un comerç de teixits de llana des de la mort del seu germà) edifiquen entre 1852 i 1854 una nova empresa al carrer Sant Pau (Vapor Buxeda Vell). Venien de tenir empresa al carrer Jardí. Al nou emplaçament es dedicarien a fabricar llana, cotó i filats d’estam però també farien de vaporistes tot llogant espai i força motriu a d’altres industrials. A Barcelona disposaven de despatx però també d’un dipòsit de productes a Ciutat Vella el qual seria traslladat més tard al Passeig de Gràcia, 12. El 1862 “D. Buxeda y Compañía”, que s’havia presentat com a empresa de Barcelona, obté Medalla en l’Exposició Universal de Londres. Sembla que l’any següent es crea “Buxeda Hermanos” que seria dissolta el 1877. Aquest mateix any, Domènec és un dels dotze socis fundadors de l’Institut Industrial de Sabadell. El 1871 els germans Buxeda obtenen un premi a l’Exposició General Catalana. El 1878 es construeix un nou vapor (Vapor Buxeda Nou) que seria el primer en disposar d’enllumenat elèctric produït per la seva màquina de vapor (1879) i que figurarà a nom d’en Valentí, el petit dels germans Buxeda. Quatre anys més tard, el 1882, mor Domènec sense descendència masculina i l’empresa passa a anomenar-se “Miguel Buxeda”. També quatre ans després, el 1886, Miquel també traspassa i la social serà gestionada per la seva vídua i fills (Ronda S. Pere, 2-2ón). Finalment, el 1905, la família cedeix tot el negoci i la fàbrica a Francesc Mutlló (La Mercantil Sabadellense) que mantindria la propietat fins 1989.

 

Carta comercial de "Vda. e Hijos de Miguel Buxeda". 1896

* “José Badia”. La primera informació que tenim sobre l’activitat industrial de Josep Oriol Badia i Juncà és de 1838 (11) quan tenia 23 anys. Aquesta informació ens la proporciona el Llibre de Matrícules Industrials de Sabadell. Sembla que realitza les seves primeres inversions tot contant amb el dot de la seva dona, Josepa Capdevila. El seu primer negoci seria de filatura però a partir de 1849 esdevindria vaporista. Aquest és l’any en el qual Badia i la seva esposa vendran un terreny heredat per aquesta als germans Sardà i juntament amb d’altres sis fabricants (inclosos els Sardà) constitueixen “Pedro Turull y Cía.” per construir el Vapor Sabadellés. Aquest local seria usat no només pels socis fundadors sinò que també seria llogat a d’altres industrials. Badia crearia també d’altres societats (“Badia y Bracons”, “Badia y Casajoana”, “Badia y Morral”, etc.) i segueix comprant llana i maquinària per fer crèixer els seus negocis. El 1867 construeix el Vapor Badia a la cantonada del carrer de les Tres Creus i el de Luisa Fernanda que dotaria amb una màquina de vapor d’Alexander Hermanos de Barcelona. Aproximadament el 1871, Badia introdueix al seu vapor la filatura d’estam i gairebé un any després és soci amb Théodore Jenny (portat, probablement, de la mà del fill de Badia, Anselm, que l’havia conegut en un viatge formatiu a Alsàcia). Després de la mort de Josep Badia, el negoci seria continuat pel seu fill Anselm tot i que l’hereu del mateix seria el germà gran, Josep Badia Capdevila.

 

 

Carta comercal d'"Alexander Hermanos" proveïdor de la màquina de vapor de cal Badia

* “Serret y Turull”. El 1868 Pere Turull i Sallent s’associa amb Antoni Serret i Palau per crear la societat “Serret y Turull”, igual que abans s’havia associat amb d’altres empresaris i ho continuaria fent després. Aquesta societat tindrà un capital social de més d’un milió de reals i la seva seu estarà a Barcelona tot aprofitant la infraestructura de Serret a la ciutat comtal i mantindria un dipòsit al carrer Mendizàbal, 13 de Barcelona. Es dedicaran a teixits de llana, mantoneria, etc. L’any següent a la constitució de la societat, mor Pere Turull i Sallent però aquesta continua. Estaria present en les Exposicions General Catalana (1871); Universal de Viena (1873), on obtindria una Medalla del Progrès; Regional de les Províncies de l’Est d’Espanya (1874) i la Regional de Vilonava i la Geltrú (1882) on aconseguiria una distinció com a Medalla al Mèrit. El 1883 el dipòsit del carrer Mendizàbal es trasllada als carrers Alta de Sant Pere, 31 i Trafalgar, 26. Tres anys més tard, l’empresa tancaria tot i que ha estat possible localitzar una darrera referència de la mateixa a Barcelona però en una adreça diferent, concretament, de la Carretera de Mataró, 143.

    3. Classe 239

* “Serret y Turull”.

    4. Classe 241

* “Joaquin Casanovas e Hijos”.

* “Corominas Salas y Cía”. El 1820 Josep Corominas i Umbert (fill del segon matrimoni de Josep Corominas i Orpí amb Marianna Umbert ) ja té una petita empresa de telers de llana. La tradició familiar industrial havia arrencat entre 1781 i 1791 amb Baptista Corominas i Moret i continuada pel seu fill i pare de Corominas i Umbert, Josep Corominas i Orpí. A l’empresa de Corominas i Umbert s’incorporaran més tard dos dels seus fills, Joan Baptista i Zenon Corominas i Pla. Ja el 1853 està documentada l’existència de “Josep Corominas i Fill” que reflecteix la presència de l’hereu Joan Baptista Corominas i Pla en la mateixa. El 1858 entra a l’empresa el gendre de Josep i cunyat de Joan Baptista, Salvador Salas i Carol i aquesta passa a denominar-se “Corominas, Salas y Compañía”. Josep Corominas mor el 1874 i pren el control Joan Baptista. El 1881 es funda la segona empresa dels Corominas, el Vapor Corominas o ca l’Esmolet. Els tres (Joan Baptista, Zenon i Salvador) estan també entre els fundadors de Banc Sabadell el mateix any. Joan Baptista moriria el 1887 i els seus fills, Manel i Josep Corominas i Ferret, se’n fan càrrec, però el segon mor en accident el 1891. Finalment, el 1907 neix “Corominas y Cía.” amb Manuel Corominas i Ferret i el seu cosí, Zenon Corominas i Camps com a Gerents (aquest moriria el 1916).

* “J. Duran e Hijo”. Sobre el 1825-1827, Josep Duran i Sors hauria obert el seu primer negoci de fabricació de llana. Poc després, el 1832, s’associa amb els industrials barcelonins Antoni Miarons i Josep Dòria per formar “J. Duran y Cía” que tindria el seu dipòsit de llana a Barcelona on els barcelonins la comercialitzarien. El 1837, l’empresa introdueix les novetats de castors i setins de llana al mercat i sis anys més tard, s’inicia la construcció del Vapor de can Pissit a tocar de la Rambla que entra en funcionament al 1845. El 1866 es dissol “J. Duran y Cía” i Josep Duran continua amb el seu fill, Josep del C. Duran. L’antiga empresa creada amb els barcelonins passa a dir-se “Duran, Miarons y Dória” un any després. El 1871 (11 d’agost) mor Josep Duran i Sors i la social continuarà per la via del seu fill.

* “Hermanos Montllor”. Tenim coneixement de l’empresa dels Montllor i Juncà a partir de 1856 amb la construcció del vapor situat al sot d’en Crous. Aquest Vapor és conegut popularment per “Ca la Daniela”. L’empresa del Montllor es dedicava al rentatge, preparació i filatura d’estam. El 1868 disposen (segons el “Diario Oficial de Avisos de Madrid”) d’un dipòsit a Sabadell (Rambla, 76), un altre a Barcelona (Libreria, 23) i també a Madrid (Carretas, 3 amb botiga i magatzem). Pau Montllor formaria part de la primera Junta Directiva de l’Institut Industrial de Sabadell (1863-1870) i també seria Alcalde de la ciutat en dues ocasions. En el seu primer mandat, tindrien lloc dos fets rellevants per Sabadell com seria la concessió del títol de ciutat (1877; una feina molt recolzada pel diputat a Corts, Pau Turull i Comadran) i la signatura amb els escolapis d’un acord mitjançant el qual l’Ajuntament rebia de la congregació tres edificis (dos d’ells al carrer Alt del Pedregar i el tercer l’actual seu del consistori municipal) a canvi de 285.000 pts. i el permís per construir un nou centre a la ciutat (1878). Seria en el segon mandat de Pau Montllor (maig de 1885) quan l’Ajuntament abandona la seva seu al carrer de Gràcia i s’instal.la a la seva ubicació actual. Pau Montllor també ocuparia la Presidència del Gremi de Fabricants entre 1883 i 1884, dos anys abans que l’empresa “Montllor Hermanos” fes fallida. Prèviament, però, la fàbrica havia estat ampliada i reformada el 1881 i ho tornaria a ser el 1897 amb d’altres propietaris.

* “José Voltá y Vivé”. L’empresa que dirigeix havia estat creada pel seu pare, Jaume Voltà i Utset allà pel 1842 per dedicar-se a la fabricació de novetats de llana. A la mort del pare (1860) Josep heretaria la societat i la convertiria en una de les més importants de Sabadell. Josep Voltà tenia experiència en les Exposicions Universals i no solament com a expositor sinó també com a comissionat perquè el 1855 ho havia estat per la Diputació de Barcelona dins l’Exposició Universal de Paris d’aquest any tot cuidant-se especialment de la recollida i anàlisi de les novetats que en matèria tèxtil es presentessin al certamen.

També al marge de la fabricació tèxtil, es presentaren a l’Exposició dos conciutadans més que participen segons aquesta classificació:

    5. Classe 272 (Medicina i cirurgia, material sanitari)
 
* “Melchor Arnaus”. Elixir odontològic, composat de substàncies vegetals, pel mateix expositor.

    6. Classe 275

* “José Serra y Font”. Licor de ratafia estomacal, composat de donzell.

 

Segons la crònica del moment efectuada per D. de Cortázar (6), la competència dels productes tèxtils catalans en les categories de cotó (de quina matèria primera els Estats Units eren primers productors mundials), llana i seda seria francament dura tota vegada que el cronista dedica diversos paràgrafs de la seva narració a destacar la qualitat, modernitat i característiques dels productes nord-americans elaborats amb les tres matèries i que, segons ell, no tenien res a envejar als millors teixits anglesos, francesos, belgues o catalans. També destacava el cronista la qualitat i innovació que el país amfitrió aportava en relació a maquinària per a la fabricació de teixits tot distingint especialment les màquines de teixir Jacquard, de pintar teles o de fabricar mitges elàstiques. I és important recordar-ho aquí, en l’apartat de recompenses i reconeixements, perquè probablement això dóna pes a l’argument que les distincions rebudes pels industrials sabadellencs guanyaven en valor davant una competència de tan gran nivell. D’altra banda, també emfatitzarem que la competència dels nostres productes no solament venia dels representants nord-americans o europeus sinó que també procedia de l’interior de l’estat espanyol que arribaria a presentar, només en la categoria de teixits de llana, un total de 100 expositors entre els quals, lògicament, també estaven els sabadellencs.

Abans d’abordar el tema dels reconeixements o premis que s’atorgarien en aquest certament universal, convé aportar una informació rellevant pel que fa a aquest tema tota vegada que constitueix una novetat de Filadèlfia en relació a esdeveniments anteriors. Efectivament, per aquesta edició de l’Exposició Universal els nord-americans introduirien dues modificacions significatives en el protocol de valoració de premis i en els tipus de premis concedits. Anem a pams. En primer lloc, els jurats internacionals representants dels respectius països que defensaven les seves propostes de reconeixement de forma individual, desapareixerien perquè els organitzadors de Filadèlfia varen determinar que l’encarregat d’avaluar la concessió d’un determinat premi seria a un jurat composat al 50% per membres del pais amfitrió i membres internacionals que elaborarien un informe de cada proposta. D’altra banda, els premis atorgats només ho serien en dues categories possibles fugint de la diversitat de tipus de medalles i diplomes existents en les edicions anteriors del certamen universal. Per tant, a Filadèlfia només existirien les Medalles de Bronze i els Diplomes de Mèrit. Tot un xoc cultural per la mentalitat un xic barroca de la diplomàcia europea i les seves elits industrials i comercials. 

 

Relació d'expositors de l'estat espanyol premiats a l'Exposició de Filadèlfia

 

 

Pel que fa específicament als nostres representants sabadellencs, és cert que el nombre de fabricants locals reconeguts en aquest certamen va ser molt minso perquè només podem esmentar les dues Medalles de Bronze rebudes per “Joaquim Casanovas e Hijos” i per “Juan Sallarès e Hijo”. Malauradament,  per tant, la resta de participants de Sabadell no obtindrien reconeixement formal en aquesta Exposició i haurien d’esperar a propers esdeveniments universals o internacionals per rebre alguna merescuda distinció.

Amb el capítol de reconeixements i premis realitzat arribem al final del nostre recorregut per aquesta primera Exposició Universal celebrada fora del continent europeu. En efecte, el dia 10 de novembre, sota una intensa pluja, el President Ulysses Grant faria el discurs de cloenda d’aquesta magnífica Exposició Universal la qual haurien visitat uns 10 milions persones, una xifra molt rellevant si tenim en compte que la població de la ciutat de Filadèlfia era llavors d’uns 600.000 habitants. Havia estat una celebració molt important pels Estats Units pel que fa a la commemoració del primer centenari de la seva declaració d’independència però també pel fet d’haver demostrat a tothom que estàvem davant una autèntica potència que empenyeria el món en els propers anys i segles. Signes concrets d’aquesta puixança eren el gran nombre de novetats tecnològiques que les empreses nord-americanes (també d’altres potències) havien exhibit a Filadèlfia. Només cal recordar-ne el telèfon d’Alexander Graham Bell (12), el telègraf de Thomas Alva Edisson, la màquina d’escriure Remington o la salsa de tomàquet (ketchup) de Heinz.

El món continuaria avançant a gran velocitat en esdeveniments significatius que definien a cada moment el futur de les nacions i en d’altres que afectaven de forma molt més concreta i immediata la gent. A Barcelona, per exemple, aquest 1876 també seria fundada l’empresa “Societat Anònima Damm” constituïda per un matrimoni d’alsacians arribats a la ciutat cinc anys abans tot fugint de la guerra franco-prussiana. Eren August Kuentzmann Damm i la seva esposa Melaine qui varen popularitzar de seguida la cervesa que portava una estrella per marca i que seria el seu símbol distintiu des per sempre més. I també a la capital catalana s’inaugura enguany el mercat cobert del Born, la primera construcció de la ciutat realitzada íntegrament amb ferro. Era obra de Josep Fontserè que havia guanyat el concurs públic convocat per l’Ajuntament el 1869. Fontserè s’hauria inspirat en els edificis de les Halles de Paris per proposar aquest disseny. I finalment, també a Barcelona, el 7 de juliol, vint i nou sastres encapçalats per Fulgenci Medina funden una associació per defensar els seus interessos. Es tracta de “Sociedad Mutua de Maestros Sastres de Barcelona La Confianza” a imatge de la que existia a Madrid des del 24 de novembre de 1865. El 1878 es crearia una publicació en forma de butlletí (“La Confianza”) que es convertiria en Revista més tard.

Sense temps per descansar, la maquinària de les Exposicions Universals està novament en marxa perquè dos anys després tenim, de nou, una cita a Paris. Per tant, els nostres fabricants i industrials hauran de seguir pensant en com millorar els resultats de Filadèlfia perquè si bé és veritat que a nivell de vendes les Exposicions no són una gran eina comercialment profitosa, sí que l’assoliment de premis i reconeixements enforteix la marca comercial dels nostres fabricants arreu com ho demostra el fet que, ben aviat, incorporaran als seus “logos” comercials els textos i gravats de les medalles rebudes i que acrediten aquests guardons internacionals.

 

 

 

NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l’autor.

 

(1) Seguint amb l’estratègia de retallar drets socials implementats per la Revolució Gloriosa, el 16 de desembre de 1876 i el 2 de febrer de 1877 es promulgarien lleis que eliminarien el sufragi universal masculí i es determina que només tindrien dret a vot els caps de família amb un mínim de dos anys de residència acreditada a la població de la votació i sempre i quan paguessin algun tipus d’impost directe, formessin part del cos de funcionaris de la població o tinguessin titulació superior. Això pràcticament excloïa la classe obrera i, per descomptat, les dones del dret a vot. Sortosament, la situació es revertiria el 5 de novembre de 1890 i s’atorga el vot a tots els veïns majors de 25 anys que acreditessin un mínim de dos anys de residència a la població on es votava.

(2) Carreras Costajussà, Miquel: Elements d’història de Sabadell. Edició de La Caixa d’Estalvis de Sabadell. 1967

(3) Maluquer, J. I Torras, J.: La formació d’una societat industrial. Història econòmica de la Catalunya contemporània. Vol. 1. Enciclopèdia Catalana. 1994

(4) Benaul, Josep M., Deu, Esteve et alt.: Indústria i ciutat. Sabadell 1800-1980. Fundació Bosch i Cardellach. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1994

(5) Castells, Andreu: Sabadell. Informe de la Oposició. Volum II. Edicions Riutort. Sabadell 1977

(6) D. de Cortázar en la seva obra Memoria acerca de la Exposición Universal de Filadelfia en 1876 (Madrid 1878) realitza un ampli repàs de la història de la gestió d’aquesta esdeveniment i de les circumstàncies i cronologia de la seva organització. Personalment, només he cregut convenient fer un recull de les fites més rellevants en aquesta seqüència basant-me, justament, en la seva obra.

(7) Burley’s United States Centennial Gazetteer and Guide. Philadelphia, 1876

(8) Benaul i Berenguer, Josep Maria. El Gremi de Fabricants de Sabadell (1559-2009). Organització empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants. 2009

(9) Les històries de totes les famílies i empreses tèxtils de Sabadell està perfectament recollida en el llibre ja citat de Benaul (8). Una part rellevant del fil conductor d’algunes d’aquestes històries reflectides en aquest estudi provenen d’aquesta font mentre que altre part és investigació pròpia.

(10) VV.AA. Associació de Professionals i Amics del Tèxtil. El per què d’un museu tèxtil a Sabadell. Citant un text inèdit de Josep M. Benaul. 2017

(11) Galí i Izard, Roser: Josep Badia i Juncà: un filador i vaporista de Sabadell. Revista Arraona, Nú. 25. 2001

(12) Aquest invent vindria precedit de gran polèmica perquè el dia 7 de març de 1876 es concedeix la patent del telèfon a Alexander Graham Bell malgrat existir una petició anterior de patent realitzada per Elisha Gray per un aparell com de telèfon similar. No estava gens clar qui n’era l’inventor malgrat la decisió final