EL GAS ACETILÈ I L’ENLLUMENAT: EL CAS DE J. BTA. TORRUELLA

L’ús del gas com element combustible ja era conegut al voltant del segle XVII a partir d’experiments del flamenc Johann Baptista van Helmont, el francès Ilean Tardin i, sobretot, el britànic John Clayton. Aquest obtingué gas mitjançant la destil.lació del carbó d’hulla, un carbó de qualitat, col.locat en recipients dins de forns i sotemesos a molt altes temperatures. Seria aproximadament a començaments del segle XIX quan la utilització del gas es fa extensiva a l’enllumenat, tant públic com privat. Seria Philippe Lebon qui realitzaria la primera exhibició pública de l’aplicació del gas a l’enllumenat a un hotel de Paris el 1801 a partir de combustió de fusta i un any més tard ho faria William Murdock a l’empresa “Boulton & Watt” de Londres emprant la combustió de carbó d’hulla. És aquest el punt d’inflexió per a una progressió important i ràpida de l’explotació industrial del gas. No obstant, al final del mateix segle l’electricitat iniciaria el seu desenvolupament meteòric i substituiria el gas en moltes de les seves aplicacions habituals i, com era lògic, en l’enllumenat públic degut a què podia produir-se de forma massiva a partir de 1860 aproximadament, la qual cosa permetia comercialitzar-ho a un cost inferior al del gas. Però aquest és el final de la seqüència i no cal còrrer perquè el nostre objectiu, justament, és el desenvolupament de la història en la qual explicarem la utilització del gas com a combustible aplicat, sobretot, a la il.luminació. Per tant, en les pàgines que segueixen recuperem la seqüència d’aquest procés.

 
Dèiem que des de començaments segle XIX assistim a una eclosió en la industrialització del gas com a energia útil en l’enllumenat. És cert i els exemples a casa nostra així ho demostren. Ja el 1843 es crea a Barcelona la primera societat per produir i distribuir gas de tot l’estat espanyol (la primera indústria de gas havia estat creada el 1806 a Salford, Gran Bretanya). Era la “Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas” que a principis del segle XX esdevindria “Catalana de Gas y Electricidad” (1912) quan reonrienta una part dels seus negocis cap a la producció i comercialització d’energia elèctrica. La “Societat Catalana” havia estat constituïda pel francès Charles Lebon i Pere Gil Babot que dos anys abans (1841) havien aconseguit en subhasta pública el primer contracte d’enllumenat públic de la capital catalana. És així com Barcelona es converteix aquell 1843 en la primera ciutat en adoptar el gas com a energia per a l’enllument públic en una xarxa de cinquanta-tres fanals que donarien llum al centre de la ciutat. I Sabadell no trigaria a integrar-se a aquest corrent tota vegada que només nou anys més tard que la capital catalana, el 1852, la nostra ciutat ja disposa d’una empresa constituïda per aplicar aquest tipus d’energia a l’enllumenat públic tot substituint la il.lumimació dels fanals mitjançant oli. 

 
Es tracta de la societat “Prats, Benessat y Cía” de la qual en formaven part el barceloní Francesc Prats i Felip Benessat que actuava com a Director. Benessat era natural de Sant Julià de Vilatorta (nascut el 2 de maig de 1815) que s’havia instal.lat a Sabadell sobre el 1847 on residia el seu germà. Felip era farmacèutic de professió i a la nostra ciutat obriria un despatx de farmàcia. La formalització de la societat de Benessat i Prats tindria lloc després de realitzar una prova reeixida d’enllumenat públic a la Plaça Major de Sabadell i a la mateixa farmàcia d’aquell durant el dia de l’Aplec de la Salut de l’any 1851. Després d’això, i de manera força ràpida, el ple de l’Ajuntament del 27 de maig següent aprovaria la realització de les obres per instal.lar les canonades de conducció del gas que havien d’alimentar els fanals del centre de la ciutat (1). La societat es formalitza el dia 11 de desembre de 1851 amb dos socis més dels esmentats que serien Josep Antoni Arandas i Cortadelles i Joan Rosell i Rosell i la fàbrica es muntaria l’any següent amb l’ajut de l’enginyer Mr. Ridchard. Estava ubicada al carrer Madoz en un local propietat de Joan Gorina i Folch. Aviat, Gorina va adquirir la participació de Prats en la societat que passaria a denominar-se “Gorina, Benessat y Cía”. Finalment, el 1866, també prendrien participació en la mateixa una colla d’industrials llaners com ara Antoni Casanovas i Ferran i Joan Casanovas i Sallarès, Pau Turull i Comadran i Pau Turull i Salas entre d’altres que veien el potencial futur de controlar les energies que servirien per alimentar les seves empreses. La social seria adquirida, finalment, el 1878 per Josep Mansana i Dordàn, qui era administrador general de la “Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas” des de l’any anterior.


Catàleg de productes d’acetilè de la casa “Carlos Bocquillon S. en C.”. No disposa de data però podria estar entre 1906 i 1910

L’aparició de l’empresa original de “Prats, Benessat y Cía” es produiria dins un procés més general en el qual moltes altres poblacions catalanes, de forma privada o pública, constituïen i construïen fàbriques de gas per aplicar aquesta font energètica al seu enllumenat públic i privat (bàsicament, empreses i molt puntualment, particulars). Aquest és el cas de Figueres i Manlleu (1860), Barcelona tot implementant més empreses a les ja existents (1864 amb “Gas Municipal”, gestionada per Charles Lebron), Vilafranca del Penedès i Tortosa (1867), Badalona (1864) i Vic (1872), entre d’altres.

Si reprenem el fil conductor de la nostra història, la història de la participació del gas com a font energètica per a la il.luminació, és important ja realitzar l’aproximació a l’aparició i ús del gas acetilè que centra la narració al voltant de l’empresa protagonista d’aquest relat. En aquest sentit, cal començar per explicar que el gas acetilè fou descobert per Edmund Davy el 1836 de forma casual quan investigava la manera d’aillar el potasi metàl.lic i en un dels procediments emprats obtingué un gas en la reacció a l’aigua d’un sots-producte d’aquell. Aquesta eventualitat faria que la troballa restés a l’anonimat fins que, en paral.lel, el científic francès Bertholet obtingués el 1866 acetilur de sodi (carbur de sodi) que en posar-lo en contacte amb aigua desprenia acetilè. Aquesta denominació concreta del gas obtingut, per tant, li devem a ell (2).

A partir d’aquest moment (1890-1895), el gas acetilè iniciaria la seva ràpida utilització en il.luminació pública, industrial i també particular mitjançant làmpades autònomes. Sobretot, gràcies a que el 1885 havien aparegut dos avenços cabdals per fer-ho possible. D’una banda, Robert W. Busen posa en funcionament el primer cremador de gas eficient el qual seria conegut pel nom del seu creador (“encenedor Bunsen”) a partir d’un model anterior de Michael Faraday i que permetia el manteniment d’una flama constant. El segon seria l’aparició d’una camisa incandescent obtinguda a partir d’una malla de teixit impregnada en una dissolució de nitrat de tori (invent de Cari Auer von Welsbach) que s’adaptava a l’encenedor i que proporcionava llum blanca brillant quan era sotmesa a alta temperatura.

Constitució de la “Compañía General de Alumbrado por Acetileno” el 20 de juliol de 1901. Reserva d’accions


Amb aquests elements previs en funcionament, el 1892 el francès Henri Moissan dissenya la primera làmpada d’acetilè i el 1897 el belga Gaston Ragot patentaria a Espanya un llum o llanterna que funcionava amb gas acetilè. L’any següent (maig de 1898) es constitueix a Barcelona amb un capital social d’1,200.000 pessetes la “Sociedad Franco-Española del Acetileno” per a la fabricació d’aquest gas i la comercialització d’aparells pel seu ús en l’enllumenat tot disposant de les patents i experiència de la “Sociedad Francesa de Alumbrado por gas Acetileno”. Enrique Alexandre Gracian era el seu Director. També aquest mateix any tindria lloc a Londres (a la seu de l’Imperial Institute) la primera exposició sobre aparells d’acetilè. L’any següent, el barcelonès Inocencio Ortiz Alza patenta ja un aparell propi d’acetilè i l’any 1900 l’empresa “Costa y Ponces S. en C.” de Barcelona inicia la comercialització i instal.lació de sistemes de gas acetilè a les empreses. A Sabadell tindria alguns clients com ara “Moratonas y Molins” i “J. Gorina e Hijos”. 
 
“Costa y Ponces S. en C.” obtindria la medalla d’or a l’Exposició Universal de Paris d’aquell 1900 i, immersa en aquest procés de creixement, el 20 de juliol de l’any 1901 amplia capital a 2 milions de pessetes i es transforma en la “Compañía General del Alumbrado por Acetileno S.A.”. Portarà l’enllumenat públic per acetilè a diferents municipis de Catalunya (Cassà el 1901) i Menorca (1902) i també treballarà en aquest mateix procés a les estacions de la línia de ferrocarril de Madrid-Saragossa-Alacant. El seu primer President fou Rómulo Bosch i Alsina (empresari i diputat en aquell moment pel Partit Liberal i que esdevindria alcalde de Barcelona el 1905) i com a Vice President seria nomenat un sabadellenc tan conegut com Juan Sallarès i Pla (3). El 1906 realitzaria una ampliació de capital desemborsat (no confondre amb el capital nominal) des del mig milió inicial als dos milions i mig per atendre les necessitats d'expansió de la societat. No obstant, el 1910 la companyia travessa dificultats financeres que provocarien la suspensió de pagaments. Dos anys més tard, el 25 d’abril de 1912, es celebra una Junta General Extraordinària d’Accionistes en la qual s’aprova un conveni amb els creditors per aixecar la suspensió de pagaments, cosa que succeeix el 17 de juny.

Esborrany del conveni aprovat per la Junta General Extraordinària d'Accionistes de la "Compañía General de Alumbrado" el mes d'abril de 1912 per aixecar la suspensió de pagaments

 

El 1912 la "Compañía General del Alumbrado por Acetileno S.A." registraria el nom comercial de “Carburos del Fresser” per diferenciar el seu centre de Campdevànol del que ja tenia a Barcelona. Aquesta empresa continuaria les seves activitats fins 1970 aproximadament.


Ara ha arribat el moment d’aterrar a la nostra ciutat tota aquesta tecnologia i esbrinar des de l’àmbit local com es concreta el món del carbur i les làmpades que empraven el gas acetilè com a carburant a la vida comercial i a la vida diària de Sabadell. Per fer-ho, hem seleccionat una història. La història d’un taller i comerç local que va viure en primera persona el desenvolupament d’aquesta tecnologia i va “atrevir-se” a expandir-la des de Sabadell a la nostra comarca i, fins i tot, a la resta de l’estat espanyol. Es tracta de Joan Baptista Torruella i Tàsias. El seu exemple servirà perfectament per documentar tot el que expliquem.


Joan Baptista Torruella i Tàsias neix a Monistrol de Montserrat el 6 de juliol de 1882. El pare s’havia dedicat a diferents activitats professionals entre les quals estava el tèxtil. Quan aquest mor, el 1903, Joan Baptista empren el camí cap a Sabadell amb la seva mare per intentar fer sort com a llauner, ofici sobre el qual tot sembla indicar que no tenia antecedents familiars. S’estableix a la nostra ciutat a mitjans 1906 i anirà a viure al carrer de la Salut, 40.

 

Programa del Teatre “Campos” de 5 d’agost de 1906

 

El municipi que trobarà la família Torruella-Tàsias en arribar a Sabadell és una població d’uns 25.000 habitants amb un dinamisme important, tant des del punt de vista social, cultural com també industrial. La ciutat encara estava trasbalsada per l’atemptat que un conciutadà, Mateu Morral, havia efectuat contra el rei Alfons XIII el 31 de maig proppassat, celebració de les noces del monarca, on aquest no havia resultat ferit però en el què van morir vint-i-cinc persones a les quals calia sumar un centenar de ferits. Després d’aquest intent de regicidi, Morral fugirà de Madrid però serà interceptat dos dies després i resultarà mort en un enfrontament amb un guarda de l’estació de ferrocarril de Torrejón de Ardoz. No era la primera vegada que Morral atemptava contra la vida del rei espanyol. La primera fou l’any anterior durant una visita del monarca a París. Mateu Morral era fill de Martí Morral i Badia, industrial de la ciutat que havia heretat una empresa tèxtil propietat de la família des de 1856. A la mort de Martí Morral, el 1933, la social passaria a ser dirigida pel seu altre fill, Facund Morral i Roca, sota la denominació de “Martín Morral, Sucesor”. Les seves activitats es tancarien el 1945 quan un incendi destrueix el Vapor Morral ubicat a la Rambla de Sabadell. 

 

Carta comercial corresponent a l’empresa “Martín Morral” de 30 setembre 1896

 

Aquest mateix any de 1906, el de l’arribada de Torruella a Sabadell, s’iniciaven les obres de construcció de la seu central de la Caixa d’Estalvis de Sabadell al carrer Gràcia, obra de l’arquitecte Jeroni Martorell. La primera pedra d’aquesta seu havia estat col.locada simbòlicament per Alfons XIII en la polèmica visita que el monarca espanyol havia realitzat a la nostra ciutat el dia 18 d’abril de 1904 sota un govern municipal republicà. Les obres serien acabades el 1915 després d’un obligat parèntesi entre 1907 i 1910 per a la construcció de la nova “Escola Industrial d’Arts i Oficis” de la qual Martorell també n’era l’arquitecte. La inauguració oficial es portaria a terme, però, el 24 de juny de 1917 amb la benedicció del bisbe de Barcelona, doctor Enric Reig i Casanova. És important remarcar que aquesta construcció posava fi a la peregrinació d’ubicacions que la Caixa d’Estalvis de Sabadell (CES) havia hagut de fer des de la seva constitució el 1859. Efectivament, tingué la seva primera seu al carrer de Gràcia, cantonada carrer de la Rosa (seu de l’antic Ajuntament), on van ser-hi només sis mesos. En la segona meitat de l’any (sobre el mes de juliol), la CES es trasllada a l’edifici municipal Magatzem de la Palla ubicat al mateix carrer, aproximadament davant l’actual seu. Aquí hi serien fins a 1886, moment en el qual ocuparien la casa que havia estat de l’industrial Antoni Casanovas i Bosch al carrer de Sant Antoni, 13 comprada per la CES. El 1902 aquesta adquireix el terreny del que seria la seva futura i definitiva seu al carrer Gràcia i aquest mateix any, Jeroni Martorell guanya el concurs pel projecte de construcció de l’edifici.

 

Foto de 1909 dels socis de l’Aplech Esperanta Grupo, entitat fundada l’any 1906


Des del punt de vista social i cultural, també aquest any és el de la fundació d’una important entitat esperantista de la nostra ciutat. Es tracta d’”Esperanto Samo” que posteriorment seria coneguda com “Aplech Esperanto Grupo”. L’interès per aquesta llengua universal començaria a desenvolupar-se a Sabadell a partir de 1905 quan l’escolapi Marc Liró i Riera imparteix a l’Escola Pia el primer curs d’esperanto de la ciutat i es continuaria incrementant fins que el punt que el 1910 la “Kataluna Esperanto Federatio” s’instal.la a Sabadell i organitza el Congrés d’Esperantistes de Catalans a la nostra ciutat. L'any anterior, el 1909, l'Acadèmia Catòlica fundaria una secció d'esperanto anomenada inicialment i leteral "Esperanta Fako" i que més tard esdevindria "Katolica Stelo". Aquest grup, com assenyala Jaume Pont Bertran (4), es dedicaria bàsicament a la difusió del teatre en esperanto a la nostra ciutat i en aquesta tasca, el nostre conciutadà destacaria amb un paper protagonista tota vegada que entre juny i setembre de 1911 el grup representaria dues funcions d'obres escrites per Torruella qui, a partir d'aquest moment, es considera l''introductor d'aquest idioma al teatre. Es tractava de "Esperanto Pràctic" i "Digna recompensa". Una curiositat afegida que vincula encara més el nostre industrial Torruella amb l’esperanto és el fet que ell mateix anuncia en la publicitat que il.lustra la guia d’empreses presents a l’Exposició Hispano-Francesa de Saragossa de 1908 que és possible emprar l’esperanto en les comunicacions amb la seva empresa (“oni kerespondas en esperanto”). A més a més, en la dita Exposició (com veurem més endavant) també estaria present, a banda de le empreses, l’”Aplech Esperanto Grupo”.

Torruella també trobaria en la seva arribada a Sabadell un fet inusual no només per ell sinó per a la resta de conciutadans de la ciutat perquè aquest any comencen a programar-se de forma regular sessions de cinema, tant al teatre “Campos de Recreo” com al “Cervantes”. I això no era gens casual perquè als “Campos” havia tingut lloc el 27 d’abril de 1897 la primera sessió de cinema de la història local i, possiblement, de Catalunya de la mà del doctor Ballús, gran aficionat al nou art. Només cal repassar la premsa del moment (“Sabadell Moderno” del 14 de gener, 13 i 19 de maig o 17 de juliol) per comprovar aquesta cada cop més habitual projecció de pel.licules i documentals. 

 

Butlletí del Centre Lírich i Dramàtic de febrer de 1903 quin darrer número seria publicat el març de 1906

 

No obstant, i seguint el fil cultural, enguany també tenen lloc dos esdeveniments malauradament negatius com són el tancament de dues publicacions locals de caire ben diferent entre elles. Així, el mes de març havia aparegut el darrer número del “Butlletí del Centre Lírich i Dramàtich” de Sabadell, una publicació nascuda el 23 d’abril del 1900 per servir de portaveu de l’entitat a qui representava, el “Centre Lírich i Dramàtich”, nascut el 1898 com a síntesi de les tres agrupacions existents a la ciutat en aquells moments de caràcter amateur que potenciaven la música i el teatre. Eren l’agrupació “Lirus” (d’en Valentí Gorina), la “Manigua” i el grup del cafè “Cal Quim”. El “Butlletí” es publicaria mensualment i fins el número 45 seria produït per la impremta Vives per passar després a la de Pere Tugas i, finalment, per la impremta de Joan Comas. Al capdavall, el “Centre Lirich” també acabaria desapareixent tres anys més tard, el 1909. I la segona sortida de l’escena editorial de la ciutat seria la de “Sabadell Moderno” el dia 30 de desembre d’aquell any. Havia nascut el 15 de novembre de 1894 com una publicació quinzenal de noticies i avisos locals per acabar essent un mitjà informatiu diari. Editat al començament per Pere Tugas, acabaria imprès per la impremta de M. Ribera i després de 255 edicions tancaria les seves planes.  

Industrialment parlant, 1906 seria l’any de la fundació de l’empresa de Joan Balart qui s’estableix pel seu compte com a empresari en la fabricació de motors. Serà posteriorment que adoptarà l’especialització en maquinària per a fleques i pastisseries que el faria conegut. Una altra empresa local de gran relleu futur, “La Electricidad” de Brujas, Frêne i Agazzi publica el conegut i celebrat catàleg industrial (una autèntica joia pels col.leccionistes) de la seva marca on es recull la gran varietat de referències de productes propis i aliens comercialitzats per l’empresa i vinculats al món de l’electricitat. És interessant recordar aquí que aquest monumental catàleg era possible adquirir-lo per 12,50 pessetes per qualsevol industrial o particular interessat però l’empresa l’enviava de franc si es realitzava una compra mínima de 500 pessetes en material elèctric. Per cloure aquest apartat sobre esdeveniments rellevants del món industrial del moment, direm que el dia 4 d’abril molts empresaris i organitzacions empresarials catalanes com la “Lliga de Defensa Industrial i Comercial” de Catalunya (coneguda per ser la iniciadora del moviment de tancament de caixes de 1899) havien iniciat accions de protesta contra la Llei de Bases Aranzelàries aprovada aquell any pel govern espanyol.

De tornada a Joan Baptista Torruella, direm que aplicat al seu primer domicili a Sabadell, carrer de la Salut, 40, Torruella sol.licita el dia 26 de juny de 1907 un permís a l’Ajuntament per a instal.lar un rètol tota vegada que aquell també acull el seu taller. Segons documentació en poder de l’Arxiu Històric de Sabadell, al rètol havia de constar la inscripció “Gas Acetileno J. Bta. Torruella. Sistema Inexplosible”.  Aquest permís és autoritzat per la Comissió de Foment de la ciutat el dia 5 de juliol, signat per l’Alcalde A. Campanà el dia 3 de setembre i entregat al sol.licitant el dia 25 de setembre previ pagament de cinc pessetes en concepte de drets i impostos. Tal i com declarava en la seva pròpia publicitat de l’època, Torruella es dedicava industrialment a la “construcció de tota mena d’aparells fixes i portàtils per a la producció de gas acetilè”.


Només dos anys després del seu trasllat a Sabadell, participa (com tantes d’altres empreses sabadellenques) en l’Exposició Hispano-Francesa celebrada a Saragossa el mes de maig de 1908 per commemorar el primer segle dels fets de 1808 en la guerra contra el francès. Al certamen assistirien trenta-cinc expositors tèxtils membres del Gremi de Fabricants de Sabadell així com dinou empreses, professionals i comerços, no adscrits al Gremi, entre els quals estava J. Bta. Torruella. Finalment, a banda dels empresaris, van estar representats a Saragossa el propi Gremi de Fabricants com a institució (presidit llavors per Josep Duran i Camps), l'Escola Industrial d'Arts i Oficis , l'Acadèmia de Belles Arts i l’"Aplech Esperanto Grupo” que va mantenir una exposició de venda de llibres. Torruella obtindria una meritòria Medalla de Plata amb la seva creació de làmpada “inexplosible”. Tot coincidint amb aquesta presència a Saragossa, J. Bta. Torruella comença a fer-se publicitat a la publicació local “Revista de Sabadell” on identifiquem la primera inserció el mes de juny d’aquest any 1908. També ho faria a una altra capçalera local com era la “Gazeta del Vallès” on la primera aparició seria el dia 27 de juny.
 
 
Catàleg dels expositors de Sabadell a l’Exposició Hispano-Francesa de Saragossa (1908)

 

Torruella canviaria de domicili uns anys després (segurament el 1913 segons la documentació comercial de què disposem) per instal.lar-se al carrer Fuente Nueva, 21. Aquesta data semblaria molt encertada perquè aquest any es casaria amb Clara Picas i Lladó (natural de Balsareny). Coincidint amb aquest canvi, comença a aparèixer en les guies industrials com a “lampisteria”, tot i que en la seva publicitat detalla que es dedica a la “construcció i reparació de tota mena d’aparells fixes i portàtils per a la producció automàtica del gas acetilè”. Aquesta és més o menys la informació que consta en alguns registres municipals d’empresaris amb treballadors al seu càrrec (1919) on figura com a instal.lador de gas i electricitat amb dos empleats contractats, una activitat que ens sembla més ajustada a la realitat professional de J. Bta. Torruella que no pas la indicada formalment per les guies industrials tot i ser correcta. Sortosament, a partir de 1922 les guies ja recullen aquest enfocament professional i l’identifiquen com a “constructor de llums portàtils d’acetilè”. 

En aquests moments, la industrialització de l’acetilè estava en plena expansió i a la nostra mateixa ciutat, Torruella tenia competència. Si consultem la Cambra de Comerç (5), l’any 1919 existien a Sabadell cinc industrials de l’acetilè inclòs J. Bta. Torruella. Es tractava, a més d’ell, de Ramon Aymerich (carrer Llobet, 92), Salvador Carbonell (Avda. 11 Noviembre, 163), Miquel Gutsems (Fuente Nueva, 33, pràcticament veí del nostre protagonista) i Juan Silvestre (Avda. 11 de Noviembre, 42).

El 1921, Joan Baptista sol.licita a l’Ajuntament permís per instal.lar un motor al carrer Fuente Nueva, 21, segurament per atendre les necessitats de creixement del negoci.


Publicitat de J. Bta. Torruella. Paper secant


Al voltants de 1924 aproximadament (i sempre segons la publicitat de l’època) apareix el producte estrella del nostre industrial. Es tractava de la làmpada “Sirius”, àmpliament publicitada i comercialitzada per ell i que presentava una modificació en la seva construcció que permetia no aplicar-la a la pared com la majoria de models domèstics, sinó penjar-la del sostre o de qualsevol element mòbil la qual cosa facilitava un millor repartiment de la claror del llum. Aquest era un model que gaudiria d’una venda paral.lela a d’altres productes de la gamma de làmpades d’acetilè de Torruella. En aquell moment, disposava d’un catàleg constituït bàsicament per les marques “Bijou” (de fabricació pròpia), “Lumen”, “Radium”, “Diógenes”, “Venus” i l’esmentada “Sirius”. Aquest darrer model tenia un preu de 18 pessetes. Al moment que ens ocupa, Torruella havia aconseguit una xarxa de distribució dels seus productes i publicitava la disponibilitat de dipòsits permanents de la làmpada “Sirius” a onze províncies de l’estat espanyol.
 

Publicitat de nous productes comercialitzat per J. Bta. Torruella

Torruella també es convertirà en importador directe d’alguns elements innovadors que podien incorporar-se a les làmpades que fabricava. Tal seria el cas dels encenedors de l’empresa britànica “Geo Bray and Co. Ltd.”. Sobre la data indicada de 1924, el nostre industrial comença a comercialitzar llums d’acetilè amb un nou encenedor anomenat “NETO” d’aquella casa britànica ubicada a la ciutat anglesa de Leeds i fundada el 1863 per George Bray, l’inventor de l’encenedor de gas ceràmic. Aquest invent dotava a les làmpades d’una claror més estable i potent i es podia fabricar a molt baix cost. “Geo Bray” disposava de moltes més marques comercials entre les quals estaven “CETO” i “BETO”. Ambdues havien estat registrades el 1902 a Anglaterra i el 1907 als EEUU. Els encenedors “NETO” d’aquesta empresa anglesa segurament apareixerien sobre 1919-1920 aproximadament perquè existeix constància a Itàlia d’una petició de registre de patent de la mateixa el novembre de 1920. El model podria perfectament haver arribat a mans de Torruella un temps més tard, al voltant d’aquest 1924. 

 

Curiosa carta avisant d’una estafa a potencials proveïdors d’un particular que ha impagat Torruella (1913)

Quatre anys després de localitzar el nostre industrial al carrer Fuente Nueva, 21, Torruella sol.licita a l’Ajuntament (21 de setembre de 1925) permís per traslladar de nou l’electromotor d’un cavall de potència a la casa 55 del carrer de Las Paces, petició que s’aprova el 19 d’octubre i sobre la qual el sol.licitant satisfà les 25 pessetes estipulades en concepte d’impostos per aquest tipus de permisos. És, doncs, en aquesta data quan tot sembla indicar que s’estableix al seu nou domicili i taller del carrer Les Paus i segons coneixem per les dades que ens han ofert els seus descendents, l’activitat industrial de Torruella no està lluny de tocar a la seva fi. Tot i que hem localitzat alguna publicitat comercial seva l’any 1926 semblaria que durant aquest mateix any el fabricant abandona la producció i comercialització d’aparells alimentats per acetilè per reenfocar-se professionalment. No coneixem els motius però malauradament es constata que així va ser i, en fer-ho, passaria a treballar a la “Gestoria Miralles” de la nostra ciutat. Podem especular sobre aquelles raons tot argumentant que la puixança de l’electricitat era absoluta des de feia anys perquè, de fet, la major capacitat d’aquesta energia per transportar-se i emprar-se de forma còmoda i eficient tant en activitats industrials com domèstiques la convertiria en l’energia preponderant en el mercat.

 

Permís sol.licitat per J. Bta. Torruella a l'Ajuntament de Sabadell per instal.lar un electromotor al carrer Les Paus, 55. Font: Arxiu Històric de Sabadell


Tal i com hem assenyalat en un altre article referit al desenvolupament de l’electricitat a la nostra ciutat i, en concret, al protagonisme en aquest procés d’una important empresa local com era “La Electricidad” (6), la primera instal.lació elèctrica permanent a Sabadell tingué lloc l'any 1876 a l’empresa dels germans Miquel i Domènec Buxeda, el conegut Vapor Buxeda. I fou la primera d'una sèrie d'empreses que ràpidament adoptaren la nova energia per moure les seves màquines en substitució de les fonts tradicionals com ara el carbó o el vapor. Serien els casos de "Cuadras, Feliu y Cía" (1882) i de "Llonch Hermanos", "Viuda e Hijos de Benaventura Brutau" (1884), "Martín Morral", etc.

En aquest context d'expansió ràpida de l'electricitat com a font d'energia industrial i també municipal, al setembre de 1893, el fabricant sabadellenc Joan Brujas i Pellisser sol.licita un permís a l'Ajuntament per construir una fàbrica d'energia elèctrica i realitzar instal.lacions per distribuir-la per tota la ciutat. La fàbrica és construïda i també un taller per fer reparacions a màquines de corrent. Aquest taller s'ubica a la Plaça del Duc de la Victòria, on trobarem la nova fàbrica d'energia que aixecarà Juli Batllevell tan sols dos anys després. I la distribució de corrent també serà una realitat el dia 1 de febrer de 1894.

L’electricitat substituiria el gas en l’enllumenat públic de Sabadell justament a partir d’aquest any quan Joan Brujas guanya el concurs públic per a fer-ho tot instal.lant els fanals i les canalitzacions que permetrien la seva inauguració el maig de l’any següent tot just per la celebració de la vigília l’Aplec de la Salut. I la tendència es repeteix en d’altres poblacions de Catalunya.

Malgrat tot, aquesta no seria la fi de l’ús del gas acetilè perquè, per exemple, de moment l’absoluta majoria de les llars no es podien permetre el cost de la instal.lació i adquisició d’aparells d’electricitat per a cobrir les necessitats familiars. Aquestes eren satisfetes, a nivell d’il.luminació, amb les conegudes làmpades de carbur i això encara seria així per uns quants anys. No obstant, ja s’apuntava clarament una tendència a la incorporació definitiva de l’electricitat i la substitució del gas en una part rellevant d’usos socials, industrials i domèstics. Només aportarem dues dades per il.lustrar aquest gir cap a l’electricitat i la seva popularització: el 1915 el nord-americà Irving Langmuir inventa la làmpada elèctrica de tungstè plena de gas. El tungstè substituïa el carboni com a material usat en els filaments de les bombetes i les feia més segures, útils i barates. La segona dada ens la proporciona la patent que el 1927 realitzarien Friedrich Meyer, Hans Spanner y Edmund Germer de la làmpada fluorescent. Ambdós invents i les respectives patents permetrien, sense dubte, la popularització de l’electricitat i l’extensió a les llars d’aquesta energia per substituir els gasos.

Per tant, el context en el qual el nostre conegut Joan Baptista Torruella abandona el negoci de les làmpades d’acetilè permet apuntar la idea que aquesta tecnologia començava un declivi important on les petites empreses i empresaris que la suportaven amb la fabricació o comercialització d’aparells de gas, tenien un venciment per la rendibilitat dels seus productes i negocis.


Torruella acabaria morint a la nostra ciutat el 24 de juliol de 1951 als 69 anys i amb ell també desapareixia una part de la història industrial del gas com a combustible per usos domèstics.







NOTA: totes els documents que il.lustren aquest article són originals i formen part de la col.lecció particular de l'autor.

(1) Per informar-se amb més detall d’aquest procés, és imprescindible consultar l’interessant article d’Antonio Santamaria publicat a iSabadell el 23 de desembre de 2018 del qual us adjunto el link corresponent. https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/els-origens-de-la-introduccio-del-gas/ 

(2) Sanchis, José Manuel: Las lámparas de acetileno. Butlletí “Histórico” de l’Agrupación de Museos, Grupos y Colecciones de Mineralogia y Paleontologia. 2002

(3) Revista Industria e Invenciones. Núm. 11. 14 setembre 1901

(4) Pont Bertran, Jaume: El teatre a l'ampara de l'esglèsia catòlica a Sabadell (1891-1965). Revista Arraona, Núm. 35. 2015.

(5) Cámara Oficial de Comercio e Industria de Sabadell: “Memoria sobre la vida industrial y comercial de su demarcación durante los años de 1919 y 1920”. Impr. “Canals y Vila S. en C.”

(6) Benavides Fernàndez, Jeroni: L’energia per moure la ciutat: l’”Electricidad S.A.”. Diari de Sabadell, 27 de setembre de 2020. L’article també està reproduit al blog https://sbdindustrial.blogspot.com/2020/09/lenergia-per-moure-la-ciutat-la.html



















Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

SABADELL A L’EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA 1929

SABADELL, 1920

SABADELL, 1925

"PAÑOS RAMOS": LA VOLUNTAT I L'AMBICIÓ D'UN EMPRENEDOR

SABADELL, 1935

PARIS 1900: SABADELL NO DESCANSA...

L'EXPOSICIÓ INTERNACIONAL DEL MOBLE I DECORACIÓ D'INTERIORS DE 1923

SABADELL, 1930

L'EXPOSICIÓ HISPANO-FRANCESA DE 1908 I LA INDÚSTRIA DE SABADELL

SABADELL A AMÈRICA (II): EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE CHICAGO. 1893