EXPOSICIÓ DE PRODUCTES LOCALS DE SABADELL 1904

Fins el dia d’avui, 18 d’abril de 1904 (dilluns), Sabadell havia estat ciutat expositora en un munt d’esdeveniments regionals, nacionals, internacionals i universals però només de forma molt puntual i poc premeditada havia estat organitzadora d’exposicions per projectar els seus productes tèxtils o d’altres sectors productius a l’exterior. I les vegades que ho havia fet, sense excepció, havia estat a conseqüència d’alguna visita força ràpida de monarques espanyols o membres de la família reial però mai com a certamen obert a les comarques veïnes o a nivell nacional, malgrat hagués estat possible fer-ho. Així va ser, per exemple, el 1828 quan Fernando VII visita per una espai d’una hora escassa la nostra població i els fabricants disposen una exposició de teixits i draps de llana al saló de l’antic col.legi dels Escolapis de Sabadell. Així se li anuncia al rei a la recepció que la corporació municipal li prepara a les portes d’entrada de la població. També seria el cas de la visita, el 31 d’octubre de 1857, de la infanta Maria Luisa Fernanda, filla de Fernando VII, casada amb Antonio d’Orleans, Duc de Montpensier. Durant aquesta estada s’havia organitzat una petita exposició de draps de llana al “Cercle Sabadellès”, entitat inaugurada el mes de febrer anterior.

Igualment, amb motiu de l’arribada a la nostra ciutat de la reina Isabel II el 1860, es va improvisar una manifestació de teixits dels nostres fabricants a un envelat ubicat a la Rambla, segons relata Marian Burguès al seu llibre Sabadell del meu record de 1929 (impremta de Joan Sallent). I succeí quelcom similar quan s’organitza una mostra exclusivament formada per teixits de llana a can Iglesias amb motiu de la visita d’Amadeo I a Sabadell el 1871.

Per tant, avui és probablement el primer cop que les institucions locals han materialitzat un acte en el qual, des de Sabadell i a Sabadell, es mostra el fruit del treball dels nostres fabricants i industrials en diversos sectors (aquí la novetat, potser) que, en canvi, havia recorregut (literalment) el món sencer. És per això, per aquesta transversalitat i per conjugar no solament productes industrials sinó mostres d’art i artesania local, que considero aquesta petita fira de 1904 que ens ocupa en aquest capítol com una autèntica Exposició malgrat que tècnicament no deixa de ser un altre exemple més dels que he comentat breument abans.  

Recordem que al llarg de tot el segle XIX, els nostres empresaris havien participat intensament en certàmens i esdeveniments industrials, entre els que caldria recordar (sense voler ser exhaustius) els de Paris el 1855, 1867, 1889 i 1900; el de Londres l’any 1862; el de Viena el 1873 (només un expositor sabadellenc); el de Filadèlfia el 1876 i el de Chicago el 1893. També concorregueren a Barcelona en les diferents ocasions en les quals tingueren lloc fires regionals, nacionals o internacionals com ara l’”Exposición Industrial y Artística de Productos del Principado de Cataluña” de 1860, organitzada tot coincidint amb la visita d’Isabel II a la capital catalana; o l’”Exposición General Catalana” de 1871 que celebrava la visita del monarca espanyol Amadeo I o la “Manifestación de Productos Catalanes” de 1877 amb motiu de l’arribada a la Ciutat Comtal del rei Alfonso XII; o la mateixa Exposició Universal de 1888; o, finalment, l’“Exposición Industrial” de 1897 organitzada pel “Foment Nacional del Treball” amb les indústries creades, introduïdes o desenvolupades a l’estat com a conseqüència de l’aplicació de l’aranzel proteccionista de 1891.

Aquest esdeveniment d’ara també tindrà lloc, com hem dit, coincidint amb la visita d’un rei espanyol, Alfonso XIII (coronat només dos anys abans), que serà present al nostre municipi dins el periple que realitza des del dia 6 d’abril per Catalunya i que el portarà a diverses ciutats i enclavaments dins el territori. El certamen estarà en la mateixa línia d’actuació que tindran el “Foment Nacional del Treball” i l’”Institut Industrial de Terrassa” (al local del Cercle Egarenc) que també organitzaren sengles exposicions de productes industrials per admiració del monarca (1).

Però el clima social en el qual té lloc aquest viatge reial no és, precisament, el més adient pel jove monarca. Per descriure-ho, crec interessant fer una breu repassada a dos eixos argumentals bàsics que ens aportaran una millor perspectiva del que vull dir. El primer tindrà en compte la dimensió política del moment i el segón eix abordarà la situació econòmica i laboral i el clima social derivat que es vivia al nostre país des de feia alguns anys.

Des del punt de vista polític, a Catalunya el republicanisme s’instal.la de forma decidida entre la classe treballadora i la Lliga Regionalista guanya posicions com a primera força política del catalanisme com ho demostra el fet de l’obtenció de quatre diputats en les eleccions legislatives de maig de 1901 o la seva incorporació a l’Ajuntament de Barcelona després de les eleccions municipals de novembre del mateix any. Tot plegat va en detriment, òbviament, dels partits més conservadors i dels interessos monàrquics i serà l’avançada de properes convulsions socials i polítiques. 

I tota vegada que esmento la Lliga, afegiré que la mateixa visita d’Alfonso XIII va generar un forta polèmica interna entre els sectors més progressistes d’aquesta formació que propugnaven el boicot al monarca i l’ala més conservadora (encapçalada per Cambó i Prat de la Riba) que donava suport a la idea de contemporitzar amb el rei i aprofitar la seva presència a Catalunya per traslladar-li, novament, les reivindicacions catalanes. No obstant, hem de recordar que pocs anys abans, amb motiu de la visita de la mare d’Alfonso XIII (llavors reina regent) a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, ja havia tingut lloc una altra edició (que ni era la primera ni seria la darrera) d’aquestes reivindicacions públiques a la corona sense que aquella ni cap d’anterior ni de posterior comportessin cap tipus de conseqüències per a Catalunya de part de la corona o l’executiu espanyol. La crisi de la Lliga (que venia d’abans de l’arribada del monarca) va anar adquirint profunditat i només uns mesos més tard (el novembre) es produïa la primera sortida d’elements liberals-republicans del partit. Aquests s’arraulirien al voltant del recent creat setmanari “El Poble Català” fins que només dos anys després d’acabat el viatge reial, el 1906, aquest sector més progressista constitueix el “Centre Nacionalista Republicà” amb Jaume Carner al capdavant. En el rerefons d’aquesta escissió existia una lluita clarament ideològica entre el corrent nacionalista amb més vocació de convertir Catalunya en República i aquell altre més de caire regionalista que segurament encarnava el sector més moderat i conservador que restà a la Lliga.

Per abordar la perspectiva econòmica, l’anàlisi de Nadal i altres (2) ens aportarà un retrat perfecte de la situació que satisfarà sobradament els nostres interessos narratius. Per posar un exemple de gran transcendència per a nosaltres, esmentarem que estem immersos en un entorn en el qual les vendes de vins catalans a l’exterior comencen a minvar de forma significativa. El gran creixement que han experimentat amb motiu de la presència de la fil·loxera a les vinyes franceses està arribant a la seva fi perquè la producció d’aquest país torna a recuperar-se. I a la major oferta de producte en el mercat per efecte de la competència francesa seguirà indefectiblement una dràstica baixada de preus dels vins catalans. A més, a Catalunya la superfície de les nostres plantacions de vinya ha minvat després que la plaga afectés igualment als nostres viticultors. I el resultat combinat d’ambdós factors comporta que una part significativa de les explotacions catalanes siguin poc rendibles. Això és quelcom que comença a materialitzar-se amb la collita de 1904 i que s’estendrà fins la de 1909.

El sector tèxtil està enfrontant la pèrdua dels mercats colonials espanyols (que eixugaven una part important de les seves exportacions) intentant incrementar vendes a Europa, Canàries i la resta de l’estat en un moment en el qual els canvis dins aquesta indústria tradicional catalana són enormes amb una transició cap a l’ús sistemàtic de l’energia elèctrica en el processos productius, l’extensió i abaratiment dels transports terrestres a causa de la implementació massiva del ferrocarril i el creixement de les rutes comercials marítimes, la incorporació de mà d’obra exterior arribada a Catalunya per atendre els creixements d’aquest i d’altres sectors i les grans obres d’infraestructures i esdeveniments que estan tenint lloc. 

D’altra banda, a nivell de l’estat espanyol, la despesa extraordinària que comportà la guerra de Cuba va generar un increment notable del seu dèficit estructural i un increment subsegüent del seu endeutament. Això va requerir l’augment del diner fiduciari i la caiguda de la cotització exterior de la pesseta la qual cosa permetria l’entrada a l’estat espanyol de capitals estrangers per  aprofitar les oportunitats d’inversió en aquests moments de feblesa interior. És cert, però, que bans d’una nova crisi com a resultat de la guerra del Marroc (1909), la situació que descric es redreçaria entre el 1904 i el 1908 amb els plans d’estabilitat endegats pel govern Polavieja-Villaverde.

El retrat de la situació econòmica que emmarca la visita reial a Sabadell es completa amb la referència a l’aranzel proteccionista incorporat no solament al mercat espanyol sinó també també a una bona part de països europeus el desembre de 1891 i que entraria en vigor a començaments de 1892. Gràcies a aquesta llei proteccionista, però no exclusivament per ella, la indústria catalana va expandir-se. També va fer-ho mercès a una segons revolució industrial que va incorporar nova tecnologia a les empreses que pogueren produir més i més barat estalviant despeses en el procés, sobretot, de mà d’obra. I aquí rau una part del malestar de les classes treballadores del nostre país i el possible origen de la conflictivitat social que tot seguit relataré. 

 

Article de la revista “Blanco y Negro” de Madrid sobre la vaga general de 1902 a Barcelona. Nº. 565 (1 de març)

 

Laboralment parlant, la suma de tots els factors econòmics analitzats anteriorment i les seves conseqüències constitueixen la condició objectiva necessària per explicar l’esclat reivindicatiu de la classe obrera en la defensa de l’ocupació i les seves condicions de treball. El punt àlgid d’aquesta lluita es produeix el 1902 amb la convocatòria de vaga general iniciada a Barcelona però que aviat es faria extensiva a una bona part de Catalunya i que acabaria afectant a diversos sectors productius. Tot comença el dia 23 de desembre de 1901 a la Ciutat Comtal quan el gremi de serrallers inicia una vaga en suport de la seva reivindicació d’una jornada laboral de nou hores. El 16 de febrer següent (diumenge), es celebra un míting a Barcelona amb la participació, entre d’altres, de la nostra sindicalista local, Teresa Claramunt. En ella s’incita als treballadors d’altres sectors a donar suport als serrallers en vaga des de feia dos mesos. En el comitè de vaga també trobarem un altre sabadellenc, un jovençà Pau Vila que actua ja com activista social (3). A la vaga del gremi del metall es sumarien unes 80 o 90.000 persones més i s’afegirien ciutats com Sabadell, Terrassa, Reus, etc.

A Sabadell, la vaga s’inicia el 18 de febrer comandada per la “Federació Obrera de Sabadell” (FOS), de tendència anarcosindicalista. Aquest dia, una majoria d’indústries i comerços locals són tancats, en part per l’acció d’escamots de treballadors que pressionaren en aquest sentit. També es tancarien els col·legis a excepció del centre dels Maristes de la Rambla que impartia classe tot i que amb les portes tancades. Els treballadors en vaga encerclaren l’escola i obligaren a enviar els alumnes a casa la qual cosa va obrir pas a la crema al carrer del material escolar i religiós del centre. El dia 20 es declararia l’estat de guerra per part del governador civil de Barcelona. A Sabadell arribaren forces de seguretat addicionals i s’empresonaren un total de vint-i-vuit anarquistes a la vegada que es tanca la seu de l’”Obrera”. El dia 25, moltes indústries ja començaren a obrir i els implicats en els successos de la Rambla i alguns militants més de la FOS foren arrestats i conduits a presons de Barcelona.

La vaga general catalana (segurament la manca d’implicació de la UGT va impedir la seva extensió a tot l’estat) acabaria sense l’assoliment dels objectius amb els quals s’havia plantejat i amb el trist balanç de quaranta morts entre els vaguistes. També la Teresa Claramunt (llavors, embarassada) acabaria a presó i tot plegat perquè quedés evidenciada la necessitat per part de les organitzacions sindicals de replantejar-se les estratègies de lluita obrera. No obstant, aquest moviment va constituir una fita molt significativa del moviment obrer català malgrat la capitalització que d’ell en farien formacions polítiques com ara els lerrouxistes. 

A Sabadell, l’”Obrera” tornaria a les seves activitats el dia 24 d’abril, a punt per l’inici a la nostra ciutat d’un nou episodi de reivindicacions obreres, en aquest cas la corresponent al ram de la llana i la seva demanda de jornada laboral de cinquanta-nou hores (fins llavors se’n feien oficialment seixanta-sis tot i que moltes empreses en feien més d’amagat). A Sabadell es van declarar dues vagues per aquest motiu. La primera entre els dies 22 i 23 de maig i l’altra entre els dies 28 i 30 de juny. Igual que en el cas de la vaga general, ara els treballadors de la llana de Sabadell tampoc aconseguirien els objectius plantejats a la patronal. Ans el contrari. Molts d’ells serien acomiadats i només gràcies a la intervenció de l’alcalde de la nostra ciutat seria possible que alguns dels vaguistes tornessin a ser admesos a les seves empreses respectives (amb l’excepció de “Seydoux”). No es podria evitar, però, que d’altres haguessin de marxar fora del municipi a cercar feina.

La única conseqüència inicialment positiva pels treballadors que tingué aquest conflicte fou la creació (el 23 d’abril) a nivell de tot l’estat espanyol de l’anomenat Institut de Reformes Socials per posar fi a l’abús dels horaris laborals i per iniciar un fòrum de diàleg que evités futurs conflictes. Malauradament, la pròpia composició d’aquest organisme (replicat mitjançant les Juntes de Reformes Socials en els municipis que ho requerissin) feia impossible que esdevingués allò que pretenia l’enunciat de la seva constitució. Això era així perquè l’organisme disposava de divuit membres en representació del govern, sis en representació dels patrons i sis més com a representants dels treballadors i per tant, de facto, l’Institut només esdevenia una eina per “blanquejar” una suposada actitud moderada de diàleg per part de les institucions públiques i els empresaris. En la pràctica, però, aplicava per majoria les mateixes decisions que abans s’imposaven de forma unilateral.

Segurament, empeltada d’aquesta atmosfera de paternalisme empresarial més o menys real, aquest any de 1904 podrà materialitzar-se un projecte que encaixa perfectament en el què explico al voltant de les conseqüències de la vaga general de 1902. Efectivament, el dia 1 de març d’aquest any, els presidents de set entitats econòmiques barcelonines manifesten en una carta la necessitat de la creació d’una caixa de retirs pels obrers, una entitat que promogui entre treballadors i empresaris l’estalvi com a eina de previsió per a la jubilació i d’altres contingències de la classe treballadora. Aquest projecte fou encarregat a Francesc Moragas i Barret qui redactaria els eixos principals de la constitució d’una “Caixa de Pensions per a la Vellesa”.

De fet, tot havia començat a gestar-se uns anys abans quan Francesc Moragas entra en contacte amb Lluís Ferrer-Vidal i Soler. Ferrer-Vidal representava perfectament el corrent pactista d’alguns empresaris barcelonins i catalans que consideraven necessària una nova política de major consens amb la classe obrera per evitar els conflictes (sovint violents) que s’havien viscut els darrers anys. A més, connectava perfectament amb el convenciment de Moragas (adquirit per influència del seu padrastre, l’advocat Joan Antoni Sorribas i Zaidin, i per efecte d’algun viatge a Europa) sobre la vinculació dels estalvis i la cobertura de riscos futurs i la jubilació i del paper que en aquesta combinació havien de jugar les entitats d’estalvi. En aquest sentit, Ferrer-Vidal havia estat elegit vocal de la Junta de Govern de la Caixa d’Estalvis de Barcelona el 1868 i havia participat molt activament en la creació de la Caixa de Previsió i Socors (4) i això el convertia en un potencial aliat per a portar a la pràctica les idees de Moragas.

El projecte rebria, com a empenta final, un donatiu de 25.000 ptes. que faria el rei Alfons XIII tot acceptant, alhora, la presidència honorària de la nova entitat. Amb aquesta actuació, tot estava definit i enllestit per a la formalització del naixement de la Caixa que tindria lloc el dia 5 d’abril d’aquest 1904. No obstant, l’acte oficial d’inauguració de la mateixa no tindria lloc fins el dia 16 d’abril tot fent-lo coincidir amb la visita del monarca a Catalunya. Francesc Moragas, nomenat Director General, organitzaria la cerimònia que tingué lloc al Palau de Belles Arts de Barcelona, construït amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.

Com a corol·lari de tot el que hem explicat sobre les condicions socials i polítiques que vivia el país, i coincidint amb la visita del rei espanyol a Catalunya, el President del Consell de Ministres, Antonio Maura, és víctima d’un atemptat a Barcelona. Era el dia 12 d’abril i el President s’adreçava al seu allotjament a la Diputació Provincial després dels actes oficials de la jornada i d’haver-se acomiadat del monarca. Fou llavors quan un anarquista de dinou anys, Joaquim Miguel Artal, intentà apunyalar-lo enfilant-se al cotxe del polític. Estaven a la placeta de la Mercè. Maura intentà defensar-se alçant el braç i això va evitar que fos travessat pel ganivet de l’agressor. Patiria només algunes ferides de poca gravetat. Un policia va intentar subjectar Artal, però va ser mossegat per aquest que ràpidament va fugir del lloc de l’atemptat tot i que seria detingut poques hores després.

Malauradament, aquesta acció constituïa un episodi més en l’escalada de violència que la ciutat de Barcelona patiria entre els anys 1904 i 1908. Els fracassos del moviment anarquista en les vagues i lluites obreres dels anys anteriors (inclosa la vaga general de 1902) accentuaren la radicalització d’alguns elements del sindicalisme llibertari que entenia que el terrorisme i les bombes eren la única manera de respondre a la repressió a la qual l’estaven sotmetent la policia i els polítics. I fins i tot personalitzaren en la figura del rei Alfonso XIII les esperances que la seva mort acabés creant les condicions per l’esclat d’una revolució social. De fet, el monarca patiria en els anys següents dos atemptats (Paris el 1905 i Madrid el 1906, el dia de les seves noces, a mans del nostre conciutadà Mateu Morral) de signe anarquista (5).

La secció sabadellenca de la Lliga (partit conservador i monàrquic) fou fundada el febrer de 1902

La ciutat de Sabadell que visitaria el monarca espanyol era un municipi d’uns 24.000 habitants en el qual la industrialització avançava de forma imparable. La indústria cotonera ja era només una petita part del que havia estat en el passat com ho demostren les dades de matrícules industrials d’aquell exercici disponibles a l’Arxiu Històric de Sabadell que identifiquen només 19 indústries cotoneres a canvi de 381 contribuents registrats en la Tarifa 3 (la “llanera”). En aquell moment, el republicà Joaquim Cladellas Trescents ocupa la batllia per segon cop en aquest convuls període polític i hi serà fins les properes eleccions parcials de 1905 les quals capgiraran la situació perquè el lligaire Andreu Serra i Verdaguer s’imposarà al capdavant de la corporació municipal. Efectivament, a les anteriors eleccions municipals celebrades el 8 de novembre de 1903, de les dotze regidories en joc, la coalició republicana del “Partit Federal” i la “Fusió Republicana” en va obtenir nou i la coalició de monàrquics i la Lliga Regionalista els altres tres. Però ara (en la renovació parcial de regidors) les coses, com diem, han canviat. D’altra banda, la presidència del “Gremi de Fabricants” (que aquell any tancaria l’exercici amb 169 socis) l’ocuparà per segon cop (l’anterior mandat havia estat entre 1899 i 1900) Joaquim Casanovas Garí-Montllor.

Des d’un punt de vista genèric, l’any que ens ocupa la nostra ciutat viuria no solament la visita reial sinó d’altres esdeveniments dels quals destaco aquí alguns com a més rellevants pertanyents als àmbits social, cultural, laboral i industrial. Són aquests:

* l’annexió per part de Sabadell de la Creu Alta fou possible, segons relat de Castells (Volum II pàg. 12.25), gràcies a un acord bastit entre el diputat conservador per Terrassa, Alfons Sala i Argemí, i el diputat federal per Sabadell, Francesc Pi i Arsuaga (fill de Pi i Margall). Ambdós presentarien a Les Corts un projecte de llei el dia 6 de juny de 1903 segons el qual s’autoritzava l’anul.lació del municipi de Sant Pere de Terrassa (en el qual estava incorporada la Creu Alta) i s’agregava a Sabadell aquest barri. El projecte fou aprovat el dia 6 d’abril de 1904 (dies abans de l’arribada d’Alfonso XIII a la nostra ciutat) i suposava la inclusió de 767 edificis i 3.057 habitants més al terme municipal de Sabadell. Castells cita en la seva obra a la publicació “El Imparcial” per explicar que a l’acord entre els diputats esmentat s’arriba pels interessos polítics d’Alfons Sala que pretenia assegurar-se la seva posició com a diputat terrassenc tot evitant l’impacte dels vots republicans del “Círcol Republicà Federal Social” imperant a la Creu Alta.

* El 18 de setembre de 1904, diumenge, i amb la presència del cardenal Casanyas, es va beneir i inaugurar l’Alta Major de l’església de la Puríssima.  Es va celebrar una Missa d’Eslava amb la intervenció d’un nodrit cor dirigit pare Miquel Rodamilans. L’altar era obra de l’escultor local Jaume Duran. El conjunt es completava amb quatre llenços pintats pel nostre pintor Antoni Estruch. Es dóna la circumstància que aquesta magnífica obra fou possible gràcies al donatiu cedit abans de morir el 2 de desembre de 1902 per l’industrial sabadellenc Josep Voltà i Vivé, qui fou també diputat provincial, membre de la Junta d’Aranzels i Valoracions i membre fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i del Banc de Sabadell.

Sessió Inaugural del curs 1931-32 de l’Escola Industrial d’Arts i Oficies de Sabadell, inaugurada oficialment el 23 d’octubre de 1904

* Finalment, i després d’un llarg camí, el dia 23 d’octubre d’aquest 1904 té lloc la inauguració oficial de l’”Escola Industrial i d’Arts i Oficis” de la nostra ciutat. Tot havia començat el març de 1888 quan el “Gremi de Fabricants” i la “Cambra de Comerç de Sabadell” sol.licitaren al govern de Madrid autorització i finançament per l’obertura d’una Escola Industrial al municipi. Set anys més tard, i davant la manca de resposta de Madrid, el “Gremi” reprén la iniciativa del projecte i realitza un estudi per la seva posta en marxa al marge del govern espanyol. El cost fou estimat en 57.500 ptes. que serien suportades majoritàriament per l’Ajuntament (25.000 ptes.), la Diputació de Barcelona (5.000 ptes.) i els fabricants sabadellencs (20.000 ptes.) a costa d’increments en el cost de la contribució industrial i 7.500 ptes. de subvencions. El projecte no reeixirà i haurem d’esperar al març de 1902 quan de nou el “Gremi” i l’”Acadèmia de Belles Arts”, amb el suport de l’Ajuntament i la “Caixa d’Estalvis”, acorden donar impuls definitiu al projecte. El mes d’abril següent s’inicien les classes en un primer curs no oficial que acabaria el 30 de juny i al qual assistirien 217 matriculats. L’emplaçament triat com a ubicació provisional seria l’actual seu del Museu d’Història de la ciutat al carrer Sant Antoni. La cerimònia oficial d’inauguració celebrada a l’octubre 1904 va comptar amb la presència del ministre espanyol d’Agricultura, Indústria, Comerç i Obres Públiques, Manuel Allende Salazar. En la Memòria del “Gremi” d’aquest any es destaca que l’Escola contava al primer any de la seva inauguració (curs ordinari) amb 366 alumnes que representaven 607 matrícules. També s’esmenta en aquest document consultat a l’arxiu de la corporació que el projecte rebria una subvenció de 3.000 pessetes atorgades pel govern de Madrid mitjançant el diputat Francesc Pi i Arsuaga. Igualment es destaca la notable contribució de 4.000 pessetes de Manuel Allende Salazar.

Sessió Inaugural del curs 1931-32 de l’Escola Industrial d’Arts i Oficies de Sabadell, inaugurada oficialment el 23 d’octubre de 1904

* Fundació de l’”Orfeó de Sabadell”. Les noticies dels primers assaigs com agrupació musical de l’Orfeó tingueren lloc al número 14 del carrer Gràcia de la nostra ciutat el mes d’octubre d’aquest 1904. És, doncs, un dels orfeons més antics de Catalunya. En el seu naixement havien participat, entre d’altres personalitats, Josep Planas i Argemí i Antoni Costa i Avellaneda però també Joan Colomer, Jaume Ribera i Joaquim Bartrons. Planas seria el seu primer Director fins el 1948 quan deixà aquesta responsabilitat a causa d’una malaltia. Antoni Costa seria el President de la Junta Constituent. El dia 8 de desembre del mateix any de la fundació, l’Orfeó realitza ja la seva primera actuació a l’església de Sant Feliu interpretant “Missa de Glòria” de Perosi. Superada aquesta primera etapa constitucional, el gener de 1905 té lloc la primera Junta Directiva de l’entitat de la qual en sortí President en Pau Colomer i Oliver qui havia estat fundador i president del “Centre Català” a Sabadell, President del “Centre Industrial” (1892), membre d’Unió Catalanista i ponent en la redacció de les Bases de Manresa (1892). Al mes d’octubre (en concret, el dia 29) s’estrena l’himne de l’Orfeó compost per Josep Planas sobre una poesia de Domènec Saló i al gener següent (1908), l’entitat abandona el seu emplaçament inicial a l’Ateneu Sabadellenc per ubicar-se al Teatre Principal. Aquest any participa en l’Exposició Hispano-Francesa de Saragossa i el 4 de juliol estrena el “Cant a la senyera” amb text de la nostra poetessa Agnès Armengol i música de Josep Planas. La senyera fou beneïda a Montserrat l’endemà mateix i fou apadrinada per Armengol i per l’industrial Enric Turull i Comadran.

* Des d’una perspectiva industrial i comercial genèrica, Sabadell continua immersa en la seva “batalla” aranzelària habitual. Enguany, el 2 d’abril, el ministeri d’hisenda espanyol emet una Reial Ordre (R.O.) decretant una revisió aranzelària i sol.licita informació oberta a entitats i particulars al respecte per disposar de les bases necessàries sobre les que concretar futurs tractats de comerç internacionals. A aquesta petició el “Gremi de Fabricants” i la “Cambra de Comerç” hi acudiran conjuntament presentant al ministeri proposicions i suggeriments de modificacions prèvia consulta del món industrial i mercantil de la ciutat en un document signat per Joaquim Casanovas i Josep Gorina i Pujol respectivament de data 30 de juny. Per descomptat, totes les observacions presentades tenien com a marc de referència directa la preservació del caràcter proteccionista propi d’aquestes dues entitats i de la representació majoritària del sector llaner que assumien. Per tant, les revisions legals que es proposaven pràcticament es limitaven a la Classe 6ª. de l’Aranzel vigent i, per extensió, de la partida 303 de la Classe 11ª. Una de les partides modificades de manera més dràstica seria la corresponent a les llanes brutes. La llei vigent de juliol de 1894 estipulava com a llana bruta aquella que després de ser rentada amb sulfur de carboni perdia més d’un 50% del seu pes. La modificació proposada ara pretenia reduir el mínim d’aquesta pèrdua fins el 33% del pes de la matèria d’origen amb la intenció de potenciar la indústria del rentatge de llana. En qualsevol cas, les entitats proposants van reprimir el seu autèntic desig d’eliminar directament aquesta partida aranzelària per protegir la ramaderia de l’estat. Per això, mantingueren aranzels de 17 ptes. els 100 quilògrams per a la llana bruta i de 45 ptes. els 100 quilògrams per a la llana rentada. No obstant, les entitats signants del document fan una crida a la millora de la qualitat de la llana dels productors espanyols per evitar la compra a l’estranger de producte destinat a la fabricació de gèneres més delicats que no s’aconseguia amb la llana de l’interior. També sol.liciten introduir una rebaixa d’impostos per a l’entrada de llanes exòtiques que no poden fer la competència al producte local perquè aquí no se’n produeixen. Seria el cas de les llanes provinents d’Austràlia i d’Argentina.

 

Informe elaborat conjuntament pel “Gremi de Fabricants” i la “Cambra de Comerç” sobre possibles modificacions en la reforma aranzelària prevista. Juny 1904

També són tractats, però de manera més superficial, les situacions relatives a la importació de carbó i maquinària que obliga els industrials a pagar preus molt superiors als de països competidors com ara França respecte a la qual el carbó, per exemple, es paga un 100% més car a la península. L’informe també afegeix que l’adquisició de maquinària tèxtil es paga un 70% més cara que a l’estranger degut “…al atraso general del país y la mala administración pública, de lo que no somos, sino en muy pequeña parte, responsables; siendo, por tanto de estricta justicia se nos conceda una protección arancelaria que compense en parte los obstáculos que se oponen a nuestro desenvolvimiento” (6). I, finalment i per no ser exhaustiu en aquesta petita referència a l’informe de les corporacions sabadellenques en resposta a la petició del ministeri sobre possibles modificacions aranzelàries, direm que l’escrit del “Gremi” i de la “Cambra” també fa referència als fils de diferents tipus i procedències, els tints, els draps de llana (per als quals es proposa una classificació completament diferent de l’existent), els teixits lleugers i les cintes de cardes.

* El dia 16 d’agost d’aquest 1904, Josep Germà fa efectiu el primer termini de 5.000 ptes. per la compra de la destil·leria que els dos germans Capellades posseïen a Sabadell i de la qual en Germà n’era treballador des que abandonà la feina d’aprenent a l’”Hotel Espanya” de la nostra ciutat (sobre el 1890 aproximadament). L’import total de compra (inclosa la destil.leria i les marques comercials d’aquesta) seria de 7.500 ptes. essent el segon termini satisfet el 12 de gener de 1905 per les 2.500 ptes. restants. Els Capellades eren originaris de Martorell i tots dos germans eren solters i, per tant, sense descendència. Josep Germà havia arribat a Sabadell amb la seva família el 1878 procedents de Castellar del Vallès on havia nascut el 15 d’octubre de 1873. La coneguda marca “Anís del Taup” veuria la seva sortida al mercat dos anys abans que Germà comprés l’empresa però no seria registrada fins el 16 d’octubre de 1905.

Partitura del pasdoble compost per Josep Masllovet per a la marca “Anís el Taup” de Josep Germà. Possiblement, data dels anys ’20-‘30

* Aquest any desapareix la firma “Montlló y Moratonas” que havia sorgit el 1893 de la mà de Batormeu Montlló i Jaume Moratonas després que el primer liquidés la societat que havia creat amb Josep Marcet el 1884 i a la qual s’uniria més tard en Ramon Estartús. Després de 1904, Bartomeu Montlló s’estableix pel seu compte i així estarà fins la seva mort, el febrer de 1936.

* Enguany, Francesc Sampere Bas i el seu germà Joan funden “Francisco Sampere y Hermano”. El 1912 construiran una fàbrica entre els carrers Tres Creus, Bèlgica, Turull i Sallarès i Pla especialitzada en teixits per ordres religioses i que usarà l’electricitat com a força motriu. El 1923 s’incorpora a l’empresa el tercer germà, Josep, i es canvia la denominació per “Francisco Sampere y Hnos.”. La societat desapareixerà el 1978.

* El 1904 és l’any de creació de l’empresa “Felio Comadran Perich”. El seu propietari (nascut el 1876) havia seguit un periple laboral que l’havia portat des de Palma de Mallorca a Cuba per acabar de tornada a la nostra ciutat després de la independència de la illa. Sobre 1932, Feliu incorporaria els seus dos fills (Josep i Feliu) i passaria a redenominar la societat com a “Felio Comadran y Cía.”. Posteriorment, el 1935, part de la producció és traslladada a Moià. Per aquesta època fabricava, sobretot, roba militar. L’empresa tindria continuïtat mitjançant un dels seus fills (Josep) i restaria activa fins el 1978. Estava especialitzada en la fabricació de teixit de cavaller. L’empresa de l’altre fill, Feliu Comadran Cisa, sobreviuria fins el 14 de març de 1981 quan és dissolta. Era “Fabril Comadrán S.A.”.

 

Factura comercial de l’empresa “Tamburini y Garzón” del mes d’agost de 1907. Havia estat creada l’any 1904 per Laureà Tamburini i Aureli Garzón

* Aquest any, Laureà Tamburini i Aureli Garzón creen la societat “Tamburini y Garzón”. El primer havia iniciat les seves activitats industrials l’any 1896 quan funda, amb Melcior Rodríguez Cebrian, la firma “Rodriguez y Tamburini” per vint anys i domiciliada al carrer de la Indústria, 52-54. “Tamburini y Garzón” deixaria de funcionar el 1916 per donar pas a una empresa que tindria un llarg recorregut tota vegada que perduraria fins després de la mort de Tamburini,  esdevinguda l’octubre de 1944. Es tracta de “Tamburini & Colomer”, constituïda amb Joan Colomer Palau i de la qual serà gerent el fill d’aquest, Joan Colomer i Girbau. L’empresa, finalment, es dissoldrà el 1948 per la sortida de Joan Colomer per crear “Colomer S.A.”.

* Enguany és el moment en el qual Miquel Abad Ribera, fill petit del sabadellenc Agustí Abad Sanz, inicia la gestió en solitari del negoci terrassenc que el seu pare havia instal.lat a la ciutat veïna l’any anterior amb Josep Carreras i Badrinas per fabricar pintes i lliços en primera instància i, posteriorment, tota mena de filferros. Mentre l’empresa de Sabadell estava a càrrec del fill gran, Fermí, aquesta de Terrassa quedava sota la supervisió d’en Miquel. I sobreviuria amb els seus descendents corresponents fins l’any 1992.  En Miquel havia mort el 12 d’octubre de 1939. L’empresa terrassenca estava ubicada al carrer Topete, número ú.

 

Catàleg d’”M. Abad & Ribera” possiblement de 1929. Miquel Abad, fill petit del sabadellenc Agustí Abad estava instal.lat a Terrassa i des de 1904 gestionaria aquest negoci de filferros sense els socis anteriors

* Els dies 15, 16 i 17 d’agost de 1903 tingué lloc a Badalona el primer Congrés de l’Art Fabril. Era, probablement, la primera temptativa de reestructurar el moviment obrer després de la desfeta de la vaga general de 1902 i la repressió posterior del moviment anarquista i, per extensió, del món sindical. A aquest Congrés assistiria la “Federació Obrera de Sabadell” tota vegada que en formaven part de la mateixa diverses societats industrials com la de la Indústria Cotonera, la de Tintorers i Premsadors, la de Teixidors Mecànics en Llana i la de Preparació i Filatura d’Estam, directament afectades per aquest esdeveniment de Badalona. Una de les intencions del Congrés era impulsar la creació d’una “Federació de l’Art Fabril Catalana” que, a la vegada, tingués projecció a nivell de l’estat. Al mes següent, setembre de 1903, les societats de la FOS esmentades donen un pas endavant i constitueixen a la nostra ciutat la “Federació Sabadellenca d’Obrers de l’Art Fabril” amb seu al local de la FOS del carrer de l’Estrella, 110. Aquest impuls del moviment fabril permet als sabadellencs organitzar el segón Congrés Fabril a la nostra ciutat els dies 22 i 23 de maig de 1904. En aquest entorn congressual, es procediria a la creació de la “Federación Fabril de España” i, posteriorment, a l’octubre, la “Federació Catalano-Balear d’Art Fabril” (7). La veritat, però, seria que l’organització sabadellenca gaudiria de poc impacte en el món laboral i acabaria desapareixent l’any 1906.

Un cop finalitzat aquest repàs de l’ambient viscut a Sabadell tot coincidint amb la visita reial, i abans d’introduir-nos en la revisió detallada d’aquesta Exposició, el lector em permetrà un comentari fent servir la meva vessant de col·leccionista. Malauradament, no ha estat possible reunir material gràfic ni documental sobre aquella que il·lustri l’article que té a les mans. Tot i el caràcter d’autèntica Exposició que particularment li atorgo a aquesta mostra de productes locals, el seu impacte no fou més enllà de les cròniques dels mitjans locals i d’alguna referència a la premsa de l’estat que cobria el viatge reial. Per això no ha estat possible localitzar material com ara programes o catàlegs del mateix tal i com és habitual en altres tipus de certàmens de major abast. És cert que existeixen fotografies de la mostra realitzades pel nostre artista local Vilatobà de les quals adjuntem alguna reproducció de les còpies en poder del “Gremi de Fabricants” (l’organitzador de la mostra) i algun exemplar que particularment he pogut aconseguir en el mercat antiquaris i col·leccionistes. I també és veritat que es va editar un petit catàleg de mà del qual, malauradament, no ha estat possible localitzar cap exemplar ni una reproducció mínimament presentable per ser adjuntada aquí. Per tant, reconec la “pobresa” documental que cobreix l’esdeveniment i que, en d’altres ocasions, activaria la meva particular màxima segons la qual sense aquest suport real no abordo la redacció de cap text explicatiu d’un certamen de tals característiques. Però si ara actuo contradient aquest principi només és degut a la importància del fet en sí mateix tal i com he destacat al començament d’aquest escrit. I ho és d’important, recordem-ho, tota vegada que fou la mostra de productes locals de diferents indústries i també d’art organitzada íntegrament per les nostres entitats i celebrada a la nostra ciutat amb una mínima projecció externa gràcies a la visita reial.
Aclarida aquesta qüestió “tècnica”, tornaré al fil conductor del nostre relat.

 

“Francisco Sampere y Hnos.”, de la qual adjuntem aquesta publicitat, és la continuadora de l’empresa de “Francisco Sampere y Hermano”, fundada aquest any 1904.

La primera vegada que el “Gremi de Fabricants” aborda formalment el tema de la visita reial a la nostra ciutat i la seva possible participació institucional en els actes que haurien d’organitzar-se amb aquest motiu seria en la reunió que mantindria la seva Junta Directiva el dia 29 de març. Pràcticament a tres setmanes vista de l’arribada del monarca a Sabadell. Fins aquell moment, cap acta anterior consultada a la seu de la corporació indicava la més mínima consideració pel tema. Això ens porta a concloure que, clarament, l’Exposició que ens ocupa en el present relat fou quelcom plantejat i executat pràcticament sense premeditació ni planificació sinó més aviat quelcom espontani i m’atreviria a dir que improvisat. Almenys, així ho explicaria la línia temporal que seguiré a partir d’aquest moment. Però és que, al capdavall, és allò que clarament explicita la Memòria del “Gremi” de l’any en curs quan diu que “con los ofrecimientos de la Academia de Bellas Artes y Sociedad Centro Industrial pudo el Gremio improvisar una exposición que fue la admiración de todo Sabadell que cruzó los salones de dicho Centro Industrial, en los ocho dias que permaneció abierta”.

Aquesta improvisació aplicable a l’Exposició de Sabadell, també és present a la mostra preparada a la seu del “Foment” per aquesta entitat que el monarca recorrerà el mateix dia de la seva arribada a la Ciutat Comtal. És així com es reconeix a la Memòria d’aquesta patronal corresponent a l’any 1904 i que és presentada a la Junta General Ordinària del dia 29 de gener de l’any següent. En ella s’explicita el que comentem: “No pudiendo por la premura de tiempo ofrecerle otra cosa, se improvisó una exposición industrial, que no cabia ciertamente esperar fuera tan brillante, no disponiendo sino de cuatro dias. Las facilidades que nos dieron los industriales expositores eran un sintoma del estado de los ánimos”.

En la reunió esmentada de finals de març, el President del “Gremi de Fabricants de Sabadell”, Joaquim Casanovas, informa a la Junta (llavors formada per Josep Gorina i Pujol, Marc Cirera, Ramon Molins, Mateu Brujas, Joan Morral i Fidel Masagué) d’una trobada mantinguda a iniciativa de l’alcalde amb autoritats i entitats municipals sobre les actuacions a realitzar amb motiu de la visita reial. Pel que informa Casanovas i recull la corresponent acta en aquella reunió no s’arribaria a cap acord “… tanto porque se ignora el tiempo que permanecerá el Rey en nuestra ciudad como también porque algunos de los reunidos no estaban autorizados para tomar acuerdos sin antes consultarlo con sus respectivas Juntas”.

Per la seva banda, el “Gremi” acorda aquell 29 de març la convocatòria d’un plenari extraordinari a celebrar el dia 1 d’abril següent a les sis de la tarda per decidir la conducta a seguir per part de la corporació. 

I, efectivament, el dia assenyalat, tingué lloc una sessió monogràfica sobre actuacions a fer el següent 18 d’abril, data prevista per a la visita d’Alfonso XIII. En aquesta assemblea van prendre la paraula diversos associats per manifestar la seva conformitat amb col.laborar amb les autoritats en l’organització de tots aquells actes que ajudessin a brindar el monarca una recepció “… como corresponde a su alta jerarquia, con respeto y seriedad y sin demostraciones de entusiasmo que no existen”. Certament, però, sorprèn aquest darrer comentari que semblaria com un reconeixement explícit al poc entusiasme popular existent a la ciutat per aquest esdeveniment, força en la línia del relat que Andreu Castells ha realitzat al respecte (8).

L’arribada del rei espanyol a Barcelona el dia 6 d’abril havia aixecat molta curiositat entre la població i les autoritats s’havien afanyat a generar un clima de màxima excitació amb el desig d’impressionar el seguici del monarca amb una falsa il·lusió de fervent suport popular a la monarquia. En aquest sentit, les empreses concediren lliurances als seus treballadors per assistir als actes reials, es facilitaren els desplaçaments en ferrocarril des de les poblacions que disposaven d’aquest transport fins a Barcelona i s’ensinistraren obrers per rendir homenatge a Alfonso XIII en les seves visites a les indústries catalanes. Com a exemple, direm que “Sabadell Moderno” del mateix dia 6 d’abril publicava que s’havien autoritzat preus reduïts pel bitllets de tren entre la nostra ciutat i Barcelona a tots aquells que decidissin presenciar l’arribada del monarca. Per 3,55 ptes. es podia cobrir el trajecte en primera classe. Fer-ho en segona classe costaria 2,56 ptes. mentre que a tercera classe el preu es reduiria fins a 1,80 ptes.

El rei assisteix el mateix vespre de l’arribada a una recepció a la seu del “Foment” que tindrà lloc a les 21:30 hores. Allà, al saló d’actes de l’entitat, tindrà lloc la cerimònia oficial que s’iniciarà amb un parlament del President del “Foment”, Lluís Ferrer-Vidal i Soler al qual seguirà la intervenció del President del Consell de Ministres, Antonio Maura. Seguidament, el monarca i les autoritats i empresaris presents, girarien una visita a la exposició de productes industrials ubicada a la mateixa seu del “Foment” amb la presència de més de cent expositors que havien disposat cent-quaranta-una instal·lacions. El nombre d’absents per manca d’espai era, però, molt superior a aquesta xifra (9).

Només tres dies després, Alfonso XIII rep la notícia de la mort de la seva àvia, Isabel II, a París. La filla de Fernando VII i reina espanyola durant trenta-cinc anys abans de ser destronada pel general Prim al capdavant de la Revolució Gloriosa de 1868, moria el dia 9 d’abril a la capital francesa on s’havia retirat després de la fugida d’Espanya. Ni ella ni el seu pare gaudiren de gaire bona premsa, el primer per vendre’s (literalment) la corona espanyola a Napoleó el 1808 i la segona pels seus escàndols econòmics dilapidant la fortuna aconseguida pel seu pare per aquella venda i també pels escàndols sexuals que li havien estat atribuïts des de sempre. Des de la seva sortida, mai havia retornat a l’estat espanyol.   

Amb el monarca a Barcelona, la següent reunió ordinària de la Junta Directiva del “Gremi de Fabricants”, celebrada el 12 d’abril, ja concretarà acords sobre actuacions específiques a l’arribada a la nostra ciutat i és aquí on es recull per primer cop la idea de celebrar una Exposició de productes locals. En concret, la corresponent acta consultada enumera les següents decisions preses aquell dia:

    a) la corporació assistirà a la recepció del monarca al baixador de la Rambla el proper dia 18 d’abril a dos quarts de dotze segons estava previst “… invitando a los asociados con el fin de dar al acto la importancia que corresponde, disponiendo a su vez los carruajes necesarios”.

    b) Organitzarà una Exposició de manufactures locals a la seu del “Centre Industrial” que ha cedit les seves instal·lacions amb aquesta finalitat. També s’acorda fer extensiva la invitació a tots els industrials de la ciutat a participar-hi. L’organització del certamen es confia als senyors Narcís Giralt, Joan Vila Cinca i Joan Figueras de l’Acadèmia de Belles Arts que actuaran sota la supervisió d’una comissió constituïda pel mateix “Gremi” i de la qual en formaran part els senyors Brujas, Molins i Masagué, membres de la Junta Directiva.

    c) Erigirà un arc de triomf a la Rambla dedicat al monarca espanyol.

    d) La Corporació acompanyarà el rei en les visites que aquest realitzarà a algunes indústries locals com ara “Cuadras y Prim”, “Juan Grau” i “Mateo Brujas”.

    e) Cobrirà per subscripció voluntària les despeses provocades per aquestes celebracions.

La Junta Directiva d’aquest 12 d’abril ja ha tingut coneixement de l’atemptat comès el mateix dia contra el President del Consell de Ministres, Antonio Maura, que ha tingut lloc a Barcelona. S’acorda enviar-li un telegrama i desplaçar l’endemà una comissió de la corporació para saludar-lo personalment i felicitar-lo per haver sortit il·lès d’aquest incident.

El dia 17 d’abril, un dia abans de l’arribada del rei espanyol a la ciutat, es celebra una nova reunió de la Junta del “Gremi” on es dóna lectura per part del seu President, Joaquim Casanovas, del telegrama d’Antonio Maura en resposta a la comunicació enviada per l’entitat amb motiu de l’atemptat sofert per aquest a Barcelona. Casanovas també llegeix als assistents la proposta de discurs que pronunciarà en presència del monarca en el moment de la inauguració de l’Exposició i on s’exposen algunes de les necessitats que tenen plantejades les indústries sabadellenques. A la reunió es decideix realitzar l’endemà una aturada de les fàbriques entre les 11:00 hores i les 15:00 hores, temps previst que el rei restarà a la ciutat. També s’acorda invitar a la inauguració de l’Exposició de Productes i Manufactures de Sabadell a tots les socis del “Gremi”, a les autoritats i societats locals que no siguin de caire polític.

Carta comercial de l’empresa “Hijos de M. Tous” de juliol de 1918

 

Situats ara el dia 18 d’abril, el monarca arriba a la nostra ciutat per tren a les 12:00 hores procedent de Barcelona (on havia girat visita a algunes casernes militars i a Sant Andreu del Palomar) i Cerdanyola. S’aturaria al baixador del ferrocarril existent al final de la Rambla (el popular “apiadero”) on és rebut per les autoritats i les entitats i la banda de música que interpreta la marxa reial. Una gernació l’aplaudeix i l’aclama (els obrers havien obtingut tres hores de permís laboral per rebre Alfonso XIII). El rei travessa un gran arc triomfal elaborat amb flors i erigit en honor seu i puja dins un carruatge on comparteix seient amb l’Alcalde accidental de la ciutat, el republicà Joaquim Cladellas i Trescents, i el general Arsenio Linares, ministre de la guerra i futur capità general de Catalunya. La comitiva reial, amb diversos vehicles més on s’acomoda tot el seguici, s’adreça a l’Ajuntament precedida per la guàrdia civil a cavall. Allà assistirà a una recepció en la qual el diputat local, Enric Turull, es cuidarà de realitzar les presentacions de les personalitats, polítics i empresaris presents. La visita reial provocaria tensions entre les forces republicanes dominants al consistori com explica Andreu Castells (10) tota vegada que no s’esperava tan entusiasta adhesió als actes pel rei espanyol provinents de suposats antimonàrquics com el mateix alcalde. De fet, segons Castells, l’únic regidor absent per raons polítiques fou Joan Colomer i Pujol del Centre Català. També hi havia destacades figures de la Caixa d’Estalvis, el Banc de Sabadell, l’Escola Industrial, l’Acadèmia de Belles Arts, la Cambra de Comerç, la Unió Industrial, etc. Però, igualment, un gran nombre d’altres entitats locals rebutjarien fer acte de presència en la recepció. De fet, Castells (pàg. 12.87) enumera fins a una vintena d’elles, bàsicament de caràcter popular, obrerista, republicanes i progressistes.

Més tard, el rei es desplaça a l’Hospital i la Casa de la Beneficència on recorrerà les seves instal·lacions i realitzarà un donatiu pel manteniment de la institució. Posteriorment, s’adreça al centre de la ciutat per realitzar l’acte protocol·lari de col.locació de la primera pedra de la nova seu de la Caixa d’Estalvis de Sabadell al carrer Gràcia. Allà s’ha disposat una tribuna en la qual prendran posició les autoritats mentre Enric Turull (tresorer de l’entitat en aquell moment) llegeix un discurs per a l’ocasió.

Targeta comercial de l’empresa “Jaume Masoliver”, una de les expositores en aquesta mostra local de productes

 

Tot i aquest acte, no seria realment fins dos anys més tard que s’iniciarien les obres de l’edifici a càrrec de l’arquitecte Jeroni Martorell. I s’acabarien el 1915 després d’un obligat parèntesi entre 1907 i 1910 degut a la construcció de la nova “Escola Industrial d’Arts i Oficis” de la qual Martorell també n’era l’arquitecte. La inauguració oficial es portaria a terme, però, el 24 de juny de 1917 amb la benedicció del bisbe de Barcelona, doctor Enric Reig i Casanova. És important remarcar que aquesta construcció posava fi a la peregrinació d’ubicacions que la Caixa d’Estalvis de Sabadell (CES) havia hagut de fer des de la seva constitució el 1859. Efectivament, la CES tingué la seva primera seu al carrer Gràcia, cantonada amb el carrer de la Rosa (seu de l’antic Ajuntament), on va ser-hi només sis mesos. En la segona meitat de l’any (sobre el mes de juliol), la CES es trasllada a l’edifici municipal Magatzem de la Palla ubicat al mateix carrer, aproximadament davant l’actual seu. Aquí hi serien fins a 1886, moment en el qual ocuparien la casa que havia estat de l’industrial Antoni Casanovas i Bosch al carrer de Sant Antoni, 13 comprada per la CES (actual seu del Museu d’Història de Sabadell). El 1902 aquesta adquireix el terreny del que seria la seva futura i definitiva seu al carrer Gràcia i aquest mateix any, Jeroni Martorell guanya el concurs pel projecte de construcció de l’edifici.

Després de l’acte simbòlic de la Caixa d’Estalvis, s’iniciaria la visita a l’”Exposició de Manufactures i Productes Locals” que havia estat preparada pel “Gremi de Fabricants” a les dependències del “Centre Industrial” per mostrar al rei una selecció de les millors realitzacions de la indústria sabadellenca.

Abans de l’inici d’aquest recorregut a l’exposició, el President del “Gremi”, Joaquim Casanovas Garí-Montllor, pronuncià el discurs que havia compartit anteriorment amb els seus companys de la Junta Directiva: “Señor: Alta es la honra que el gremio de fabricantes recibe con su augusta visita. Tan grande como el honor que nos dispensáis, será, Señor, nuestra gratitud. La presencia del Rey en este centro industrial es reveladora del amor y la protección que S. M. dispensa al trabajo. Nuestro esfuerzo personal, sin la protección de los Gobiernos, ha podido poner la industria catalana al nivel de la extranjera. Breve es el tiempo do que V. M. dispone para imponerse del estado social y económico de Cataluña. Sabadell vive intranquilo, esforzándose en regular el trabajo, que es fuente de riqueza y base de la vida. Tenéis, Señor, que procurar por la vida propia del obrero y que los patronos logren una existencia próspera dentro del concierto universal de la industria. Puesto que el objeto del viaje regio es estudiar las necesidades nacionales, la Corona debe recoger aquellas aspiraciones legítimas que hasta ella eleven los pueblos. Debéis, Señor, aplicar con entusiasmo la regia prerrogativa en favor del pueblo honrado. El éxito industrial de Sabadell, simbolizado en la exposición de productos que aquí veis, es la mejor prueba do que la base del engrandecimiento de los pueblos, la constituye el trabajo. Dígnese agradecer V. M. este respetuoso tributo de Sabadell, y Dios os colme de dichas sin fin para bien de España y de sus súbditos” (11).

 

Fotografia del Gran Saló amb la instal.lació de “Hijos de J. Duran” i “Benito Margarit e Hijos”. Reproduït amb autorització del “Gremi” (document procedent del seu arxiu)

Acabats els parlaments (n’hagué un següent del general Linares), Alfonso XIII signa al llibre d’honor de l’Exposició i inicia el seu recorregut per la mostra aturant-se en diversos stands de fabricants de teixits per admirar les seves creacions. Al de “Gorina e Hijos”, Joan Gorina aprofita per oferir al monarca un estoig amb el monograma i la corona reial borbònica i dos talls de roba (granat i blau) elaborats específicament per ell i adients per a la confecció de sengles uniformes militars (12).

Segons ens explica “Sabadell Moderno” (13) la intervenció de l’Acadèmia de Belles Arts en la disposició i decoració del local de l’Exposició va ser determinant per aconseguir un resultat brillant, lloat per visitants i premsa durant la setmana anterior en la qual ja havia estat obert al públic.

L’Exposició es distribuïa en tres espais diferenciats que intentarem recórrer i descriure seguint les informacions que ens ofereix aquella publicació local. Així, podem distingir:

1. Primera sala. És el saló on es disposà el tron pel rei i en el qual rebria l’homenatge dels expositors. Els productes es presentaven en tres taulells diferenciats tot recollint creacions de:

 
 * “Corominas, Salas y Cía.”
 * “Jaime Gorina y Cía.”
 * “Cortada y Roca”
 * “Hijos de Esteban Serra”
 * “Nicolás Tous” (sabateria)
 * “Enrique Turull y Cía.”
 * “Maratonas y Cía. Sucesores de Juan Sallarés”
 * “Juan Gorina e Hijos”
 * “José Martí Gesti”
 * “Joaquin Casanovas”
 * “José Vila y Fusté”
 * “Pablo Cocñarc” (fotògraf)
 * “Joaquin Desumvila y Cía.” (sabons)
 * “Domingo Creuhet”

2. Galeria. Aquest espai previ a l’entrada al gran saló estava ocupat per dibuixos i pintures realitzades per alumnes de l’”Escola Industrial d’Arts i Oficis” de la nostra ciutat. També exposaven alguns productes propis les empreses de:

* “Agustín Abad” (pintes i lliços)
* “Jaime Masoliver” (lliços)
* “Pablo Astals” (marcs d’ebenisteria)

 

Perspectiva del Gran Saló de l’Exposició. Reproduït amb autorització del “Gremi” (document procedent del seu arxiu)

3. Gran Saló. Aquest espai estava engalanat amb banderes i escuts de les poblacions que conformen el partit judicial de Sabadell. Al bell mig del frontal s’ha disposat un escut de la casa reial flanquejat per sengles emblemes de Barcelona i Sabadell. A la dreta del saló localitzem quadres i pintures de l’artista local Joan Vila Cinca i a la dreta una àmplia col·lecció de fotografies de Joan Vilatobà, algunes d’elles nus femenins. El rei mostraria gran interès per ella i faria un encàrrec al fotògraf consistent en un retrat de la seva promesa, Victòria Eugènia de Battenberg, i una fotografia oficial del monarca. També adquiriria, juntament amb el governador de Barcelona, algunes instantànies de l’artista. Vilatobà estava autènticament sorprès (14).

Altres expositors en aquest Gran Saló serien:

* “Duran y Arús”
* “Llanés y Comadrán”
* “Planas y Cía. S. en C.”
* “B. Guasch”
* “Mateo Brujas”
* “Miquel Sanmiquel Casablancas”
* “Juan Llonch y Hermanos”
* “Hijo y Hermano de J. Molins”
* “Narciso Comas” (ebenisteria)
* “Miguel Sala” (constructor de maquinària)
* “Marcos Griera”
* “J. Masagué S. en C.”
* “Sucesores de A. Badia”
* “N. Marimón” (classificador d’oli)
* “Soler y Figueras” (cardes i maquinària per fabricar cintes)
* “Enrique Vila y Renom” (vins, licors i xampany que el monarca degustaria)
* “Hijos de J. Duran”
* “Antonio Oliver” (vins)
* “Fornells y Trullás”
* “Francisco Rovira e Hijo”
* “Tomás Gorina”
* “Baygual, Llonch y Sampere”
* “Benito Margarit e Hijo”
* “Prat, Carol y Cía”
* “Comellas y Cía.”
* “Luis Arañó y Cía.”
* “Brujas, Frêne y Agazzi” (material elèctric)
* “Sucesores de Bas” (maquinària diversa)
* “Sucesores de Duran y Cañomeras” (màquina d’imprimir). Aquesta màquina imprimia de forma continuada targetes amb l’efigie del rei acompanyades d’un vers compost per Ribot i Serra que deia:

        “Hoy Sabadell se estremece
        con alegria infinita
        al recibir la visita
        de su Rey Alfonso trece” (15)

Sobre les 14:20 hores, començaria la visita programada a una selecció de fàbriques. En primer lloc, ho farien a l’estamera “Cuadras y Prim” on en aquell moment hi treballaven unes mil persones aproximadament. Allà, Alfonso XIII signaria al llibre de l’empresa i seria obsequiat amb un lunch. També es giraria visita a la societat d’aprestos de “Juan Grau” i, finalment, a la de “Mateo Brujas” on el monarca rebria el regal d’una peça de roba. A les 15:15 hores, Alfonso XIII arribava a l’estació del baixador de la Rambla per continuar viatge cap a Terrassa. Segons informacions periodístiques (16), els majordoms del rei havien fet entrega a l’Alcalde de la ciutat de 2.000 ptes. que haurien de repartir-se entre els pobres del municipi.

La ràpida però intensa visita d’Alfonso XIII a la nostra ciutat ha acabat. Ara toca fer balanç i, sobretot, estudiar la manera d’impactar sobre els organitzadors de l’Exposició, el cost que ha comportat. En aquest sentit, el dia 27 d’abril la Junta Directiva del “Gremi de Fabricants” (impulsor del certamen) convoca una reunió ordinària per debatre aquests aspectes i acorda repartir entre els agremiats “… de la forma más justa y equitativa para cubrir las cinco mil y pico de pesetas ocasionadas con los obsequios hechos a S.M. el Rey”. Òbviament, aquestes no han estat les úniques despeses de l’organització de la jornada i de l’esdeveniment celebrat. Per això, a la següent reunió d’aquella Junta (el dia 11 de maig) es decideix “… subvencionar al Centro Industrial con ciento veinticinco pesetas por los desperfectos originados con la instalación de la Exposición; gratificar al Sr. Vila con cien pesetas por la parte activa que ha tenido en la organización de la Exposición y manifestar nuestro agradecimiento a D. Narciso Giralt y D. Fidel Masagué haciéndoles presente de un corte de traje y al Conserge del Centro Industrial una gratificación de veinticinco pesetas por los trabajos extraordinarios que se le han causado”.

De la visita reial a la nostra ciutat Marcial Ballús també filmaria un documental que la mateixa setmana de produir-se ja era projectat a la sala Cervantes. Al “Sabadell Moderno” del dijous, dia 21 d’abril, apareixia una informació en aquest sentit que deia literalment: “Esta noche tendrá lugar en el teatro Cervantes, extraordinarias sesiones de Cinematógrafo, exhibiendose además de otras reputadas películas, la de gran atracción y hecha exprofeso para este cinematógrafo, “S.M. el Rey Alfonso XIII en Sabadell”.

Article sobre l’Exposició Universal de St. Louis de la revista madrilenya  “Alrededor del Mundo” de 26 de maig de 1904 (Núm. 260)

També el mateix mes dels esdeveniments que he relatat en aquest capítol, concretament el dia 30 d’abril, tenia lloc la inauguració oficial de l’Exposició Universal de Saint Louis (Estats Units) que tenia com a motiu principal la celebració de la compra (per quinze milions de dòllars), el 1803, del territori de la Louisiana francesa i la seva incorporació al país nord-americà. Fou un certamen al qual els nostres industrials no hi assistirien però sí una representació espanyola que no tindria inconvenient per participar-hi tan sols sis anys després de veure’s enfrontats amb els Estats Units en la guerra per la independència de Cuba.

La fira internacional acolliria una seixantena de països i quaranta-tres dels quaranta-cinc estats de la Unió i es desenvoluparia dins els clàssics paràmetres nord-americans de grandiositat i cert toc d’extravagància. Així, es reproduïa una població filipina de dues-centes hectàrees de superfície i habitada per mil persones com també es va reproduir la mesquita d’Omar de Jerusalem, l’església del sant sepulcre d’aquesta ciutat o un petit llac ple d’aigua transportada des del riu Jordà. Rebria la visita de gairebé vint milions de persones i serviria de marc per a la celebració (el mes de maig) de la segona olimpíada de l’era moderna després de la fracassada de París el 1900. En aquesta ocasió, però, tampoc el resultat de l’esdeveniment esportiu seria millor que l’anterior amb una escassa participació de delegacions estrangeres i amb alguns episodis conflictius de racisme.

La visita reial ha acabat. L’Exposició improvisada dels fabricants, industrials, comerciants i artistes sabadellencs també. L’any 1904 tindrà el seu lloc a la història local per tot allò que hem explicat i analitzat. Però ens esperen nous esdeveniments, noves noticies i noves experiències en el camí que ens conduirà a la gran crisi de 1909. La política està patint canvis de vertigen, sobretot en el camp nacionalista i republicà i en el sindicalisme de classe i tindrem eleccions generals el setembre de 1905 que canviaran el signe de la política espanyola. I a nivell econòmic, travessarem un període de proteccionisme i intervencionisme estatal accentuat que intenta afiançar una certa base industrial que, no obstant, no aconseguirà l’estabilització necessària per esdevenir motor de creixement sostenible. Però les tensions internes i els desajustaments socials esclataràn de forma violenta, com dic, el 1909. I tot això serà el que anirem analitzant i ampliant a mesura que el ritme de celebració de les exposicions i fires regionals, estatals i internacionals en les quals intervinguin els industrials sabadellencs ens ofereixi la possibilitat de fer-ho.

_____________

(1) L’agenda reial incloïa visites des de Barcelona a les quatre províncies catalanes i, en concret, a Girona, Figueres, Roses, S. Feliu de Guíxols, Montserrat, Tarragona, Reus, Poblet, Lleida, Manresa, Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d’Anoia, Sabadell i Terrassa per adreçar-se, posteriorment, a Palma de Mallorca. 

(2) Nadal, Jordi i altres. Història econòmica de la Catalunya Contemporània. S. XIX i S. XX. Vol. 3 i 4. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1991 

(3) Un relat complet d’aquesta vaga i dels seus efectes i desenvolupament local la trobarem a l’obra d’Andreu Castells: Informe de l’Oposició. Volum II. Pàg. 12.59 i ss. Editorial Riutort. Sabadell, 1975

(4) Francesc Cabanes, en la seva obra Caixes i Bancs de Catalunya (Enciclopèdia Catalana, 1997. Volum 2) traça de forma impecable i documentadíssima el procés de creació i el desenvolupament d’aquesta entitat 

(5) Aquest període de violència anarquista ha estat perfectament estudiat per Antoni Dalmau i Rabalta dins l’article La oleada de violencia en la Barcelona de 1904-1908, publicat a la revista Ayer, N.85, pàg. 157-173 

(6) Informe elevado al Excmo. Sr. Ministro de Hacienda sobre la Revisión Arancelaria. Gremi de Fabricants i Cambra de Comerç de Sabadell. Imprenta y Encuadernaciones de Pedro Tugas. Sabadell, 1904 

(7) Castells, Andreu: Informe de l’Oposició. Volum II pàg. 12.76. Editorial Riutort. Sabadell, 1975 

(8) Castells, Andreu: Informe de l’Oposició. Volum II pàg. 12.65 i ss. Editorial Riutort. Sabadell, 1975 

(9) Revista El Trabajo Nacional, Núm. 307 (pàg. 125) de 16 d’abril de 1904 conté la relació nominal de tots els expositors

(10) Castells, Andreu: Informe de l’Oposició. Volum II pàg. 12.66. Editorial Riutort. Sabadell, 1975 

(11) El Globo. Diario independiente. Edició del 19 d’abril de 1904 

(12) La Vanguardia, edició del 26 d’abril de 1904 

(13) Sabadell Moderno, dia 24 d’abril de 1904 

(14) És força coneguda l’afició del rei espanyol a la pornografia de la qual era impulsor, consumidor i promotor en pel·lícules d’aquest gènere produïdes a Barcelona (almenys, se’n coneixen tres) 

(15) Castells, Andreu: L’art sabadellenc (p. 480). Editorial Riutort. Sabadell, 1961 

(16) La Dinastia, edició del 19 d’abril de 1904